OP IN IÓ G EN T, FETS, COSES. . .
per A. PONSA
Ocells: guatlla Molta gent descriu la guatlla com una mena de gallineta menuda que té ben poca cua, si fa no fa de la mida d’un estornell. El mascle i la femella es diferencien ben poc l’un de l’altre, però si ens hi fixem bé es veu que el mascle té la gola d’un color terrós fosc, mentre que la femella la té blanca, i el pit del mascle és llistat, mentre que la femella el té cobert de pigues.
El fet de ser ocells típics de zones obertes, fa que s’instal·lin en camps conreats i, per tant, les màquines de segar destrueixin molts nius i llocades i, sovint, les velles i tot. I si no n’hi ha prou amb això, a més a més, se les persegueix arreu com a peça de caça.
quests són ocells migradors, és a dir, que se’n van a passar l’hivern a l’Àfrica i tornen a la primavera per fer els nius i criar als nostres camps ja que és l’única espècie europea que és migradora. La guatlla la podem trobar, a més a més de d’Europa, a l’Àsia, l’Índia i l’Àfrica. I en l’aspecte de mobilitat cal assenyalar que una gran part de la població té tendència a passar l’hivern a les nostres comarques. També es pot dir que les guatlles practiquen el “nomadisme” tot bellugant-se pel territori; sobretot els mascles que són lliures i polígams i, per tant, no els
A
cal tenir cura de la covada. El seu cant és força conegut a pagès i diuen que les guatlles quan canten ho fan tot dient “blat colrat, blat colrat...”. Si les sentiu cantar, fixeu-vos-hi. Un cop cobertes, les femelles fan el niu pel seu compte al terra, normalment al mig d’un camp de cereal o entre l’alfals i hi ponen cap a una dotzena d’ous. Els coven i quan naixen els novells de seguida segueixen la vella que les crida talment que ho fa la lloca amb els polls. En cas de perill desapareixen com per art de màgia. En aquest sentit es pot dir que les guatlles tenen un comportament força similar al de les perdius. També s’alimenten més o menys de la mateixa manera perquè els agraden les llavors, fulles tendres, flors, cucotes i cargolins ben menuts. Terra de moltes guatlles Es pot dir que la nostra Plana de Lleida és terra de moltes guatlles malgrat la tendència regressiva de l’espècie i les seves acusades fluctuacions d’un any per l’altre. Certament, però, ara són més escasses que anys enrere. El fet de ser ocells típics de zones obertes, fa que s’installin en camps conreats i, per tant, les màquines de segar
destrueixin molts nius i llocades i, sovint, les velles i tot. I si no n’hi ha prou amb això, a més a més, se les persegueix arreu com a peça de caça. Per això, moltes d’elles troben la mort durant la mitja veda quan està permès caçar-les uns quants dies en ple mes d’agost per poder aprofitar la presència dels ocells migradors que després se’n van a terres llunyanes del sud. Botet Abans hi havia un mètode molt tradicional per caçar-les, amb trampa, el qual consistia en atreure els mascles tot imitant el cant de les femelles amb una mena de reclam, crec que prohibit per les societats de caçadors, anomenat botet. D’ací es diu que ve l’origen de l’expressió “tocar el botet”. No ho sé pas. Actualment sembla ser que hi ha moltes granges on es crien guatlles escampades per les nostres comarques i, tant la seva carn, com els ous semblen tenir una certa apreciació, no excel·lent, però sí tirant a bona. Ara és temps de sentir-les cantar a l’horta i als secans, entre els trossos de blat i els d’ordi fan la seva xerrameca. No és tan fàcil, però, poderles veure. ■ [JUNY 2010]
sió 556
45