Òmnium Eixample: una presentació by Òmnium Eixample

Una presentaci贸

“L’Eixample simbolitza la ciutat vella que s’allibera de les muralles que la limiten i l’oprimeixen; desplegant el seu potencial en una ciutat nova, projectant-se al món.” Òmnium Eixample vol contribuir a alliberar, desplegar i projectar la llengua, la cultura i el país: eixamplar llengua, cultura, país. El quadern que teniu a les mans recull els materials corresponents a l’acte públic de presentació d’Òmnium Eixample, celebrat el 16 d’abril de 2015 al Palau Robert, situat al districte de l’Eixample de Barcelona.

Els drets d’autor dels textos i imatges cedits per a aquesta publicació, així com dels poemes que s’hi citen, corresponen als seus titulars originals

Primer moviment: Llengua Alliberar, desplegar, projectar la llengua, quelcom que ens permet alliberar-nos, desplegar-nos i projectar-nos. Lectura d’un petit recull de poemes sobre la llengua elaborat per a l’ocasió per Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, a càrrec de Montserrat Carulla, actriu.

Segon moviment: Cultura Alliberar, desplegar, projectar la cultura, quelcom que ens permet alliberar-nos, desplegar-nos i projectar-nos. Relexió a càrrec de Xavier Antich, ilòsof, professor titular d’Història de les Idees Estètiques a la Universitat de Girona i president del Patronat de la Fundació Antoni Tàpies.

Tercer moviment: País Alliberar, desplegar, projectar el país, quelcom que ens permet alliberar-nos, desplegar-nos i projectar-nos. Parlament i declaració formal de constitució d’Òmnium Eixample, a càrrec de Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural.

Epíleg: Òmnium Eixample Eixamplar Llengua, Cultura, País. Una vegada constituïda la territorial, brevíssima presentació del projecte d’Òmnium Eixample a càrrec de la nova junta.

Música:

Vistes al mar, per a quartet de corda i Sis sonets, per a violí i piano, d’Eduard Toldrà, músic i compositor i veí de l’Eixample, nascut a l’abril d’enguany fa 120 anys.

Altres actius de l’Eixample vinculats a l’acte: Palau Robert Passeig de Gràcia, 107 http://palaurobert.gencat.cat Institució de les Lletres Catalanes Carrer de Mallorca, 272 http://www.lletrescatalanes.cat Teatre Nacional de Catalunya Plaça de les Arts, 1 http://www.tnc.cat Fundació Antoni Tàpies Carrer d’Aragó, 255 www.fundaciotapies.org 5

Autofoto de Laura BorrĂ s i Montserrat Carulla realitzada durant l'acte

(V) En llemosí soná lo meu primer vagit, Quant del mugró matern la dolça llet bebia; En llemosí al Senyor pregaba cada dia, E cántichs llemosins somiaba cada nit. Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit, En llemosí li parl, que llengua altra no sent, E ma boca llavors no sap mentir, ni ment, Puix surten mas rahons del centre de mon pit. La pàtria, Bonaventura Carles Aribau (Barcelona, 4 de novembre de 1798 - 27 de setembre de 1862)

ASSUMIRÀS la veu d’un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble, i patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera. I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents, i tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per tots. No t’han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules, sinó l’home assumint la pena del seu poble, i és un silenci. Deixaràs de comptar les síl·labes, de fer-te el nus de la corbata: seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició. No tot serà, però, silenci. Car dirà la paraula justa, la diràs en el moment just. No diràs la teua paraula amb voluntat d’antologia, car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posteritat, com no siga la del teu poble. Potser et maten o potser se’n riguen, potser et delaten; tot això són banalitats. Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble. I tu, greument, has escollit. Després del teu silenci estricte, camines decididament. Assumiràs, Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 4 de setembre de 1924 - València, 27 de març de 1993)

Una herència imprecisa passava de les mans, de la ment, de la llengua del pare a la dels ills. Amb la terra rebien uns costums i una parla; aquesta parla pròpia per la qual eren ells, no uns altres; una parla de terrassans, de mariners, que conformava el seu pensar, no estranya als puigs, als camps, a l’ona repetida que els cenyia, a l’aire més subtil, més íntim que alenaven. Uns vells mots, un accent, una facilitat peculiar per a dir aquestes coses que es veuen i que s’empren, per a dir la nostra ànima, la que té cadascú i l’ànima de tots; sí, aquest món invisible que s’estreny sobre una illa. Una mena de buf, una mena de lama, que ens abraça per dins i canta o il·lumina part de fora; una veu, un crit per on nosaltres ens coneixem —talment l’íntima lama que abans de morir passa d’una teia a una altra teia nova: sempre les joves llengües amatents a recollir l’encesa i pura herència. Unes paraules amb ressons eterns, sol, terra, mare, llavor, Déu; belles paraules alternants, nit, dia; útils, de ferro o fusta, arada, escoda; 11

que volen cap al cel, àguila, núvol, o que habiten la terra, així cavall, pi, rosa, o es mouen, ona, déntol, perla blavor de l’aigua. Va i ve de boca a boca la besada, i es repenja la feina dels dos braços, i la pena camina pit endins, i és curt el crit i llarga l’esperança, i no arriba la mort sinó dins cadascú, i rimen blau i pau, migdia i alegria. El conte: Això vol dir que era, que era un infant atent a la paraula de la mare, l’infant distret que els segles anaven a buscar. La cançó: una cançó s’aproitava d’unes velles expressions misterioses que ara prenien el sentit més clar entorn d’un cor roent que amb l’aire es despullava: Cor meu, ja no poridiïs, que has fet tot el que has sabut... Però passa l’amor i exigeix tot el somni, i s’estremeix i udola quan troba resistència, i ara que t’oblidi em diuen, però no oblidaré la teva dolça veu. Venia passa a passa, segle a segle,

una parla de calç i roca fonda, una parla fregant sal i savines, una parla cruixida entre els amants, tèbia i pacient com la materna llet, i quan a mi venia i entorn s’arremorava jo olorava la lor i una humitat d’arrels, respirava els vells camps, la vella pagesia, i escoltant un llarg somni escrivia aquests versos. La paraula, Marià Villangómez (Ciutat d’Eivissa, 10 de gener de 1913 - 12 de maig de 2002)

