CULTURA PATRIMON I A R QUEOL ÒGIC
Excavacions a Almenara Projecte Almenara: investigació i recuperació patrimonial Els túmuls són construccions de planta circular o ovalada delimitades per anells en elevació bastits amb pedres calcàries i sorrenques de la zona. Les estructures tumulàries presenten una gran variabilitat tant en les mesures com en el nombre d’anells que les composen. Vista general del jaciment amb els túmuls excavats al 1968 restaurats.
54
sió 641
[JULIOL 2017]
L
a necròpolis tumulària d’Almenara és un cementiri de la primera edat del ferro datat a l’entorn dels segles VIII i VII aC. El jaciment fou descobert l’any 1968 de manera fortuïta. Uns rebaixos del terreny van treure a la llum diverses estructures circulars. Els descobridors del jaciment –Josep i Gabriel Balcells, veïns d’Almenara i afeccionats a l’arqueologia– ja van intuir que aquelles construccions podien correspondre a una necròpolis d’incineració. De la troballa arqueològica se’n va fer ressò el professor Joan Maluquer de Motes, catedràtic de Prehistòria de la Universitat de Barcelona, que el mateix any va fer-hi una petita intervenció amb la col-
laboració de Gabriel Balcells, Rafel Gomà i Maria Àngels Nadal. Es van excavar vuit estructures tumulàries i es van recuperar diverses urnes cineràries i petits objectes de bronze de l’abillament personal dels difunts. Els túmuls són construccions de planta circular o ovalada delimitades per anells en elevació bastits amb pedres calcàries i sorrenques de la zona. Les estructures tumulàries presenten una gran variabilitat tant en les mesures com en el nombre d’anells que les composen. Alguns presenten un cercle perimetral addicional de petites pedres disposades arran de sòl, que envolta els anells en elevació. El túmul més gran té
uns 3,5 m de diàmetre i conserva tres anells concèntrics. Altres estructures tenen entre un i quatre cercles de pedres i medeixen un diàmetre màxim comprès entre 1, 2 i 3 m. En alguns túmuls l’interior es cobreix amb una capa de terra i pedres; en d’altres, el cobriment es realitza amb un enllosat de pedres curosament disposades. També s’han documentat altres estructures tumulàries de dimensions més petites –de fins a 1 m de diàmetre– definides per una coberta de pedra de perfil troncocònic i sense cap anell que les delimiti. Les necròpolis tumulàries són habituals en la vall inferior del Segre i són l’evidència de la consolidació de la incineració com a ritual funerari, introduït a finals de l’edat del bronze i que perdura en època ibèrica. El ritual funerari en les necròpolis de la primera edat del ferro devia ser molt similar al ritual d’incineració d’època ibèrica que coneixem gràcies als historiadors romans. Els morts eren incinerats en una estructura específica anomenada ustrinum. Un cop apagada la pira (foguera funerària), les restes del difunt eren curosament recollides, sotmeses a una neteja ritual (lavatio) i dipositades dins d’una urna que podia ser segellada amb una tapadora de pedra, de ceràmica o de guix. Aquesta urna cinerària es disposava a l’interior d’una estructura