“Si no tens papers, perds la identitat, no ets ningú”

aconseguir feina als camps, sobretot si ets una persona migrant, però era mentida”. Finalment, va arribar a Nou Barris. Poc a poc, ha anat coneixent la xarxa d’entitats i col·lectius i ara està en procés de regularitzar la seva situació administrativa. Tot i així, reflexiona que durant tots aquests anys s’ha trobat moltes portes tancades, malgrat tenir estudis i no parar de buscar feina.

La Vero (40 anys) va néixer a Equador i fa més de quatre anys que va travessar l’Atlàntic amb els seus dos fills i el seu marit. La Maria (24 anys) fa un any i mig que va arribar a Barcelona amb el seu fill des del Perú. Ambdues són veïnes de Nou Barris i aquest any s’han conegut a través del Tasta La Vida, un projecte dissenyat des de la Taula d’Inserció Sociolaboral Roquetes-Verdum que ofereix orientació laboral i acompanyament per a persones en situació de desocupació. Parlem amb elles sobre diferents temes, com l’habitatge o la feina.

La Vero és enginyera alimentària, titulació que va aconseguir al seu país però amb la que mai ha pogut exercir. La falta de feina i oportunitats, juntament amb la violència i la inseguretat que patia en el seu dia a dia, la va portar a prendre la decisió de marxar a un lloc on poder lluitar per un futur millor pels seus fills. Des de que va arribar, s’ha hagut de reinventar laboralment vàries vegades.

“He treballat més de 48 hores a la setmana per 600 euros al mes”

“Vam viure a Tortosa on vaig poder treballar durant una temporada”, explica la Vero. Va arribar a les Terres de l’Ebre perquè li van oferir treballar cuidant a una persona gran. “Treballava vuit hores al dia, sis dies a la setmana i un diumenge al mes. Més de 48 hores setmanals, per 600 euros al mes”. Reconeix que és una explotació laboral, però també explica que aquells mesos en aquella ciutat es va sentir molt acollida i recolzada. Va arribar la pandèmia i aquella feina es va acabar. Va viatjar fins a Màlaga, on li havien dit que “allà era fàcil

La Maria va sortir del seu país per una situació personal i social complicada que posava en risc la seva vida i la del seu fill. Quan va arribar a Barcelona va tenir força dificultats per trobar un lloc on dormir. “Intentar llogar una habitació amb un nen petit és gairebé impossible. O bé et diuen que no t’hi volen o bé et pugen el preu”, explica la Maria. La falta de documentació no li ha permès poder llogar un espai formalment i l’ha portat a viure a ella i el seu fill en una habitació rellogada en un pis de 3 habitacions on ha arribat a conviure amb més de quinze persones que dormien a les diferents estances de l’immoble. La persona que li lloga l’habitació tampoc és la llogatera del pis però exerceix coaccions i extorsions cap a la resta: “ens ha exigit 300 euros de més per poder-nos empadronar allà, quan és un dret gratuït”. El rol de poder d’aquesta persona també li ha comportat problemes d’inseguretat i violència: “les dones que convivim al pis ens hem hagut d’organitzar i donar-nos suport per por al que ens pogués fer a nosaltres o als nostres fills”, comparteix la Maria.

Tant la Maria com la Vero coincideixen que la inseguretat de no saber si podran continuar vivint a un lloc o si podran seguir mantenint les feines que van aconseguint, els genera estrès i angoixa. Però totes dues reconeixen que el que estan vivint aquí és molt millor que d’allà on venen. Gran part d’aquestes dificultats van relacionades amb el fet de tenir un paper que les identifiqui com a persones. “Si no tens papers, perds la identitat, no ets ningú”, diu la Vero. “Si aconsegueixo regularitzar la meva situació administrativa, tornaré a ser persona”, afegeix la Maria.

Pla Comunitari de Roquetes

Contacta’ns a través dels següents canals: