COM A CASA 331 principal 2a Un projecte d’Ana Benavent, Lola Cofan, Gracia Làzaro, Alicia Santamaria i Ona Trabal
Ona Trabal Marfany NIUB: 14642865 Estudis de gènere 2 n CURS, Grup B2
COM A CASA 331 principal 2a Aquest projecte nascut després de treballar a classe algunes artistes (en femení, a diferència de com sol ser normalment), recull diferents formes de treball dins un grup de noies amb l’element comú de treballar a partir de la casa com a espai d’intimitat. Ens repartim els espais, i cada una analitza com es relaciona amb el seu espai determinat, que us mostrarem més endavant. Adjuntem l’enllaç al catàleg que acompanyava l’exposició traslladada a la facultat: http://issuu.com/lolacofan15/docs/maqueta_definitiva
Som un grup de cinc estudiants que ha decidit treballar de manera conjunta per tal d’investigar i descobrir més sobre la creació́ artística col·∙lectiva en un grup de dones. La idea era crear aquest grup de dones i buscar espais o interessos comuns que ens permetessin trobar un concepte al voltant del qual treballar cadascuna de manera individual. Però̀ és a partir de les nostres diferencies que hem trobat un motiu per dur a terme aquest projecte. És a dir, totes tenim interessos diferents, que es troben a vegades, però̀ amb bagatges i interessos provinents de diferents espais. També́ utilitzem tècniques de molts tipus, igual que tenim maneres de conceptualització́ diferents. I és a partir d’aquestes diferencies que ens interessa treballar juntes, per les aportacions mútues que ens podem fer i l’enriquiment que això̀ pot generar. Relacionant-‐ho amb el títol de l’assignatura a partir de la que neix el projecte “Estudis de gènere” i intentant seguir la línia que s’ha traçat al llarg d’aquest curs, hem pensat que podria ser interessant treballar inspirant-‐nos en les diferents dones artistes que hem anat descobrint a classe, i descobrir-‐nos alhora com a grup femení́, per crear de manera parcialment conjunta. Partint d’aquí́, ens trobem i discutim què és allò̀ que ens ha cridat l’atenció́ i el que més ens interessa, per trobar un tema que ens toqui a totes per igual, per poder crear per separat, aprofitant la individualitat de cada membre. El tema que hem escollit per treballar és el de la intimitat dins de la casa. Està clar que al llarg de la historia, el lloc de creació́ de la dona, ha estat durant molt de temps la casa. És en aquest espai que la dona ha pogut crear sempre, i el motiu, en molts casos, de les seves obres. Centrant-‐nos en la nostra societat occidental, podem dir que desprès de la segona onada feminista als anys 60, les dones van poder sortir definitivament d’aquest espai per a crear, encara que en molts casos, el motiu va seguir sent el mateix: la intimitat. És per això̀ que hem escollit la casa com a entorn íntim i escenari que inspiri la nostra obra. La casa ens serveix com a motiu i com a nexe d’unió́ del grup. A partir d’aquí, ens hem repartit algunes de les estances d’un habitatge, i cadascuna, a nivell individual, ha creat una obra. Hem interpretat i reflexionat sobre l’espai que ens ha tocat, tenint en compte allò̀ que aquest ens transmetia, quina connexió́ hi sentim, i tot recordant les artistes estudiades a classe, hem creat 5 instal·∙lacions diferents, cada una representada en el territori corresponent. Els espais escollits han estat: la sala d’estar, el menjador, el lavabo, el passadís i l’habitació́ de matrimoni. Cada una d’aquestes estances ha inspirat diferents obres que tot seguit seran mostrades. Per unir totes les obres que hem anat creant cadascuna, hem realitzat un catàleg, on hi ha fotos de cada projecte, en algun cas, fotogrames del vídeo realitzat i en altres casos imatges de l’obra. A la vegada hi hem inclòs un petit text més personal i poètic que es relaciona amb l’obra.
L’ HABITACIÓ Per Gràcia Làzaro Cornet
El dormitori de matrimoni: En primer lloc, per conèixer les diferents estances de la casa, vam fer una visita prèvia. En aquesta visita vaig conèixer l’habitació. Faig al·∙lusió a aquesta primera visita perquè per a la meva instal·∙lació va ser essencial. La creu encapçalant el llit, els mobles antics, les espelmes, algunes estampes i d’altres objectes, em van transportar a una època passada, on la sexualitat era un terme ocult i en especial per a les dones. Aquesta intimitat que guardava l’habitació va ser el que em va portar a destapar “el prohibit” per aquells temps, a explicar el sexe com una cosa positiva de la qual no avergonyir-‐se i no com una opressió. Això es va dur a terme físicament a partir de significats contradictoris. El símbol de la creu en contraposició a fotografies sexuals (fetes per mi prèviament), al llit desfet i a la roba perduda per l’habitació. Aquests elements van ser el detonant per a transmetre aquest concepte.
EL MENJADOR
Per Ana Benavent de Barberà Boada
La zona de la casa que em va tocar a mi va ser el menjador. Vaig estar reflexionant-‐hi molt, i finalment vaig arribar a la conclusió de que la funció que té, bàsicament, és reunir a la família per a menjar. Això suposo que és molt obvi, però amb les vides atrafegades que tenim tots, és l’únic moment en que ens aturem durant una estona, i estem realment amb la família, ens expliquem les coses i creem allò que en diem “quotidià”, plegats. Normalment quan estem a casa cadascú de la família fa coses per separat o en petits grups, però l’hora de dinar o de sopar és quan realment ens reunim tots. El menjar és el que ens uneix. Aquesta és l’excusa que aconsegueix aturar el ritme frenètic que ens empeny a tots per veure i saber què és el que fa cadascun, quins detalls han omplert el dia del pare o de la germana, on s’expliquen histories familiars i on ens expliquem les coses importants i les que no ho son. És per aquest motiu que he volgut mostrar aquesta unió a través del menjar, creant un vincle físic d’un aliment que unís els llocs on s’asseuria la família. He unit les cadires, a través de la làmpada, amb menjar, concretament amb espaguetis. D’aquesta manera intento fer palesa aquest vincle familiar que es crea al voltant dels àpats.
