ELS ORÍGENS DE L’ART MODERN IMPRESSIONISME Els historiadors consideren l’Impressionisme el moviment artístic iniciador de l’art modern. La història de l’Impressionisme comença a París, el 15 d’abril de 1874 quan una colla de joves pintors rebutjats del Saló Oficial d’aquell any, decidiren, malgrat tot, exposar llurs creacions en la galeria-saló del fotògraf Nadar, al tercer pis de la casa 35 del Boulevard dels Capucines. Aquesta seria la primera exposició dels pintors que aviat foren anomenats “Impressionistes”. Els trenta artistes que havien inaugurat aquella exposició es presentaven amb el títol de "Societé Anonyme des artistes". Entre tots ells cal destacar Claude Monet, Pierre-Auguste, Edgar Degas, Camille Pissarro, Alfred Sisley, Paul Cézanne i Berthe Morisot, l’única dona pintora impressionista. El nom d’"Impressionisme" té l'origen en el crític d’art Louis Leroy, que publica en el diari "Le Cherivari" el 16 d’abril de 1874, un article menyspreant els joves pintors i titllant-los d’”impressionistes” com a burla d’un dels quadres de Monet; Impression, Soleil levant, pintat el 1872 en El Havre. L’exposició fou un terrible fracàs. D’entre totes les obres exposades, només es va vendre una pintura de Paul Cézanne. La finalitat d’aquests pintors impressionistes fou la d’aconseguir la plasmació de la llum en tots els seus efectes: fenòmens atmosfèrics, contrallums, reflexos sobre l’aigua, impressions lumíniques d’un moment determinat del dia. És amb aquests pintors que s’abandona definitivament la pintura de taller. El pintor surt a l’aire lliure «Plein air» i s’enfronta directament als problemes de la natura. No poden pintar tot un matí el mateix paisatge, perquè, com ells saben molt bé, la llum canvia constantment i, al cap de dues hores, l’efecte lumínic no és pas el mateix que en un principi. L’observació directa de la natura amb tots els seus efectes lumínics és, doncs, la característica més important de l'Impressionisme.
Per aconseguir captar aquests efectes lumínics, la pinzellada es torna lliure (punts, comes, esborranys), i trenca la superfície del quadre en tots els sentits. El color és un dels elements fonamentals d’aquests joves pintors. Els tres colors primaris (groc, vermell, blau) i els tres complementaris (violeta, verd i ataronjat). L’associació de dos colors primaris dóna com a resultat el complementari del tercer; per exemple, la unió del groc i del vermell produeix l’ataronjat. Però la fusió no es fa en la paleta sinó en la retina de l’espectador. El color pur: roig, blau, verd, etc, és aplicat sobre la superfície del quadre. De prop, l’espectador només observa unes taques, però en allunyar-se del quadre, es produeix la barreja òptica del color, és a dir, l’ull no capta la pinzellada sinó que la interacció d’un color sobre l’altre és total.
5