l'escultor Fuster by Pasku Disseny

l’escultor

FUSTER

l’escultor FUSTER

EXPOSICIÓ

CATÀLEG

“l’escultor Fuster”

Edita Ajuntament de Vila-real. Regidoria de Museus

Del 14 de maig al 13 d’agost de 2010 MUSEU DE LA CIUTAT Casa de Polo C/ Joan Fuster, 33 12540 Vila-real (Castelló) Tel. 964 535 859 museu@ajvila-real.es

Organització Ajuntament de Vila-real Regidoria de Museus Comissariat Joan Damià Bautista i Garcia Coordinació tècnica Carmela Falomir Ventura Carmen Elena Romero Girona

Textos Juan José Rubert Nebot Héctor Folgado Miravet Joan Damià Bautista i Garcia Coordinació Carmela Falomir Ventura Correcció Departament de Promoció Lingüística Disseny i maquetació MattMurdock.net Impressió Canós Impressors, SL ISBN 978-84-96843-35-6 Dipòsit legal CS-162-2010

Transport Espais d’Art Muntatge i il·luminació José Javier Simó Sanchis

Assegurances Seguros Vitalicio

l’escultor FUSTER

Presentació d’Héctor Folgado Miravet

Introducció

L’escultura a Vila-real

Vida

Obra

Catàleg

ÍNDEX

Presentació de Juan José Rubert Nebot

l’escultor FUSTER

Presentació

En complir-se la commemoració del centenari del naixement del vila-realenc Julio Pascual Fuster Rubert, l’Ajuntament de la nostra ciutat té la satisfacció d’organitzar una mostra antològica de l’extensa obra de l’escultor que va iniciar-se sota la direcció i coneixements de Pasqual Amorós. Artista imatger, Fuster Rubert és autor de ﬁgures i ornamentacions emblemàtiques objecte de culte a la nostra ciutat i que formen part del patrimoni d’entitats, congregacions, confraries i particulars. Per primera vegada, podem donar a conéixer part d’aquesta extensa producció gràcies a l’aportació del llegat de la família Mompó-Fuster, els seus hereus, als quals cal agrair l’interés, col·laboració i conservació d’aquest patrimoni artístic de l’autor. També cal donar les gràcies a l’aportació de les associacions i particulars en la cessió de l’obra per a aquesta exposició, ja que les obres exposades són fonamentals per a poder admirar el desenvolupament de l’artista vila-realenc, des que va iniciar el seu

aprenentatge amb l’escultor Amorós i es va convertir en el seu millor deixeble. El sentiment artístic de Fuster es manifesta de forma clara i senzilla. Delicada de formes i carregada d’expressivitat ja que aquesta és fonamental per a reconéixer el resultat de la seua obra. Amb aquesta exposició es ret un homenatge a l’home i a l’escultor. Un il·lustre vila-realenc que, malauradament va morir molt jove, però que va desenvolupar amb èxit la destresa amb la qual va nàixer: la creació artística. La mort no és un fet casual, és l’últim acte de la vida. Julio Pascual Fuster Rubert va morir als 57 anys, un 8 de desembre, festivitat de la Puríssima. La seua obra perpetua la seua memòria i amb aquesta exposició volem que les generacions actuals de vila-realencs reconeguen l’artista que va ser i la importància de la seua obra per a l’art i la cultura.

Juan José Rubert Nebot Alcalde

l’escultor FUSTER

Presentació El MUSEU DE LA CIUTAT Casa de Polo mostra en la sala temporal l’exposició “L’escultor Fuster”, per commemorar el centenari del naixement de Julio Pascual Fuster. L’Ajuntament de Vila-real i la Regidoria de Museus té el gust de contribuir, una vegada més, a la difusió del patrimoni historicoartístic de Vila-real. L’escultor Fuster va desenvolupar gran part de la seua obra en un moment històric on la imatgeria necessitava un impuls i, a més a més, va saber combinar-la amb la curiositat d’altres plantejaments temàtics, com són els retrats, faceta més desconeguda per a molts. L’exposició fa un recorregut a través d’esbossos en paper, que mostrava al client, tant d’escultures com d’imatges o peanyes, les maquetes en escaiola abans de fer la peça deﬁnitiva, perquè el públic s’aprope de forma més directa al seu procés de treball en el taller. Per acabar, voldria agrair des d’ací la col·laboració desinteressada de particulars i entitats com ara la Caixa Rural de Vila-real, el Sindicat de Regs de Vilareal, Congregació Els Lluïsos, Confraria de la Sang de Vila-real, Capella del Pilar de Vila-real, Joventut Antoniana, Museu de l’Arxiprestal de Vila-real, Mater Dei de Castelló, Confraria del Grup de Sant Agustí i Sant Marc, i especialment a la família de Julio Pascual Fuster, gràcies als quals s’ha pogut realitzar aquesta exposició. Héctor Folgado Miravet Regidor de Museus

l’escultor FUSTER

l’escultor

FUSTER

del 14 de maig al 13 d’agost de 2010

l’escultor FUSTER

Introducció INTRODUCCIÓ La vida professional i privada de Fuster es va desenvolupar en una etapa convulsa de la història social i política, tant en l’àmbit local com al País Valencià i Espanya. El seu paper com a productor d’imatges religioses d’apreciable qualitat al Vilareal de la postguerra i de la dictadura franquista bé mereix atenció i estudi. De fet, l’ha tinguda, l’atenció, tot i que no ha anat acompanyada de l’estudi oportú i necessari. L’any 1983 la sala d’exposicions de la Congregació de Lluïsos de Vila-real rebia la primera mostra antològica de Fuster, organitzada precisament per aquesta entitat. Justament ella va ser la que feia dècades, en el decurs dels anys quaranta, havia organitzat la primera exhibició d’un ampli mostrari de la seua producció, encara en vida de l’autor. El sacerdot i historiador de l’art Josep Miquel Francés, amb la col·laboració del també sacerdot Antoni Losas, es va encarregar de seleccionar les obres i de fer-ne una relació, acompanyada d’un breu comentari introductori, en el tríptic publicat a aquest efecte. L’any 1992 l’Ajuntament de Vila-real, amb motiu dels vint-i-cinc anys de la mort de Fuster, va reunir a la Casa de l’Oli un total de divuit peces. Un comentari, també menudet i sense signar, acompanyava l’enumeració d’obres. Passat el temps, el 2001, el mateix Ajuntament tornava a dedicar-li una mostra, al costat dels també imatgers Pasqual Amorós i Pere Gil. En aquesta ocasió eren cinc les peces exhibides, a les quals va acompanyar en el catàleg un altre text, sempre concís, del mateix Josep Miquel Francés. A nosaltres, aquesta reincidència en un escultor local, com és Fuster, ens fa l’efecte d’aquell que es queda amb ganes de més, de qui no troba sadollada la seua curiositat. I no és estrany. Els

textos i els catàlegs que acompanyaven aquestes mostres benintencionades no són homologables i a penes han deixat rastre. Van faltar dedicació, temps, finançament i treball de camp. I no és una crítica als autors, que estem segurs que van fer el que van poder, és una observació crítica dels resultats. Amb aquesta mostra dedicada a Fuster no es dirà la paraula definitiva. Això és senzillament impossible i no existeix en el terreny de la història de l’art. Cada autor o autora és com un calidoscopi que permet noves visions a mesura que anem girant-lo. Descartada aquesta possibilitat, hem de dir que el que hem pretés és aprofundir de manera seriosa i amb els paràmetres a l’ús de la nostra especialitat, en la vida i obra d’un escultor, del qual, quan es va fer l’exposició de 1992, ja teníem un coneixement bastant aproximat. I no era ciència infusa, sinó que la mateixa família Mompó-Fuster ens havia encarregat feia vuit anys la confecció de l’inventari de la seua producció, que vam mamprendre amb tota l’energia i il·lusió dels nostres vint-i-tants. De fet, sabem del cert que, tot i no citar-les mai, els qui s’han vist implicats en la realització de les exposicions anteriors han utilitzat les fitxes que nosaltres vam elaborar en el seu moment, cedides per la mateixa família Mompó-Fuster, després de demanar-nos a nosaltres el permís consegüent. Per tant, Fuster és ara com un bumerang (se’ns disculparà la comparació) que torna a les nostres mans, després de fer voltes i voltes. Tot i aquell primer intent, la catalogació de la producció íntegra de Fuster encara està per fer. El propòsit tal vegada era massa ambiciós per a un jove historiador de l’art i per a una família modesta que només tenia els seus ingressos per a encarar unes despeses que, per força, havien de ser considerables. Només vam fer mig centenar de fitxes. Hem de dir, en canvi, que vam treballar molt a gust, vam bastir una confiança mútua amb aquesta gent; Maria, germana de Fuster i dipositària del seu 11

l’escultor FUSTER

llegat i taller, el seu marit Pasqual i els seus dos fills Josep Pasqual i Juli, al qual ja coneixíem dels nostres temps del “Ni se sap” i que, segurament, va tenir un paper rellevant a l’hora de fer que els seus pares i el seu germà es decidiren per mi, un jove que a penes tenia currículum, però que posseïa, a canvi, moltes ganes de treballar en allò que més sabia fer i que era la seua vocació profunda. Revisitant les fitxes al cap dels anys, veiem que la majoria de peces que s’hi ressenyen responen a criteris de proximitat geogràfica, és a dir, les conservades a Vila-real, Borriana i Almassora. Falta incloure la seua obra per a la resta de la província i per a altres llocs de la geografia peninsular.

I passant als criteris utilitzats en la mostra que ara ens ocupa, hem de dir que ens ha interessat especialment donar una visió ampla de la variada activitat de l’escultor. És cert que la seua faceta més coneguda és la d’imatger, entre nosaltres santer, qualiﬁcatiu que tan bé acceptava Pasqual Amorós, però que a Fuster no li devia agradar gens. Ell aspirava a més, a ser un escultor a l’ús. Però la realitat sempre acaba imposant-se i la realitat és que, malgrat una bona base de partida, li faltaven

els estudis acadèmics i eixir de la vila, un bany de cosmopolitisme i conéixer altres àmbits i tendències. Fuster, però, va fer una mica de tot. Va practicar de manera esporàdica la pintura, però presenta ací una qualitat sensiblement inferior i per això no hem cregut oportú incloure cap exemple en aquesta mostra. Ens hem centrat en l’escultura i en els dibuixos i projectes preparatoris, que són, sens dubte, el més representatiu del conjunt de la seua producció. Hem reservat un apartat específic per a alguns modellinos en fusta, fang i tela encolada, que ens ajudaran a comprendre el mètode de treball del nostre autor. Al final d’aquest catàleg hem volgut posar algunes fotografies aparegudes en el decurs de la nostra investigació i que corresponen a obres de Fuster de localització desconeguda. Per acabar, volem agrair la gentilesa de les persones i entitats que han deixat obres per a la mostra i, en especial, a la família de l’escultor. De segur que a Maria i a Pasqual els hauria plagut molt poder estar el dia de la inauguració.

L’escultura a Vila-real L’ESCULTURA A VILA-REAL Des del mateix moment de la seua creació com a vila, la nostra ciutat degué fer tots els possibles per dotar-se d’imatgeria que, pels imperatius de l’època, aniria adreçada fonamentalment al culte. L’església parroquial i els seus altars posseirien amb total seguretat un ric patrimoni en pintura i escultura, on estaria representat el bo i millor dels artífexs valencians dels segles XIV i XV, que tant van brillar en el context europeu del gòtic. No s’esperava menys d’una vila reial amb representació a les Corts i d’una població de cristians vells. El sorgiment de famílies benestants i pròximes als ambients àulics, amb refinats gustos artístics, com ara els Gil i els Cucaló de Montull, contribuiria no poc a la presència d’aquestes obres senyeres. A diferència del primer apartat, en el qual coneixem la vinguda documentada de Llorenç Saragossà per a fer el retaule principal, en escultura haurem d’esperar al segle XVI per veure aparéixer aquell sant Jaume que esmenten els documents de l’Arxiu Municipal. D’abans, potser de finals del segle XIII o principis del XIV, era la Mare de Déu de Gràcia. Imatge de transició del romànic al gòtic, amb clares influències franceses a través de Catalunya, terra aquesta última d’on provenia la major part dels nostres avantpassats. De la segona meitat del segle XVI són el Crist de l’Hospital (desaparegut) i la deliciosa Mare de Déu del Roser (desapareguda), titular de l’ermita d’aquesta advocació, que serà cedida als franciscans alcantarins per a la fundació definitiva del seu convent i que ocuparà el nínxol principal de l’església fins a la seua destrucció el 1936. També d’aquesta època o molt de principis del XVII sembla la còpia en alabastre de la Mare de Déu de Trapani, que estigué damunt del sepulcre de fra Diego Baylón a la capella de Sant Pasqual, obra aquesta última

de marbre, del primer terç del segle XVII i possible procedència genovesa, que era el millor exponent en el seu tipus a la vila, només superat pel meravellós en fusta del mateix titular, atribuïble a Lleonard Juli Capús i fet el 1692, en ple barroc ja. Ignasi Vergara deixarà en la dècada dels seixanta del segle XVIII la mostra més acurada de la seua producció en el sant Pere d’Alcàntara, miraculosament conservat. Tret d’aquests exemples solts, és fonamental destacar la presència al nostre poble de dos tallers d’escultura de gran renom en els segles XVII i XVIII: el dels Ochando i el de Josep Sebastià. Pel que fa al primer, és possible que ja estigueren al poble el 1633, puix a ells s’ha atribuït tradicionalment el retaule principal de l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia, fet en aquest any. En tot cas, diversos documents que vam publicar en el seu moment, asseguren la seua presència en l’últim terç del segle XVII i el naixement a la vila d’alguns dels seus membres més destacats, com ara Josep Jaume Vicent Ochando Guitart, nascut el 1675 i que es declara escultor a l’hora de contraure matrimoni el 1698. No és baladí que la primera notícia documentada que es té d’una obra de la família el 1695, estigués a Vila-real. Per tant, podem concloure que hi ha una estada prolongada dels Ochando al nostre poble, d’on passaren en data i per raons desconegudes a Almassora, poble que els ha tingut com a ﬁlls predilectes i on, en efecte, degué nàixer algun membre destacat de la nissaga. Si per ara ignorem amb qui es van formar els Ochando, no passa el mateix amb l’altre escultor local de prestigi. Josep Sebastià va ser deixeble de Ll. J. Capús i va tenir taller obert al carrer Major de la nostra vila. Degué estar en actiu des de començaments de la dècada de 1690, almenys ﬁns al 1742, any en què decora magistralment la 13

l’escultor FUSTER

petita ermita urbana de Sant Josep d’Onda. La seua mort s’esdevingué segurament abans d’iniciar-se la segona meitat del segle XVIII. Ell sol o amb la col·laboració del seu mestre, va decorar en l’última dècada del segle XVII el cambril de l’antiga capella de Sant Pasqual, la coveta de la Mare de Déu de Gràcia —violentament reformada durant les obres fetes per l’Ajuntament el 1985— i ja entrat el segle XVIII la capella del Crist de l’Hospital.

