Ov olor de cerdanyola digital

Page 1

ari, armamica

S

ó, nt

CA

couid

A

ari,

METÀL·LICA

PÓLVOrES

CONífErA

fLOrAL

quíMICA

ferro, alumini, acer, coure, llautó, bronze, òxid

talc, guix, flor de cotó, vainilla, oriental, vent

pi, xiprer, ginebró, trementina

gerani, rosa, lilàs, ilangilang, clavell, violeta flor, salicilat, lligabosc, jacint

medicaments, apotecari, laboratoris químics i farma cèutics, indústria química

Olor de Cerdanyola Percepcions olfactives de la colección olorVISUAL

CONífErA

fLOrAL

PÓLVOrES

quíMICA

METÀL·LICA

pi, xiprer, ginebró, trementina

gerani, rosa, lilàs, ilangilang, clavell, violeta flor, salicilat, lligabosc, jacint

talc, guix, flor de cotó, vainilla, oriental, vent

medicaments, apotecari, laboratoris químics i farmacèutics, indústria química

ferro, alumini, acer, coure, llautó, bronze, òxid

PÓLVOrES

quíMICA

fLOrAL

PÓLVOrES

CONífErA

talc, guix, flor de cotó, vainilla, oriental, vent

medicaments, apotecari, laboratoris químics i farmacèutics, indústria química

gerani, rosa, lilàs, ilangilang, clavell, violeta flor, salicilat, lligabosc, jacint

talc, guix, flor de cotó, vainilla, oriental, vent

pi, xiprer, ginebró, trementina

METÀL·LICA

PÓLVOrES

CONífErA

fLOrAL

quíMICA

ferro, alumini, acer, coure, llautó, bronze, òxid

talc, guix, flor de cotó, vainilla, oriental, vent

pi, xiprer, ginebró, trementina

gerani, rosa, lilàs, ilangilang, clavell, violeta flor, salicilat, lligabosc, jacint

medicaments, apotecari, laboratoris químics i farma cèutics, indústria química

fLOrAL

CONífErA

quíMICA

METÀL·LICA

PÓLVOrES

gerani, rosa, lilàs, ilang-

pi, xiprer, ginebró,

medicaments, apotecari,

ferro, alumini, acer, cou-

talc, guix, flor de cotó,



Olor de Cerdanyola Percepcions olfactives de la colecci贸n olorVISUAL


EXPOSICIÓ Comissariat Cristina Agàpito Bruguera Direcció/conservació colección olorVISUAL Coordinació/Producció Cristina Agàpito Bruguera Fina Duran Riu Txema Romero Martínez Disseny gràfic David Torrents Silvia Míguez Programa educatiu Mercè Peralta MAC Comunicació Yrene Bueno López Moviment d’obres Itinerart Agraïments A totes les galeries i artistes que ens han ajudat. I també a Isabel Sánchez, Montserrat Rubinat, Isidro Costa, Ramón Cervera, LUCTA. Sempre en els nostres records Guadalupe Gallastegui. MAC - Museu d'Art de Cerdanyola Del 19 de setembre al 7 de desembre de 2014 CATÀLEG Coordinació Cristina Agàpito Bruguera Yrene Bueno López Textos Txema Romero Martínez Ernesto Ventós Omedes Cristina Agàpito Bruguera Artistes/colección olorVISUAL Disseny David Torrents Silvia Míguez Producció i edició Gràfiques Ortells, S.L. Imatges Gasull Fotografia Santi Viladrich Fotògraf © Artistes Traduccions Mireia Bas Graham Thomson Col·laboració


L’essència d’un museu El Museu d’Art de Cerdanyola (MAC) és un equi-

blació vivia escampada per la serra i la terra es

pament destinat a la conservació, recerca i difu-

conreava amb el sistema de feixes o terrasses

sió del patrimoni artístic, amb especial incidèn-

esglaonades. Amb l’arribada del ferrocarril a

cia en l’art de l’època modernista, noucentista i

mitjan segle xix, Cerdanyola es va convertir en

art déco. El MAC té alhora una doble vocació de

una de les destinacions d’estiueig de la burgesia

museu i de centre d’art contemporani. L’expo-

barcelonina. La gran concentració d’artistes i

sició permanent destaca per l’excepcional con-

intel·lectuals de renom va configurar un ambi-

junt de vitralls, un dels punts culminants del vi-

ent cultural de primer ordre, amb personatges

trall modernista europeu, i per obres singulars

il·lustres com Enric Granados, Pau Casals, Carles

d’artistes com Ismael Smith i Josep de Togores.

Buïgas, Alexandre de Riquer, Josep de Togores,

L’edifici, situat al casc antic de Cerdanyola i un

Ismael Smith, Caterina Albert o Josep Vilado-

dels més emblemàtics del patrimoni modernis-

mat, entre d’altres. Els estiuejants es van fer

ta local, reflecteix la història de la vila al llarg

construir esplèndides torres modernistes. La

del segle xx: nascut com a teatre-casino (1894),

major part d’aquests edificis van ser enderro-

posteriorment va ser transformat en la torre

cats a partir dels anys seixanta. El riu Sec, aflu-

d’estiueig d’Evarist López (ca. 1905-1910) i final-

ent del Ripoll i del Besòs, travessa bona part del

ment va allotjar els laboratoris farmacèutics Do-

nucli urbà. Al seu voltant va créixer el Barri de

mènech (1961). A la dècada de 1990, Can Domè-

Baix, es va construir la línia del ferrocarril de

nech va passar a ser propietat municipal. El 10

Barcelona a Terrassa i es van instal·lar les in-

de setembre de 2009 es va inaugurar com a mu-

dústries. A finals dels anys seixanta es va cons-

seu d’art després d’una complexa restauració.

truir la Universitat Autònoma de Barcelona. Als

El discurs tradicional de l’art sovint ha exclòs o

anys noranta es va desenvolupar el Parc Tecno-

ignorat el sentit de l’olfacte, tot i ser un dels més

lògic del Vallès i recentment s’ha construït l’ac-

arrelats en nosaltres i que més impregna la nos-

celerador de partícules o sincrotró Alba, en el

tra memòria. A principis del segle xx, el visitant

recinte del mateix nom. Aquests equipaments

que entrés al jardí de l’edifici hauria percebut

són un referent de la recerca i el coneixement al

la desclosa d’aromes dels til·lers, de les roses,

nostre país.

dels magnoliers o de les espècies orientals que

El Sr. Ernesto Ventós ha confeccionat algunes

el propietari, el Sr. López, havia portat de Filipi-

essències olfactives que ens descriuen Cerda-

nes. Durant l’època del laboratori farmacèutic,

nyola i definirà també algunes de les olors que

aquestes fragàncies devien deixar pas a les de

poden acompanyar el modernisme floral dels

les herbes aromàtiques assecades i destil·lades

vitralls, les il·lustracions iròniques i ambigües

per entrar a formar part de les fórmules magis-

d’Ismael Smith o el realisme màgic de Josep de

trals. El resultat eren productes com les inhala-

Togores. Un cop acabada l’exposició algunes

cions Nerika, l’antisèptic Donner o el cèlebre lla-

d’aquestes olors restaran al museu per tal de

pis Lápiz Termosán, d’olor intensa i mentolada.

