Sempre amb ganes de més. Patrícia Aliu

SEMPRE AMB GANES DE MÉS

Ell mai no en té prou. En lloc de disminuir les seves ganes amb els anys transcorreguts, ara la desitja encara més que al principi i vol veure-la cada dia, si és possible. Té més gana que mai de la seva mirada, el seu somriure, les seves paraules, la seva veu, les seves carícies, el seu cos. Ella s’ha adonat de la raó del canvi. Fa uns mesos que viu sola, torna a ser soltera i lliure: han tornat els temps de decidir sense límits sobre què vol o no fer amb la seva vida, amb les seves hores lliures, i amb qui. Aquesta nova llibertat li permet veure aquest home, que li agrada tant i que aprecia de debò, moltes més vegades i en solitud, una cosa que abans era més complicada. Tots dos s’estan acostumant a comptar amb més temps compartit, a tenir l’oportunitat de parlar per telèfon durant el dia més sovint, a gaudir de la seva intimitat en més ocasions de les habituals fins ara. L’avarícia de petons, abraçades i xerrades, sense dependre exclusivament d’una aplicació de missatgeria instantània, s’està redoblant amb el pas dels dies. Encara més per part d’ell, perquè ella també veu —i està en el seu dret— altres homes que són lliures, que no tenen parella, dels quals ningú depèn i que tenen més possibilitats de trobada. Ell ara té por. S’adona que ja no és l’únic amb qui ella pot comptar per tenir experiències, per viure moments, per sentir, per gaudir. I si ella un dia li diu que no vol seguir aquesta relació especial que mantenen tots dos perquè ha conegut algú a qui no vol trair? A més de l’avarícia mútua que comparteixen ell i ella, l’home ha de bregar amb la cobdícia de tenir-la en exclusiva. Tot s’està complicant. O potser no. Potser és tan fàcil com preguntar-li a ella què sent respecte a ell, si comença a fer-se-li feixuga la seva relació, si té pensat dir-li “fins aquí hem arribat”. Ella, sense haver-li dirigit cap pregunta, li aclareix els dubtes després d’una de les estones de passió: —Estimat, sé que estàs preocupat per si et deixo ara que soc completament lliure d’anar i venir amb qui em vingui de gust. No ho estiguis, encara que m’afalagui, egoistament, que et capfiquis amb la idea. Per a mi ets especial, el meu amant, el meu amic, el meu confident. T’estimo. Sempre hi ets, quan et necessito i quan no. Si estigués a la mà, tu series l’Elegit, amb majúscules, però ja saps que no tinc l’opció d’escollir ni la tindré mai. Tu no estàs sol, no estàs lliure, et deus a algú i sempre ho he comprès. Sé que es pot estimar dues persones alhora. Encara que una pesa més sobre l’altra per compromís, per història, per records, per lleialtat. Ell la mira sorprès, encara que no del tot. Ella és intuïtiva, gairebé una “bruixa” en el bon sentit. A ella li encanta que l’anomeni així i sap que és veritat en certa manera. S’entenen molt bé. Es van conèixer a deshora, quan tots dos ja estaven aparellats. Però es van conèixer, i això és el que importa de debò. —Ets la meva bruixa preferida, t’ho dic sovint. Em tranquil·litzes, em fas sentir bé, com sempre, i t’ho agraeixo. Però que et quedi clar que, si un dia has de triar, ho facis sense cap problema. Hauré d’acceptar que em deixis enrere. Tens dret a ser feliç. El pacte queda segellat amb un petó. I, amb ell, tornen les ganes de més.

Armonía de las olas, de Santiago Mangas

Desgarros del mar, de Santiago Mangas

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

El passeig marítim de Viladecans, un projecte frustrat (1932-1934)

Plànol del projecte del passeig marítim del terme municipal de Viladecans, abril de 1933. Fotografia de Luis Miguel Narbona Reina. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Secció d’Obres i Urbanisme. Projectes d’obres municipals d’equipaments i edificacions.

Aprofitem l’espai que ens cedeix aquí la revista Viladecans Punt de Trobada per presentar la síntesi de la comunicació que vam redactar per a la XIII Trobada de Centres d’Estudis i Estudiosos d’Eramprunyà. Aquesta trobada s’hauria d’haver celebrat a Gavà el 24 d’octubre de 2020 però es va haver d’anul·lar, forçosament, a causa de les mesures sanitàries derivades de la Covid-19.1 No obstant això, el 8 de juliol passat, els companys del Grup Tres Torres, en la seva trobada anual celebrada enguany a la Torre del Baró, van trobar a bé convidar-nos a participar en una xerrada a propòsit del passat del nostre litoral i on vam poder explicar els punts més importants d’aquella recerca i comunicació que versava sobre

1 Malgrat aquella suspensió de la Trobada, el Centre d’Estudis de Gavà va publicar les actes amb els treballs que s’hi presentaren. El text sencer d’aquesta comunicació es pot descarregar aquí. el projecte frustrat de passeig marítim viladecanenc, impulsat en temps de la Segona República, entre 1932 i 1934. Aquella va ser una proposta generada des de l’ajuntament de Viladecans, el 24 d’abril de 19332 , i s’ha d’entendre a manera de rèplica municipal al gran pla d’intervenció de bona part del litoral del delta del Llobregat promogut per l’ajuntament de Barcelona des de mitjans de l’any 1931, amb el suport tècnic dels arquitectes del moviment GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània). D’aquest grup havia sorgit el projecte d’una Ciutat del Repòs i de Vacances per als treballadors de Barcelona, localitzat en les platges de Viladecans,

2 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Secció d’Obres i Urbanisme. Projectes d’obres municipals d’equipaments i edificacions. Projecte de passeig marítim del terme municipal de Viladecans, 24 d’abril de 1933. Gavà i Castelldefels, zona que així esdevindria la gran platja de Barcelona. La Ciutat del Repòs i de Vacances estaria dividida en tres zones: zona d’estada, zona per al descans de cap de setmana i zona per a cura de repòs amb l’objectiu de dotar a la ciutadania de la capital d’espais litorals d’esbargiment. Amb això no cal ser gaire agosarat per interpretar que amb aquell macroprojecte el peix gran es volia menjar al xic: que l’administració municipal barcelonina mancada de platges arrambava amb les que trobava més a prop sense tenir en compte les necessitats dels territoris afectats malgrat que de seguida es va voler constituir una mancomunitat municipal per a gestionar un territori que al cap i a la fi no pertanyia a Barcelona ciutat. Cap a les darreries de l’any 1932, la idea del GACTPAC ja havia estat àmpliament difosa en alguns diaris i revistes i anunciada en