A ﬁnals del segle de la Il·lustració és quan tenim les primeres notícies de la nissaga dels Bellver, encapçalada per Francesc i Pere Bellver i Llop, alumnes de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i que van establir-se a Madrid. Els seus ﬁlls i nebots, Francesc (València, 1812-1890), Josep i Marià (Madrid, 1818-1876), desenvoluparen en aquesta ciutat una intensa activitat í l’últim arribà a ser escultor de cambra de la reina Isabel II. Corol·lari d’aquesta família d’artistes d’origen vila-realenc serà

Ricard Bellver i Ramon (Madrid, 1845-1924), autor del famosíssim Àngel caigut que adorna el jardí d’El Retiro madrileny i dipositari de nombrosos premis i condecoracions. Tot i que lluny del nostre poble, els Bellver van practicar intensament l’escultura religiosa, aplicanthi els procediments apresos en la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i de Sant Ferran i portant a Madrid bona part de les tècniques i els procediments valencians, de manera que constitueixen un precedent llunyà de l’art que ara veurem exercir a Fuster. Els Bellver connecten ja amb el mestre de Fuster, Pasqual Amorós, que a ﬁnals del segle XIX va ser deixeble d’algun escultor de nom ignorat a València. Així doncs, bé podem assegurar que Vila-real és un centre modest d’escultura des del segle XVII.

Vida VIDA Pascual Julio Fuster Rubert, tal com figura en la seua partida de naixement, tot i que, en data indeterminada, va optar per variar l’ordre dels seus noms, va veure la llum a Vila-real el dia 8 de desembre del 1910, al número 50 del carrer del Pare Espuig. Era fill de Pascual Fuster Peset, llaurador, i de Pascuala Rubert Sanjuan, mestressa de casa. La seua era una d’aquelles famílies dedicades al conreu del camp des de feia moltes generacions i, de fet, estaven al servei de Consol Font de Mora, portant el manteniment de la finca la Sénia, popularment coneguda com la Mayorazga. Com ell mateix indica en alguna entrevista, ja de menut li cridava l’atenció el treball del santer local Pasqual Amorós, a qui veia per la finestra del seu taller de la placeta Bayarri, molt a prop de la casa familiar. Als catorze anys ingressà com a aprenent al

taller d’Amorós i hi restà com a ajudant ﬁns a la mort del mestre el 1943. D’ideologia molt conservadora des de la seua joventut, la va mantenir sense variacions ﬁns a la mort. A principis dels anys trenta, arran de l’adveniment de la república, comença a contactar amb moviments polítics locals de dreta i d’ultradreta. En els mesos previs al colp d’estat de 1936, va entrar en contacte amb les organitzacions de tipus feixista que a Vila-real anaven preparant-lo i repartint armes d’amagat, i va fer també d’espia per als militars revoltats. Totes aquestes activitats provocaren el seu empresonament. El 1937 va ser alliberat gràcies a l’actuació providencial del metge Joaquim Coret, qui signà un informe en el qual s’assegurava que tenia una malaltia contagiosa. El 24 de novembre de 1938, era delegat local d’Informació i Investigació de la Falange al nostre

Fuster cap als divuit anys

Fuster de primera comunió

Cap als vint anys, en un moment de lectura 15

l’escultor FUSTER

Fuster el 1941

Amb la seua germana i algunes amigues i familiars al castell de Peníscola, en la dècada dels anys seixanta

poble. En una data tan avançada com el 1957, quan ja la Falange Española anava perdent influència i poder en les estructures del règim, arran de l’aproximació als EUA i la irremeiable obertura al món, Fuster encara hi milita i segurament ho va fer fins al final de la seua vida.

Coherentment amb la seua ideologia, s’oposà al funcionament del Cinema Condal, que havien instal·lat els franciscans a ﬁnals de la dècada dels cinquanta, en una ala del seu convent vila-realenc i escriu al superior de la Província franciscana de Catalunya amb el propòsit d’aconseguir el tancament d’aquesta instal·lació. Recordem només de passada les pressions dels cristians i de sectors retrògrads de tota mena que va patir el cinema des de la seua expansió arreu del món i que tant van inﬂuir en els estudis de Hollywood des de la dècada dels anys trenta del segle passat. Fuster també abanderava les mateixes conviccions, si bé d’una manera un tant extemporània, que el mateix superior de la província s’encarregarà de fer-li notar de manera amable, però amb contundència.

Als 45 anys

Va ser soci fundador de la Rondalla Ta-Go-Ba creada a Vila-real el 1946, agrupació musical ja desapareguda, el nom de la qual deriva de les inicials dels noms de Tàrrega, Goterris i Barrachina, tres músics molt lligats a la població; la qual protagonitzà un gran nombre d’actuacions en l’àmbit local durant tres dècades. De fet, el seu domicili social en el moment de la constitució era el taller escultòric de Fuster. Va mantenir una relació sentimental, l’única que se li coneix, amb la madrilenya Felisa Aragonés Pascual, que al ﬁnal no va arribar a quallar. També ho va intentar amb la mestra Maria Amorós, però sense cap resultat positiu. Va morir el dia 7 de desembre de 1967, també a Vila-real, al seu domicili del raval de Sant Pasqual, a causa d’un infart de miocardi.

Vida

Baixant de l’avió en un dels seus viatges a Madrid. Dècada dels anys cinquanta

Fuster amb altres persones i el pare Marcet en la cel·la de sant Pasqual. En primer pla el model en algeps per al reliquiari del sant, 1959

Amb tres acompanyants en un acte social en la dècada dels anys seixanta

Amb Felisa, a El Escorial, 1956 17

l’escultor FUSTER

Fuster (cinqué assegut per la dreta) i altres components del món artístic i cultural de Vila-real (Gumbau, Llorens Poy, etc.) en un sopar homenatge a Ortells. Finals de la dècada dels cinquanta

Amb el seu nebot Josep Pasqual i l’escultura d’una madona amb el xiquet, 1956

Els últims anys de la seua vida

Obra

OBRA Ningú com l’escultor Fuster patentitza un ambient i una manera de ser a escala local. En viu contrast amb el cosmopolitisme d’altres escultors i pintors del segle XX que van nàixer a la nostra població o han passat per ella, com ara Josep Ortells, Joan i Ferran Bosch, Josep Gumbau, Gimeno Barón o Vicent Llorens Poy, tots els quals van eixir al món per respirar aires nous: París, Roma, Barcelona, Madrid, etc., Fuster va quedar-se resignadament clos en l’àmbit estricte del quadrilong de muralles que encara cloïen mentalment i, en part materialment, el Vila-real de les primeres dècades del segle XX i la llarguíssima postguerra. Algun viatge a Madrid, per a visitar El Escorial, monument que per a la ideologia falangista i franquista era la màxima expressió de l’art patri espanyol, i poca cosa més. I no és que Fuster no ho intentara. Va mantenir una intensa relació epistolar amb el conferenciant Federico Garcia Sanchis, a qui va convidar a donar una conferència a Vila-real per parlar de sant Pasqual, invitació que va ser acceptada el 1959. Sens dubte va ser la seua amistat cosmopolita més mantinguda en el temps. També es va cartejar a ﬁnals dels cinquanta amb el funcionari de presons, periodista i falangista en les hores lliures, José Rico de Estasén, a qui va col·locar per ací una gran quantitat d’exemplars del seu llibre Peñíscola y el Papa Luna. Aquesta dedicació no era desinteressada, sinó a canvi de la publicació d’un article anhelat sobre la seua producció escultòrica, que li permetera promocionar-se professionalment més enllà de la Plana. És realment exasperant veure com Rico toreja una vegada i una altra les anhelants peticions de Fuster i com només es preocupa per l’estat de les vendes i pel cobrament dels diners. No cal dir que l’article mai no es va elaborar i això que Fuster va arribar a fer-li un bust debades, enviat a ports pagats. Lluny d’estar-li agraït, Rico encara va tenir la

Projecte per a la peanya de la Puríssima de l’Ajuntament de Vilareal. Madrid, desembre de 1944

barra d’escriure-li per retraure alguns defectes que havia observat en el bust. Hem trobat alguna carta de l’escultor castellonenc Adsuara de l’any 1957, però només per a comunicarli que no ha pogut fer res per ell en el Premi Nacional d’Escultura, perquè el jurat, del qual era membre, s’havia decantat majoritàriament per obres de caràcter avantguardista i ell, tot i oposant-se, havia forçat que es declarara desert. També alguna targeta de visita de l’arquitecte igualment castellonenc Vicent Traver Tomás de començaments de l’any 1958, en la qual es lamentava també de la falta d’èxit en el certamen esmentat. El primer contacte que tenim registrat documentalment amb aquest deriva de l’encomanda a Fuster del grup que havia de servir de base a la Mare de Déu del Lledó a la seua ermita castellonenca, just després d’acabar-se la guerra. Traver era l’encarregat de fer que el santuari tornara a presentar unes condicions adequades per al culte. Tampoc la inﬂuència de Joan Flors li serví de res en aquesta ocasió. Per cert que aquest prohom vila19

l’escultor FUSTER

P. Amorós. Projecte per a un grup del Descendiment per a Linares. Col·lecció Mompó-Fuster

P. Amorós. Descendiment (destruït). Linares

realenc rebutjà educadament l’oferiment de Fuster d’ornamentar la capella que féu a partir de 1954 a la ﬁnca on avui està la fundació que porta el seu nom.

de Belles Arts, li adjunta una carta a Luis Palos, subdelegat general d’Administració de l’Institut Nacional de Previsió, el qual es veu que havia intercedit per Fuster i li havia comunicat que el premi d’escultura havia estat per a Salvador Octavio Vicent. Per desgràcia ignorem amb quines obres hi va concórrer.

No era la primera vegada que Fuster es presentava al Concurs Nacional d’Escultura. Ja ho havia fet amb la mateixa falta de reconeixement el 1942 i és possible que també estigués present en el de 1943, perquè el cap de la Secció de Foment de les Belles Arts del Ministeri d’Educació Nacional li fa arribar una carta en la qual adjunta les bases. En canvi, és segura la seua presència en el de 1958, perquè a ﬁnals d’aquest any Antonio Gallego, director general

En la mateixa línia, el 1950 escrivia al bisbe d’Alcalà-Madrid per a demanar-li la seua intervenció per a donar-se a conéixer en la seua diòcesi. El bisbe li va contestar que cada cura o comissió actuaven amb independència pel que fa a l’encàrrec d’obres religioses i que, per tant, de poc podia servir-li la

Obra

seua influència, manera diplomàtica de traure-se’l de damunt. Barrada la via eclesiàstica, ho provà amb l’aristocràcia benestant. A partir d’una fotografia, féu un baix relleu del fill menut de la duquessa d’Alba, el model del qual encara figura entre els fons de la família a la casa del carrer de Santa Clara i ara s’exposa. L’obsequi, si va arribar a materialitzar-se, no degué tenir més conseqüències que alguna carta d’agraïment, si és que la va arribar a haver-hi. Amb Ortells i el seu jove deixeble Llorens Poy va mantenir una relació cordial, sense arribar a l’amistat, derivada més aviat del mutu origen vilarealenc que de sintonies artístiques o personals. Quan venia Ortells a la ciutat, feia la gent del món de l’art local algun sopar per homenatjar-lo, del qual ha quedat testimoni gràfic. En el pla professional mai hi va haver cap col·laboració. En una entrevista que li fan per a la revista Exágono de la Congregació de Lluïsos de Vila-real, i en data tan avançada com l’any 1964, quan ja Europa i els EUA havien anat i tornat de les més diverses formes d’expressió, el nostre escultor contesta a la pregunta: “¿Qué opina de la pintura y escultura abstracta?”, el següent: “No puedo opinar, porque no las conozco ni quiero conocerlas”. U entendria l’opció personal per l’art figuratiu, després de conéixer les altres possibilitats que s’ofereixen. De fet cap dels pintors i escultors que acabem de ressenyar més amunt van triar l’abstracte o l’informalisme per a tirar endavant les seues carreres professionals. Tots parteixen d’un sòlid figurativisme, connectat lleugerament, si es vol, amb els corrents de moda: modernisme, art déco, luminisme sorollista, fauvisme, però en el seu cas han conegut de primera mà els nous estils i després els han rebutjat.