completar l’experiència sensorial que s’ofereix

Algunes d’aquestes olors tornen novament al

al visitant.

museu amb l’exposició Olor de Cerdanyola, que proposa una innovadora i suggerent visió del

Txema Romero Martínez

territori. A partir d’una mirada a la història i la

Director del Museu d’Art de Cerdanyola

realitat de Cerdanyola del Vallès, la mostra proposa una interpretació del paisatge i la història de la població a través de l’olfacte i de les obres d’art contemporani de la colección olorVISUAL. La serra de Collserola ocupa un terç del terme municipal de Cerdanyola; els boscos de pins i alzines són un dels paisatges més representatius de la localitat. Durant l’edat mitjana la po-


Història del territori + olors + art contempora-

L’exposició Olor de Cerdanyola és una mostra

ni = Olor de Cerdanyola

creada especialment per al Museu d’Art de Cer-

La colección olorVISUAL és una col·lecció d’art

danyola, en què es proposa un nou coneixement

contemporani formada segons la visió del crea-

tant de la història com del territori i del tarannà

dor d’essències i col·leccionista Ernesto Ventós:

de l’indret a partir de les obres d’art contempora-

les obres que entren a formar-ne part ho fan per-

ni de la colección olorVISUAL.

què han despertat la memòria olfactiva del col·

Els llocs i els fets de la història de Cerdanyola del

leccionista. L’obra ha de suggerir-li unes olors

Vallès han estat interpretats a través de l’olfac-

que, de forma immediata, el traslladen a algun

te i s’han llegit mitjançant quatre notes olfac-

record viscut.

tives de l’anomenat “abecedari” dels creadors

A tots nosaltres, quan percebem una olor, se’ns

d’essències. Aquestes quatre notes olfactives

activa una zona del subconscient relacionada

van acompanyades dels colors que les represen-

amb les emocions a un nivell molt més profund

ten i, així, olor i color donen lloc als quatre àmbits

del que ho pot fer la percepció visual o l’auditiva.

que configuren l’exposició.

Per tant, les obres d’art de la colección olorVISUAL estan lligades al col·leccionista d’una forma per-

Collserola – Nota olfactiva Conífera. La creació

sonal, íntima i emocional, tot establint una re-

d’aquest primer àmbit ve donat per la impor-

lació tan singular entre el visual i l’olfactiu que

tància de la serra de Collserola en el territori.

només pot sorgir de la sensibilitat i els coneixe-

Els seus colors i les seves olors es volen reflectir

ments d’un creador d’essències.

en les obres triades de la col·lecció. Així, En Sel-

Batejada pel poeta Joan Brossa, la colección olor-

vas 1 de Juan Bufill, o Forest d’Adrian Tyler, ens

VISUAL neix l’any 1978 després de l’exposició

presenten els colors del bosc, mentre que la ge-

Suggestions olfactives celebrada a la Fundació

ologia i les restes arqueològiques de l’emprem-

Joan Miró de Barcelona i a partir de la transfor-

ta humana s’associen a Silencio de Manolo Paz i

mació de les olors en pintura de Ràfols-Casa-

Humo / Alumbramiento de Clara Carvajal, per a

mada. A partir d’aquesta experiència, el col·

esmentar-ne algunes. La nota olfactiva sota la

leccionista va més enllà de l’encàrrec i passa a

qual s’apleguen, formada per uns acords de pi,

elegir una obra, que fa sempre acompanyar d’un

xiprer i trementina, ens ajuden a recordar les im-

text del propi artista on es ressalta la relació si-

pressions i els records que tenim de les nostres

nestèsica de la seva obra amb l’olor, tema mono-

passejades per aquest parc natural.

gràfic de la col·lecció. Des de la primera mostra, l’any 1996 al Palau de

L’estiueig i el modernisme – Nota olfactiva Floral.

la Virreina de Barcelona, la colección olorVISU-

Innovació, eclecticisme, creativitat... Placidesa,

AL ha donat lloc a diverses exposicions, la més

berenars, festes... aquestes paraules són algu-

recent aquest mateix any 2014 a LABoral Centro

nes de les que caracteritzen l’ideari de l’època

de Arte y Creación Industrial de Gijón, acompa-

modernista i els estiueigs dels barcelonins a mit-

nyada d’una beca de producció per a un artista

jan segle xix a Cerdanyola. He triat obres com La

emergent. Amb Olor de Cerdanyola arribem a

novia d’Àngel Bofarull, S/T de Yigal Ozeri, Tamiz

la divuitena exposició de la col·lecció, sempre

para el viento d’Anna Talens, per a representar

amb l’objectiu de difondre l’art més actual entre

la feminitat, els perfums, la volatilitat dels ves-

grans i petits, entre doctes i profans.

tits de les senyores. Evoquem els jardins de les

La vocació de la colección olorVISUAL és, com

residències estivals amb S/T de Sinéad Ní Mha-

el seu nom proclama, olorar i VEURE: olorar per

onaigh o també S/T de Yigal Ozeri, mentre que

a veure, per a veure-hi més, per a comprendre

XM,5355,P de Robert Pan és una lectura lliure

millor l’art i la vida. Per aquest motiu, al mateix

dels esplèndids vitralls de les cases modernis-

temps que les exposicions, que permeten al públic

tes. La nota Floral resumeix olfactivament l’am-

acostar-se a la creació artística més recent, propo-

bient plàcid i d’estiueig que es vivia.

sem uns tallers o aules d’entrenament de la percepció i desenvolupament del sentit de l’olfacte.


La indústria i el riu – Nota olfactiva Química -

Impressions olfactivo-visuals,

Metàl·lica. Assimilem la indústria a elements

amb notes de camp (verdures, tomàquets, pa-

metàl·lics, a materials de construcció, a paisat-

tates) i agrestes (romaní i farigola)

ges d’una certa duresa; d’aquí la tria per a aquest àmbit d’obres creades ambaquests materials:

• La fragància posseeix el poder invisible i ins-

L-E 1, de Jeff Cowen, Construcción IV de Carlos

tantani de penetrar en la consciència. Ens arri-

Pascual o Going My Way d’Agustí Roqué.

ba de manera que esquiva la vista i el so.

La petja de la indústria en el territori, possiblement no del tot favorable en termes de paisat-

• Perfum −seductor i esquiu, barreja d’essències

ge, vol quedar palesa en obres com Forte Manin

d’espècies i d’herbes, de plantes i de flors, d’es-

Nº1 de Primoz Bizjak o S/T de Nikolaus Moser.

corça, d’animal−, una fragància que no destaca,

En aquest àmbit ens ha calgut la definició de

elegant i fresca.

dues notes, Química i Metàl·lica, perquè els seus acords evoquessin la nostra memòria olfactiva.

