mortificant, és profundament irrespectuós amb els qui han patit, no només perquè corromp tot el que pugui tenir d’agut i lacerant el seu turment individual, sinó perquè els desterra d’altres mons que també els constitueixen i que poden abraçar perfectament el seu contrari: l’alegria potser, la felicitat i tot. L’ésser dolençós, que en tot i tothora sent fatiga de la vida, mereix la nostra compassió; una comunitat fixada a perpetuïtat en el seu caràcter sofrent més aviat acovardeix i espanta, si no acaba immunitzant. III Amb aquest procedir, l’horror dels crims de guerra es revesteix, en especial a través de les fotografies, d’una familiaritat a propòsit per il·lustrar missatges d’aprovació general, al preu sovint de desplaçar el seu contingut específic de dolor cap als marges. Un cas ben conegut és el de la famosa fotografia del milicià abatut de Robert Capa, de la qual s’ha discutit amb insistència sobre l’autenticitat documental que aporta si, tal com se sospita, es tracta d’una escena preparada. Podria ser un muntatge, òbviament, però en la reconstrucció del moment precís en què un soldat rep l’impacte d’una bala al camp de batalla, i escenificada no pas per un impostor, sinó per un home que s’exposava en efecte a rebre’n una de manera imminent i en aquell mateix lloc, no sembla pertinent parlar de falsedat, sinó més aviat d’una retòrica visual que fins i tot n’accentua la versemblança i no en rebaixa, en canvi, significació moral. Des del punt de vista tècnic, la imatge com a captura de l’instant decisiu és l’expressió, al mateix temps, d’aquella ànsia de donar a l’espectador l’oportunitat de viure la guerra des de dins, d’“apropiar-se la mort mentre té lloc”, segons les paraules de Sontag, que havia propiciat la irrupció en el mercat de càmeres molt més mòbils i lleugeres, com la Leica del mateix Capa. La profusió amb què el milicià abatut ha estat reproduït en tota mena de productes de consum, incloent-hi una escultura, a l’estil dels soldats plantant la bandera americana al cim de l’illa d’Iwo Jima (significativament, una altra reconstrucció, com si la realitat no contingués mai una potència dramàtica satisfactòria), l’ha sostret del seu emplaçament originari i ha transformat la mort d’un home sol lluny de casa en un ídol de guerra, un símbol dins el qual el dolor personal ja no es pren en consideració. “Tot record és individual —continua Sontag—, no es pot reproduir, mor amb cada persona.” Com retenir-lo, doncs, si no és afavorint la seva dilució en una idea expiatòria de memòria universal que substitueix l’aflicció singular per una mena de dol públic? Però hi trobarà aixopluc, dins aquest magma difús, la meva ferida, la meva pèrdua, el meu dolor reals?
12