Em diuen, m’importunen aquesta llengua és moridora, la teva, la meva, prou ho sé, la llengua del meu poble. És moridora. Allò que val, però, és que hi respiro, que em suporta, que em duu. La mort, que quedi clar, no desmenteix la vida, l’acota i prou. Ella, cada paraula, cada nom, cada verb, cada inlexió vibra i dóna ànima ins als deserts de sal, ins i tot als ermots de l’anatomia. Quantes coses no foren mai si ella no les digués, res ni ningú. L’empenta de burxar, d’empènyer dies i anys enllà, segles, edats, i no només genètica. Penso en la cultura de la vora del foc, rialles i contalles, el tió que xiula i el gos arran de peus, rosta i trinxat, te i porcellana. Aquesta illa és la teva mare. Dóna-li la mà. Ella et duu, t’empeny segles i segles. Em diuen, m’importunen, Jordi Sarsanedas (Barcelona, 3 de setembre de 1924 - 16 de novembre de 2006) 14

Com m’agrada escriure en una llengua que diuen que es mor. Quina sensació de pau i alleujament portar-la de baixada cap als aiguaneixos, l’obaga, l’entrecuix, la santa dona de les primeres clarors. S’obria el sexe i jo obria els ulls i vaig llegir, per les parets sagnants, això: parlaré! I ara dic, ara que ho sé tot de l’amor i dels lladres, com més fonda la mort, més endins de la terra! Com m’agrada, Màrius Sampere (Barcelona, 28 de desembre de 1928) 15

Bona tarda a tothom. És un honor i un plaer ser avui aquí, a l’acte de presentació d’Òmnium Eixample. M’han demanat que parli de CULTURA, una de les tres nocions vertebrals d’Òmnium.

#1 Per què la cultura? Per què ens cal? Per què la necessitem? Es podria contestar de manera ràpida, breu i contundent: perquè sense cultura no seríem res. La cultura ens fa ser el que som i com som, és cert. Però sobretot, la cultura ens fa ser, amb aquesta modalitat de ser que és l’existència humana. Sense cultura, la nostra naturalesa estaria escapçada: no som només una realitat biològica i animal, ni simples reaccions isicoquímiques, ni el resultat de l’adaptació (més o menys afortunada) al nostre entorn. A través de la cultura transformem el món, el nostre petit racó de món, i el modiiquem. Però amb la cultura també modulem la nostra pròpia identitat: parlem una llengua i l’escrivim, no només per dir les coses i per comunicar-nos, sinó també per expressar el que som, per arribar a ser el que som a través del que som capaços de dir i d’expressar. I construïm cases, pobles i ciutats, esglésies i catedrals, escoles i teatres, ponts i camins, a la nostra mesura, per fer el nostre petit món habitable i sobretot digne de la vida a què aspirem. I llegim, i escoltem, i mirem coses que ens enriqueixen i que ens fan ser més d’allò que érem abans, i això ens fa créixer interiorment. I mantenim costums, encara que sigui transformant-los, perquè reconeixem que el món no comença amb nosaltres, sinó que la nostra vida s’inscriu en el deixant de les vides que ens han precedit, de les quals ens nodrim, i en el solc de les quals aprenem a ser d’una determinada manera. 18

Com va escriure Joan Fuster, “si bé es mira, [...] l’espècie humana s’ha passat la vida corregint la Naturalesa. Més encara: podria airmar-se que l’ésser humà comença a ser ‘humà’ de veres quan comença a rectiicar pel seu compte les realitats ‘naturals’ del seu voltant. És com si, arribat a un punt de maduresa en el desenvolupament de la seva ‘consciència’, s’hagués sentit descontent del món [...] que li venia donat, i decidís de seguida reparar les ‘falles’ que trobava al seu entorn”. La civilització, en realitat, es basa en la cultura: com diu Fuster, “en la transmissió acumulada d’experiències, recursos i savieses”. [L’home, mesura de totes les coses, 73-5]. La cultura és allò que ens fa ser individualment: allò que a cadascú de nosaltres ens fa ser el que som i com som. Però 19

