Mirador

irador Robert Cama

Sempre el recordaré actiu i jovial. Era la imatge del mestre, del bon mestre, d’aquells que deixen petja. Entre moltes altres facetes, en Robert va ser un d’aquells pares que van lluitar per l’escola pública, catalana i de qualitat. Unes famílies implicades en un projecte que cristal·litzà amb la immersió. Al darrere hi havia una actitud de més fondària que la visió de l’ascensor social, totalment respectable però certament limitada. En Robert era dels que no es jubilen, i amb la recordada Mayte van ser motor i ànima de l’Aula Universitària durant una bona pila d’anys. Sempre trobaven temes i espais a l’agenda perquè els “locals” poguéssim fer alguna conferència que obrís el ventall envers temàtiques diferents i valors. Robert Cama era d’aquells catalans de poble trasplantats a la ciutat. Una immigració interna que va aportar molts mestres i professors als nostres barris. La seva parla traspuava l’accent nadiu de la Segarra. Restarà inoblidable aquell “Ei, pubilla!”, amb què sempre saludava.

Es van jubilant, alguns han marxat, per desgràcia n’hi ha que ja ens han deixat... però les dècades que van treballar a les aules colomenques trenta, quaranta anys, tota una vidahan deixat una sembra fecunda en moltes vides. N’hi ha que van fer l’opció de fer-se colomencs quan encara eren molt joves. Tot i alguns haver traslladat a fora el domicili, hem viscut diàriament la ciutat a través de la feina i de les moltes vies de l’entramat que ens uneix. I n’hi ha que, sense viure-hi ni estar-hi especialment vinculats, han romàs lligats a la ciutat o a un mateix centre fins a la jubilació. És tot un tema a estudiar el que ha significat per a la població l’aportació humana i social dels qui van decidir en un moment de les seves vides apostar per Santa Coloma. Fer-se colomenc de vida o de professió s’ha donat en diferents àmbits, però hi destaquen per nombre, mestres i professors. Gent que amb el temps, ja funcionaris, podien haver marxat, o haver demanat trasllat més a prop de casa seva o a zones socialment més estàndard. Amb companys i companyes de l’institut n’hem parlat moltes vegades, d’aquest lligam amb Santa Coloma, sobretot sense tenirhi vincle previ; i arribem a la conclusió que va ser la combinació d’un temps, d’un lloc i d’una gent que bullien de vida i d’esperances de futur -i la il·lusió de la joventut- els elements constituents de la poció màgica que els va enganxar a Santa Coloma de per vida.

Joaquim Arenas i Margarida Muset han rebut al setembre la medalla d’honor del Parlament de Catalunya. Joaquim Arenas és considerat el pare de la immersió lingüística. Reconegut pedagog, amb la mestra Maria Lluïsa Corominas, van ser els pioners en l’ensenyament de la llengua catalana a Santa Coloma a finals dels anys 60. Els inicis van ser les classes a l’antiga biblioteca Ferran Valls i Taberner, amb un altre mestre, Francesc X. Serra. Després, amb el suport econòmic d’Òmnium Cultural, les van estendre per les escoles, tot creant el moviment de mestres d’Òmnium que va portar el català a gairebé 12.000 escolars de la població. Santa Coloma va esdevenir el camp de proves de la futura immersió.

Margarida Muset era inspectora d’Ensenyament quan un col·lectiu de famílies i de mestres lluitava per una escola pública colomenca, catalana i de qualitat, ja instituïts el primer ajuntament democràtic i la Generalitat de Catalunya. L’esforç comú i l’actuació decidida d’administració i ciutadania van donar fruit, i a l’escola Rosselló-Pòrcel va néixer la immersió lingüística. El Parlament de Catalunya honora en Arenas i Muset uns mestres visionaris i uns incansables treballadors, exemple del que es va construir amb grans treballs i ara es pot perdre. Tots dos recorden amb un gran afecte els anys de “picar pedra” a Santa Coloma. Hi ha qui no valora aquests reconeixements oficials; tothom pot opinar el que vulgui, però de símbols també vivim. A França els haurien donat la Legió d’Honor i a Anglaterra els haurien fet de l’Orde de la “Jarretera“, la lligacama que surt al Tirant.

Us afegeixo un enllaç amb l’entrevista que vaig fer a Joaquim Arenas i Margarida Muset: https://enelfondo.cat/2022/04/01/la -llengua-catalana-a-lescolacolomenca/