EL LAVABO Per Ona Trabal Marfany
El lavabo. Un espai que em va semblar, així de primeres, una mica complicat per a utilitzar i extreure'n emocions per a crear una peça; però tan bon punt vàrem decidir començar a treballar a partir de la zona adjudicada i la relació amb la intimitat com a espai dins de casa vaig veure-‐ho d'una altra manera. Per un costat, el bany ha estat sempre, almenys a casa meva, l'única estança on se'm permetia tancar la porta. Així doncs, sens dubte es va anar convertint en la més íntima de totes. També és l'únic espai on hi teníem un mirall, i això em fa pensar en la intimitat com a "trobar-‐se a un mateix". Trobo que quan entres dins de casa, on estàs compartint la vida amb un nombre molt més reduït de persones que al carrer, actues d'una altra forma. Sents més llibertat, i ets més tu mateix. I aquesta sensació s'intensifica quan ets sol, quan et trobes a soles amb tu mateix, i et permets treure parts de tu que no treus a la vista d'altra gent. I això, en un altre nivell passa amb petites parts del teu cos: al bany podia trobar-‐me amb petites parts de la meva consciència i petites parts del cos. I és que és aquí, és l'únic moment en què m'extrec coses tals com pèls de les cames, de les aixelles, de les ingles..., ungles, mocs, burilles, cera, flux, lleganyes, pus i sang... Coses que tots tenim, nois i noies, adults i joves, però que normalment no es deixen veure fàcilment. La forma de presentar-‐ho ha estat la més espontània: dividit en dues maneres diferents, una, els potets que sempre he vist al lavabo, que evidentment, mai havien servit per a acumular-‐hi aquests rebuigs; i per l'altra banda, el paper de vàter on realment anava dipositant pèl per pèl quan els treia de la pinça, o el pus dels granets quan els petava... I estèticament, aquestes 15 peces rectangulars de paper (enganxades sobre cartó ploma) em resultaven similars a les rajoles que sol haver-‐hi en la majoria de quartos de bany.
LA SALA D'ESTAR
Per Lola Cofan Esteba L’espai on ens situarem en aquest cas és la sala d’estar. En aquesta part de la casa és on la gent es troba per descansar, per parlar, per mirar la televisió, llegir, berenar, ... ens trobem envoltats de quadres, fotografies de familiars, plantes,... i per tant el comportament que hi haurà en aquet entorn serà similar per tothom. El que he volgut ressaltar amb aquest projecte, és aquest conjunt de moviments que es realitzen quan s’està en aquesta sala. Per això, l’obra consisteix en un conjunt de cossos, en aquet cas tres de les participants en el treball, que apareixen en aquesta sala fent les accions quotidianes pertanyents en aquest context. Tot i així, serà dintre la intimitat, i en cap moment la vull destapar. D’aquí ve que els personatges que apareguin vagin de negre, perquè perdin la identitat. Aquets personatges però, apareixen com fantasmes, de manera que faci èmfasi al fet de que aquets personatges són totalment anònims, i podrien ser personatges de l’actualitat, però també d’èpoques anteriors.
EL PASSADÍS Per Alicia Santamaria Binimelis
Interioritzar l’exterior exterioritzar l’interior. Vaig projectar un vídeo d’un conjunt de gravacions que havia fet prèviament en l’espai natural sobre les parets del passadís. Tant es podien veure tranquil·∙les sortides de sol a la muntanya, com onades trencant-‐se a les roques. D’aquesta manera, volia expressar visualment l’exterioritat que pren el passadís com a espai de trànsit, ja que la seva funció es basa simplement en connectar les diferents parts de la casa, tan entre elles com amb la porta per sortir. També s’hi suma el fet de què no sol haver-‐hi finestres i no hi solem deixar-‐hi res personal. Per altra banda, volia parlar alhora de com em sento quan estic en contacte amb la natura. Són llocs indeterminats on m’hi puc sentir com a casa i en intimitat sense que siguin una propietat privada; tan sigui dormint en una cova o sobre la sorra d’una platja, com passejant una estona. Per mi és indispensable aquesta interacció i no és compatible amb les cases on vivim ni amb l’estil de vida que la ciutat ens marca. I tornant a la intimitat, vaig exposar també diferents objectes com pedretes, trocs menjats pels insectes o exosquelets d’animals marins que tinc per casa o als quals els hi he afegit una corda per penjar-‐me’ls pel cos. Es tracten d’apropiacions del que trobem a l’exterior, com petits tresors que ens emportem perquè sabem que la natura no és estàtica de la mateixa manera que els matisos d’un cel quan cau el sol mai es tornaran a repetir. Va ser el motiu pel qual vaig presentar el vídeo projectat de forma física; imprimint fotogrames i grapant-‐los de forma que es veiés el moviment (tan cap endavant com enrere) a mesura que passen ràpidament les imatges, i en una mida petita com si t’emportessis el paisatge a la butxaca.