Fuster treballant en la Mare de Déu de les illes Columbretes. 1954

En el cas de Fuster no. Fuster, com bé diu ell ni els coneix, ni vol conéixer-los. No es tracta ja d’una ideologia conservadora, que la resta dels esmentats, a excepció de Josep Gumbau, podrien també compartir, es tracta d’un no voler veure ni saber, connectat íntimament amb un cert tarannà molt arrelat a la vila, sobretot en aquelles famílies de procedència llauradora i mentalitat retardatària, com ho era la del mateix Fuster. Més encara, Fuster es revoltava també contra les acadèmies. L’amic Llorens Poy ens ha relatat com en algun d’aquells sopars que hem esmentat més amunt Fuster i Josep Gumbau aﬁrmaven que l’autèntic artista no havia de passar per aquestes 21

l’escultor FUSTER

en el qual constituïen un membre afegit, dedicat clar està, mentre aprenia l’oﬁci, a les feines més modestes. És a dir, el gremialisme i la seua manera d’ensenyar un oﬁci, allunyat de les formalitats legals i passat pel tamís de la familiaritat, l’amistat entre gent del mateix poble i el “que vinga el xiquet i a vore si pot aprendre alguna cosa”. De fet Fuster ja no va tenir cap aprenent. Wamba. Acte d’inauguració de l’escultura de la Mare de Déu a les illes Columbretes el 1954

institucions, per tal que el seu geni aflorara sense retalls. Evidentment ho deien per raons distintes. Gumbau, en contacte amb les avantguardes internacionals, menyspreava els ensenyaments acadèmics per excessivament conservadors, tot i que ell mateix devia la seua formació a la Reial Acadèmia de Sant Carles. Fuster només feia aquella afirmació per justificar la seua absència de les aules. Ortells, des de la seua jovialitat distanciadora, somreia en escoltar-los. És cert també que el qualificatiu que més li escau a la professió del nostre personatge és el de santer. La irrupció de l’academicisme a finals del segle XVIII al País Valencià va condicionar de manera decisiva l’avenir de l’ofici d’escultor/a entre nosaltres. El títol obtingut a les seues aules proporcionava, a més de prestigi, la possibilitat d’optar a tot tipus d’encàrrecs d’ací i d’enllà.

Però no tots ni totes degueren acceptar aquest jou. En àmbits locals i per a un ús restringit, els imatgers, que no havien passat per la institució i que tenien una formació familiar o gremial, continuarien fent obres de devoció. Amb ells els gremis es resistien a morir i bé es pot dir que, entre nosaltres, a Vila-real, la formació gremial va perviure ﬁns a la meitat del segle XX, quan la desaparició de Pasqual Amorós va cloure tota una manera d’entendre la formació dels joves a l’entorn d’un nucli familiar abocat a la professió de la talla de sants i santes i poca cosa més,

Si bé no serà l’últim santer nascut al nostre poble, sí que serà l’últim establert a Vila-real. Pere Gil, condeixeble de Fuster, més obert a conéixer món, tancarà aquest capítol interessant de l’estatuària local. I amb tot, la manera d’encarar Fuster les seues obres és purament acadèmica. Ho podem observar de primera mà en el dibuix que fa per a una escultura de sant Pasqual, conservat avui en el convent de clarisses que el té com a titular al nostre poble i també en els estudis per a la figura del relleu d’una santa Teresa que ací s’exposa, conservats avui, tant els estudis com el relleu, en la col·lecció de la família. Primer, Fuster dibuixa la figura nua, sens dubte partint d’un maniquí articulat. Li fa adoptar la postura escaient i a continuació hi superposa els vestits, tal vegada posant-los al damunt del mateix maniquí o tirant mà de la seua imaginació. L’origen d’aquest procediment que, insistim, era el que s’ensenyava a les aules de les acadèmies del nostre país, fins ben avançada la segona meitat del segle XX i que enfonsava les seues arrels en el llunyaníssim primer Renaixement, creiem que el podríem sotjar en el seu mestre Amorós. Pasqual Cubedo en un breu comentari a l’obra d’aquest autor, en el catàleg de l’exposició celebrada a la Casa de l’Oli l’any 1992, parla del seu pas no comprovat per la institució acadèmica valenciana de Sant Carles. Nosaltres hem contactat amb l’arxivera d’aquesta institució, la sempre eficaç M. Carme Zuriaga, i la consulta dels seus arxius no ha donat resultat

Obra

positiu, si bé no estan encara del tot digitalitzats. En tot cas la contemplació de l’obra d’Amorós sembla més aviat donar la raó a Llorens Poy, que en una comunicació personal em fa saber que la mateixa germana d’Amorós, amb qui va mantenir tracte sovintejat, li havia dit que mai va passar per l’Acadèmia i que la seua formació va esdevenir en el taller artesanal d’un famós santer de València, del qual no sap donar-me raó. A títol d’hipòtesi apuntem el nom d’Antoni Yerro Feltrer, que havia treballat per a Vila-real fent les imatges de la Puríssima per a les purissimeres i per a l’Ajuntament. Aquesta última no va poder ser adquirida en el seu moment, després de ser encomanada i quan al cap dels anys es va demanar a Amorós que en fera una altra, aquest va dir que veia més adequat adquirir la que s’havia encomanat el seu dia a Yerro. Una postura molt pròpia d’un deixeble entusiasmat amb el seu mestre. Yerro sí que va acudir a l’Acadèmia de Sant Carles.

Fuster. Projecte per a monument a Garcilaso de la Vega. Col·lecció família Mompó-Fuster

Maqueta del monument a Garcilaso de la Vega, presentada per Fuster al concurs. 1957

En tot cas la importància del dibuix com a eina prèvia de l’escultor, la còpia de models clàssics i l’estudi del cos humà que havien començat als petits estats del nord de la península Itàlica al segle XV, ja era un lloc comú arreu d’Europa a ﬁnals del segle XVII en qualsevol tipus de pedagogia, tant la institucionalitzada com la gremial. En aquest sentit no està de més assenyalar l’existència, entre els fons conservats avui pels descendents, d’alguns dibuixos acadèmics, còpia de famoses escultures, fets en la dècada dels anys vint, precisament quan Fuster ultimava la seua preparació professional. No sabem en quines circumstàncies els va realitzar, si va acudir a alguna acadèmia de dibuix privada del poble, com ara la de la neboda de mossén Benet Traver, Conxa Beltran, o si senzillament va copiar motlles enviats per la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, dels quals hem trobat un mostrari també en el mateix fons familiar. També el resultat formal de la seua producció 23

l’escultor FUSTER

no seria el que és sense atendre a l’escultura acadèmica valenciana de la segona meitat del segle XVIII i primers anys del XIX. Només caldria esmentar una de les obres més apreciades per l’escultor, la Magdalena feta per a la població de Moncofa, una Puríssima amb destinació desconeguda feta el 1944, de la qual aportem fotograﬁa, la tallada per a la Confraria de Senyores de la Immaculada de Castelló, ara a l’església de Sant Agustí i Sant Marc de la mateixa ciutat; o la que a nosaltres ens agrada més, una santa Cecília que recollim entre les obres amb destinació desconeguda i que no sabem si encara es conserva. De vegades s’inspira directament i sense complexes en obres barroques de la primera meitat del segle XVIII, com ara l’àngel de l’esquerra de la peanya de la Congregació de Filles de Maria Immaculada de Vila-real, que és pràcticament una còpia d’un dels àngels que hi havia als peus del Crist de l’Hospital en l’altar de la seua capella, tot desaparegut en la Guerra del 36.

Fuster comenta en l’entrevista realitzada el 1964 les més de mil obres fetes durant l’exercici de la seua professió. Amb total seguretat no en seran tantes. Almenys no arribaran ni de lluny a aquesta xifra aquelles amb una certa entitat i realitzades de manera personal i singular des del punt de vista de la creació i de l’execució. Això sí, en va fer unes quantes per a un taller de pedra i marbre, Industrias Pétreas, SA, d’Almassora, fruit de la seua dedicació intensa a la modesta escultura funerària, conseqüència dels imperatius de la supervivència en un mitjà pobre i tancat. Signarà el conveni de col·laboració amb aquesta empresa el 1951. En el contracte Fuster s’obligava a passar-hi tots els seus encàrrecs i l’altra part a facilitar-li ferramentes, material, obrers i local, a més de dues-centes pessetes mensuals. Els beneﬁcis serien repartits per meitats. La col·laboració va deixar com a resultat un bon mostrari als cementeris municipals de Vilareal i Almassora, a falta de revisar altres cementeris de la nostra comarca, la majoria làpides de tombes

que encara romanen al seu lloc i on en ocasions es manifesta una forma peculiar i d’apreciable qualitat, tot i estar submergides en un procés de realització comunitària, en la qual l’artífex havia d’obeir un disseny preexistent i cenyir-se a les directrius del taller, a més de les del mateix client o clienta. L’àmbit sepulcral es converteix aviat, arran de la creació obligatòria de cementeris a tots els nuclis de població en el decurs del segle XIX, en un gran camp d’actuació dels escultors i escultores. Des de les modestes tombes en terra ﬁns als grans mausoleus, passant per les habituals làpides de caseta, van anar acumulant-se les encomandes. Ja se sap de sobra que ni en la mort l’actual sistema social permet la igualtat. Les famílies de majors recursos econòmics tiraven mà dels artistes consagrats, la resta havien de conformar-se amb l’oferta de les marbreres o de les fàbriques de ceràmica, aquestes últimes tan abundants entre nosaltres, però que en canvi -i de manera sorprenent- no han deixat als cementeris una quantitat signiﬁcativa d’obres, que ens permeta fer-nos una idea cabdal de l’enorme importància que van tenir ací i en la seua època. Fuster no havia adquirit ni de lluny la personalitat i la fama dels grans escultors Vallmitjana, Querol, Benlliure, etc., que els permetia una certa llibertat creativa a l’hora de mamprendre aquests encàrrecs particulars, ni tan sols la d’Adsuara, Ortells o Folia, que també van fer un gran nombre de làpides. La primera làpida que tenim signada i datada de Fuster és de l’any 1933, la de Vicent Albiol i Casanova, feta en un material que després abandonarà: el fang; que va aprendre a modelar en el taller d’Amorós, fonamentalment com a fase prèvia a la talla en fusta. Ací el jove escultor, de només vint-i-tres anys, posa tots els coneixements apresos al servei del que devia ser una de les seues primeres realitzacions a títol individual, independentment de si encara va utilitzar els mitjans materials del taller del seu professor, com

Obra

inaugurada el dia 6 de desembre. Tant el NO-DO com la premsa parlada i escrita van cobrir l’acte d’inauguració. Cap altra obra va procurar a Fuster tanta fama, bé que efímera. Tampoc en cap altra escultura es va aproximar tant a la modernitat, fent ús d’un hieratisme i d’una frontalitat inspirats en l’escultura ibèrica i grega primitiva, que li confereix efectiva monumentalitat i elegància. De fet, en l’obra deﬁnitiva encara va accentuar més l’esquematisme que en el model, que ara oferim en aquest catàleg. Sens dubte les presses per tenir-la acabada en un temps rècord (era part de la notícia), van propiciar que Fuster estiguera més disposat a renunciar als seus paràmetres estètics més habituals.

Fuster, el bisbe de Sogorb i l’alcalde de la ciutat en l’acte d’inauguració del Monument al Dr. Pau

és possible pensar sobretot a l’hora de coure la peça. Però almenys degué servir per a convéncer la família que el fill podia guanyar-se la vida dignament i fins i tot aportar algun diner a casa, sense necessitat d’haver de treballar als horts. Poques vegades podrà superar Fuster l’elegància i habilitat exhibides en aquesta obra, en la qual s’evidencia encara la tutela directa o indirecta d’Amorós que, massa ocupat per altres encàrrecs d’alta volada, potser va deixar en mans del jove deixeble l’encomanda. Atenent fotografies que conserva la família, devia deure molt també a la col·laboració de l’esmentada empresa Industrias Pétreas, SA, tant pel que fa a materials, personal, ferramentes, com al lloc de treball, la gran escultura de la Mare de Déu (2,20 m d’alçària) encarregada pel governador civil per a commemorar l’Any Marià 1954 i erigida al mont Colibre de les illes Columbretes, que va ser

Però a banda de la seua presència en el Concurs Nacional d’Escultura hi va haver altres intents, gairebé desesperats i sempre frustrats, de trencar el seu aïllament i d’obrir nous terrenys professionals. Un d’ells va ser la presentació de projectes per a monuments. Sabem del cert que en va presentar un en el concurs convocat el 1957 pel Ministeri d’Educació Nacional per aixecar-lo en honor del poeta Garcilaso de la Vega. Hi va demanar la col·laboració de l’arquitecte castellonenc José Luis Gimeno, el qual li va contestar negativament. De res li van servir les gestions que el tinent Francisco Franco Salgado Araujo, el vicepresident de l’assemblea de l’Institut Nacional de Previsió i el director d’assumptes eclesiàstics, van fer al seu favor, després d’enviarlos l’escultor una carta i la foto de la maqueta. En una de les propostes elaborades, conservades entre el fons de la família, Fuster s’inspira en les tombes medicees de Miquel Àngel, però al ﬁnal es va decidir per un arquitrau semicircular i columnat, que envolta una escultura exempta. Hem trobat també entre el paperam de la casa familiar una carta del 1958 en la qual l’alcalde de Barcelona, Porcioles Colomer, li adjunta les bases 25

l’escultor FUSTER

Arran de la riuada de 1957, València va perdre algunes de les escultures que presidien els casalicis dels ponts sobre el Túria. Poc després es va convocar un concurs per a tornar-les a fer. Fuster hi presentà un model per a la de sant Pasqual, que no fou el que es va triar. Es va preferir la proposta de Josep Ortells, que encara hi roman. Hem trobat entre les fotografies del llegat a la seua família una d’un curiós projecte de disseny apaïsat amb un gran cos rectangular al centre, que conté un mig relleu amb dues figures femenines nues, mentre que quatre més, dues a cada costat, completen l’ornamentació. La fotografia porta al dors les dates “4 JUN 1958” i “4 NOV 1958”, sense més indicacions. Del conjunt es conserva una de les figures femenines en una col·lecció privada vila-realenca que ara exposem, sens dubte del millor i més avançat estilísticament que va fer Fuster.