• L’escala que diàriament exercitem olorant és: olorant art, olorant barri, olorant color, olorant

La universitat, la recerca i el coneixement – Nota

característiques...

olfactiva Pólvores. Universitat, parc tecnològic... sinònims de coneixement, d’aprenentatge,

• Quan era petit vaig trobar en un calaix de la

de desenvolupament científic i humà, units als

cuina un pot buit que encara conservava l’aro-

acords de la nota Pólvores. És potser una nota

ma de la tisana preferida de la meva àvia. Sem-

molt volàtil però que deixa empremta, com les

pre que podia, d’amagatotis, tornava per poder

obres que defineixen aquest àmbit i el volen re-

olorar-lo.

presentar: 7 poemes de Jordi Alcaraz, Libro chino de María Aranguren, Cabeza lastrada de Pep Car-

• Quan passejo pel camp, hi ha una olor que

rió. El saber, que ens omple i ens connecta a mons

m’agrada especialment, la dels fems. Em re-

i cultures molt diferents de la nostra, s’evoca a

corda els meus estius infantils i la llibertat que

Enraizar de Soledad Córboba o Economía-social

sentíem als prats, veient de lluny les vaques, les

globalizada de Rafael Reverón-Poján, mentre

ovelles, les cabres −amb l’olor de la llet acabada

que Untitled, de Bianca Beck o Corte y retroceso

de munyir− i de vegades algun ruc pasturant.

de hilos II de Linarejos Moreno, ens recorden la cerca d’encara més coneixement amb les noves

• Al riu hi havia les dones rentant la roba i este-

tecnologies.

nent-la. Recordo l’olor de net. Existeix aquesta olor? És un debat que sovint tenim els creadors

La tesi principal d’Olor de Cerdanyola és la imbri-

d’essències.

cació de les peces d’art i les olors en el territori: espero que a partir de la tria d’unes obres lliga-

Us parlaré d’un perfum que el meu amant té de

des a unes notes olfactives ho hagi pogut acon-

les Gràcies i dels déus de l’amor; quan l’olorareu,

seguir.

demanareu als déus que us converteixin en nas. Catul

Cristina Agàpito Comissària de l’exposició

Ernesto Ventós



Collserola La serra de Collserola ocupa un terç del terme municipal de Cerdanyola. Els boscos de pins i alzines són un dels paisatges més representatius de la localitat. Durant l’edat mitjana la població vivia escampada per la serra en masos dispersos al voltant de l’església romànica de Sant Iscle. La terra es conreava amb el sistema de feixes o terrasses esglaonades. Fins l’arribada de la fil·loxera la vinya era el conreu propi de la serra i de la major part del terme. A partir d’aquell moment es va introduir el pi per a la confecció de carbó. L’abandonament de les terres va propiciar la recuperació d’espècies autòctones com les alzines i els roures que ocupen tot el sotabosc. Olor de Vegetació: alzines, roures, pins, arboç, ginesta, romaní… Minerals: pissarres, granit... Fauna: pit roig, toixó, porc senglar…

Nota olfactiva

Conífera pi, xiprer, ginebró, trementina


En selvas és una sèrie fotogràfica iniciada al segle xxi, però el seu origen conceptual es remunta a un viatge pel sud de Mèxic l’any 1985 i també al meu paisatge cinematogràfic Green (1978). Expressa una sensació i un desig que poden sorgir quan es travessa una selva. Davant de la falta d’horitzó i de l’espessor excessiva, es pot produir un desig d’obertura. El somni, llavors, és convertir la matèria limitadora en un espai de llum i de color, buit, obert i lliure. En selvas representa la conversió del que és sòlid i definit en quelcom de fluid o eteri, indefinit i obert. Els paisatges d’aquesta sèrie par-

teixen de la realitat però tendeixen a sublimar-la. Tot i que no pensava en olors quan la vaig realitzar, puc dir que aquesta foto fa olor de bosc al costat d’un riu de muntanya i a l’estiu, de terra sota el sol i de terra ombrívola. En un sentit més profund, es correspon amb un possible llenguatge de les aromes pel seu caràcter eteri i obert, només expressable mitjançant una gradació progressiva de diversos colors i tons. En aquest cas predominen els verds, amb graus diversos de blau i de groc, de llum solar i d’ombra.


Juan Bufill En selvas 1, 2006 Edici贸 1/5 - 50 x 76 cm Impressi贸 cromog猫nica sobre paper Fuji 8-9


Aquestes dues peces parlen d’un secret que acuradament s’executa amb un fragment del meu cos, les meves mans, on queda impregnada l’olor dels materials que utilitzo. És un escenari en què es desprèn l’energia, la combustió de la feina artística i on es barregen totes les essències que intervenen en el procés: els materials, el meu estudi… La meva pròpia olor.


Clara Carvajal Humo / Alumbramiento, 2010 105 x 36 x 37 cm - 40 x 50 x 15 cm Fusta - Fusta, pintura, guants de pell grisos 10-11


L’obra del poeta Joan Salvat Papasseit influeix en el meu treball: “Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure”. L’aroma que desprèn el meu material en ser treballat és per ella mateixa una inspiració.


Ramon Clapers S/T, 2012 160 x 30 x 45 cm Fusta de cedre laminada 12-13


La passejada Vosaltres, boscos formosos, pintats de verd a l’empit on passejo sovint, recompensat per una dolça pau per cada espina clavada al meu cor, quan els meus pensaments són foscos, ja que vosaltres, art i sentits, heu tastat el dolor des del principi. Dolces imatges de la vall, per exemple jardins i arbre, i també el caminet, aquell estret, el rierol que gairebé no es deixa veure, que bonica que llueix de lluny la imatge preciosa del paisatge que tant m’agrada visitar quan el temps és bo. La divinitat ens acompanya amablement, primer amb el blau, després amb núvols, de formes corbes, i grisos, llançant llamps abrasadors i trons eixordadors, amb l’encant del paisatge, amb la bellesa sorgida de la font de la imatge original.


Helmut Dorner Gelbe Beine, 2006 49 x 61 x 6 cm Oli 14-15


Mar de papallones silenci: que pol路linitza les roses amb olors i colors que defineixen les coses.


Manolo Paz Silencio, 1997 60 x 60 x 30 cm Quarsita 16-17


Entre tots els òrgans sensorials, l’olfacte té la capacitat d’evocar físicament un temps i un lloc determinats; una olor pot connectar una experiència del passat amb el moment present i si el record té prou força, arriba a transportar tot el nostre ésser físic a través de l’espai i del temps. Fotografiant antics boscos primigenis vaig prendre consciència de connexions físiques que transcendeixen el temps que dura la nostra vida per abastar

el nostre passat col·lectiu. L’olor i la presència física del bosc causen tot seguit una sensació que aclapara i espanta, si bé amb el temps la por va minvar i aquesta consciència es va fer reconfortant. L’olor del terra del bosc ens recorda que allò que veiem, sentim o pensem sobre nosaltres mateixos té ben poca importància; tornarem a ser el que érem al principi; no hi ha res en realitat llevat del moment present.


