Anàlisi formal Composició Escultura de moviment centrífug on l’artista intenta captar l’home corrent. És una figura anònima, sense detalls superflus, sense fisonomia, sense sexe, sense braços. Una figura musculosa esborrada pel vent, una figura de formes quasi aerodinàmiques, que s’estén cap enrere, immobilitzada en l’acte de córrer. En ser un bronze molt polit, reflecteix molta llum (per als futuristes símbol del progrés) per a tots els costats i
Interpretació
aconsegueix una major sensació dinàmica.
Contingut i significació
Ritme Gran sensació de moviment.
Utilitza múltiples
Tema: Boccioni, com tots el futuristes, mostra predilecció pels efectes de velocitat, pel món en moviment, paradigma del qual són les curses automobilístiques a les
formes geomètriques i juga amb volums còncaus
quals són molt aficionats. Filippo Tommaso Marineti, teòric del grup, expressa en el seu manifest futurista que «la visió d’un veloç automòbil és més bella que la
i convexos que es tallen en arestes molt marcades,
«Victòria de Samotràcia». Malgrat aquesta declaració, l’escultura de Boccioni no deixa de ser una representació abstracta d’aquesta obra grega del període
aconsegueix el moviment en l’espai de la figura.
hel·lenístic; tot i això, la gran refulgència del metall, molt polit, al·ludeix a la maquinària moderna estimada per Boccioni i altres artistes futuristes. Hem de saber que aquest obra és el resultat d’uns estudis rigorosos que Boccioni realitza al llarg de les seves primeres creacions. Boccioni estudia en els seus
«Volia trobar no la foma pura sinó el ritme
dibuixos, pintures i escultures el moviment d’una figura despullada que camina.
plàstic pur; no la construcció del cos, sinó la
A més de «Formes úniques de continuïtat en l’espai», les seves teories futuristes les duu a terme en l’escultura «Desenvolupament d’una ampolla a
construcció de l’acció del cos»
l’espai» de 1912.
Temps
Recepció: L’obra original de Boccioni era en guix, i mai no se’n va fer una còpia en bronze durant la vida de l’artista. Boccioni ens concep l’home del futur. Simbolitza la figura
Després de la mort de l’artista, quatre escultures van ser foses en bronze a partir del guix original, fet al 1913. Una és al MoMA (1931) i una altra en el Metropolitan
que s’avança a un futur optimista i deixa plenament el
Museum of Art (1942), ambdós a Nova York. La tercera va ser fosa en 1960, i és a la col·lecció del MAC-USP (Museu d’Art Contemporani de l’Universitat de Sau
passat.
Paulo). La quarta i última va ser fosa pel MAC a petició de la Tate Gallery, i intercanviada en permuta per una escultura de Henry Moore, i és a Londres des de 1972. Hi ha altres versions que van ser foses a partir d’aquests originals citats. La peça original de guix, exposada al MAC-USP, fou adquirida l’any 1952 per Ciccillo Matarazzo, industrial i mecenes ítalià-brasiler. És una de les poques peces originals fetes per l’artista que va sobreviure de la destrucció que va tenir lloc en una exposició pòstuma fetes en Itàlia. Les circumstàncies de la destrucció de les altres peces roman obscura.