O P IN IÓ GEN T, FETS, COSES. . .
per A. PONSA
Ocells: l’enganyapastors i el siboc
L’enganyapastors i el siboc respectivament.
L
Tant l’enganyapastors com el siboc són ocells que tenen la boca desmesuradament gran, la qual cosa els representa certs avantatges.
’enganyapastors i el siboc són dos ocells insectívors d’espècies molt semblants de la mida d’una merla amb la cua i les ales llargues, esvelts i de vol ràpid a l’estil d’un petit falcó. Tots dos solen sortir els capvespres del bon temps a caçar les seves preses que són els insectes, amb preferència per les papallones que voleien quan la llum del dia comença a fondre’s per deixar pas a l’obscuritat profunda. L’enganyapastors el podem trobar en zones més altes i humides del nostre país que el siboc, no obstant això, a la
Plana de Lleida hi és present, encara que no gaire abundant i, segons confirmen algunes dades de no fa gaire temps, la població total del nostre territori confirmaria que oscilla entre vint-i-cinc i vint-i-set mil parelles i, a més a més, en clara tendència positiva, la qual cosa mostraria la tendència negativa en què es troba en la majoria d’altres països europeus. Quant al siboc, es pot dir que és una mica més gros que l’enganyapastors, amb el plomatge també semblant, però amb una mena de collar rogenc que trenca la uniformitat i el diferencia. Ell és característic d’ambients mediterranis oberts i, segons sembla, no es pot trobar en gaires altres indrets en tot el món. Pel que fa a les comarques lleidatanes en concret, apareix a la plana i, sobretot, a la serra del Montsec on es troben la major part dels efectius. Ací, la tendència resulta força estable, però amb l’amenaça latent de la progressió continuada dels regadius. Tant l’enganyapastors com el siboc són ocells que tenen la boca desmesuradament gran, la qual cosa els representa certs avantatges, tant pel que fa poder caçar els insectes amb relativa facilitat, com per poder canviar la ubicació del niu cada dos per tres quan els interessa i sense problemes de transport. Així, amb la boca oberta de bat a bat i amb l’inestimable ajut d’una mena de bigoti que fa
la funció d’un embut que està situat sobre el bec per encarar les preses cap a l’interior de la boca i voleiant amb rapidesa s’atipen en un tres i no res. Els agrada especialment posar-se al mig dels camins, i com que confien tant en el seu plomatge per camuflar-se, no arrenquen el vol fins a l’últim moment quan estan a punt d’ésser trepitjats per algú o algun vehicle i, és clar, sovint moren atropellats. Però de vegades només queden ferits i és aleshores quan obren la seva boca impressionant i amenaçadora si de cas els vol agafar algú, una reacció que fa dubtar de tocar-los o no, cosa que es pot fer tranquillament sense perill de rebre cap picada perquè són completament inofensius. Normalment la seva posta sol ser de dos ous, i els dipositen directament al terra sense gairebé fer res de niu, només n’aparten la fullaraca i ja està. Total per què, si després el canviaran diverses vegades de lloc? I acabaré amb un parell d’anècdotes relacionades amb cadascun d’ells: la del siboc agafa forma quan una persona canvia reiteradament les coses de lloc habitualment i se la compara amb l’ocell que canvia el niu. I el nom d’enganyapastors es deu a la creença que aquests ocells saben munyir el bestiar i s’atipen amb aquella llet, però el cert és que entren als estables i s’atipen amb la infinitat d’insectes que hi voleien. ■ [FEBRER 2012]
sió 576
39