sobretot la cultura és allò que ens fa ser col·lectivament: allò que som i com som com a comunitat. Perquè no hi ha cultura sense comunitat, és a dir, sense institució d’alguna cosa en comú. És més: és la cultura la que fa comunitat, la que posa en comú una forma de ser i una voluntat de ser que s’expressa en la llengua, en les formes d’habitar el món, en les produccions culturals (que van de la literatura a l’arquitectura o l’art, de la música al cinema), i en les formes populars d’expressar-nos. Avui que, en nom d’un hipòcrita cosmopolitisme, alguns voldrien que la nostra fos una cultura sense país (per diluir-la al capdavall en la cultura d’un altre país) cal recordar que una cultura sense país no és res: tota cultura és l’expressió d’una vida en comú. La cultura és sempre un substantiu que necessita el seu adjectiu per no ser genèrica i buida: dir-ne cultura catalana és l’expressió d’una realitat i alhora d’un anhel. És parlar d’un país que aspira a la vida en plenitud, sense reserves. I això no implica fer-ne, de la cultura, una cosa tancada, sinó precisament oberta a la realitat i a les vivències d’aquells i aquelles que comparteixen aquest comú. La cultura, en realitat, no és un bé individual que cadascú pugui tenir a la seva manera, en funció dels seus gustos, la seva predisposició o la seva sensibilitat, sinó un bé comú, fonamentalment social, cívic i col·lectiu. Així ho va saber veure el Congrés de Cultura Catalana, convocat ara fa exactament 40 anys, en aquells textos, en bona mesura fundacionals, que van ser decisius per al redreçament d’una Catalunya que volia deixar enrere la nit fosca de la dictadura franquista: “La nova cultura, en el sentit que li dóna el Congrés”, deien, “haurà de conjugar la llibertat, sense la qual no hi ha creativitat, amb la capacitat de mobilització social, sense la qual no hi ha justícia. La lluita per aquesta coniguració d’una nova cultura ha de ser un objectiu 20

fonamental del Congrés”. La cultura, així, no és pas un llegat que calgui conservar com qui preserva les pedres, les mòmies o les restes arqueològiques: la cultura és una realitat viva i dinàmica de la qual en depèn la salut i la vida d’una comunitat. Perquè sense aquesta dimensió en comú, que la cultura posa en comú, no hi ha comunitat digna d’aquest nom. Sense cultura –dèiem– no seríem res.

La cultura, és cert, té a veure amb el passat, perquè és això que ens precedeix, allò que ja existeix abans que existim nosaltres: en realitat, ens inscrivim en una llengua que ja es parlava abans que la parléssim nosaltres; en una història que ha fet el seu camí abans que nosaltres ens hi incorporéssim; en l’art, l’arquitectura, la música i la literatura que ens han precedit i de què ens nodrim. “Una herència imprecisa passava de les mans, / de la ment, de la llengua del pare a la dels ills”, ho acabem d’escoltar en els versos de Marià Villangómez. Però la cultura té a veure també amb el present, perquè habitem en les seves formes i, de vegades, ins i tot les modiiquem, amb aportacions sempre renovades, perquè la cultura no és, en un 22

país viu com el nostre, un munt de restes fòssils. Al contrari: la cultura és, en nosaltres, a Catalunya, sempre, i sempre ho ha estat, una cosa viva, que no resta indemne al nostre pas, perquè ens la fem nostra i l’enriquim a cada generació. Podem incrementar-la, fer-la créixer, més densa i més rica del que era abans que arribéssim nosaltres. També podem, i cal dir-ho!, fer-la malbé, negligir-la o ins i tot ferla innecessària. D’aquí la nostra responsabilitat amb la cultura, que rebem com un llegat, i de la qual depèn profundament allò que voldríem ser si de veritat ho volem. “Després del teu silenci estricte, / camines decididament”, deien els versos d’Estellés. I, inalment, la cultura té a veure, al capdavall, amb el futur. Perquè la nostra supervivència individual i col·lectiva depèn del que som capaços de fer amb aquest riquíssim cabal que ens fa ser, que ens precedeix i que ens deineix. Podem mantenirla, com hem fet durant segles, només perquè no desaparegui. Podem resistir-nos a la seva aniquilació i oposar-nos a l’hostilitat d’aquells que voldrien anorrear-la o diluir-la ins a fer-li perdre la seva singularitat. Però podem, també, sens dubte, aspirar a un futur en què la cultura sigui encara més rica, més plena, més accessible i més universal del que ja ho ha estat durant segles. I més universal no vol dir, en el sentit banal del terme, més cosmopolita, com si la cultura pogués ser d’enlloc: més universal vol dir més necessària per als altres, com a mínim tant com ho és per a nosaltres mateixos. També ho hem escoltat ara, en paraules de Màrius Sempere: “I vaig llegir, per les parets sagnants, / això: parlaré!” El ilòsof Josep Ferrater Mora, en el seu llibre Les formes de la vida catalana, publicat el 1960, ho va formular amb la seva lucidesa 23

habitual: “Hi ha, en efecte, homes [i dones] que semblen portar el passat en llur si, que semblen conservar-lo, no en la memòria ni en el pensament, sinó en cadascun de llurs gestos i de llurs actes. Per a una altra mena d’homes [i dones], en canvi, viure sembla consistir a esborrar el passat, a invalidar-lo, a desfer-lo. Tanmateix, seria erroni suposar que els primers s’orienten en el passat i els darrers en els futur, que els primers viuen esclaus de la tradició i només els darrers poden ésser veritablement lliures. [...] Els homes [i dones] que viuen arrelats en el passat són cabdalment els qui, en decidir-se per una innovació, modiiquen no sols el futur, sinó també i molt especialment el passat mateix. A mesura que cada nova acció es sobreposa a les passades, aquestes darreres són substancialment modiicades, perquè el que s’agrega no és un mer apèndix que pugui arbitràriament eliminar-se; el que s’ha agregat concorda profundament amb el que ja existia, semblava trobar-s’hi implicat i necessitar només desenvolupar-se”. És la història de l’Eixample: alliberar-se de l’encarcarament de les muralles velles; desplegar-se en totes les seves potencialitats davant d’una modernitat que aleshores començava; i projectarse en el futur, sabent que cada nova modulació de la vida i de la ciutat és una oportunitat per créixer i per acollir amb hospitalitat els altres. I això és també la cultura: un alliberament, un desplegament i una projecció que refan les arrels de què ens nodrim, i que s’obren a un comú sempre obert.