El Sant Pere d’Alcàntara d’Ignasi Vergara en el taller de Fuster per a ser restaurat. La nova creu encara està sense envernissar

del concurs per a aixecar un monument a José Antonio Primo de Rivera, alhora que l’arquitecte en cap del Servei d’Ediﬁcis Artístics i Arqueològics i d’Ornat Públic li envia un plànol de la ubicació que ocuparà. No sabem si al ﬁnal s’hi va presentar. Tampoc sabem si va idear algun model per al que es pensava aixecar a José Batlle a Montevideo, les bases del qual li envia el cap de Política Cultural d’Amèrica i Filipines el mes de novembre de 1957.

El 1959 l’alcalde de Borriana es compromet a fer-li arribar les bases per al monument a Jaime Chicharro, que es projectava a la ciutat germana i que al ﬁnal farà Octavi Vicent a principis de la dècada següent.

L’únic monument al carrer que sabem del cert que va realitzar i que ha arribat a nosaltres és el de Carles Pau, encomanat per l’Ajuntament de Sogorb el 1954 i que ja estava a la ciutat del Palància el mes de juny de 1955. Aquest encàrrec li va servir perquè el titular d’aquell bisbat deixara en les seues mans la realització d’un petit monument commemoratiu de la troballa de la imatge de la Mare de Déu de la Cova Santa al seu santuari, el mateix any 1955. La primera vegada que exposa Fuster una de les seues produccions és el 1932. Aquest any, amb motiu de les festes de la Mare de Déu de Gràcia, un tal Josep Valls organitza, al saló del Sindicat de Regs, una mostra d´artistes locals. Fuster obtindrà la recompensa de 25 pessetes per la seua obra, un bust de personatge desconegut. Quant a exposicions comercials de la seua producció, només hem trobat l’intent de Fuster a través de la Galeria Partenillo, de Madrid, el 1943, frustrat segurament perquè li van demanar uns diners que no tenia. Més còmode des del punt de vista econòmic li degué

Obra

resultar exposar el 1946 al saló de la Congregació de Maria Immaculada, sant Lluís Gonzaga i sant Joan Berchmans de Vila-real. Passats els anys, el 1959, el president de l’Institut d’Estudis Castell de Peníscola li oferiria exposar comercialment les seues obres, juntament amb les de la resta d’artistes castellonencs al mateix castell. Desconeixem la data exacta en què el nostre protagonista va obrir taller propi. En tot cas no devia ser abans de la dècada dels quaranta. La família ens assegura que l’escultor Amorós va intentar retenir-lo de totes totes al seu costat. Empresonat durant quasi tota la guerra, en acabar-se aquesta va haver de deixar l’escultura i posar-se a treballar temporalment en una tenda de teles a Castelló, per necessitat econòmica. La mort del seu mestre i patró el 1943, fet que va provocar el tancament del taller que mantenia, va empentar Fuster a traslladar-se a Madrid, on va ubicar la seua manufactura al carrer de Galileo, 16. Aquesta aventura cosmopolita durà poc, i al cap de tres o quatre anys ja estava de retorn a Vila-real. Curiosament el nostre Ajuntament li farà arribar allí l’encàrrec per a la peanya de la Puríssima de la ciutat, que no sabem del cert si va arribar a tallar-se. També s’encarregarà per aquestes dates de restaurar l’escultura de sant Pere d’Alcàntara, obra mestra d’Ignasi Vergara, que va ser trobada en un camió sota un pont en acabar-se la guerra. Ací va posar de nou la creu i un peu, que havien estat perduts en les vicissituds de l’esbojarrat trasllat. En el projecte per a la peanya de santa Quitèria de la ciutat d’Almassora, datat el 12/8/1948, ja ﬁgura la nova adreça del seu taller, instal·lat al raval de Sant Pasqual, separat només per una casa de la que va ser la casa natalícia de l’eximi guitarrista Francesc Tàrrega. Poc després, el mes de desembre, va ﬁrmar un projecte per a una peanya per a Villanueva de la Jara (Conca). Aquest i el projecte per al nou altar que es pensava construir el 1960 per a la parroquial de Villanueva de Alcardete, en la província de

Projecte per a una peanya per a Villanueva de Alcardete. 1948

Toledo, seran les úniques eixides que per ara podem documentar de Fuster més enllà dels límits de l’antic bisbat de Tortosa. Precisament el 1953 adreçava una carta al responsable màxim d’aquest bisbat, a què pertanyia la nostra ciutat, en la qual li oferia el seu servei en la “reapertura de su taller de escultura religiosa”. A més, es brindava també per a realitzar un bust del bisbe de manera desinteressada, oferiment que, per cert, no va estar acceptat. Tampoc ho va ser cap dels dos projectes presentats el 1948 per a l’altar de l’església de Reparació de la mateixa ciutat. Abans Fuster havia treballat ja en solitari en una estança cedida per uns familiars, la família Ortells, al Camí Reial. Allí estarà encara el 1947. Aquesta data ﬁgura en el model per a un Ave Maria, dels que l’escultor tenia costum de regalar als seus parents quan es casaven. Al nou estudi –i segons el text imprés d’un model de carta– Fuster ja s’havia especialitzat en escultura religiosa i oferia fer talles en fusta policromada, peanyes, altars, trons, sagraris, expositors i passos per a la Setmana Santa. Per no perdre oportunitats 27

l’escultor FUSTER

Les peanyes de la Puríssima (1944), de la Mare de Déu del Carme i dels patrons de Vila-real, sant Pasqual i la Mare de Déu de Gràcia (1964), són les més belles i acurades a la nostra ciutat. De les de fora, s’han d’esmentar les de la Puríssima i del sant Crist del Calvari (1960) a Almassora que, a través de mossén Corneli Monfort, qui fou rector d’ambdues parròquies, van procurar-li més tard a Fuster l’encomanda de la de sant Blai de Borriana, per a nosaltres la millor, tot i que certament hi ha registrada la participació en ella de Ramón Sánchez, un dels oficials del taller d’Octavi Vicent (València, 1913) en tres de les figures al·legòriques dels angles; de Francisco Martínez Aparicio en la quarta figura, la Fe, i de Luis Carlos Roman (Algesires, 1903) en no sabem quina zona. La data d’acabament d’aquesta obra, el 1964, tan pròxima a la mort de l’escultor i quan ja segurament no es devia trobar bé de salut, ens podria donar una explicació per a tan intensa ajuda, que no tenim documentada en cap altra de les seues obres. És imprescindible anomenar també la Magdalena i la seua peanya, fetes també en la dècada dels anys seixanta per a la població de Moncofa. Fuster. Peanya de sant Blai. Parròquia de Borriana

de treball, també estava disposat a realitzar escultura cívica o profana i decorativa en marbres del país i estrangers i en bronze.

Una de les primeres obres d’envergadura eixides d’aquest nou estudi degué ser la peanya per a la Mare de Déu de la Soledat, encomanada per la Confraria de la Puríssima Sang de Vila-real, la més antiga de les que avui persisteixen a la ciutat, el contracte de la qual se signarà el mes de juliol del mateix any 1953, tot i que el projecte porta data de 1947. Serà l’inici d’un atractiu conjunt, que està sens dubte entre el bo i millor de la seua producció.

Mostra d’un altre tipus de mobiliari sorgit del taller en les dècades dels quaranta i cinquanta pot ser el model per al manifestador de les purissimeres de Vila-real, amb un bell marc central, agafat sens dubte dels repertoris a l’ús que hem trobat entre les restes conservades per la família. No serà mai portat a la pràctica i el seu lloc l’ocuparà l’encomanat a Ortells, que encara avui fa les mateixes funcions. El 1956 projectarà un bellíssim combregador, una de les seues obres més elegants, tal vegada per a les mateixes purissimeres, el qual no sabem si va arribar a fer-se. El 1956 formulava proposta al Govern Civil de Castelló per fer-hi dos bustos per a representar Franco i José Antonio, proposta que no sabem si va

Obra

ser acceptada. És possible que un d’ells siga el que encara conserva la família. Aquesta casa taller ja no existeix. Pràcticament en la mateixa època, la seua germana Maria, a la qual es trobava tan unit, es casava i adquiria una casa al carrer de Santa Clara, on ara es conserva bona part del que va quedar a la botiga el dia que Fuster va faltar, a l’espera d’un inventari acurat i d’una institució que vulga fer-se’n càrrec, tot comptant amb la generositat sempre manifestada pels descendents. Fuster és un escultor més clàssic que barroc, però fortament deutor de la imatgeria tradicional. Entre les seues influències –i obviant, clar està, les del seu mestre Amorós– caldria destacar molt en primer lloc les de Miquel Àngel, que apareixen per exemple en un dels projectes al monument a Garcilaso, que recorda les tombes medicees; en els relleus dels que fa per al monument als caiguts de Vila-real, remembrança llunyana de les seues pietats i figures masculines, en la Madona amb el xiquet, actualment a l’església del seminari de Castelló, inspirada directament en la Madona de Bruges o l’àngel de la dreta del projecte per a la peanya de santa Quitèria, reflex inqüestionable de la Sibil·la Líbia. També les quatre figures dels angles de la peanya de sant Blai de Borriana, que segurament li deuen almenys el disseny, tenen com a referència el geni florentí. Altres fonts d’inspiració són diversos autors del Renaixement italià, com ara els della Robbia, que estan en la base del bell Ave Maria datat el 12/6/1947 i que ara s’exposa. Bernini i el seu monument funerari a la beata Ludovica Albertoni serà la seua referència per a una làpida, que no sabem si va arribar a fer-se, el projecte de la qual porta la data del 25/6/1951. També és necessari esmentar els repertoris de models decoratius, dels quals n’hi ha uns quants

Santa Maria Magdalena i amb la peanya el dia de la seua primera processó. Moncofa

entre els fons que conserven els seus descendents i, curiosament, algunes escultures contemporànies, com ara el gran Crist que encimbella el Corcovado a la ciutat de Rio de Janeiro, a la qual prendrà com a model per a una escultura del Cor de Jesús, d’ubicació actual ignota. A partir del final dels anys cinquanta i principis dels seixanta, coincidint amb la celebració del Concili Vaticà II i la consegüent renovació de l’església, Fuster va evolucionar cap a una simplificació de volums i es van intensificar els components clàssics del seu estil. Els drapejats perden entitat i cauen en plecs rectes, mentre s’accentua encara més la inexpressivitat de les faccions, que ja era una constant en el seu quefer. 29

l’escultor FUSTER

Fuster. Projecte per al manifestador de les purissimeres. Finals de la dècada dels quaranta

Fuster. Projecte per a una escultura del Cor de Jesús. 1949

Perquè Fuster, tot i la seua modèstia de plantejaments, va treballar per a llocs llunyans, que ens fan preguntar-nos com és possible que fóra conegut allí, quines eren les seues vies de penetració comercial, perquè en deﬁnitiva van acudir a un santer de Vilareal per fer-li encomandes de les seues imatges devocionals.

acadèmies o estaven en una fase molt primària.