Adrian Tyler Forest, 2008 Edici贸 3/3 - 138 x 110 cm Tinta pigmentada sobre paper de cot贸 18-19


“... Són nombroses i molt boniques les coses que hem trobat en aquestes tombes... Hi havia una urna tota d’or i a dins encara hi havia una capsa de fusta petita amb una cosa de la mida d’una aranja, i el soldat que la va obrir va dir que feia olor de mar, d’algues i de crustacis morts...” [Traducció de Konrad Theodor Preuss, director del departament d’Antropologia Forense de l’Institut Max Uhle d’Arqueologia de Tubinga]


Jordi W. Saladrigas Ego momificado atribuido a Zoser. Necr贸polis de Saqqara. Circa 2.600 a.C., 2013 30 x 15 x 15 cm Assemblatge d'objectes trobats 20-21


El meu pare fumava en pipa, un hàbit heretat del seu propi pare, que era un gran fumador. Segons explicava el meu pare, l’avi tenia un dilema: li encantava l’olor de pipa quan era algú altre qui fumava, la deliciosa aroma gris i moscada de, posem per cas, el tabac Balkan Sobranie omplint una estança. Però per al meu avi, com per a tots els fumadors de pipa, el gust del tabac quan el fumes anul·la la meravellosa olor que fa quan l’ensumes. Així doncs el meu avi va trobar una solució: feia unes pipades i sortia de l’habitació durant un moment. Després tornava a entrar i s’exclamava “Ah, quina bona olor!” [Extracte de l’obra The Life of Zola]


James Welling Flowers, 2011 121,9 x 94 cm Impressió muntada sobre plexiglàs 22-23



L’estiueig i el Modernisme Amb l’arribada del ferrocarril a mitjan segle xix, Cerdanyola es va convertir en una de les destinacions d’estiueig de la burgesia barcelonina, atreta pel paisatge rural i els boscos, el clima i les fonts. La gran concentració d’artistes i intel·lectuals de renom va configurar un ambient cultural de primer ordre amb personatges il·lustres com Enric Granados, Pau Casals, Carles Buïgas, Alexandre de Riquer, Josep de Togores, Ismael Smith, Caterina Albert o Josep Viladomat, entre d’altres. Els estiuejants es van fer construir esplèndides torres modernistes d’arquitectes de primera línia, decorades amb vitralls, reixes, escultures i ceràmiques. La major part d’aquests edificis van ser enderrocats a partir dels anys seixanta. Als jardins de les torres, a les fonts i al casino s’organitzaven concerts, balls i trobades literàries. Olor de Jardins: fonts, til·lers, cedres, castanyers. Flors: rosers, glicines, gessamins… Estiuejants: perfums femenins, berenars a l’herba, vestits de seda… Nota olfactiva

FLORAL gerani, rosa, lilàs, ilangilang, clavell, violeta flor, salicilat, lligabosc, jacint


La infanta Azucena de Borbón La infanta Azucena guardava totes les seves emocions en petites bosses de paper, per això la infanta i els sobres feien olor d’assutzena. Un dia Azucena, que era jove i altiva, va descobrir que al calaix de la dreta del seu tocador hi havia una dotzena d’assutzenes; va pensar que això era estrany i meravellós alhora. Des de llavors la infanta es va anar transformant mica en mica en una assutzena trista. La infanta no feia mala olor però el seu gos sí.


Ă€ngel Bofarull S/T, 1999 35 x 32 cm Collage 26-27


La meva peça La novia i el perfum estan impregnats del segle xix. El segle xix és la meva obsessió. La novia fa olor de naftalina. La naftalina és la millor aroma, la que els altres rebutgen però la que conserva tot allò que els altres van oblidar.


Ă€ngel Bofarull La novia, 1994 22,5 x 15,5 x 6,5 cm Collage 28-29


Al capvespre. La m煤sica no se sent. Una llum de finestra i la seva aroma. S贸n les cinc i tu.


Javier Campano Las cinco y t煤, 2004 Edici贸 1/3 - 56 x 39 cm Copia en paper gelatina de plata 30-31


Color de l’aire L’ombra olorosa del silenci ja s’abisma per les branques del nesprer: color de l’aire, cendres de la llum que van desvetllant la son.


Pedro Moreno Meyerhoff Descansando en el jardĂ­n, 1994-1996 37 x 34,5 cm Llapis sobre paper enganxat sobre tela 32-33


Em vaig despertar... o això vaig creure. La desorientació era majúscula. No em feia mal res. Tampoc no recordava haver begut la nit anterior, si és que ara era de dia. Per no recordar ni sabia en quina ciutat em trobava. La poca llum que entrava per la porta em deixava veure alguna silueta a l’habitació però per més que obria els ulls no aconseguia endevinar què eren aquells objectes. Vaig intentar palpar al meu voltant buscant no sé ben bé què però tampoc vaig trobar res a què agafar-me. Vaig mullar els meus llavis amb la meva llengua, o almenys això vaig imaginar perquè no vaig percebre res. Vaig començar a sentir-me molt lluny... Però lluny d’on? El silenci era tan pregon que em perforava les orelles. Estava espantat, això sí que era cert.

Furtivament, una fulla d’aire va travessar el meu nas i va vessar el meu cervell. De nou em vaig despertar. Vaig agafar un llapis i vaig començar a unir gargots. Estava clar. No era al balsàmic Oporto, com aquella vegada. Tampoc havia tornat a perdre el cap per alguna dona que lliscava a través de la vainilla, com tants altres cops. Era senzillament la meva mare cuinant, com cada cap de setmana, la seva embriagadora safata de pebrots vermells al forn que s’escapolien per escletxes de portes i finestres fins al portal on jugàvem. No sé com vaig poder-hi arribar, perquè no existeix aquell lloc ni aquell temps, però vaig saber, per un instant, que era dissabte a la tarda i em trobava a la casa on vaig créixer.


Nico Munuera Whitemist XXVII, 2010 60 x 90 cm AcrĂ­lic sobre tela 34-35


Aquest quadre té una atracció seductora, que prové d’una qualitat taciturna i alhora extravertida i per la manera com l’aplicació gairebé agressiva del color contrasta amb les ratllades temptatives de la pintura en tots els seus precisos i potents matisos. Com a artista, m’interessa el procés, reconec la forta atracció de la pintura, com pot aixafar la ment amb les seves olors i els seus colors. L’olor dels olis i dels diferents perfums de cada color utilitzat en el quadre creen una trobada amb les substàncies que no està velada a la ciència. L’olor és un diàleg tàcit que en gran mesura no està reconegut. En aquest quadre l’olor parla en silenci.

El quadre utilitza colors sucosos que empenyen i estiren. L’ull sovint és atrapat en un carreró sense sortida. Mirem cap a l’espai il·limitat i infinit, o mirem compartiments hermètics dels quals res no pot escapar? Podem fer les dues coses alhora? Hi ha un enfocament involucrat i tàctil en la realització d’aquest treball, amb les seves implicacions d’un alliberament catàrtic i una intensitat metafísica. Junts, generen una imatge que en última instància funciona com una investigació sobre el sublim.


