l’Acròpolis de Pèrgam s’hi trobaven els palaus reials, l’àgora i l’espectacular teatre de Pèrgam. Aquest teatre, amb una capacitat per més de 10.000 espectadors, es va convertir en un dels més importants de l’època. Tenia 69 càvees repartides en un pendent de 38 metres. La part baixa del teatre donava a una immensa terrassa que en aquell temps era un lloc de passeig. Des d’un punt de vista intel·lectual, caldria destacar la gran biblioteca de Pèrgam, especialista en gran producció de pergamí. La seva fama era comparable, en aquell temps, a la Gran Biblioteca d’Alexandria. Avui en dia, l’Altar de Pèrgam es pot visitar a la ciutat de Berlín (Alemanya). Es troba reconstruït dins del museu més important de l’Illa de Museus de la ciutat, el Pergammonmuseum, on també es pot visitar una de les set portes de la llegendària ciutat de Babilònia.
b.
Digueu a quin estil pertany l’obra i descriviu els elements més importants d’aquest estil. Comenteu-ne l’estructura i els espais. Utilitzeu els aspectes més visibles de l’obra per basar la vostra descripció.
Art grec, període hel·lenístic.
Trets d’estil
ART CORTESÀ I BURGÈS Durant el període hel·lenístic hi ha una gran demanda d’obres tant d’arquitectura i d’escultura com de pintura, gràcies a la prosperitat econòmica de l’època. Hi havia una competència entre els monarques per embellir les seves ciutats i, a més, apareix la classe social burgesa molt nombrosa i enriquida que es permetia rivalitzar amb els grans senyors. Per tant, reis i burgesos van ser els grans clients d’art que va servir per evolucionar i engrandir les seves ciutats. Com veiem en l’Acròpolis de Pèrgam, obra cortesana, a part del gran Altar, es trobava també el teatre de Pèrgam que fou construït en època hel·lenística i reformat en el període romà.
GRANDIOSITAT O GUST PEL COLOSSALISME En l’art hel·lenístic es deixen enrere els principis de bellesa que se seguien en el període clàssic. Ordre, mesura i equilibri han deixat de ser les pautes fonamentals de l’art i, ara, els grans senyors volen per a les seves ciutats monuments emblemàtics i exuberants. La immensitat de l’Altar de Zeus és visible, la seva gran escalinata empetiteix el visitant, i la seva estructura és colossal ja que ha de ser símbol de la prosperitat de la ciutat de Pèrgam i de la dinastia atàlida.
ESCULTURA COM A COMPLEMENT ARQUITECTÒNIC Serà el complement més important de l’Altar de Pèrgam i, en general, de la majoria d’edificacions en l’art grec, no tan concretament en el període hel·lenístic, sinó com un tret particular en tots els períodes. En el cas de l’Altar de Zeus, els centenars d’estàtues que envolten el gran fris de més de dos-cents metres de llargada que es localitza a l’entorn del sòcol, n’és un bon exemple.
MECENATGE I CÒPIA Com he comentat, el cicle económic creixent que es vivia en aquesta època era tan gran que es comença a practicar el que en el Renaixement identificarem com a mecenatge. El mecenatge va permetre la difusió de pràctiques i de tècniques artístiques en els dominis de l’arquitectura, amb proporcions que tendien al gegantisme de l’escultura i, fins i tot, de la pintura mural. Aquest fet va permetre als artistes practicar una nova tècnica, la còpia, sobretot per part dels romans, que demanaven reproduccions d’una obra en concret per decorar les seves estances i pagaven als artistes per fer-ho. És tambe gràcies a aquestes còpies que avui en dia coneixem algunes de les obres de l’art grec.
DIFERENTS CENTRES O ESCOLES D’ART En aquest període Atenes deixa de ser l’eix central de l’art i de la cultura grega. Altres polis com Rodes, Alexandria o Pèrgam li van prendre aquest protagonisme i van diversificar l’art, marcant noves tendències autòctones i variades. Cal destacar una sèrie d’escoles que van influir en l’execució de l’Altar de Zeus. Atenes: es fan moltes còpies, més o menys lliures, del passat (l’Afrodita de Melos, dita també la Venus de Milo (segle II), conservada al Louvre). Pèrgam: destaquen els relleus i l’Altar de Zeus. Rodes: afany pel colossalisme i per l’expressió del pathos i el moviment contorsionat (Colós de Rodes, del segle III aC, Victòria de Samotràcia i Laocoont).