Respecte d’això, escau recordar que en la segona meitat del segle XVIII els escultors valencians de més prestigi i més lligats a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, Ignasi Vergara i Josep Esteve entre d’altres, rebran encomandes de diversos llocs de la península, on encara no s’havien implantat les

En el segle XIX, quan es produeix una certa especialització i sorgeixen tallers adreçats a satisfer de manera quasi exclusiva i amb procediments semiindustrialitzats la demanda d’imatges devocionals empentada per la restauració monàrquica, el taller de Ponsoda, el de Yerro i el de Venancio Marco, per posar els exemples potser més famosos, obtindran un prestigi creixent i treballaran per a llocs molt llunyans, ﬁns i tot d’ultramar. I no cal anar tan lluny, el mateix mestre de Fuster, Pasqual Amorós, realitzarà un aparatós pas processional per a Linares, malauradament perdut en la passada Guerra Civil

Obra

Fuster. Projecte de combregador

i algunes talles per a Sud-amèrica. Per tant, estem per assegurar que les terres valencianes, focus de considerable importància de l’escultura ja en època barroca, tenien un cert prestigi històric entre la clientela d’aquest tipus d’imatges i això va fer sorgir diversos tallers i constituir una branca més de l’economia del País Valencià. Tot i això, potser els encàrrecs a Fuster provenen més dels seus contactes amb la clientela d’Amorós, com a deixeble, hereu i successor d’aquest santer. En tot cas, quedaria incòlume l’interrogant i a Amorós d’on li venien els encàrrecs?, quins eren els seus canals publicitaris? No estaria malament poder esbrinar aquesta qüestió algun dia. Fuster i el seu mestre Amorós constitueixen el paradigma de l’escultor, que incapaç d’abandonar el seu lloc de naixement i residència, per qüestió de caràcter o de falta de mitjans econòmics, hi intenta sobreviure, acceptant treballs d’allò més diversos, alguns molt modestos, pagats de vegades en espècies, com en l’edat mitjana i d’altres que entren de ple en el terreny de l’absurd, com quan l’alcalde de l’Ajuntament de la dictadura de Primo de Rivera, Vicente Sánchiz, deixa en mans d’Amorós el disseny de la tortada per a l’aniversari de la seua

filla. No serà una situació exclusiva de Vila-real, i a excepció de Madrid, Barcelona i potser València, on la competència entre escultors i altres artistes (o aspirants) era ferotge, la gent intentarà guanyar-se els cigrons en les seues petites ciutats i viles, on ubicaran els seus tallers i respondran de la millor manera possible a les demandes d’unes classes modestes de llauradors i de les seues confraries, baix clergat i algun membre de la burgesia pobletana que preferia comprar a casa que en el decurs dels seus viatges. Recordem ací el cas del llorejat pintor Vicent Castell Doménech, a la veïna Castelló, qui va crear una fàbrica de nines, va dissenyar cabuts per a la festa del Corpus, carrosses per a desfilades festives o la mateixa gaiata de la ciutat. L’enriquiment de la classe llauradora, arran del comerç i exportació de la taronja a partir de l’últim quart del segle XIX donarà noves oportunitats de supervivència als nostres artistes pairals, els quals de vegades defensaven a capa i espasa el seu monopoli del mercat local, com quan Amorós mamprén una campanya en contra de la renovació de l’altar i l’absis de la capella del Crist de l’Hospital, que se li havia encomanat al ja esmentat Ponsoda. Per acabar, només dues paraules pel que fa a la producció pictòrica i gràfica de Fuster, que bé i escassa no deixa d’estar present i exigeix un comentari. Si en l’aspecte escultòric ja hem assenyalat els condicionants del nostre protagonista, aquests esdevenen més evidents en el terreny pictòric. És cert que el 1945 el secretari del Consell de la Secció de l’Adoració Nocturna de Vila-real li adreçava una carta en termes elogiosos, en la qual li agraïa el cartell que havia realitzat per al Dia de la Parròquia. Però era debades i no estaven els temps per anar triant. El retrat de la seua estimada Felisa i el seu autoretrat, ambdós a l’oli i en la col·lecció de la família, són prescindibles. Més acceptables són alguns dibuixos fets com a models d’obres escultòriques. 31

l’escultor FUSTER

Bé siga per necessitat econòmica o per amistat, va acceptar fer en alguna ocasió treballs molt menors, com algun pergamí lliurat a alguna persona homenatjada. Açò no és cap novetat en el món de l’art i grans personalitats també ho havien fet i ho feien, com ara el ja esmentat medalla nacional Vicent Castell Doménech, per esmentar l’exemple geogràﬁcament més pròxim.

Miquel Àngel. Sibil·la Líbia. Capella Sixtina. Roma

Projecte per a la peanya o tron de santa Quitèria d’Almassora. Signat 12/8/1948. Col·lecció família Fuster-Mompó

G.L. Bernini. Tomba de la beata Ludovica Albertoni (1671-1674). San Francesco a Ripa. Roma

J. P. Fuster. Disseny per a una làpida. 1951

l’escultor FUSTER

CATÀLEG

l’escultor FUSTER

Catàleg

Tres angelets Dècada dels anys vint Fang 30 x 20,5 cm Col·lecció Mompó-Fuster Signada al pedestal “Fuster” Bon estat de conservació, tot i que a un dels angelets li falta mig braç i a un altre la mà. El grup passa per ser la primera obra individual de Fuster, feta encara al taller d’Amorós, segons tradició familiar. Es tracta d’un grup de tres angelets, dos dempeus i el tercer fent l’acció d’ajupir-se, com per recollir o observar alguna cosa. La inspiració en l’estatuària decorativa barroca i rococó és evident i només faltaria reconéixer la seua font d’inspiració, que per ara no podem aportar. Destaca que es tracta d’una de les poquíssimes obres de caire profà fetes per Fuster i també l’habilitat en el modelat dels cossos infantils, que serà una constant en la seua producció. L’obra no estarà present en l´exposició perquè en tractar-se de fang sense coure, no pot ser traslladada. Bibliograﬁa: ANÒNIM, Julio Pascual Fuster, díptic de l’exposició, Ajuntament de Vila-real, Vila-real, 1992.

l’escultor FUSTER

Caps de sant Pere 1939 Algeps i terracota 30 i 23 cm Col·lecció Mompó-Fuster Estat de conservació regular

Són estudis per al cap de l’escultura de cos sencer de sant Pere apòstol, que avui presideix el seu altar a l’Arxiprestal de Vila-real. Aquesta serà una de les seues obres més acurades. Treballats en estricta voluntat realista, aconsegueix confegirlos verosimilitud i noblesa, com correspon a la iconograﬁa tradicional del deixeble de Jesús. Tant aquests caps, com l’obra deﬁnitiva, presenten una gran contenció i un sentit del classicisme, que ha aconseguit fugir de la rigidesa que presenten altres obres de l’autor (Mare de Déu del Carme de Vila-real, sant Blai de Borriana, etc.).

Catàleg

Cap de la seua germana Maria Fuster Cap al 1940 Fusta pintada de blanc 33 cm Col·lecció Mompó-Fuster Bon estat de conservació Fet una vegada passada la Guerra Civil, en aquest bust comença a evidenciar-se la pèrdua de la vivacitat i immediatesa del de Carmen Ramos. I això que era el de la seua germana, on Fuster no havia de patir per contentar un patró de fora de la família. Amb tot, encara queden rastres d’aquella manera de fer en l’expressió vivaç i sincera, pròpia d’una jove d’uns divuit anys, que és l’edat que aparenta. Una certa idealització, que ja comença ací a manifestarse i que serà una constant en l’obra de l’escultor, fa aproximar-se aquest bust als rostres d’alguns dels àngels que realitzarà posteriorment per a diverses peanyes.

l’escultor FUSTER

Bust de Carmen Ramos Parra Algeps 1933 45 cm Propietat particular. Vila-real Bon estat de conservació L’efígie, que és una jove d’uns vint anys, gira el cap enèrgicament cap a l’esquerra de l’espectador per mirar amb atenció. Porta el cabell curt a la moda del començament dels anys trenta. Hem volgut incloure aquest retrat en l’exposició, perquè és un dels més valents i de millor qualitat dels realitzats per Fuster. Obra juvenil encara -a penes tenia 23 anys- s’evidencia ja el desig -no sempre aconseguit- de distanciar-se de les maneres del seu mestre Amorós i d’aproximar-se a altres autors de més fama i prestigi, com ara Marià Benlliure i, més lluny, Bernini. Precisament d’aquest és convenient citar el retrat de Costanza Bonarelli, que també gira el cap per observar incisivament quelcom. Tal com passen els anys, Fuster abandonarà la naturalitat i immediatesa amb la qual ha representat Carmen i en la dècada dels quaranta i cinquanta es veurà pres de la seua rigidesa mental i desencant personal, i produirà una sèrie de bustos sense ànima, posant tot l’interés en la ﬁdedigna reproducció de les faccions.

Bibliograﬁa:

G.L. Bernini. Costanza Bonarelli. Museo Nazionale del Bargello. Florència

FRANCÉS I CAMÚS, J.M., “La persona i l’obra de Julio P. Fuster”, en el catàleg de l’exposició Amorós, Fuster i Gil. Escultors vila-realencs, Museu de la Ciutat, Vila-real, 2001.

Catàleg

Ave Maria 1940 Fusta 54 cm Col·lecció família Molina-Fabra. Vila-real Bon estat de conservació Dedicat als peus “A mi prima Pilar Fuster 40” És un bell exemple de les nombroses peces realitzades per Fuster amb aquest motiu, encara que varia sovint el format. Quan es casava algun dels seus familiars, solia obsequiar la parella amb un Ave Maria, per la qual cosa se’n conserven uns quants a Vila-real. En aquesta s’agafa com a model una famosa obra d’Andrea della Robbia, precedent que tornarà a utilitzar amb posterioritat, com ara en el projecte datat el 1947 i conservat per la família. La talla és acuradíssima comparable a la de la Mare de Déu conservada avui al Seminari del Mater Dei de Castelló i que ara s’exposa, s’aconsegueix una obra de reﬁnades qualitats, situable entre el bo i millor de la producció de l’escultor.

Projecte per a un Ave Maria. Signat i datat el 12/6/1947. Col·lecció família Fuster-Mompó

A. della Robbia. Naixement (detall). Santuari de Verna. Cuiesa Maggiore 39

l’escultor FUSTER

Sant Antoni de Pàdua 1941 Fusta 160 cm Joventut i Pia Unió de Sant Antoni de Pàdua Vila-real Bon estat de conservació Va substituir una imatge anterior feta per Ponsoda (escultor valencià molt estimat a Vila-real, on deixarà nombrosa producció) i perduda durant la Guerra del 1936. Representa el sant sostenint amb el braç esquerre a Jesús, mentre adreça l’altre a un pobre agenollat als seus peus, amb gest protector. La iconografia depén estretament dels patrons de l’obra de la popular Joventut Antoniana de Vilareal, ja que uneix l’habitual del sant, en la qual és imprescindible la presència de Crist infant, amb la missió caritativa que els és característica i que exemplifica aquell gest cap al pobre. L’obra és correcta tot i que amb elements excessivament edulcorats, com ara el rostre del franciscà, plenament femení. En canvi resulta adequat el tractament de la figura del pobre, que, sense oblidar la característica idealització de Fuster, està tractada amb més naturalitat. Potser siga l’ocasió en què Fuster més a prop actua de les directrius estilístiques dels tallers d’Olot. L’obra experimentà una restauració el 1995 a càrrec de Marcos Roca, de Sagunt, que va intervenir sobretot en els clivells del rostre. Bibliografia:

Anònim, Revista de la Juventud Antoniana y Pía Unión. Bodas de Diamante. Vila-real, juny de 1993. LOSAS, A., “Restauración de la imagen de san Antonio”, VIII Centenario del nacimiento de san Antonio de Padua 1195-1995, Vila-real, 1995.

Catàleg

Àngels per al tron de la Mare de Déu del Lledó Entre 1939 i 1944 Dibuix a llapis, carbonet i ceres sobre paper d’estrassa 112 x 92 cm Reial Confraria de la Mare de Déu del Lledó. Castelló Bon estat de conservació Es tracta d’un dibuix preparatori per a l’obra escultòrica que presideix l’altar major de l’actual basílica menor del Lledó a Castelló. Va ser encomanat per Vicent Traver Tomàs, arquitecte diocesà, a l’escultor per suplir el tron destruït durant la Guerra Civil de 1936 i ja estava col·locat al seu lloc el 1944. S’han dissenyat ací els dos àngels portadors de la imatge mariana. Es pot apreciar l’estructura decididament simètrica que s’ha volgut conferir a l’obra, tot situant la composició dins un quadrat bàsic. Tanmateix les ales dels àngels, disposades en direccions contràries, trenquen el risc de rigidesa. Els cabells, partits en dos per una ratlla enmig, deixen al descobert unes expressions facials neutres i esquemàtiques, amb els ulls tancats en ambdós casos i el cap lleugerament vinclat. Destaca en l’obra deﬁnitiva la bola del món que va ser substituïda per una massa compacta de núvols. L’esquema que podem observar en aquesta obra serà una constant de Fuster en abordar el tema de les peanyes, i només caldrà citar les de la Mare de Déu de Gràcia i la de sant Pasqual al nostre poble o la de santa Quitèria d’Almassora. Bibliograﬁa: FRANCÉS, J.M., Catàleg de l’exposició antològica d’obres de J.P. Fuster, Congregació de Lluïsos, Vila-real, 1983.

l’escultor FUSTER

Cap de Crist Dècada dels anys quaranta Terracota 23 cm Col·lecció Mompó-Fuster Estat de conservació regular Sembla el model per al cap d’un creuclavat de localització desconeguda. La manera de representació és realista, pròpia dels santers. Ulls clucs i boca entreoberta, tot suggerint el moment de l’expiració.

Angelet Fusta 51 cm Col·lecció família Mompó-Fuster Sense inscripcions Mal estat de conservació

En forma de xiquet entre quatre i sis anys, en actitud de vol, sostindria potser alguna cosa a les mans, tal vegada un ram de flors o una torxa. Sembla haver partit d’un model real. L’hem inclòs en l’exposició per com exemplifica perfectament la multitud de figures infantils en forma d’angelet eixides del taller de l’imatger i que no solen faltar en cap de les seues peanyes.

Catàleg

Mare de Déu de Trapani Dècada dels anys quaranta Fang 28 cm Col·lecció Mompó-Fuster Mal estat de conservació És còpia de la famosíssima imatge guardada en el seu santuari de l’Annunziata de la ciutat siciliana que li dóna nom. L’original ha esta atribuït a Nino Pisano, entorn al 1352, i ha originat una expansió inusitada del seu culte, afavorit entre nosaltres per la pertinença de l’illa a la Corona d’Aragó. De fet, va haver un exemplar en alabastre de ﬁnals del segle XVI o principis del XVII a la Reial Capella de Sant Pasqual, del convent d’alcantarins, del qual només es conserva el cap en l’actual museu d’aquest santuari. Sens dubte, Fuster el va conéixer en persona i és possible que l’agafara com a model per a aquesta reproducció. En tot cas el nostre escultor ha prescindit de l’escut de la ciutat de Trapani, que sí que estava en el de Sant Pasqual. Dins d’ aquest context obligat, el seu treball de copista és correcte. 43

l’escultor FUSTER

Bust d’àngel 1944 Fang 28 cm Col·lecció família Mompó-Fuster Mal estat de conservació És una de les més obres més belles sorgides del taller de Fuster i precisament aquesta bellesa ens ha espentat a incloure-la en aquesta mostra, malgrat el seu llastimós deteriorament. Va ser el model per a l’àngel de la dreta de la peanya de la Puríssima de la seua congregació vila-realenca (que no ha pogut exhibir-se en aquesta mostra pel seu gran volum) i potser li va servir també per a altres del mateix caire, com ara el que sosté a la Mare de Déu de Gràcia o el que fa el mateix amb la Puríssima en la peanya conservada a la parròquia de la Nativitat d’Almassora. Exempliﬁca a la perfecció la forta inspiració clàssica que alena en la producció de Fuster a partir de l’acabament de la guerra i una vegada oblidat ja l’apreci per l’instant fugisser que trobem en el bust de Carmen Ramos.

