ÚLTIMES CANÇONS
Podria haver titulat aquest disc Cançons d’amor i llibertat, però, potser ho trobaríeu massa tòpic i gastat. Així, fugint de semblar innocent, naïf, m’he limitat a dir que són les Últimes cançons, i prou. Si us deixeu dur pel riu de paraules i música, trobareu, entre els versos, l’amor, la mort, i la recerca insistent d’un bri de llibertat; si ho preferiu, d’autonomia, d’emancipació personal i col·lectiva que s’hi barreja amb un polsim de bellesa, amb una pulsió de vida, amb un alè d’esperança, de la mà dels pròxims i de tots aquells que es reconeixen en aquestes passions, per si l’amor, per si la idea... Per acompanyar totes aquelles que s’ajunten, parlen entre elles i riuen.
I també per ser i ser del tot, plenament, tenir pàtria.
Això és tot... El meu alè de vida. I passar-ho bé fent camí.
Cançó d’un bes sense port
L’aigua roba gessamins al cor de la nit morena.
Blanca bugada de sal pels alts terrats de la pena.
Tu i jo i un bes sense port com una trena negra.
Tu i jo i un bes sense port en vaixell sense bandera. El corb al fons de l’avenc, gavines a l’escullera. Carbó d’amor dins dels ulls com una trena negra.
Carbó d’amor dins dels ulls i els ulls dins de la tristesa. La tristesa dins la mar, la mar dins la lluna cega. I la lluna al grat del vent com una trena negra. Maria-Mercè Marçal
Mur de Granell , Sta. Bàrbera (Borriana)
Moonshadow
A vegades estar trist és cosa de dos, i això, a vegades, dol el doble.
Els cafès d’algunes ciutats ara s’alcen en l’asfalt com un monument per recordar barbàries. I és tan fred el marbre com la seda.
La distància entre algunes persones i l’himne d’un país a penes és palpable. Els grans homes de totes les nacions, tots en fila, Morint i corrent-se amb fel·lacions.
A una certa edat tothom voldria conèixer els noms dels arbres.
I jo hauria volgut, per a tu, una forma diferent d’amor, amb una altra música, i més llunes i rellotges.
La dona que no sóc, la filla que no he estat i la mare que mai seré, s’enfilen pel carrer i, de tant en tant, s’ajunten, parlen entre elles i riuen.
Àngels Gregori Coves de la Torre (Paterna)
Aviat l’instant
No hi ha camins damunt l’asfalt. Tan sols un desig d’ales. Destí o planeta de sabó, fonedissa pupil·la que especula amb bagatel·les: les nostres vides evanescents.
Sobre els sepulcres d’aquells que ens precedeixen, la vella estirp. Morir vol dir —va escriure Kúixner— ser coetani de tots, llevat dels vius.
I mentrestant, callem. Que ens deshabite el dir, per indevots. Que enllà de tot, només la dignitat dels arbres reste intacta.
No hi ha camins de llum. Tot és mentida. Ens empresona un mur de vidre. Però hi vetllem encara, per si l’amor, per si la idea...
Per l’instant tebi on s’ajacen les ombres. Per si ens creixen ales, com al cavall dels déus i, com si déus, gosem volar.
Maria Josep Escrivà Pi del Mas de Camarena (Bétera)
Un aire absent
És com si em traguésseu el desig, i em féreu d’ambulància.
Potser que el vent se m’emporte desvestida. Us he deixat això: un aire absent.
Damunt de tot la força del meu no-res. De ben lluny, us llançaré estrelles boges. No puc contar-ho tot.
Em sentireu quan faça tramuntana.
Fina Cardona-Bosch Palmera Fènix (datilera)Velledat i ecos de joventut, cendres de tots els incendis vitals.
Crepuscle del cos, rebel·lia del cor.
Ocells que ja no canten, negra nit.
Dolor i plaer, veritat i bellesa, Amor i mort. L’amor etern.
Sonet 73
En mi podràs contemplar el temps concret en què les fulles grogues vacil·lants pengen de branques tremolant de fred, cors desfets on l’ocell cantava abans.
En mi veuràs crepuscular el dia, amb el sol esvaint-se ja a ponent, la negra nit a poc a poc fent via, segon jo de la mort, repòs jacent.
En mi veuràs jaient un foc radiant damunt les cendres de la joventut, llit de mort on ha d’acabar expirant, consumit pel que abans l’ha mantingut.
Així perceps que es fa l’amor més fort, l’amor que aviat hauràs de veure mort.
W. Shakespeare Cementeri de Paterna (interior)
Sonet 154
El petit déu de l’amor té al costat, mentre dorm, el brandó que els cors inflama. Unes nimfes amb vot de castedat se li atansen lleument, i pren la flama que escalfa les legions de cors decents la devota més bella i més formal. I el general dels desitjos ardents dorm desarmat per la mà virginal.
Ella apaga la torxa al fred estany, l’amor desprèn una eterna escalfor i a la fi hi broten remeis sans i un bany per al malalt. I esclau d’amar, sóc jo
qui ara ho veu al venir a curar-s’hi: l’aigua l’encén l’amor, l’amor no el gela l’aigua.
