OP IN IÓ ELS LEC TO R S ESCRIUEN
Tenora i jazz Escoltar el disc em porta a vells records amb noves sensacions, nous descobriments, tota una barreja immillorable.
Caràtula del CD.
L
’agermanament d’un instrument tan nostre com la tenora amb la música de jazz, d’entrada... és una raresa; però resulta d’allò més normal, flueix harmònicament a l’oïda escoltant el CD del Jordi Guixé Sextet. He sentit algun que altre intent d’ajuntar la tenora amb aquest estil, però ni de bon tros amb la sonoritat i l’harmonia d’aquest. He d’aclarir que –d’anys– sóc amant de la música de jazz. M’impacta, n’escolto, més de la clàssica, la de l’època hot. No gaudeixo tant amb l’evolució al bebop, i no parlem del jazz modern, el cool, que, com la mateixa paraula diu, és fred. Al Jordi Guixé Torres, fill de Puigverd d’Agramunt, l’hem vist créixer tocant la tenora a recer de les cobles Quatre Vents i Jovenívola d’Agramunt per, més tard, ser contractat, com a primera tenora, per la cobla Mediterrània. Confirmació que és un virtuós de la tenora. En l’època agramuntina ja impactava sentir el so nítid i potent que treia d’aquest instrument.
Silenci blanc, títol d’aquest disc, recull una sèrie de temes molt interessants en la seva varietat. Amb els instruments bàsics del jazz: bateria, contrabaix, guitarra, trombó i saxo, inserir-hi la tenora ha estat un magnífic encert, i el saber fer de l’arranjador hi té molta part en aquest èxit. Escoltar-lo em porta a vells records amb noves sensacions, nous descobriments, tota una barreja immillorable. A Ara: quins músics, no cal enyorar Stan Getz. Introit per a tenora: 1’19 minuts de durada m’han sabut a poc. Caravan: un clàssic sentit com a nou. Silenci blanc: serenor, lluïment dels solistes. Willow Weep For Me: versió tan o més excel·lent que les escoltades, en diferents estils, de: Sidney Bechet, Billie Holiday o Buddy Tate/Milt Bucknet/JoJones. Com a curiositat, hi ha una versió catalana d’aquest tema amb el títol Sóc com un desmai, que canta la Núria Feliu acompanyada pel trio de Tete Montoliu. Deixem-ho, no cal insistir més sobre la meva descoberta d’un... crac. Paraula que no m’agrada gens, però que actualment està de moda. Defineix (més que abreviat) l’excepcional vàlua d’una persona. Per als que no el coneguin. Si sentiu el jazz i estimeu la tenora, no deixeu d’escoltar aquest disc. Crec que m’ho agraireu. Jaume Cots
[ABRIL 2014]
sió 602
43