#3 Ara visc a Barcelona, però sóc ill de La Seu d’Urgell, la ciutat del bisbe Ermengol, de la família comtal del Conlent i de Sant Ot, descendent dels comtes del Pallars. En aquelles terres, encara avui travessem ponts i camins que aquesta gent va construir fa mil anys. Vinc d’un racó del país que va veure –i viure!– l’aparició de les homilies d’Organyà, ara fa vuit segles. Que va escoltar els sirventesos del trobador Guillem de Berguedà, en què escarnia el bisbe d’Urgell i el vescomte Arnau de Castellbó. Que va bastir la catedral romànica de Santa Maria d’Urgell, l’única catedral íntegrament romànica de Catalunya, incorporant prodigis tècnics i ornamentals procedents de la Llombardia. Que va escoltar els madrigals de Joan Brudieu, contemporani de l’italià Claudio Monteverdi i un dels més grans músics del Renaixement català. 25

Vinc de la ciutat que va defensar el general Moragues i que va haver de capitular davant l’assetjament de les tropes borbòniques. Vinc d’una ciutat que se sent orgullosa d’haver fet que la seva primera escola pública fos rebatejada, després de la mort de Franco, amb el nom de Mn. Albert Vives, el primer president d’Òmnium Cultural de l’Alt Urgell, que va crear (el 1968!!) la Càtedra de Llengua Catalana Mossèn Pere Pujol. Però aquest petit racó del país no és un cau aïllat de la cultura i el país dels quals en forma part de manera indissociable. Perquè aquest petit racó del país es retroba en les lectures literàries que avui fan els nostres escolars, i de les quals la meva escola no me’n va parlar: d’Ausiàs March, Joanot Martorell, Bernat Metge o Ramon Llull, de Foix i Espriu, de Mercè Rodoreda i Maria Barbal, de Pere Calders i Jesús Moncada (els quals, per cert, van sobreviure, amb la llengua i la cultura perseguides, treballant com a oicinistes a uns minuts d’aquí, en l’antiga editorial Montaner i Simon, la seu actual de la Fundació Tàpies, quan escriure en català només podia ser, i gairebé d’amagat, una ocupació del temps lliure). Vinc d’un petit racó del país que es retroba en l’arquitectura del monestir de Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Sant Pere de Rodes, Poblet, Santes Creus, Vallbona de les Monges... i en la de les esglésies de Santa Maria del Mar i Sant Pau del Camp. Que es retroba en l’Eixample d’Ildefons Cerdà, i en aquella aventura prodigiosa, després de l’enderroc de les muralles de la ciutat vella, quan la capital del país va operar, en la pròpia pell, el dibuix d’una modernitat que, nord enllà, París i Viena, Londres i Berlín, Praga i Budapest, havien fet un segle enrere. Enderrocar les muralles, obrir espais i avingudes, permetre el creixement higiènic i ordenat, va ser un primer pas, per a totes 26

aquestes ciutats, i també per a la nostra, per obrir-se al món, sense complexos, mobilitzant, enmig d’un entorn hostil, totes les forces pròpies. L’èpica no és només un gènere poètic: és el tremp vital de les cultures com la nostra que han hagut de fer front a la inèrcia i a l’hostilitat que les hauria volgut conduir a la seva desaparició. La nostra cultura, com les nostres ciutats, són la prova d’una voluntat de perseverança, de voler ser, de continuar existint, a través d’una identitat que sempre s’ha volgut i somiat oberta al món, respectuosa, acollidora, i molt conscient i agraïda de tot allò que deu a les aportacions dels altres, arribats ins aquí. Vinc d’un petit racó del país que es retroba en la seva música medieval, renaixentista i barroca, en les pintures de Casas i Rusiñol, de Miró i de Tàpies. En el seu teatre, el seu cinema i la seva gastronomia. En la seva arquitectura i la seva cultura popular. En els seus avenços cientíics i en la seva tècnica. La cultura ens ha fet com som, i ens permet, encara avui, ser. Ni volem ni podem prescindir-ne, perquè equivaldria a amputarnos a nosaltres mateixos. La nostra cultura és el que millor ens deineix, el que modula la nostra identitat i el que ens projecta al món. Només hem tingut la cultura quan no ens han deixat res més. Uns altres tindran una armada o un exèrcit per defensarse d’allò que voldrien ser. Nosaltres, per ser, tenim una cultura que es compta entre les més riques, continuades, perseverants i universals de la vella Europa. I és la cultura, precisament, com el poeta Friedrich Schiller deia de la bellesa, el que mena els homes i les dones a la llibertat. La cultura no té res a veure amb una formació reinada de paladars exquisits, sinó amb la voluntat d’emancipació, de llibertat, de responsabilitat social i d’anhel de justícia. 27

Per això no és estrany que Aristòtil, quan va recordar fa 25 segles que l’ésser humà és l’únic animal que té llenguatge per dir el que és benèic i el que és nociu i el que és just o injust, ho fes precisament en un llibre en el qual potser no hauríem d’esperar una airmació com aquesta: Política. Perquè la llengua que parlem sempre ens condueix a la nostra naturalesa social, a aquella dimensió de la vida que, tot i que ens pertany a nosaltres de forma íntima, només té sentit quan és una vida amb altres. I és que la llengua, com la cultura, fa de nosaltres allò que som. I el que som es deineix i es retroba en aquest espai en comú que és la cultura, que no es deineix pel color de la pell ni per les creences polítiques o religioses. Per això ningú, absolutament ningú, ha de donar-nos permís per ser europeus ni credencials per demostrar que ho som. Ni el miserable govern de l’Estat espanyol que continua aproitant qualsevol ocasió per negar la singularitat de la nostra cultura i la nostra voluntat de ser, ni els buròcrates de Brussel·les que gestionen avui part de la sobirania que lliurement els hem cedit. Som europeus perquè durant mil anys Catalunya i la nostra cultura ha contribuït a la riquesa d’aquesta realitat que avui és Europa. Ningú pot amenaçar-nos amb fer-nos fora d’aquesta cultura que és també la nostra i que també ens deineix.