Aquest poema completa la mirada sobre l’amor i el desamor amb els sonets 73 i 154. Sexe sense àngel, només sexe. Folleu, folleu. Plaer sense culpa, lleuger, com la seda que va i ve. Reiteració del sense amor que acabarà penjat a la perxa.
Seda
Ha sonat el telèfon i despertes
Cap a una cita a cegues sense amor, i sense amor et trobes al carrer amb el destí d’uns ulls desconeguts. Entre la llum més freda des fanals se sentiren els passos d’una dona, que també sense amor tragué les claus mentre et parlava i et parlava d’ella. I sense amor deixares que el seu riure d’alcohol buscat ho fera tot tan fàcil, desproveït de culpa, tan lleuger com la seda dels mocadors de coll, que a l’endemà llevaria del llit i sense amor posaria a la perxa.
Teresa Pascual Façana cega (Benicalap)
Per exemple
Els anys de la postguerra foren uns anys amargs, com no ho foren abans els tres anys de la guerra, per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres, per als mateixos hòmens que varen fer la guerra.
La postguerra era sorda, era amarga i feroç. No demanava còleres, demanava cauteles, i demanava pa, medicines, amor.
Anys de cauteles, de preocupacions i tactes, de pactes clandestins, conformitats cruels.
Ens digueren, un dia: La guerra s'ha acabat.
I botàrem els marges i arrencàrem les canyes i ballàrem alegres damunt tota la vida.
Acabada la guerra, fou allò la postguerra.
S'apagaren els riures estellats en els llavis.
I sobre els ulls caigueren teranyines de dol.
S'anunciaven els pits, punyents, sota les teles.
Un bult d’amor creixia, tenaç, a l'entrecuix.
Eren temps de postguerra. S'imposava l'amor; brutalment s'imposava sobre fam i cauteles.
I fou un amor trist, l'amor brut, esgarrat. Un sentiment, no obstant, redimí la vilesa que vàrem perpetrar, innocents i cruels, plens ja de cap a peus d'obscenitat i fang. Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra...
¿I qui sap, al remat? Sols ens calia viure.
I després de palpar-nos feroçment, brutalment, arribàvem a casa i dúiem les mans buides, i encara ens mirem ara les mans buides a voltes, i ara sentim l'espant que llavors no sentíem i plorem per aquella puresa que no fou, per aquella puresa que mai no hem pogut viure, que no hem pogut tastar en cap de banda, mai.
Vicent Andrés Estellés Cementeri de Paterna (exterior)
Lluna de València I
Amic, sortim al terrat, ai que ens remulli la cara la lluna, gall de taronja entre dents de nuvolada; ai que ens remulli la cara —amic, sortim al terrat— la lluna, la tarongina del taronger ennuvolat.
Set llunes ulleroses i una set agra sota les set taronges de l’amor clara; de l’amor clara, sí, de l’amor clara, set llunes ulleroses i una set agra.
No puc dir el teu nom
No puc dir el teu nom. O el dic negligentment. No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits, em passen certes coses. Tinc el desig de tu. Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida. Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria. No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l'he de dir amb certa negligència. No puc dir el teu nom.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa. És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre, i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila. De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.
Vicent Andrés Estellés
Columnes al Parc de l’Hospital (València)
Últimes cançons:
1. Cançó d’un bes sense port (Maria-Mercè Marçal / Rafa Xambó)
2. Moonshadow (Àngels Gregori / Rafa Xambó)
3. Aviat l’instant (Maria Josep Escrivà / Salva Vázquez, Rafa Xambó)
4. Un aire absent (Fina Cardona-Bosch / Rafa Xambó)
5. Sonet 73 (W. Shakespeare, Txema Martínez / Rafa Xambó)
6. Sonet 154 (W. Shakespeare, Txema Martínez / Rafa Xambó)
7. Seda (Teresa Pascual / Salva Vázquez, Rafa Xambó)
8. Per exemple (Vicent Andrés Estellés / Rafa Xambó)
9. Lluna de València (Maria-Mercè Marçal / Salva Vázquez, Rafa Xambó)
10. No puc dir el teu nom (Vicent Andrés Estellés / Rafa Xambó)
Rafa Xambó: veu i guitarra
Salva Vázquez: piano i teclats
Christian Berejano: bateria i percussions
Àlvar Carpi: guitarra elèctrica en Un aire absent
Miquel Xambó: guitarra clàssica en Cançó d’un bes sense port
Cor de No puc dir el teu nom: Pau Alabajos, Clara Andrés, Jesús Barranco, Àlvar Carpi,
Karla Fos, Maria Amparo Hurtado, Joan Palomares, Vicent Torrent i Tomàs de los Santos
Producció musical: Salva Vázquez i Rafa Xambó
Mesclat i masteritzat per Facundo Novo a novoestudios.com
Disseny gràfic i il·lustracions: Cèsar Amiguet
SOLS PER A LES IL·LUSTRACIONS: SOU LLIURES DE REDISTRIBUIR EL MATERIAL EN QUALSEVOL MITJÀ SENSE FINALITAT LUCRATIVA SEMPRE QUE ES CITE L’AUTOR I ES CONSERVE EL FORMAT ORIGINAL
Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional
Produït per: