07. Exposició cultural “Temps de canya i espart” Projecte del Voluntariat Local de Sot de Ferrer
A manera de presentació. La utilització als nostres pobles, i concretament a Sot, de l’espart i la canya, amb el vímet com a recurs natural ha sigut durant molt de temps la forma més habitual per a la realització d’objectes, dels quals se servien per a portar a terme la majoria de les faenes quotidianes els nostres predecessors no molt llunyans. L’ús majoritari d’aquests materials es deu, sobretot, a ser uns dels més autòctons de la nostra comarca, si bé el vímet no molt abundant i poques vegades cultivat, ha sigut tradicionalment importat (província de València, Conca, etc.) i han tingut, com no podria ser d’una altra manera, una gran importància en l’economia domèstica de la nostra societat rural, en convertir-se en elements imprescindibles per al desenvolupament dels treballs tradicionals. La troballa més antiga de l’ús de l’espart està datada arqueològicament en l’Eneolític (3.000 anys abans de Crist). Els ibers ja feien cordes i calçat amb espart, la qual cosa fa suposar que en els poblats situats al terme de Sot ja s’utilitzava. Fenicis, grecs, romans, cartaginesos, visigots, musulmans… tots ells han utilitzat l’espart aportant noves tècniques o usos i la seua importància ha sigut determinant fins a la dècada dels setanta ja en ple segle XX, on l’aparició d’altres materials com ara el plàstic i el cautxú, van fer que en pocs anys desapareguera tota una cultura material d’aquest
element. Tot el que s’acaba de dir és transportable a la cistelleria, si bé es creu que el seu inici és anterior, perquè ja apareixen representacions de cistelles en pintures rupestres.
1. Esparteri. Són moltíssims els tipus d’objectes fabricats amb espart però, excepte el grup de les cordes, dos són els oficis que més importància han tingut en la nostra comarca: els seroneros (els que feien sàries) i els espardenyers (espardenyers). Els seroneros solien comprar la “llata” ja feta encara que, a vegades, la feien ells mateixos. Es dedicaven a cosir-la per a fabricar els objectes desitjats on predominaven les sàries, cabassos, estores, espartets, etc., i també feien les vores i les anses i fins i tot les cordes per a cosir, tot això confeccionat d’espart. Les ferramentes més usuals eren agulles, tisores, didals de cuiro, la mitja vara i la maça de picar. Els espardenyers, igual que els seroneros, compraven o feien ells mateixos la baina que, en aquest cas, era de cinc malles i d’espart picat. A aquest tipus de llata també se li cridava “sola”. En el banc d’espardenyer es cosia la sola de l’espardenya amb l’agulla espardenyera, després, amb una agulla més xicoteta i corda molt fina que solia ser de dos ramals, es confeccionava la puntera, en algunes ocasions
30/31