#4 Permeteu-me que acabi amb una confessió personal. El meu pare va néixer prop de La Seu, a Sorribes, a la vall de Lavansa, en un petit poble de muntanya que als anys vint tenia dos centenars llargs de veïns, dos mestres, metge i mossèn ixos. Avui, Sorribes ja no té escola, no arriba als vint empadronats i és possible viatjar una hora en cotxe cap a ponent sense trobar una sola casa habitada. A La Seu, quan s’hi va instal·lar, es va fer càrrec de la llibreria que havia obert el seu tiet Pepito un noi estrafet que no sobreviuria a la seva malformació de naixement. El meu pare sempre va tenir a la casa de La Seu, des d’aquella època, vint volums, un pèl desmanegats, de l’edició popular en rústica de les obres completes del poeta Verdaguer editades per 29

la Il.lustració catalana. A la contracoberta de cada volum es pot llegir el que sempre m’ha semblat un manifest cultural: “Volem que l’obra literària de Mossèn Cinto arribi a tots los recons de la nostra terra. Volem que puguin adquirir-la ins los més humils. Per axò venem aquesta Edició popular al preu de cost [...] a 40, 50 i 60 cèntims”. Molts anys després, quan la meva mare, nascuda al Marroc i illa d’una família de l’horta de Lorca, a la vall del Guadalentín, que havia pujat al Pirineu per fer de mestra al petit poble d’Estamariu, es va treure el títol oicial de mestra de català, en els primers cursos que l’Òmnium va fer a La Seu, amb la millor qualiicació del seu grup, aquelles van ser unes de les seves lectures. Avui, ja ho he dit, a la vall de Lavansa, pràcticament no hi viu ningú. Ja ningú no sembra trepadella pel ramat al pla de Pendes, i les llenties i patates fa temps que no es fan a la plana d’Ars. A la casa materna del meu pare, ja no hi ha vaques, corders ni ovelles, tampoc ningú que hi visqui tot l’any. Les argelagues han envaït, fent-los malbé, els camins fressats durant segles. No sóc l’únic d’aquell petit racó del país que ha vingut a viure a Barcelona, portant a la gran ciutat, dins de la maleta i arrapat a la pell, aquell món i aquella cultura, que ens deineix en allò que som. Avui, a la biblioteca del meu pis a Barcelona, a deu minuts d’aquí, s’estan els vint verdaguers. I ara, des de dalt de tot dels prestatges, exactament al lloc on de vegades em sembla que se sent l’olor de l’espígol i el romaní d’aquelles muntanyes, els verdaguers em vigilen i m’acompanyen. Com una ventada de la història, ressò d’un temps immemorial, traça de moltes vides viscudes amb intensitat, duresa i passió. Remor de muntanya, ombres del passat que viuen, avui, a la casa dels meus ills. Un dia, també ells trobaran aquests versos (ara tenen 8 i 5 anys, però tot arribarà!): “És del Cadí la serralada enorme / ciclòpich 30

mur en forma de montanya, / que serva’l terraplè de la Cerdanya / per hont lo Segre va enfondint son llit. / Resclosa fora un temps d’estany amplíssim, / ahont, en llur fogosa jovenesa, / aquexos cims miraven la bellesa / de son alt front avuy esblanquehit. / Avuy l’estany no hi es, y alta muralla / d’un castell de titans es exa serra, / per escudar la catalana terra / fet sobre’l dors del Pirineu altiu”. Per a mi, i disculpeu-me la conidència, això és la cultura: una continuïtat ininterrompudament renovada i viva. També compromís i responsabilitat, dos conceptes sense els quals la cultura només pot ser un entreteniment per a gent ociosa: exactament allò que ara, que volem ser, no ens podem permetre de cap de les maneres. Que la cultura sigui també vida depèn sobretot del que fem amb la cultura del passat que ens ha precedit. Per digniicar-la, per actualitzar-la, per fer-la necessària i alhora accessible, per compartir-la. I sobretot per poder ser. Amb compromís i responsabilitat. Això és la cultura, com deia George Steiner, el nostre “salvavides contra el buit”. Moltes gràcies. 31

Moltes, moltes gràcies, Xavier. Compromís i responsabilitat, em penso que has dit, oi? Doncs ho entomem. Hem sentit uns poemes que ens donen la seguretat que som els parlants d’una llengua viva, d’una llengua que ve de lluny i que té molt camí per endavant. No som els últims lectors d’aquests versos. I tenim una cultura, que estimem. Quan diem que estimem la cultura catalana ho diem perquè som persones que estimem la cultura. La cultura —deies— és voler arreglar les falles del nostre entorn. I aquesta és la nostra tasca. A mi em toca parlar del país. Sobre en quin moment som ara la gent d’Òmnium Cultural que treballem per la llengua i per la cultura i pel nostre país. Efectivament, volem arreglar falles del nostre entorn. Volem ser presents en la construcció de la cultura universal perquè sabem que nosaltres en som part, una part substancial. Molt sovint, quan expliquem com és que ens hem entossudit i seguim entossudint-nos a defensar la nostra singularitat, la nostra especiicitat, expliquem que ho fem per patriotisme català, perquè estimem el nostre país, la nostra cultura i la nostra llengua, però que també ho fem per patriotisme europeu, i si voleu, mundial. Com que estimem el nostre entorn europeu, no volem privar als nostres compatriotes europeus de la diversitat que signiica tenir a dins d’Europa la llengua i la cultura catalanes. I aquesta és la nostra responsabilitat i aquest és el nostre compromís. Ho fem per nosaltres però també ho fem perquè estem convençuts que el món és millor, que el món és més ric, que el món i Europa en concret són més variats, més diversos, perquè nosaltres hi som amb la nostra identitat.