J.P. Fuster. Peanya de les purissimeres (detall). Vila-real

J.P. Fuster. Peanya de la Puríssima (detall). Parròquia de la Nativitat. Almassora

Catàleg

J.P. Fuster. Peanya de les purissimeres, abans de l’ampliació realitzada per Ortells i Llorens Poy

Projecte per a la peanya de les purissimeres de Vila-real. Signat i datat el 25/9/1944. Col·lecció Mompó-Fuster 45

l’escultor FUSTER

Sant Pasqual Baylón 1945 Algeps 139 cm Col·lecció Mompó-Fuster Bon estat de conservació Es tracta del model presentat al concurs convocat per l’Ajuntament de València amb la intenció de tornar a posar al seu lloc, sota els casalicis del pont de la Mar, les efígies de la Mare de Déu dels Desemparats i de Sant Pasqual, que havien estat destruïdes els primers dies de la Guerra Civil de 1936. L’obra triada al ﬁnal va ser la d’Ortells que encara avui podem contemplar al pont.

Ací Fuster utilitzarà un model iconogràﬁc que serà constant en la seua producció, representa el sant dempeus i amb els braços allargats cap avall, tot i que encara està lluny de les posteriors estilitzacions i fa ús dels procediments tradicionals en la representació de carns i vestits. Recordem els exemples barrocs de Vergara (col·lecció Llorens Poy) i de Roque López per al convent de franciscans d’Almansa o la conservada a Ibdes.

Catàleg Sant Joan Berchmans Fusta policromada 1946/1947 167 cm Congregació de Lluïsos. Vila-real Bon estat de conservació Fuster tria ací de manera inesperada una curiosa composició, inspirada en el relleu de la tomba del sant, tot i que portat a escultura de vult redó. Sant Joan, en actitud extasiada i amb el crucifix entre les mans, descansa només la cama esquerra sobre el pedestal, mentre l’altra queda en l’aire. Els vestits s’obrin a la part inferior per acompanyar l’ascens. El contrast amb la figura de l’altre patró de la Congregació, sant Lluís, també obra de Fuster, feta el 1939, és cridaner. L’eixida en les processons anuals de la Congregació (juntament amb la Puríssima d’Ortells i el sant Lluís Gonzaga del mateix Fuster) i el consegüent sacseig degué fer evident que la postura, tot i que bella, no era molt pràctica i podia provocar el ràpid deteriorament de l’obra. Això obligà a afegir uns núvols a la part inferior de la cama que queda en l’aire, tal com avui podem veure’ls. Va ser el mateix Fuster l’encarregat d’afegir el complement, ja en la dècada dels cinquanta. Hi ha un esbós molt detallat, que representa poques variacions respecte a l’obra definitiva, signat i datat el 25/9/1945 i que també s’exposa. Bibliografia: FRANCÉS, J.M., Catàleg de l’exposició antològica d’obres de J.P. Fuster, Congregació de Lluïsos, Vila-real, 1983. ANÒNIM, Julio Pascual Fuster, díptic de l’exposició, Ajuntament de Vila-real, Vila-real, 1992.

Primera versió de sant Joan Berchmans per als Lluïsos de Vila-real

l’escultor FUSTER

Puríssima 1947 Fusta policromada i estofada 180 cm Església del grup Sant Agustí i Sant Marc. Castelló Bon estat de conservació, tot i que falten dos angelets És una de les obres més belles de l’escultor, que després de passar per múltiples penalitats ha anat a parar a aquesta capella, on presideix la confraria que porta el seu nom, i on rep l’estima que mereix per la seua qualitat. Va estar un temps al quarter de Sant Francesc de Castelló. En enderrocar-se aquest preciós ediﬁci barroc en la passada dècada dels seixanta, es traslladà a Sant Miquel i d’allí a la capella del regiment Tetuà 14. El 1984 fou cedida al cura de l’església del grup Sant Llorenç i d’ací ja a la seua ubicació actual. Tots aquests trasllats han propiciat sens dubte la pèrdua dels dos angelets que l’acompanyaven als peus. Representada en un airós contrapposto, que deixa endevinar pefectament la seua anatomia per sota les teles, adreça la mirada al cel en sentit oblic. En el rostre exhibeix aquella bellesa clàssica idealitzada que tant plaïa a Fuster.

La Puríssima al seu altar de la capella del Regiment Tetuà 14 de Castelló

La Puríssima tal i com va eixir del taller de Fuster

Catàleg

Mare de Déu amb el xiquet 1947 Fusta 115 cm Església Seminari Mater Dei. Castelló Bon estat de conservació Asseguda, sosté el xiquet entre les cames. Aquest recolza ambdós braços en les extremitats de sa mare i gira el cap a l’esquerra amb faccions rialleres. Destaca l’estudi aprimorat dels vestits de la mare i del cos infantil, que poques vegades tornarà a aconseguir l’escultor. Si tenim en compte l’existència del taller madrileny cap a l’any de realització d’aquesta obra, és fàcil pensar que Fuster intentava obrir-se camí en el difícil i competitiu món de l’escultura madrilenya i per això va posar ací tanta cura i dedicació. La seua font d’inspiració és clarament la Mare de Déu de Bruges de Miquel Àngel. Les variacions més importants respecte al seu model estan en la postura del xiquet, estudi segurament del natural. De sempre en la col·lecció familiar, va ser regalada per la mateixa família al Seminari Mater Dei de Castelló el 1988.

Miquel Àngel. Mare de Déu de Bruges. Església de la Mare de Déu. Bruges 49

l’escultor FUSTER

Projecte per a un monument als caiguts 1948? Algeps 49 cm Col·lecció Mompó-Fuster Estat de conservació regular Amb estructura quadrangular en vertical a la part baixa es destaca una base amb la inscripció “Caidos por Dios y por España”. A sobre d’ella hi ha una bella figura de dona, d’inspiració miquelangelesca. A la part superior es dibuixa una creu que sobresurt lleugerament del quadrangle. Tant aquest projecte com el que tractarem en la fitxa següent semblen respondre al projecte mamprés per l’Ajuntament de Vila-real el 1947 per a millorar el consegüent monument als caiguts del bàndol nacional. En un principi es va reaprofitar la base dissenyada per l’arquitecte Josep Gimeno i Almela per al monument a Polo de Bernabé, instal·lat abans de la guerra, col·locant una senzilla creu de fusta al cim. Més tard es degué encomanar a Fuster que completara el monument de manera més digna. Com és sabut, al final serà també Ortells l’encarregat de construir el 1957 el que ha perdurat fins als nostres dies, situat en la plaça dedicada al mateix escultor Ortells.

Miquel Àngel. Figura d’home nu. Louvre. París

Catàleg

Projecte per a un monument als caiguts 1948? Algeps 58,5 cm Col·lecció Mompó-Fuster Estat de conservació regular

Sobre un basament quadrangular s’ubica una escala de quatre graons i al seu cim es disposa un mig relleu emmarcat que representa dues figures, una ajupida i l’altra dreta, que sostenen una figura defallida. A sobre hi ha un escut de Vila-real. Els laterals conformen una espècie de contraforts, tot recordant un mausoleu. També en aquesta ocasió el grup escultòric palesa la influència de Miquel Àngel. En concret, s’han agafat els grups de la Pietat Rondanini i la que actualment es conserva en el Museu de l’Opera del Duomo de Florència i s’hi ha fet una mescla. El resultat conserva part de la bellesa dels seus antecedents i serveix perfectament a la intenció per a la qual va ser concebut.

Primer monument als caiguts a Vila-real. Inicis de la dècada dels quaranta. Arxiu Municipal de Vila-real 51

l’escultor FUSTER

Mare de Déu amb el xiquet

Sant Pasqual

Després del 1950 Fusta 84 cm Col·lecció Mompó-Fuster Estat de conservació regular

Després de 1950 Fusta 67 x 29,8 cm Col·lecció Mompó-Fuster Bon estat de conservació

Tot i que la part inferior encara està sense escalabornar, es tracta d’una de les més belles figuracions eixides del taller de Fuster. D’inspiració gòtica, la Mare de Déu gira el cap, representat de perfil, cap al seu fill, que sosté en el braç esquerre. Aquest passa el bracet dret pel coll de sa mare i la mira amb tendresa, recupera ací, al cap dels anys, quelcom d’aquell esperit de l’escultura pisana del final del període medieval i primeríssims anys del renaixement escultòric.

A penes definida la figura principal del sant en una de les seues iconografies habituals, és a dir, agenollat, en acte de reverència a l’aparició de l’eucaristia al cel, element que ací falta i que no sabem com estaria previst afegir. És una de les escultures més atractives de Fuster. Hi ha un estudi acurat de la postura, en la qual intenta introduir variació i una expressió adient.

No sabem si va ser model per a una obra deﬁnitiva.

És possible que es tracte de model per a una obra deﬁnitiva

Catàleg

Cor de Jesús Després del 1950 Fusta 108 cm Col·lecció Mompó-Fuster Bon estat de conservació Estilitzada figura de Crist, una vegada més figurat en la seua advocació del Cor de Jesús, sense dubte la més repetida per Fuster en els seus anys de professió. Desconeixem el destí final previst per a aquesta representació ni si va arribar a fer-se la definitiva, si és que ens trobem davant un model, cosa de la que no estem segurs, donat el volum de la peça. De disseny rígidament vertical, els braços allargats cap avall, pegats al cos, i les mans obertes, ajuden al seu moviment ascensional. El rostre és inexpressiu i els ulls romanen tancats. Presenta un bell estudi del plegat dels vestits. És particularment interessant perquè exemplifica el desig de Fuster de renovar la imatgeria tradicional, sense dubte condicionat pels nous temps que vivia l’Església catòlica amb l’aggiornamento i que desembocaran en la convocatòria i celebració del Concili Vaticà II. 53

l’escultor FUSTER

Làpida d’un jove Dècada dels anys cinquanta? Algeps 66,5 x 79,5 cm Col·lecció família Mompó-Fuster Signada a la part inferior de l’esquerra “Fuster” Estat de conservació regular Inspirada en les tombes dels Mèdici de Miquel Àngel, sobre dues volutes es giten dues figures, una masculina, representació del treball o la indústria i una altra femenina, impossible d’identificar per haver perdut el símbol que sostenia a la mà dreta. Podria tractar-se del somni etern. Als extrems se situen estípits d’arrel manierista amb el mig cos de dues dones. Enmig, sobre pedestal rectilini en horitzontal cap del difunt de mig perfil. Sembla un jove de vint-i-tants anys.

Làpida d’un xiquet Dècada dels anys cinquanta? Algeps 63 x 73,5 cm Col·lecció família Mompó-Fuster Sense inscripcions Mal estat de conservació

Als extrems se situen dues figures masculines nues amb dues torxes cap avall, símbol clàssic de l’extinció de la flama de la vida. Sobre pedestal esglaonat que recorda el del monument a Polo de Bernabé, fet per Ortells a finals de la dècada dels anys 40; es disposa el cap del difunt, un adolescent entre 14 i 16 anys.

Catàleg

Sant Joan Baptista 1951 Algeps 52 cm Col·lecció Mompó-Fuster Inscripció als peus “Fuster 1951” Mal estat de conservació Representat de mig cos amb la seua iconograﬁa més habitual, té a la mà esquerra una crossa sense escalabornar, amb el rètol “ecce agnus dei” i a la dreta la petxina amb la qual va batejar a Jesús. Segurament es tracta d’un model per a una làpida, model que es repeteix en un altre exemplar, també de la col·lecció de la família, aquest sí ja circumdat amb el perﬁl de la làpida. Destaca el component realista en el tractament de textures i la destacada qualitat de la peça en el conjunt de la producció de l’escultor. 55

l’escultor FUSTER

J.P. Fuster. Disseny per a peanya neorococó. Arxiu família Mompó-Fuster

Peanya de la Mare de Déu de la Soledat Fusta daurada 1953 142 x 142 x 90 cm Confraria de la Puríssima Sang. Vila-real Estat de conservació regular Es tracta d’una de les peanyes més belles de Fuster. Hi va utilitzar un model neorococó sobre el qual ja estava treballant el 1947. Es tracta d’una peanya de disseny quadrat, amb els angles sobresortints en posició diagonal. En aquests angles es disposen els fanals, sobre cilindres buits.

En els costats, hi ha medallons amb fons roig i treballats en baix relleu daurat, s’han situat en ells tres grups de figures i l’anagrama de Maria en el que correspon a la part davantera. Aquestes figures són: tres claus, la corona d’espines i la canya i, en el que correspon a la part del darrere, el martell i les estenalles. Tots són símbols relacionats amb la passió de Crist i, de retruc, amb la figura de Maria en aquesta passió, sota l’advocació de la Soledat.

