C O L · L A B O R AC IO N S L I T E R À R IES EL C O N TE
per J. PIJUAN
Assedegats
J. PIJUAN
El sol continuava manifestant-se amb tot el seu esplendor i la seva escalfor quallava en els nostres delicats cossos xuclant-nos la poca aigua que contenien. De seguida la set se’ns va apoderar de tots nosaltres i vam iniciar el declivi cap a un abisme sense aturador.
E
l pare fa una bona estona que resta dempeus contemplant la blavor del cel. No sé pas d’on ha tret les forces per incorporar-se, doncs tots estem tan deshidratats que cada cop ens anem encongint més i més cap al terra que ens ha vist créixer, però ell ha aconseguit redreçar-se. Estic tan desvalgut que en prou feines puc mantenir uns instants el cap enlaire per contemplar la seva fesomia amb detall, així que sols em queda l’esperança d’observar-lo de tant en tant de reüll. L’instant que el puc mirar percebo en el seu rostre l’esforç que està fent per mantenir-se dret i aquesta visió de dolor m’indica clarament que no tardarà gaire a precipitar-se de nou cap a l’abisme en què ens trobem submergits la resta.
Des de fa mesos que restem a la intempèrie. D’ençà que un bon dia van venir a casa i ens van instar a sortir del nostre recer adduint que ja era hora que ens obríssim al món. Malgrat que en un principi ens vam mostrar reticents a abandonar la comoditat que ens oferia el nostre aixopluc per molt obscur i pobre que era, ens van atabalar tant perquè marxéssim de casa que al final, cansats de tenir-los tot el sant dia a sobre burxant-nos sense parar, no ens va quedar altre remei que acatar la seva voluntat si volíem que ens deixessin d’una vegada en pau. Davant la seva atenta mirada vam emprendre l’exili amb el cor encongit d’haver de deixar enrere la nostra llar. Tan bon punt vam treure el cap al carrer vam quedar momentàniament enlluernats de la gran claror que hi havia a fora. De seguida que la vista es va habituar a aquella resplendor, ens vam trobar plantats al bell mig d’una gran esplanada observats des de les altures per un radiant sol que ens mostrava la seva satisfacció, i aleshores ens vam quedar meravellats de tal visió. Immediatament els seus braços ens van abraçar fortament en senyal de benvinguda i tot d’una vam percebre l’escalfor que irradiaven, i a l’instant ens vam sentir esperonats a créixer allà mateix. Durant un temps ens vam sentir animats per la seva companyia i vam començar a desenvolupar-nos amb
tota normalitat com havia de ser, no obstant ben aviat vam notar l’escassesa d’aigua. El terra es tornava cada dia més àrid i polsegós i no va tardar gaire a envair-nos la preocupació pel nostre futur immediat. Alçàvem la mirada cap al cel i sols vèiem un cel ben clar sense ni un trist núvol que ens pogués infondre esperança. El sol continuava manifestant-se amb tot el seu esplendor i la seva escalfor quallava en els nostres delicats cossos xuclant-nos la poca aigua que contenien. De seguida la set se’ns va apoderar de tots nosaltres i vam iniciar el declivi cap a un abisme sense aturador. La manca d’aigua va provocar que els nostres cossos perdessin el vigor per tirar endavant i van començar a encongir-se lentament. Clamàvem al cel per una mica d’aigua però no obteníem resposta. Mentrestant el sol continuava observant-nos amb un gran somriure que ens donava la impressió que es burlava de tots nosaltres. El temps va passant. La pluja no acaba d’arribar. L’escalfor del sol s’aferra a les nostres demacrades pells i n’accentua el seu marciment. El pare ha tret forces per aixecar-se i contempla la blavor del cel esperant un canvi. L’espera es fa eterna, però tot d’una l’aparició d’un núvol en la llunyania l’omple d’alegria i ens l’encomana. Aixequem les nostres mirades i el contemplem esperant que no passi de llarg. ■ [ABRIL 2012]
sió 578
57