I això em porta al compromís d’Òmnium en aquests moments. Abans, quan la candidata a tresorera ens parlava del pressupost d’Òmnium Eixample, ha dit, així com de passada: “i la meitat del pressupost és per la campanya que hem de fer, que ens hem posat a fer, de cara al 27 de setembre”. Aquest és un compromís de tot l’Òmnium. Hem decidit dedicar la meitat dels nostres recursos econòmics, que és una manera de dir també la meitat dels nostres recursos humans, del nostre esforç, de la nostra imaginació, de la nostra capacitat de treball, a fer campanya. A fer campanya per què? A fer campanya per assegurar el futur del nostre país, per assegurar que aquesta singularitat cultural i lingüística catalana seguirà existint i tindrà el paper que li correspon en el context del desenvolupament internacional.

Quan fem això moltes vegades ens pregunten: “però com és que ho feu? Quina és la intenció? Quin és l’objectiu?”. L’objectiu és aconseguir la independència del nostre país. Perquè des d’una entitat com és Òmnium Cultural, que té 53 anys i que ha estat tot aquest temps compromesa i treballant responsablement per la nostra llengua i la nostra cultura —perquè ens estimem la llengua i la cultura en general, insisteixo—, hem arribat a la conclusió que el millor que es pot fer en aquests moments per treballar per la llengua i la cultura catalanes és treballar per la independència del nostre país. La millor garantia, gairebé diria la garantia, de seguir existint és disposar d’un Estat. Jo no sé si l’any 4730 la societat s’organitzarà d’altres maneres i podrem pensar, o podran pensar els que hi siguin, a viure sense estats. Però en aquest moment del desenvolupament històric, per ser presents al concert internacional, per ser presents al mapa, cal disposar d’un Estat. Per això, d’una manera molt normal, molt natural, treballem per aquest objectiu. I quan ens preguntem si som idels a l’esperit dels nostres fundadors, aquelles persones que l’any 1961 van comprometre la seva tranquil·litat i una part dels seus diners per treballar per la llengua i la cultura, doncs la resposta és que sí, que hi som idels quan fem la tasca d’aquesta manera que de vegades ens diuen: “això és política”. I la resposta fàcil és dir: “escolteu, tot és política”. I la resposta una mica més elaborada és: “sí, això és política, i nosaltres som conscients que l’hem de fer des del nostre lloc”. Som una entitat de la societat civil. La forma política que prendrà la culminació del procés en què som és responsabilitat dels polítics, dels que han estat escollits per això. Però els polítics sols no ho poden fer, o no ho fan, o no ho feien. Per tant, cal que hi hagi aquest impuls, aquesta empenta, aquest estirar. De vegades som al davant estirant, de 36

vegades som al darrere empenyent, de vegades som al costat acompanyant, però cal que hi hagi aquesta tasca des de la societat civil, que efectivament transita per uns camins que són els camins de la política. Però nosaltres seguim conscients que som una entitat cultural, una entitat que en aquests moments té aquesta feina i que després, passi el que passi, i nosaltres som dels que treballem fermament perquè passi el que desitgem que passi, continuarem tenint feina. Perquè aquests deures que ens has deixat, Xavier, són uns deures que quan el nostre país sigui un país independent continuarem tenint-los. Continuarem havent de treballar i ho farem. Som en campanya. Som en campanya i tenim una etiqueta per aquesta campanya que és “Ara és l’hora”. Ja vam fer servir aquest eslògan abans del dia 9 de novembre. Dia 9 de novembre que tenim com un dels actius. Les coses van tan de pressa últimament entre nosaltres que de vegades ens sembla que no arriba el que voldríem que arribés i de vegades ens sembla que coses importants que han passat ja faci una dotzena d’anys que ens van passar. Fa només uns mesos que vam viure el dia 9 de novembre, pel qual havíem treballat amb molta intensitat. Aquell dia vam ser sobirans, vam viure ja com un poble sobirà. Anàvem a votar. No era el referèndum que volíem fer, però el vam fer el dia que havíem dit que el faríem, i anàvem a votar i posàvem una papereta dins les urnes. Perquè nosaltres som partidaris de la democràcia i el que volem fer ho volem fer per la via democràtica. Posàvem una papereta en què una de les respostes deia d’una manera molt explícita “volem que Catalunya sigui un estat independent”. Això ja ho hem fet. Però encara tenim feina i encara hem d’insistir.