Sinéad Ní Mhaonaigh S/T, 2008 35 x 45 cm Oli sobre llenç 36-37


Els coloms van arribar al meu taller com intrusos atrapats en una zona prohibida. Primer un colom va entrar a l’estudi i no en va voler marxar. Pertorbat en els meus afers per un invasor estranger, vaig córrer a l’exterior i vaig esperar ajuda; només amb un gran esforç vaig aconseguir que el colom acceptés abandonar el seu nou aixopluc i s’enlairés. Intentant localitzar l’obertura per la qual havia penetrat l’ocell, vaig descobrir un recambró abandonat, tancat amb una porta de ferro al costat del taller i amb una finestra, la qual serveix de concorregut lloc de reunió per als coloms del barri. Aquesta finestra està orientada cap al paisatge urbà de Long Island City, motiu recurrent de molts dels meus quadres amb finestres: els mateixos patis abandonats, envoltats de parets escrostonades, les fileres de finestres a cada pis i els graffitti pintats a sota. La invasió del meu territori pels coloms em va fer tornar a la memòria alguns records de les meves visites a casa del meu avi. Jo vivia en aquell temps al barri de Mahlul de Tel Aviv, al costat del mar (on actualment hi ha la plaça Atarim). Nascut a Jerusalem, el meu avi venia d’una família iemenita que havia arribat al país a finals del segle xix, pràcticament a peu, procedent de Sanaa. A la petita i precària vivenda del meu avi, la vida tenia un ritme diferent, més lent i tradicional, com si es negués a deixar-se assimilar pels valors del món contemporani. Tinc diversos records d’aquella casa relacionats amb ocells que m’han quedat gravats a la memòria, en

particular el record del Ritu propiciatori (Seder Kaparot), que el meu avi celebrava cada any la vigília del Yom Kippur (“Dia del Perdó”). Sostenia un gall sobre el meu cap i el gronxava. El gall deixava anar esgarips i batia les ales mentre ell recitava amb gran intenció les paraules en hebreu Zo chalifatcha, zones kaparatcha, Zeh ha’tarnegol yelech le’mitah ve’ata telech le’chaim tovim arukim u’le’shalom (“aquest gall està en el teu lloc, et substitueix i és el teu perdó; aquest gall anirà cap a la mort però tu t’encaminaràs a una vida llarga i tranquil·la”). El ritual, amb aquestes paraules que el meu avi mai no es va preocupar d’explicar-me, sembla haver exercit sobre mi l’efecte d’un encanteri i s’ha apoderat de tot el meu ésser. A més, l’avi criava coloms i les seves contínues picossades, parrups i aleteigs sobtats, com també la fortor que desprenien, eren una font inesgotable d’esglai per a mi. Per damunt de tot, temia la seva conducta inexplicable, impredictible, el seu continu aparèixer i desaparèixer, l’olor pestilent de les seves deposicions, els enlairaments i caigudes en picat quan menys t’ho esperaves. Mirant d’ajudar-me a abandonar els meus temors, l’avi de vegades agafava un colom i me l’acostava al cos, perquè el pogués tocar i em calmés. Aquests records-sensacions, en què es barregen la por i un fort desig d’acollir l’ocell entre els meus braços, em van tornar més tard a la memòria quan vaig veure per primera vegada el quadre Nena amb colom de Picasso.


Yigal Ozeri S/T, 2011 45,7 x 30,5 cm Oli sobre paper encolat sobre fusta 38-39


Robert Pan porta quinze anys treballant amb la resina, creant móns. Peter Weiermair l’anomena un alquimista del color i Danilo Eccher el designa poeta “de la incertesa de la percepció i l’aparença”. Les seves obres d’art són objectes de colors vius i sempre són el resultat d’un procés de producció experimental, semblant al del perfumista quan fa les seves creacions fent servir una paleta cromàtico-olfactiva. Tot i que l’obra de Robert Pan no deixa de ser formalment abstracta, ens recorda les formes macro i micro de la natura, els paisatges celestes o estructures geològiques, deixant espai per a la imaginació i, per què no, perquè la nostra memòria olfactiva comenci a recordar… [Bonelli Arte]


Robert Pan XM 3,5355P, 2010-2011 154 x 104 cm Resina, mixta 40-41


Fa ja temps vaig viatjar a les Antípodes; anava a l’escola d’art caminant i sempre veia les fulles dels pins enganxades a l’enreixat d’una tanca. Vaig conservar aquesta imatge i, uns anys després, vaig pensar no tan sols en la idea de tamisar el vent per a veure què suspèn, sinó en allò que queda enganxat a la memòria quan passa el temps. Queden paraules, imatges i olors que ens ajuden a recordar el que la vida amaga, en el seu transcurs incessant.


Anna Talens Tamiz para el viento I, 2007 Edici贸 3/3 - 60 x 120 cm Fil de coure, agulles, organza de seda, paraules 42-43


Olor àcida, afruitada, calenta Univers molecular de planetes, de galàxies Entre elles, el buit sideral Fenomenal Olor d’estrelles Espais discontinus en la cinquena dimensió Veritats individuals i parcials Coco Olor de pols Conjunts amb nombroses interseccions i encavallaments L’arbre i la mar i el cos i l’aire Sensible passió Olors de colors Universals i sense concepte L’efluvi del temps, l’estructura en moviment Raons sense mesura Olor de l’amor Fresca lleugera, de pólvores, de blau aquós, seductora Sabor, alegria, rosa especiada, folla vivacitat Sí dic sí Olor de l’ànima Acció conjugada del món i de l’esperit Una forma olfactiva Allà estàtica, aquí dinàmica


テ]gel Vergara And yes I said yes I will yes, 2012 36 x 64 cm Oli sobre vidre 44-45


Si dic rosa, si penso rosa, quasi puc veure-la en algun dels seus colors més freqüents, olorar el seu intens perfum, recordar la suavitat del seus pètals quan la toco. Si pinto rosa en canvi, puc allunyar-me del seu arquetip, puc fins i tot representar el seu contrari: l’anti-rosa. En aquest espai de negociacions habita sovint l’art.


Darya Von Berner S/T, 1999 140 x 90 cm Dispersi贸 sobre tela 46-47



La indústria i el riu El riu Sec, afluent del Ripoll i del Besòs, travessa bona part del nucli urbà. Al seu voltant va créixer el barri de Baix, es va construir la línia del ferrocarril de Barcelona a Terrassa i es van instal·lar les indústries. Olor de: humitat, el riu, el tren, indústries de plàstic [aiscon], indústries de material de construcció [la uralita].

