11. Polítiques de gestió del patrimoni rural coneixement, les aptituds i hàbits adquirits per l’home com a membre d’una societat. Aquestes manifestacions i elements són un reflex de la resposta que l’home dóna als problemes concrets de la seua existència i la seua relació amb l’entorn; això és el que ho fa vàlid per al desenvolupament sostenible. Els recursos del turisme, l’oci, la promoció cultural, natural i de qualsevol tipus d’atractiu amb un cert interès integren una potencial estratègia de futur en algunes àrees de l’interior. «... Es contemplen aquests recursos com una alternativa per a un nou model de desenvolupament local que ajude a superar un període de recessió econòmica, demogràfica i social, conseqüència de la desaparició o el declivi irreversible de les activitats productives tradicionals, i de la seu no-substitució d’aquestes per unes altres en breu». Açò s’ha vist afavorit per canvis dins del turisme, i que es reflecteixen, entre altres coses, per la transformació del perfil del turista, per efectes de l’increment dels nivells culturals, educatius i les millors condicions de vida. Canvis en les maneres de concebre el temps lliure, de revalorar altres llocs, menys massificats i especials. Açò ha significat que en la competència per a atraure aquest nou tipus de turisme alternatiu es dissenyen propostes noves i imaginatives, en llocs no tradicionals i amb valor historicocultural o natural. Alguns països, caracteritzats per tindre un turisme tradicional intenten atraure a aquest nou tipus de turistes interessats en unes altres alternatives, i han d’establir-ne altres mitjans de gestió, dirigits al manteniment i, en alguns casos, a la restauració d’antigues estructures. El turisme rural ha tingut un creixement molt important als països europeus, en els últims anys: l’ecoturisme, l’agroturisme, el turisme d’aventura, etc. Però, la implementació d’una proposta d’aquests característiques no es produeix sense obstacles. Hi cal, per descomptat, una bona disposició de les empreses i entitats municipals, qüestió aquesta que presenta, en la majoria dels casos, situacions conflictives i licitació d’interessos que poden fer fracassar les gestions. D’altra banda, també és necessari pensar com fer-los atractius per al turista, atès que per si sols poden no tindre valor.
que el visita sol fer-hi una despesa superior a la mitjana, perquè el que s’hi està consumint són béns subministrats pel destinació turística, perquè el patrimoni és durador com a destinació en el mercat turístic, perquè s’aconsegueix, a més, un respecte cap al patrimoni, cap a les tradicions i cap als costums, perquè es produeix un intercanvi cultural, perquè la integració dels turistes en la destinació significa l’acceptació de l’activitat turística i, sobretot, perquè la despesa turística ha de revertir en la conservació del patrimoni i, en conseqüència, pot ajudar a l’augment de la taxa d’ocupació. No obstant això, cal procurar que el sector turístic no es convertisca en l’única font de riquesa, atès que així es contribueix a garantir l’equilibri davant d’una possible crisi de la demanda. Afavorir els equipaments i infraestructures, així com un òptim ús habitacional, a través de les inversions provinents del turisme, facilita la continuïtat del patrimoni a llarg termini. En l’anàlisi del turisme cultural cal tindre en compte una sèrie d’elements: •
•
• •
Conservació del patrimoni. L’objectiu últim és aconseguir conservar el patrimoni, amb la qual cosa una de les limitacions a la demanda turística és mitigar el dany que es puga infringir a aquest patrimoni. Accessibilitat al conjunt històric. S’ha d’aconseguir que el conjunt històric permeta el coneixement del mateix als turistes, amb la qual cosa és necessari marcar una sèrie de rutes per a aconseguir un gaudi del mateix. Educació cultural. El patrimoni ha de servir per a aconseguir que els turistes coneguen millor les tradicions i els motius pels quals hi ha el dit patrimoni. Finançament. El turisme cultural ha de subministrar als patrimonis recursos suficients per a protegir, conservar i rehabilitar les dites propietats.
La cultura i el turisme s’encasten actualment en una simbiosi necessària en el desenvolupament econòmic de determinades àrees geogràfiques, i possibiliten tant la creació d’ocupació com la vertebració d’uns ingressos necessaris per a conversar i/o recuperar el patrimoni dels nostres avantpassats. El principi de sostenibilitat en el desenvolupament del turisme cultural ha de guiar la seua planificació, i dins d’aquesta, les inversions dirigides a conservar i rendibilitzar el patrimoni. La sostenibilitat del patrimoni és possible si aquest s’entén com un producte del turisme cultural, perquè el turista
62/63