Què vol dir que encara tenim feina i que encara hem d’insistir? Vol dir que, seguint els informes del Consell Assessor per la Transició Nacional (i ixem-nos en les coses que tenim al nostre actiu: un organisme del Govern de la Generalitat que es diu Consell Assessor per la Transició Nacional), necessitem un mandat democràtic homologable. Els estudiosos ens expliquen que per ser homologables al món, perquè la voluntat d’un poble sigui reconeguda internacionalment, la millor opció hauria estat convocar un referèndum. Si no es pot fer un referèndum amb el permís del Govern espanyol —permís que es va demanar i que va ser denegat— es podria haver convocat una consulta d’acord amb una llei catalana. Es va fer la llei catalana i va ser impugnada. Així doncs, què farem? Utilitzarem unes eleccions al Parlament de Catalunya com el referèndum que no hem 38

pogut fer. Aquest recurs és impossible de rebutjar per part de les autoritats espanyoles (ho dic amb un aire així perquè sembla que les autoritats espanyoles ho intenten impedir tot o quasi tot...). Per això per a nosaltres, per la gent d’Òmnium i per tots els que treballen amb nosaltres, aquestes eleccions del 27 de setembre vinent són molt, molt importants. Diem que els volem donar un caràcter de plebiscit. Volem anar a votar i que sigui molt clar quan votem si votem sí o no a la independència del nostre país. Com que som demòcrates, som molt respectuosos amb els que vulguin votar que no, evidentment, i estem disposats a escoltar els seus arguments. Però nosaltres argumentarem fermament explicitant que estem convençuts que el millor que pot passar pel nostre país, el millor que pot passar pels nostres conciutadans del país i de l’entorn és aconseguir el que no té un altre nom que la independència. I la campanya va en aquest sentit. Que els nostres representants polítics explicitin ben clarament quin és el seu programa i que nosaltres puguem votar pels que d’una manera explícita hagin dit que construiran la independència del nostre país. Abans d’aquestes eleccions tan importants hi haurà l’Onze de Setembre, que serà un altre dia d’aquests en què ens demostrem i demostrem al món que som molts que volem el que volem. I abans encara de la Diada, hi ha un altre contesa electoral, que són les eleccions municipals. Tots sabem que a les eleccions municipals s’escullen els representants als ajuntaments, però també tots sabem que és molt diferent caminar cap a la independència del nostre país amb uns ajuntaments favorables al procés que caminar-hi amb uns ajuntaments que no hi siguin favorables. Què vol dir? Que d’aquí al 24 de maig, que és el dia de les eleccions municipals, també farem la nostra campanya dient: 39

“estigueu ben alerta a l’hora d’anar a votar pel vostre municipi, tingueu en compte si us preocupa la claveguera, o l’arbrat, o la conversió en zona de vianants d’algun carrer, però tingueu també ben en compte que volem uns representants municipals compromesos amb el futur del nostre país”. Fem tot això i ho fem sense oblidar, també sortia abans al vostre informe, el premi Sambori, la lama del Canigó, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, enguany atorgat a un lingüista, en Joan Veny, etc. Sense oblidar aquestes coses del dia a dia responsabilitat d’una entitat com és Òmnium Cultural. És a dir que tenim molta feina a fer. La bona notícia és que segurament guanyarem perquè la nostra causa és una causa guanyadora. Però no està guanyada. Hem de ser conscients que encara no està guanyada, i que per tant hi ha molta feina i l’hem de fer 40

nosaltres, depèn de nosaltres. Abans hem parlat dels que estan engrescats, dels que no ho estan tant. Doncs els que estem engrescats hem d’encomanar la nostra il·lusió als que no ho estan tant, hem de respectar els que no pensen com nosaltres i hem de fer aquesta feina. Insisteixo, n’hi ha molta però el que és bo és que tenim ganes de fer-la. I per acabar només us dic que la sort que tenim a Òmnium és que aquesta feina, que tenim ganes de fer, la fem entre gent amiga; i això dóna molta, molta força i moltes ganes de treballar. Per tant, als que abans dèieu: què podem fer? Doncs venir i treballar braç a braç, perquè segur que estareu construint el futur del nostre país i que ho fareu voltats de gent amiga. Posem-noshi! Gràcies. 41

Epíleg: Òmnium Eixample Eixamplar Llengua, Cultura, País. Una vegada constituïda la seu territorial, brevíssima presentació del projecte d’Òmnium Eixample a càrrec de la nova junta.

membres de la junta

Marina Gay i Faura, presidenta Enginyera de Camins, Canals i Ports per la Universitat Politècnica de Catalunya, exerceixo en l’àmbit de la consultoria d’obres públiques. La meva escola de participació i estima pel país ha estat l’escoltisme. Hi he estat vinculada des de ben jove, com a cap a l’Agrupament Escolta Pere Rosselló ins a assumir la presidència d’Escoltes Catalans del 2006 al 2009. Visc a l’Eixample, a Sant Antoni, des del 2008, on amb el meu company som pares de dues nenes. Des de ben endins sento que ara és l’hora.

Gerard Pijoan Homs, vicepresident Llicenciat en Economia per la Universitat Pompeu Fabra. Director de màrqueting de tres marques multinacionals d’ulleres de sol. La meva trajectòria del voluntariat comença com a monitor als Jesuïtes de Casp i ràpidament es dirigeix a la lluita democràtica nacional, amb l’organització del 10A a la Dreta de l’Eixample. A dia d’avui la meva aposta és per Òmnium Eixample, que és un mecanisme més per aconseguir el canvi social, que passa per la independència i enforteix el catalanisme com a pilar de la cohesió social. 45

Anna Monràs Teixidor, secretària Nascuda a la Bisbal d’Empordà i ciutadana de Barcelona des que hi vaig venir a estudiar. Llicenciada en Ciències Econòmiques i amb certiicació europea en anàlisi inancera. Treballo en una entitat inancera catalana des de fa més de 20 anys, en la gestió de riscos inancers. Sòcia de diverses oenagés i entitats majoritàriament catalanes, entre les quals destaca Òmnium. En aquest moment històric pel nostre país i com a mare de família, m’agradaria deixar als meus ills un país lliure dins un món millor i aportar, des del meu barri, el meu granet de sorra.