Nota olfactiva

química

Metàl·lica

medicaments, apotecari, laboratoris químics i farmacèutics, indústria química

ferro, alumini, acer, coure, llautó, bronze, òxid


En un text sobre les meves primeres obres de Venècia, Guido Cecere indicava que la fotografia no pot captar el soroll de les bombes d’aigua i l’olor de l’aigua estancada en els canals buits. És un fet que no es pot negar, però la fotografia està subjecta a la mirada subjectiva de qui la mira i en aquest cas sí que pot provocar olors, sorolls. Amb tot, ara mateix no m’interessa parlar d’aquesta subjectivitat sinó del meu procés a l’hora de realitzar l’obra. Sovint treballo en la foscor total. El que veig a través de la càmera és gairebé res. Però la imatge ja s’ha assentat en el meu pensament i és el pensament qui em guia en el procés de l’obscuritat real on actuo. En aquesta foscor et trobes “cec” i és llavors quan em puc refiar d’altres sentits que

no són visuals: l’olfacte, l’oïda, el pensament, l’instint. En el fons, no sóc l’únic que pensa que tots els sentits s’acaben connectant. L’exposició pot durar hores, moltes hores, i el resultat sovint és una llum especial, quasi diürna, però sempre imaginada. Una llum vinculada estretament, en el meu cas, a la idea del temps. El temps lent de la fotografia acaba per unir-se amb el temps lent de l’objecte fotografiat, carregat de memòria, resistent a l’aniquilació, a la completa desaparició, malgrat les amenaces constants que pateix i ha patit. En la memòria es trenca el concepte temporal i tots els temps possibles acaben fonent-se.


Primoz Bizjak Forte Manin N潞1, 2009 Edici贸 1/5 - 102 x 128 cm Impressi贸 digital sobre alumini, metacrilat 50-51


Una imatge, provoca una fragància? Una fragància, provoca una imatge? L’olor d’una rosa, produeix la imatge d’una rosa? De la imatge d’una rosa, sorgeix l’olor d’una rosa? L-E 1, abstracció, negre profund i blanc pur… Pot una olor ser abstracta? Quina olor té el negre? I el blanc? La nit fonda, té una olor? I la llum blanca, té el seu propi perfum? I l’absència d’olor? Quina olor té? El que no té olor, quina olor fa? La manca d’olor, és com el silenci?

El silenci només es pot definir pel que no és… I una fragància? Com explicar l’olor d’una fragància que no ha existit mai? Si la puc imaginar, existeix la fragància? El meu nas, té somnis propis? Quin nom té l’olor del cos d’Alexandra? I L-E 1, blanc i negre, fa olor? La seva olor, imagino, no és de llum púrpura de lluna, ni de glacera que es fon. Fa olor de Deessa. Ella té els 10.000 perfums dels meus somnis.


Jeff Cowen L-E 1, 2006 Edici贸 1/6 - 127 x 111 cm Sals de plata, mixta 52-53


No sé quina olor fa un camp de cotó, però aquesta obra m’hi fa pensar. Els forats negres en serien els flocs blancs, com en negatiu, i la seva disposició, com si fossin uns grans orificis nasals, sembla que serveixi per captar un perfum delicadament oliós. Tot, en aquesta superfície blanca, és com si cada floc desprengués una càlida i dolça dosi d’aquesta aroma.


Joan Furriols S/T, 2011 55,5 x 62 cm Mixta sobre fusta 54-55


Les obres de Moser pertanyen a la llarga tradició de la pintura i exigeixen de l’espectador una consideració “pura”, sense referències o despullada de tota càrrega teòrica. Moser s’inspira en les seves experiències i emocions –com ho fa el creador d’essències– alhora que fa servir tots els recursos de la pintura abstracta. En consonància amb la varietat del llenguatge de l’abstracció, els seus quadres presenten coloracions monocromes i policromes, per efecte de les quals la pintura sembla anar canviant. És curiós, però també podem dir el mateix del resultat d’una essència! L’amuntegament de colors intensifica aquest procés perceptiu. Els móns cromàtics de Moser, que

semblen rebentar els límits del quadre, exigeixen proximitat i atenció no dividida, perquè la riquesa de pensaments de les capes superposades de pintura és més orientada que descriptible. Dieter Ronde, director del Kunstmuseum de Bonn, assenyala: “L’acte de pintar té lloc sobre la tela, i aquesta no demana distància sinó acostament, demana que ens capbussem i penetrem a dins de l’obra. Els quadres presenten una superfície capitalitzada que els aporta moviment i alhora integra l’espectador en moviments infinitius”. [Dieter Ronde]


Nikolaus Moser S/T, 2003 80 x 80 cm Oli sobre tela 56-57


Em van demanar que escrivís un text que relacionés una obra meva amb la idea d’olor visual. Al principi em va sorprendre. Amb el temps, lentament va començar a tenir algun sentit. Després, la idea d’haver d’escriure el text i el fet de no parar de tenir idees per escriure’l es va convertir en una obsessió diària. Vaig intentar simplificar-lo, però els pensaments són com les olors, s’expressen millor en l’aire i per això són difícils d’explicar. Al final va quedar un text curt que havia costat molt de temps escriure, com la fragància d’algú que ha passat i l’olor que per un instant s’atura en l’aire però que es va trigar tant de temps a crear. Per a mi, la idea d’olor visual em remet a dos temps, el temps present i el temps passat. El temps present el percebo en les olors de les petites coses que veig i que m’envolten en el dia a dia; en l’olor de les tintes del taller, en el menjar acabat de fer, en la terra mullada després de la pluja, en el perfum de la meva dona… petits detalls dels dies que passen i que m’envolten. El temps passat em transporta a memòries antigues i és aquí on trobo una forta relació entre la meva obra i la idea d’olor visual. Tot el meu treball se centra en el concepte de la memòria; memòria de les ferides d’un temps que va quedar enrere però que roman viu en les cicatrius del present. Tot gira en cicles, esdeveniments que s’obliden i es repeteixen amb la idea constant

que no estan sent repetits; el fet de recordar pel simple fet de mirar l’obra. És en aquesta idea de memòria que l’olor adquireix també qualitats úniques i es fa més intensa, capaç així de portar-nos de sobte a vivències del nostre passat, despertant bons i mals records d’allò que ja vàrem viure, de persones i llocs coneguts que han quedat enrere. Retrobo aquestes memòries en les olors que s’agafen als objectes. N’hi ha prou amb una simple aproximació olfactiva per a ser transportat, en el temps d’una inspiració, a un lloc bo del passat o a la companyia d’una persona estimada absent. Les olors, com també la meva obra, ens atrapen per sorpresa i tenen la màgia de provocar-nos un salt immediat en el temps: l’olor de l’esprai per al cabell que em recorda la meva tia; l’olor del sucre caramel· litzat per a la crema, que em recorda la cuina de la meva àvia; la naftalina dels llençols de la cambra on dormia a casa de l’altra àvia; l’olor de l’èter d’un hospital, que em porta a la memòria els últims dies del meu avi; l’olor de les espelmes i aquella petita capella del col·legi de monges; la goma cremada del neumàtic el dia de l’accident de cotxe; el tabac de pipa i el senyor d’aquella vella papereria que venia cromos… clics de memòries adormides que les olors del present desperten i que ens recorden qui som, d’on venim i que estem vius.