La plataforma central es disposa mitjançant un sistema molt utilitzat per Fuster en aquest tipus d’estructures. El basament central es recolza sobre quatre mènsules, que acaben als angles. La decoració mereix tractament a part. Consisteix en una mescla de motius barrocs i rococós en la qual predomina al final la simetria del primer estil, només trencada pels curulls de rocalla sobre els medallons. Les abundants volutes, el fullatge, les flors i la rocalla componen un conjunt de gran harmonia, on no s’han deixat sense decorar ni els braços de la base de la imatge. Aquesta base presenta relleus d’òvuls en tots els seus laterals. Segons documentació de la Confraria de la Sang, el contracte fou firmat el 22/7/1953 i l’obra costà 21.000 pessetes. En un principi les peanyes van ser pensades perquè pogueren servir tant per a la Soledat, posava l’anagrama de Maria al front, com per a l’altra imatge de la Confraria, l’Eccehomo, amb el martell i les estenalles al davant.

Catàleg Dolorosa Després del 1953 Terracota 43 cm Col·lecció particular. Vila-real Bon estat de conservació Tot i que en l’anterior exposició dedicada a Fuster es considera una puríssima, no podem descartar que es tracta en realitat d’una dolorosa. La seua font d’inspiració directa és la Dolorosa del Calvari que encimbella el retaule principal de la basílica d’El Escorial, obra de Pompei Leoni i del 1588, tot i que aquesta obra està inspirada alhora en produccions miquelangelesques, com podria ser la Dolorosa continguda en el dibuix d’una crucifixió, conservada avui al Louvre. Existeix model en la col·lecció de la família MompóFuster, on queda molt més evident el caràcter de Dolorosa de l’escultura. Curiosament està datat el 1949, mentre que la foto de la nostra escultura sense policromar, que hi ha als fons de la família Fuster porta la data 1957. Alhora el mateix model va ser utilitzat també per a dissenyar una figura de la Puríssima, conservada avui en la col·lecció dels descendents, senzillament afegint-li la simbologia iconogràfica clàssica que acompanya aquesta advocació. Creiem que Fuster en un dels seus viatges a Madrid en la dècada dels anys 40 va visitar El Escorial i va veure aquesta escultura, es va apropiar del model i el va utilitzar tant per a doloroses com per a puríssimes.

Bibliograﬁa: FRANCÉS, J.M., Catàleg de l’exposició antològica d’obres de J.P. Fuster, Congregació de Lluïsos, Vila-real, 1983. FRANCÉS I CAMÚS, J.M. et alii, Amorós, Fuster i Gil, escultors vilarealencs, Ajuntament de Vila-real, Vila-real, 2001, p. 21-27.

Miquel Àngel. Cruciﬁxió (detall). Museu del Louvre

Pompei Leoni. Dolorosa. Retaule de l’església d’El Escorial 57

l’escultor FUSTER

Mare de Déu de Gràcia 1954 Fusta 100 cm (fins al cim del respatller de la cadira) Sindicat de Regs. Vila-real Bon estat de conservació. Acabada de restaurar És una bella interpretació de la imatge de la Mare de Déu de Gràcia, patrona de Vila-real, que va estar en la capella del pantà del Sitjar, juntament amb la Mare de Déu del Lledó, Santa Quitèria i la Mare de Déu de la Misericòrdia, en representació de totes les viles que tenen drets històrics sobre les aigües del Millars, és a dir, Castelló, Almassora, Borriana i Vila-real. Ací Fuster s’inspira directament en la talla primitiva, de finals del segle XIII o del XIV, destruïda durant la Guerra Civil del 1936. De tota manera, no es tracta d’una còpia fidedigna i aquest distanciament del model original es materialitzarà de forma dràstica deu anys després, quan faça la talla actual que representa aquesta advocació. És curiós que ja ací li pose el respatller neogòtic, com en la posterior per a l’Ajuntament (recentment eliminat) i convé recordar en aquest sentit que els historiadors locals de finals del segle XIX i principis del XX, havien afirmat, després d’observar la talla original sense els vestits superposats, que el respatller semblava haver estat serrat, igual que la corona, que també ací restitueix Fuster.

L’esbós guardat a l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia i considerat allí com el model de la talla que presideix el recinte, és més aviat el model per a aquesta ﬁgura anterior. L’exposem al costat de l’obra deﬁnitiva.

Catàleg

J.P. Fuster. Model per a la Mare de Déu de Gràcia del Sindicat de Regs. Ermita de la Mare de Déu de Gràcia. Vila-real

J.P. Fuster. Mare de Déu de Gràcia. Ermita de la Mare de Déu de Gràcia. Vila-real

l’escultor FUSTER

Bust del botànic Pau 1954/1955 Algeps 74 cm Col·lecció Mompó-Fuster A la part inferior de la dreta “Fuster 195 (?)” Bon estat de conservació Model per al monument a l’insigne botànic i farmacèutic Carles Pau Español (Sogorb, 1857-1937), en forma de bust sobre pedestal troncopiramidal, que encara avui presideix el jardí que porta el seu nom a la seua ciutat natal. Fet per encàrrec de l’Ajuntament, va ser inaugurat amb la presència de les primeres autoritats civils i eclesiàstiques el 1955. Per a efigiar el científic es va servir d’una fotografia, que encara està entre els fons del taller guardats pels seus descendents, segurament facilitada pel mateix Ajuntament. Pau està representat de cara, amb el cap lleugerament girat cap a la seua dreta i mirant enlaire. Vesteix jaqueta i corbata a la moda decimonònica. El resultat és una figura rígida i sense vida, que es limita a reproduir de la millor manera possible els trets del personatge. Bibliografia: FRANCÉS, J.M., Catàleg de l’exposició antològica d’obres de J.P. Fuster, Congregació de Lluïsos, Vila-real, 1983. ANÒNIM, Julio Pascual Fuster, díptic de l’exposició, Ajuntament de Vila-real, Vila-real, 1992.

Fotograﬁa utilitzada per Fuster per al monument al botànic Pau

Catàleg

Sant Pasqual Després de 1955 Terracota 34,2 x 10,4 cm Col·lecció Mompó-Fuster Estat de conservació regular Es tracta, sense dubte, del model per a una figura d’aquest sant, a la qual també correspondria el dibuix conservat avui per les monges clarisses que habiten el convent on va viure, donat per la família els passats anys vuitanta del segle XX. Segurament, l’avanç de les obres del temple degué animar els projectes per al mobiliari interior i per a les imatges que havien de rebre culte i és possible que ens trobem amb una d’elles. De fet, tant la Puríssima com el sant Pasqual que avui es troben a l’església són obra de Pere Gil. Dempeus, sosté entre les mans el calze de l’eucaristia, element habitual de la seua iconografia. El cànon és molt allargat i és evident el desig de connectar amb les noves formes de figuració religiosa, empentades pel Concili Vaticà II. Enfront dels records de l’apoteosi barroc que encara conté l’altre sant Pasqual, aquest es recrea en la senzillesa, l’estilització i la simplificació de trets.

l’escultor FUSTER

Puríssima 1957? Fusta policromada 109 x 40 x 31 cm Col·lecció Caixa Rural de Vila-real Bon estat de conservació Dempeus sobre estricta massa nuvolosa, respon a la iconograﬁa de la Immaculada Concepció, si bé se l’ha privada en aquesta ocasió dels símbols habituals des dels primers anys del segle XVI: quart creixent de la lluna als peus, serp amb la poma a la boca sota el peu i corona d’àngels, a més d’altres de la lletania que solen aparéixer portats per puttis o àngels infantils. En aquesta ocasió Fuster ha optat per l’austeritat més radical i en realitat només la postura de les mans i la corona d’estels fan pensar en l’advocació corresponent. El seu volum tancat i de disseny vertical, el seu equilibri renaixentista, trenca amb anteriors representacions que va fer Fuster de la Puríssima. La seua font d’inspiració indubtable és la Puríssima que Ortells va fer el 1953 per a la Congregació de Lluïsos de Vila-real, bellíssima obra que degué causar un fort impacte a la localitat i que va condicionar poderosament successius encàrrecs al mestre. En tot cas, el rostre sembla inspirar-se en el d’Elisa, amb la qual va mantenir una relació sentimental no consolidada. Bibliograﬁa:

FRANCÉS, J.M., Catàleg de l’exposició antològica d’obres de J.P. Fuster, Congregació de Lluïsos, Vila-real, 1983. FRANCÉS I CAMÚS, J.M. et alii, Amorós, Fuster i Gil, escultors vila-realencs, Ajuntament de Vila-real, Vila-real, 2001, p. 21-27.

Catàleg

Nu femení 1958 Fusta 43 cm Propietat particular. Vila-real Bon estat de conservació Representació d’un nu femení en actitud de caminar, amb la mà dreta agafa un recipient, mentre que amb l’altra sosté un tros de tela que cau pel flanc del cos, com si anara a prendre el bany. És una obra certament raríssima en el conjunt de la producció de Fuster, que encara que no era alié a la figuració del nu, tant masculí, com femení, com a fase inicial del disseny dels seus encàrrecs; després, solia cobrir-lo al final amb vestits, bé dibuixats, bé amb tela encolada. Sembla que va formar part d’un projecte més ampli, del qual ja hem parlat en citar els monuments ideats per Fuster, en el qual estarien presents almenys tres figures femenines més, també despullades, de les quals desconeixem el parador actual, si és que van arribar a fer-se. També desconeixem si el projecte de monument va arribar a realitzar-se, ni ha aparegut en la documentació familiar cap altra notícia sobre això. En la figuració d’aquest nu, es fa evident el deute de Fuster tant amb Adsuara com amb Porcar i amb l’estètica que prové dels anys trenta, trenca també ací amb tota la seua trajectòria professional anterior i posterior. Mai tornarà Fuster a ser tan actual, ni a connectar, bé que a través de tercers, de manera tan estreta amb l’estètica contemporània.

Fuster. Projecte de monument. 1958? 63

l’escultor FUSTER

Reliquiari de Sant Pasqual

1959 Algeps 16 x 32 cm Col·lecció Mompó-Fuster A la base “Fuster 1959” Bon estat de conservació

1959 Fang 30 x 32 cm Museu de l’Arxiprestal de Vila-real Bon estat de conservació

És model previ per al reliquiari definitiu en bronze encomanat per l’Ajuntament de Vila-real i destinat a guardar els pocs fragments ossis que van quedar d’aquest sant després des ser cremat el seu sepulcre i arrasada fins als ciments la capella barroca que el contenia. Representa el cap momificat i cobert amb la caputxa de l’hàbit dels franciscans alcantarins i el principi dels muscles; recorda, així, la disposició inicial dins l’arca que contenia el cos sencer. Reposen sobre doble coixí i reprodueixen també la disposició de l’original.

Va complir la seua funció ﬁns a la realització de l’actual reliquiari per Vicent Llorens Poy el 1992.

Es tracta d’un altre dels models utilitzats per Fuster per al reliquiari definitiu en plata i fusta. En aquesta ocasió, és una obra modelada en fang, que ja reprodueix fil per randa tots els motius que estaran presents en la peça definitiva, excepte la inscripció al davant. Inclús porta la inscripció que figurarà en aquesta obra final “Fuster 31/12/1959”. Forma part de la col·lecció de la família MompóFuster, però va ser dipositada en la dècada dels anys noranta del passat segle en el Museu parroquial de l’Arxiprestal de Vila-real, on encara roman. Bibliografia: FRANCÉS, J.M., Catàleg de l’exposició antològica d’obres de J.P. Fuster, Congregació de Lluïsos, Vila-real, 1983. FRANCÉS I CAMÚS, J.M. et alii, Amorós, Fuster i Gil, escultors vila-realencs, Ajuntament de Vila-real, Vila-real, 2001, p. 21-27. ANÒNIM, Julio Pascual Fuster, díptic de l’exposició, Ajuntament de Vila-real, Vila-real, 1992.

Catàleg

Reliquiari de Sant Pasqual 31/12/1959 Fusta i plata 62 x 65 cm Convent de clarisses de Sant Pasqual. Vila-real Signat en el pedestal “Fuster 31/12/1959” Estat de conservació regular Es disposa sobre una plataforma de disseny quadrangular amb els angles en ziga-zaga i coberts amb garlandes platejades de volutes, que descendeixen abraçant per una part les dues barres que serveixen per als portadors i per una altra formant a la part inferior les boles sobre les quals descansa quan està sedent. Es prolonguen a la part superior per servir de suport al reliquiari pròpiament dit. La plataforma presenta als seus fronts decoració a base de fulles d’acant i en el centre de cada medalló conté els emblemes següents: el símbol de l’orde franciscà, una custòdia amb una crossa i un barret d’ala ampla, unes armes papals (les de Lleó XIII) i l’escut de Vila-real.