Susanna Altarriba Rodon, tresorera Vaig fer Peritatge Mercantil i em vaig especialitzar en costos i iscalitat. Fa 23 anys que treballo en una gran multinacional del sector marítim, ocupant càrrecs en la direcció comptable. Per aició sóc fotògrafa i tinc contracte amb una agència. He col·laborat durant 4 anys en la recuperació de la Fira de Pinós (Solsonès), formant part de junta i portant les xarxes socials, premsa i memòria gràica. Sóc sòcia i voluntària a Intermón, i sòcia i voluntària a Òmnium on he format part de la gestora des dels seus inicis. Vull veure aquest país nostre lliure, promovent-ne la cultura i fent les coses ben fetes. 46

Miquel Antoni Gordó i Marina, vocal Llicenciat en Dret i Graduat Superior en Criminologia i Política Criminal per la Universitat de Barcelona. Advocat de la Generalitat. Associat a l’ANC i a Òmnium. La implicació activa amb Òmnium Eixample sorgeix per la voluntat de promoure la cultura catalana i el sentiment d’estima a Catalunya i col·laborar, d’aquesta manera, en el procés de creació d’un nou Estat català lliure, modern, obert i cohesionat socialment.

Rosa M. Martí Altés, vocal Sóc pedagoga. Treballo al Centre per la Qualitat i la Innovació Docent de la Universitat Pompeu Fabra. Sòcia d’Òmnium i també de l’ANC, he participat en campanyes de totes dues entitats i també en les consultes del 10A de Barcelona. M’agrada col·laborar amb Òmnium per promoure els valors que defensa al nostre barri, ciutat, país i món.

Virgínia Fernàndez i Gelada, vocal Llicenciada en Farmàcia per la Universitat de Barcelona. Especialització (FIR) en Analítica Clínica. Treballo com a substituta de titular en una oicina de farmàcia a Barcelona. Sóc sòcia d’Òmnium i voluntària en diversos actes convocats per l’ANC. Sóc sòcia i membre de l’oenagé Mans Unides. Ara se m’ha presentat l’oportunitat de col·laborar més activament amb Òmnium, entitat que sempre ha estat per mi un referent en la construcció del nostre país, fent créixer la seva cultura i la llengua, bases essencials que deineixen la identitat d’un país i, l’Eixample, el meu barri, en forma part.

Joat Henrich i Ballester, vocal Sóc llicenciat en Ciències polítiques i de l’Administració i Màster en Direcció Pública. Desenvolupo la meva tasca professional a la Diputació de Barcelona, sóc col·laborador acadèmic de l’Institut de Governança i Direcció Pública d’ESADE i president de l’Associació Catalana de Gestió Pública. Membre de l’Espai Jaume Vicens Vives i amb interès creixent per les arts i les humanitats. Ara, eixamplem la llengua, cultura, país. 48

Elena Guillamón Bellido, vocal Diplomada en Infermeria per l’escola de l’Hospital del Mar de Barcelona. Actualment curso el Grau d’Història de l’Art a la UB. Des del 1989, treballo al Departament de Benestar Social i Família. He estat voluntària en les Olimpíades de Barcelona. Des del 2004 col·laboro en l’oenagé Enllaç Solidari i he participat en diferents camps de treball al Brasil i l’Índia. El 2013 m’integro dins del grup de voluntaris d’Òmnium Cultural per donar suport a la campanya “Un país normal”. Vull participar a Òmnium l’Eixample per promoure la cultura, la llengua i la història del país, en l’àmbit de la cohesió social.

Xavier Soler i Kopp, vocal Mestre de Primària en una escola de Cornellà de Llobregat on he estat cap d’estudis durant deu anys. M’he educat en l’escoltisme, i he format part d’un agrupament al llarg de vint-i-cinc anys. Sóc voluntari en diversos esdeveniments esportius des del 1992. Actualment, sóc voluntari al Casal dels Infants del Raval. Sóc soci de l’ANC i d’Òmnium. Crec que Òmnium té un paper molt important en la promoció i la defensa de la nostra llengua i cultura i vull implicar-m’hi per ajudar a assolir els objectius que ens proposem. 49

Carme Pujol i Pujol, vocal Llicenciada en Ciències de la Informació i màster en Comunicació a les Organitzacions. Membre del Col·legi de Periodistes de Catalunya. He col·laborat al CIDOB i en diverses publicacions. Sòcia i voluntària de l’ANC, d’Òmnium i de Càritas, vaig col·laborar també amb Guíxols Decideix. Estimo el meu país i vull aportar el meu gra de sorra a la seva plenitud nacional. Visc a l’Eixample, on el nostre equip treballarà per la cohesió social i per una cultura viva on tots hi participem.

Ton Alberti i Rovira, vocal

Actor, director teatral i autor d’adaptacions i traduccions per al teatre i el cinema. A més de formar-me i treballar al Teatre Lliure, el Teatre Arriaga de Bilbao i el Teatro Real de Madrid, també vaig dirigir a Barcelona la programació teatral de l’Institut Français i he col·laborat amb UNESCOCAT i Linguamón-Casa de les llengües. En l’actualitat, participo com a coautor en el llibret de l’òpera de nova creació Gemma. M’interessa, moltíssim, connectar amb el jovent.

acta de les votacions

Fotograia inal de l’acte de presentació. Muriel Casals, Montserrat Carulla, 54

Xavier Antich i membres de la nova junta d窶凖知ium Eixample, entre altres. 55

Per a m茅s informaci贸:

Twitter: @OmniumEixample C/e: eixample@omnium.cat Web: www.omnium.cat/barcelona-eixample Facebook: www.facebook.com/omniumeixample