Nuno Nunes Ferreira S/T, 2009 78 x 55 x 13 cm Mixta sobre tela 58-59


Poques vegades s’associa el sentit de l’olfacte a les arts plàstiques, que sempre han privilegiat la vista i el tacte. L’olor d’una obra plàstica és tan real com qualsevol altra qualitat. En aquest cas, Construcción IV mira de reproduir l’estructura d’un arbust les branques del qual creixen seguint un patró abstracte que exhala l’aroma del taller en les primeres hores del matí, olor de fusta, de vernís, de trementina…


Carlos Pascual Construcci贸n IV, 2010 140 x 20 x 6 cm Mixta sobre fusta 60-61


Un paisatge abstracte viu a dins d’una pintura-objecte. Un capvespre transparent ple d’amplitud ens mostra els seus costats amb biaix recte i radical, on suren els budells d’un cel crepuscular, fragmentat, en dissecció, i ens ensenya els núvols vermells, en carn viva, que sagnen el color dels seus últims reflexos solars. Amb tot, aquesta daurada penombra tridimensional transcendeix la seva forma. Va més enllà. I l’aura del quadre ens transmet sensacions que abasten els nostres sentits. La seva intensitat cromàtica convida a tocar-ne les textures, a sentir l’essència dels seus pigments flotants. L’aire del capvespre desprèn i transporta l’àuria pols acolorida que viatja cap als nostres sentits ajudant-nos a percebre l’olor metàl·lica que exhalen aquests evanescents pigments grocs. Silenciosos pentagrames vesprals, que s’expandeixen i es transformen.


Alberto Reguera Aureolin transparencies, 2010 70 x 70 x 13 cm Acrílic sobre llenç 62-63


Carrers silenciosos, callats, indiferents, transitats per familiars i amics, on es conserva una quieta intimitat, com una bucòlica poesia. Perfumats amb fragàncies d’un llorer, d’un xiprer o d’un ram de crisantems. La síntesi de tot un llarg recorregut que comporta moltes experiències i una infinitat d’olors diverses és el que tenen en comú la sèrie Silent Move, i en particular l’escultura Going my way, títol tan paradoxal com la mateixa obra, i els cementiris. Una recuperació de les caixes de camió que resten immòbils en un refús, l’última estança de la mort i tot el que envolta el trànsit, és el que ha fet Roqué pensant en el silenci com a sentiment universal. És una mica la història del món de la càrrega, del transport de quantitats diverses de coses d’un cantó a l’altre de la vida. És una obra lírica amb una resposta emotiva i, com tota gran obra, fa reflexionar i pensar en diferents

tipus de càrrega i en les màximes variacions relacionades amb les olors: l’olor del ferro, l’olor de la fusta, l’olor de l’asfalt, l’olor de les mercaderies i tantes altres olors. L’aire fred de l’acer, comparable al dels àngels dels cenotafis, contrasta amb el perfum que emana dels arbres, la fusta dels quals ha servit per a fer part de l’escultura. La seva forma arrodonida i tensa suggereix infinitat d’aromes d’acord amb l’experiència i sensibilitat de l’espectador. Acceptem que Going my way ens entri per la vista i el tacte, però no podem negar el seu plaer olfactiu. I l’olor és un plaer estètic i físicament molt perceptiu, no simplement pel que ens suggereix del seu contingut anterior sinó també per la seva matèria intrínseca. Podem canviar el nom de les coses però el seu perfum, la seva essència no s’altera; d’aquí que Shakespeare ens digui: “A rose by any other name would smell as sweet”.


Agustí Roqué Going My Way, de la serie Silent Move (1989-1993), 1993 33 x 76 x 46 cm Ferro 64-65


Aquest lloc fa olor de metall oxidat i de goma vella. Fa olor de pols, la pols dels arbres morts i dels edificis enderrocats. Fa olor d’aigua greixosa en basses estancades, de floridura proliferant en els fonaments de formigó. L’olor d’humitat de l’aire anuncia la tempesta que s’acosta i que intentarà emportar-se tota la brutícia. Aquest lloc fa olor de solitud i de pèrdua, la pèrdua d’un món que era calent i agradable. No ens agrada pensar-hi. Ens fa por. Ens agradaria ocultar-lo sota la catifa, però no hi fa res, és aquí, a sota, esperant-nos. Aquest no és un lloc per als vius. Aquest lloc és el desconegut, representa la mort i la por que tots li tenim. Un dia vaig començar a somiar amb aquest lloc i a explorar-lo. Vaig aprendre moltes coses però la més important va ser el fet d’estar en pau amb la meva pròpia mortalitat. No hi ha res més important a la vida i hem de viure sense por al desconegut.


Johann Ryno de Wet Pile of scrap, 2011 Edici贸 1/5 + 2AP - 94 x 79 cm Lambda Print 66-67



La universitat, la recerca i el coneixement A finals dels anys seixanta, es va construir la Universitat Autònoma de Barcelona a les antigues terres de les masies de Can Magrans i Can Domènech. Als anys noranta es va desenvolupar el Parc Tecnològic del Vallès i recentment s’ha construït l’accelerador de partícules o sincrotró Alba, en el recinte del mateix nom. Olor de: biblioteques, arxius, laboratoris, estudiants, autobusos, estacions...

Nota olfactiva

pólvores talc, guix, flor de cotó, vainilla, oriental, vent


Set perfums aplegats en un museu, una col路lecci贸, per貌 el vent ja els cerca.


Jordi Alcaraz 7 poemes, 2012 81 x 107 x 10 cm Llibre, resina de polièster, metacrilat 70-71


València, petit supermercat xinès prop de l’estació del Nord. Només d’entrar, una olor forta i poc familiar. Caixes amb verdures exòtiques i prestatgeries plenes d’aliments estranyament empaquetats, algues, fideus, arròs i soja. En una cantonada hi ha una dona asseguda, envoltada de diaris, revistes i llibres vells que deuen ser novel·les roses i d’aventures. Toco els papers i busco els tipus de lletra que m’agraden. Ella m’ajuda i riem. Després, a l’estudi, amb tota cura escullo algunes pàgines d’un dels llibres. A les cel·les d’aquests plàstics transparents amb els quals treballo s’hi pot guardar gairebé de tot, també una olor.


Mar铆a Aranguren Libro chino, 2012 100 x 100 cm Mixta, policarbonat cel路lular 72-73


Neix un nen Amor ardent Flor que s’obre I que fa olor Neix una mare Neix un pare Bonica cançó Silenci i llàgrimes Goig que abrusa el cor Foc i desig Pluja i flama Neix un nen Amor ardent [Linda Beck]


Bianca Beck Untitled, 2009 50,8 x 40,64 cm Oli sobre tela cremada 74-75


Jonathan Callan manipula els seus materials per tal que revelin una mica més d’ells mateixos del que apareix a primera vista. El seu genèric mal ús dels llibres potser prové del seu interès envers aquells moments d’interacció amb el món en els quals les paraules no serveixen de res. Vaig conèixer Jonathan Callan el 1980, quan tots dos estudiàvem belles arts a la universitat de Goldsmiths. A tots dos ens interessaven els espais d’exposició alternatius, així doncs amb diversos altres artistes vam habilitar un espai com a galeria i unes zones per a vivenda en diverses cases velles properes a la universitat. El que exposàvem en aquest espai alternatiu era bastant intranscendent comparat amb l’experiència de treballar en una casa en ruïnes i fer-la de nou habitable. Des del principi va fer-se palès que Jonathan tenia una gran facilitat amb els materials de construcció. Una pudor de guix vell i humit empestava la casa i cada matí ens despertàvem amb el tuf i aquesta pols vella al nas. M’ha quedat imprès a la memòria el record de la transformació de la casa al llarg d’un any.