Com el seu model, ja tractat en l’anterior ﬁtxa, reprodueix en essència el cap de sant Pasqual tal com es conservava en la seua capella mortuòria abans de ser destruït. De fet, al front, hi ha un petit buit on es trobaven dipositats els ossos que es van poder salvar, abans de ser traslladats al nou reliquiari fet per Llorens Poy el 1992. La secció del bust, al davant de l’estructura, ha estat decorada amb les armes del papa Lleó XIII a l’esquerra, l’escut dels franciscans a la dreta i els bagots de raïm i el blat a dalt, tot inclòs en una orla de ﬁnes volutes.

l’escultor FUSTER

Sant Vicent Ferrer 1959 Fusta 88 cm Ermita de la Mare de Déu de Gràcia Ajuntament de Vila-real Signat al lateral dret del pedestal “Fuster-escultor” Bon estat de conservació És sense dubte una de les millors obres de Fuster i va ser executada per a ocupar un dels altarets col·laterals ubicats a l’ermita. Aquests altarets van ser posats el 1742 sota l’advocació de la Visitació de la Mare de Déu a santa Isabel l’un i l’altre de sant Antoni, sant que tenia una ermita dedicada en exclusiva prop del Termet, però que segurament en aquesta època es trobaria en mal estat, fet que obligà a traslladar el culte. El 1891, els altarets barrocs van ser substituïts per uns altres d’eclèctics, segurament obra dels Viciano, que són els qui ara es conserven, i la titularitat que abans tenia la Visitació la va ocupar sant Vicent Ferrer, tal vegada condicionada per la presència a les habitacions creades a l’efecte, d’estiuejants de la ciutat de València. La primitiva escultura que ocupà el nínxol, obra de Tomàs Viciano, va desaparéixer els primers mesos de la Guerra del 36 i la que ara contemplem va ser encomanada a Fuster el 1959. Amb tot, s’ha de dir que segueix un prototip elaborat per Fuster el 1947 i que degué crear altres exemplars d’ubicació desconeguda. Destacarem el moviment barroc de l’hàbit dominic, que tant contrasta amb l’habitual expressió hieràtica a què ens té acostumats Fuster. Més calmat, tot i que d’ornamentació més rica, és el sant Vicent Ferrer fet per al cardenal Vicent Enrique i Tarancón, que es va conservar a la capella de Vil·la Anita i que va ser donat a l’Arxiprestal a la mort d’aquest prelat.

J.P. Fuster. Projecte del 1947 per a un sant Vicent Ferrer

Existeix modellino en la col·lecció de la família Mompó-Fuster, a més de dibuix anterior, que també s’exposen.

Catàleg

Bust d’Amèlia Fabra Finals de la dècada dels cinquanta Escaiola 38 cm Propietat particular. Vila-real Bon estat de conservació Rigorosament frontal, ací Fuster exhibeix oﬁci, ha aconseguit dotar de vida l’efígie, una dona encara jove que es pentina amb mitja melena lligada amb un turbant.

Fuster modelant el bust d’Amèlia Fabra i Alcaide al seu taller del Raval de Sant Pasqual 67

l’escultor FUSTER

Sant Gabriel Dècada dels anys cinquanta o principis dels seixanta Fusta 113 cm Col·lecció Mompó-Fuster Sense inscripcions Bon estat de conservació És possible que es tracte de l’àngel de l’Anunciació, esmentat per Fuster en alguna de les seues cartes i, en tot cas, la postura del braç dret en gest declamatori sembla fer referència a la figura del sant arcàngel. Exhibeix una forta inspiració en l’estatuària clàssica grega, que s’exemplifica a més del mateix gest ja esmentat, en els cabells, en la postura praxiteliana, en el hieratisme general de la figura i en la rigidesa de les ales, esquemàticament dissenyades. Per contra, els vestits són d’arrel medievalitzant, que recorden tot plegat l’afany arqueologitzant d’alguns escultors del primer renaixement del nord de la península Itàlica i també de l’últim gòtic francés. Bibliografia: FRANCÉS, J.M., Catàleg de l’exposició antològica d’obres de J.P. Fuster, Congregació de Lluïsos, Vila-real, 1983. ANÒNIM, Julio Pascual Fuster, díptic de l’exposició, Ajuntament de Vila-real, Vila-real, 1992.

Projecte per a un sant Gabriel. Datat i signat el 19/5/1956. Col·lecció Fuster-Mompó

Catàleg

Santa Teresa de Jesús Dècada dels anys seixanta Algeps 44,5 cm Col·lecció Mompó-Fuster Bon estat de conservació Es tracta d’un relleu entre mitjà i baix i representa a la santa dempeus, amb el braç esquerre enlairat enarborant el que sembla un cor, al qual adreça la mirada. A la mà dreta, sosté una ploma d’escriure. A la part superior, sobrevolant la figura femenina, se situa el colom de l’Esperit Sant de perfil, que simbolitza la seua inspiració divina. A sota l’hàbit, de fins plecs, es dibuixa el nu femení, per al qual Fuster va realitzar diversos estudis, conservats encara en algunes llibretes d’apunts a la casa familiar. És un bon exemple de com l’escultor es troba immers a començaments de la dècada dels seixanta en la recerca d’una nova estètica, que permeta combinar tradició i modernitat, condicionat sense dubte per l’aggiornamento que vivia l’església arran del Concili Vaticà II. En aquesta figura de santa el clima devocional ha estat substituït pel decorativisme i un cert alé profà en les formes anatòmiques que s’endevinen, derivades en últim terme de l’estatuària manierista i singularment de la francesa. 69

l’escultor FUSTER

Cor de Jesús Dècada dels anys 60 del segle XX Algeps 91 x 55 Col·lecció Mompó-Fuster Signat a la base “Fuster” Estat de conservació regular Com sol ser habitual disposa a Crist de manera frontal, però en aquesta ocasió intenta evitar la rigidesa estricta de la simetria d’altres representacions seues d’aquesta advocació. Aixeca una mica més el braç esquerre i manté plegat el dret. La túnica s’obri per mostrar en el pit el cor flamejant, coronat per una petita creu. La capa es lliga a sobre de manera elegant i cau per l’esquena. El rostre mira endavant. Hi ha com un desig de modernitat, que es fa palés en l’esquematisme de la representació i en l’abandonament dels recursos barrocs que Fuster ha utilitzat i seguirà utilitzant fins al final de la seua trajectòria professional; els combina, quan pot, amb aquestes lleugeres aventures estètiques.

És el model per a la seua làpida del Cementeri Municipal de Vila-real i una de les seues darreres produccions.

Catàleg

Retrat d’un fill de la duquessa d’Alba Principis dels anys seixanta Plastilina sobre suport de fusta 22 x 16,2 cm Col·lecció Mompó-Fuster Bon estat de conservació Representa, segons la família Mompó-Fuster, un dels fills d’aquesta aristòcrata. En efecte, ha aparegut entre els fons fotogràfics guardats en el domicili familiar la foto que li va servir de model. De mig perfil i només el cap, representa un xiquet d’entre 9 i 12 anys. A nosaltres ens dóna la impressió que al que més li sembla és a Jacobo, nascut el 1955. Es disposa sobre un suport de fusta de forma rectangular irregular. És possible que l’obra definitiva, si és que va arribar a fer-se, es trobe encara entre les propietats del ducat.

Foto del ﬁll menut de la duquessa d’Alba, que li va servir de model 71

l’escultor FUSTER

Crist crucificat 1965 Fusta envernissada 80 cm Germandat de Cavallers de la Mare de Déu del Pilar. Vila-real Bon estat de conservació Segueix la tipologia dels anomenats de quatre claus. Presenta un cànon estilitzat, descansa ambdós peus en un pedestal i tanca els dits polzes de les mans també clavades. Porta el peritzoma lligat a la dreta, amb un tractament dels plecs molt simplificat, com correspon a l’estètica inaugurada per Fuster a finals dels cinquanta i principis dels seixanta. El rostre, amb boca i ulls clucs. Al cap s’ha representat parcialment la corona d’espines, que deixa solt a la dreta un floc de cabells.

Tipològicament segueix de prop el model del Crist de la Pau que ara està a l’església del Seminari Mater Dei de Castelló. Tanmateix, ací s’ha prescindit del desig naturalista i de la forta expressivitat anatòmica d’aquella obra, en beneﬁci d’una simpliﬁcació més d’acord amb l’època i les noves tendències.

Catàleg

Crist crucificat Dècada dels anys seixanta Fusta envernissada 60 cm Arxiprestal de Vila-real. Sagristia Bon estat de conservació Es tracta d’una imatge de Crist crucificat de les anomenades de quatre claus. En realitat el cap no pertany a Fuster, qui fou l’encarregat de dotar aquesta peça anterior, salvada d’una foguera durant la Guerra del 36, de cos i de creu. El cànon adoptat per l’escultor és allargat i el seu estil xoca amb el detallisme de la peça antiga, de qualitat apreciable. Fuster, per contra, construeix un cos a grans trets, tot i que se cenyeix a una bona observació del natural que acaba simplificant, adopta inclús certa facetació en el tractament del peritzoma. Aquest es lliga a la part anterior. El poliment final ha tret de la fusta totes les seues qualitats envellutades i dota la carn d’una extraordinària morbidesa. Més que un moment de dolor, l’escultor ha triat un moment de repòs, amb Jesús ja mort que es distancia significativament de l’angoixa del Crist creuclavat ara al Seminari Mater Dei. El model podria estar en el Crucificat pintat per F. Pacheco, que s’inspirà en el dibuix de l’Home vitrubià de Leonardo da Vinci.

Leonardo da Vinci. Home de Vitrubi Galleria dell’Academia. Venècia 73

l’escultor FUSTER

Bust de dona Dècada dels anys 60 del segle XX Algeps 57 cm Col·lecció Mompó-Fuster Bon estat de conservació Representació del cap d’una dona jove d’uns 25 anys i d’ignorada ﬁliació, que porta el cabell recollit a la part superior. Mira vivaçment cap a l’esquerra de l’espectador/a, evita així l’excessiva rigidesa que presenten altres obres de Fuster, sobretot les representacions d’homes i en especial aquelles en què no té el model davant.

És curiosa la seua admiració pel classicisme inclús en els retrats de persones reals. Una bona mostra l’ofereix aquest cap de dona, amb la seua boca tan ben perﬁlada i un nas tan perfecte que podríem dir que ens trobem davant una escultura grega o romana, si no fóra pel pentinat tan a la moda, referència cronològica inexcusable, de la qual Fuster no va poder o no va voler prescindir, en el seu afany de representar el model de la manera més ﬁdedigna possible.

Catàleg

Xiquet 1967 Fusta 31 cm Col·lecció Mompó-Fuster Bon estat de conservació S’inspira directament en models de l’alt renaixement florentí i romà, en especial en el Jesuset de la Mare de Déu de les Roques de Leonardo da Vinci. Fuster laborava en aquest encàrrec modest, segurament d’algun particular, quan el va sorprendre la mort el 1967 i el va deixar sense acabar. Per aquesta ocasió, hem volgut exhibir-lo amb el pedestal original i la ferramenta que tenia Fuster a les mans en el moment de la seua defunció. La fusta a penes està escalabornada, però tot i així, hem considerat interessant la seua presència en la mostra perquè exemplifica la manera de treballar del nostre escultor, en una de les seues especialitats, les figures infantils. A partir d’un bloc de fusta massís, s’ha definit a grans trets la silueta de la figura a fer, es buida amb la gúbia a poc a poc. Jesuset roman mig ajagut, recolzat en el braç esquerre i allargant el dret en gest que, suposem, seria de benedicció. 75

l’escultor FUSTER

Models i esbossos per a obres Hem inclòs en aquest apartat una selecció dels esbossos conservats per la família Mompó-Fuster. Alguns constitueixen per se obres admirables, com ara el bust per a figura d’àngel o els caps de sant Pere i, per aquesta raó, han estat inclosos com una peça més de l’exposició. D’altres presenten una entitat menor o tenen importància com a il·lustració del seu procés creatiu i per això hem considerat convenient, sense oblidar-los, dedicar-los aquest apartat específic. Hi ha ací models dibuixats, tallats en fusta o modelats en fang. Destacaríem entre ells el model de l’Assumpció, l’esbós per a la peanya de la Puríssima (que no s’ha pogut exhibir a causa de les seues grans proporcions), una figureta per a un sant Antoni o la terracota amb un cos masculí gitat d’intens sabor clàssic. Projecte per a la peanya de l’ermita. Signada “25/9/1956. Fuster”

Projecte per a una Mare de Déu del Carme. Signat 1/5/1961. El projecte en la col·lecció de la família, l’obra deﬁnitiva està en localització desconeguda

Projecte per a un Cor de Jesús. Signat i datat el 1963

Projecte per a una escultura del Cor de Jesús. Signat i datat el 21/1/1948

Catàleg

Projecte per a una Mare de Déu de l’Assumpció. 1949

Primitiu estat del model per a una Mare de Déu de l’Assumpció quadriculat per portar-lo a l’obra deﬁnitiva

OBRES D’UBICACIÓ DESCONEGUDA

Mare de Déu. 1954. Illes Columbretes

Santa Cecília. Ubicació desconeguda

Puríssima. 1945. Ubicació desconeguda 77

Model per a la imatge de la Mare de Déu de les illes Columbretes. Cap al 1953/1954. Ubicació desconeguda

l’escultor FUSTER

Puríssima. Ubicació desconeguda

Bust de sacerdot. Localització desconeguda

Puríssima. Ubicació desconeguda

Bust d’home. Localització desconeguda

Crist creuclavat amb els braços articulats. Ubicació desconeguda

Bust de jove. Localització desconeguda

Bust d’home. Localització desconeguda

Catàleg

Làpida per a una jove. Ubicació desconeguda

Làpida de Pascuala Sanjuan Balaguer. Cap al 1931. Ubicació desconeguda

Model per a làpida. Ubicació desconeguda

Làpida. Dècada dels anys trenta del segle XX. Localització desconeguda

Projecte per a una làpida o relleu. Porta la inscripció “En memoria de los caídos por Dios y por España dependientes del Ministerio de Educación”. Firmada a la part inferior de l’esquerra “11-1-42 Villarreal. Fuster”. Ubicació desconeguda 79

l’escultor FUSTER

¿Fuster? Pas processional. Podria tractar-se d’alguna localitat de Terol

Sant Josep. Localització desconeguda

Sant Joan Baptista. Localització desconeguda

Mare de Déu? Localització desconeguda

Sant Josep. Localització desconeguda

Projecte per a un altar dedicat a la Mare de Déu del Carme. Localització desconeguda

Regidoria de Museus