De mica en mica, a mida que la casa i la galeria quedaven acabades, l’olor de materials en descomposició va deixar pas a la del guix fresc i la fusta de pi. Aquesta transformació era font de gran plaer per a Jonathan i fins al dia d’avui ha seguit fent servir eines i materials de construcció per al seu treball artístic. Transforma els llibres en espais en miniatura amb una evisceració gairebé arqueològica. El seu estudi es troba convenientment situat a prop d’uns encants, lloc d’on treu la majoria dels llibres que fa servir com a matèria primera de la seva sèrie actual d’obres. A l’estudi d’en Jonathan el sostre és de plàstic transparent i deixa passar molta llum; a l’estiu pot arribar a fer molta calor allà dintre. La calor escalfa els llibres vells i humits, la fusta i la pols de guix. Aquests “perfums de transformació” per a mi van associats amb Jonathan Callan i el seu treball. Pols i coses velles recuperades per a una nova vida sota l’apel·lació d’ART! [Paul Hedge, Director Halis Gallery, London]


Jonathan Callan Elspeth Tocher In Bukard Von Speyer, 2000 48,2 x 63,5 cm Llibre perforat amb plexiglĂ s 76-77


Recordo l’olor... 20 olors a la memòria Recordo l’olor d’un vell àlbum de fotos. Recordo l’olor d’alcohol i de por quan venia el practicant. Recordo l’olor calenta de la mula a l’estable. Recordo l’olor de la terra mullada al setembre. Recordo l’olor fosca dels armaris a casa dels meus avis. Recordo l’olor d’espelma i de sant a l’església. Recordo l’olor dels discos de vinil en sortir de la funda. Recordo l’olor de mar a les fustes naufragades. Recordo l’olor del plom fos en caure a l’aigua. Recordo l’olor del vaixell quan anàvem a Barcelona, salnitre i petroli. Recordo l’olor de corda i cartró al magatzem del meu avi. Recordo l’olor d’un llibre de races humanes. Recordo l’olor de pipa i de tristesa a casa dels meus oncles. Recordo l’olor d’un vell àlbum de fotos. Recordo l’olor de la botigueta de queviures, menjar i detergent. Recordo l’olor de fum quan Sebastià cremava rostolls a l’alba. Recordo l’olor del barri xinès de Palma, pixats i humitat. Recordo l’olor narcotitzant de les figueres. Recordo l’olor de greix i de ferro d’una vella pistola. Recordo l’olor de les cases abandonades.


Pep Carri贸 Cabeza lastrada, 2011 35 x 20 cm Mixta 78-79


On resideix l’olor d’una fotografia? Com parlar d’olor des de la fotografia... Quan projecto una idea que després esdevindrà una fotografia, l’olor no hi és present de forma conscient, vaig lliscant per l’espai mental a través d’imatges que construeixen poc a poc el que serà la imatge final... Em moc sigil·losament en un bosc que es troba a l’altra realitat que viu paral·lela a mi... De vegades només estic dins d’una foscor densa que m’ofega i d’altres, em trobo en clarianes lliures de malesa, però el camí continua fins que em desperto amb una vaga idea del que seguiré treballant aquí, en aquesta realitat en la qual tots els sentits són “reals”?...

M’és difícil posar olor a les obres, però l’interessant de tot aquest procés és que l’espectador les senti amb tots els seus sentits. L’olor és part de la memòria de l’ésser, igual que les imatges que es capbussen, esvaïdes i velades, en l’inconscient del record i que quan reneixen de les cendres es revifen amb tots i cadascun dels sentits... Tan sols en l’experiència personal quedaran emmagatzemades les sensacions i les olors que marxaran amb cadascú.


Soledad Cordoba Enraizar, 2003 Edici贸 1/5 - 75 x 50 cm Cibachrome 80-81


Un dia a l’illa vaig trobar un flascó de perfum, enterrat a la sorra. No sé des de quan devia ser-hi però segurament feia molt de temps, atès el seu aspecte exterior. El vaig netejar i vaig guardar-lo a la cabana, al meu escriptori, al costat del meu quadern i dels pocs objectes que tenia. Encara se sentia alguna mena d’olor, si et concentraves molt, i amb una mica d’imaginació. Aquesta olor subtil en el meu món de nàufrag es va convertir en una presència estranya i a la vegada familiar, així que aviat vaig començar a conversar amb ella. Li parlava sobretot abans d’escriure; era una font d’inspiració i alguna cosa més: m’imaginava que era l’ànima de Faustine, l’heroïna fantasma, vinguda d’un passat llunyà, de La invención de Mo-

rel, llibre que havia tornat a llegir abans d’embarcar-me. Com el personatge de Bioy Casares, em vaig enamorar perdudament d’ella. Una tarda que vaig deixar la porta oberta (vaig haver de sortir corrents perquè començava a ploure i la llenya acabada de tallar estava a la intempèrie) va entrar un capibara salvatge a la meva caseta que va destruir tot el que tenia. Vaig trobar al terra les restes trencades de Faustine. Trista, desesperada, el cor fet bocins, vaig anar-me’n sota la pluja a enterrar-los a la sorra, allà mateix on els havia trobat. Vaig tornar a la platja el seu tresor; potser mai no hauria hagut de prendre-l’hi, mai no hagués hagut de descobrir l’olor del passat.


Pauline Fondevila P. III, 2008 128 x 42 x 20 cm Nina de fusta articulada 82-83


De què fa olor el temps? L’olor, la vellesa, la ruïna i la mort “L’olor de Freedman Home, no l’oblidaré mai, encara la puc mastegar. Ha estat, sens dubte, el projecte més dur en què mai he treballat”, la directora d’aquella institució que paradoxalment es deia No longuer empty assentí, com si també tingués aquella olor encallada a la gola; després va parlar de la moqueta i dels trastos vells. Dos dies abans, quan encara estava treballant a l’edifici, havia preguntat: “La gent gran, fa olor de vell perquè estan en llocs vells o aquest lloc fa olor de vell perquè era ple de gent gran?” Laura, la meva desinteressada assistent i cuirassa enfront dels fantasmes, féu un sospir, mirà al seu voltant i es concentrà de nou en el pinzell, la cola de conill i el greix.


Linarejos Moreno Corte y retroceso de hilos II, 2010 Edici贸 1/3 - 100 x 75 cm Impressi贸 Lambda sobre paper baritat 84-85


Els trencaclosques que faig servir en aquesta sèrie recullen imatges de famoses pintures europees dels últims cinc-cents anys. Fan olor de cartró, de fàbrica, de procés estandarditzat. La referència artística que duen a la superfície és una excusa per a una altra cosa. D’alguna manera, aquesta altra cosa es manifesta en tots els àmbits de l’activitat humana però la seva capacitat corruptora en el camp de la producció artística m’interessa des de fa ja força temps. Genera alhora desconfiança i fascinació perquè aquesta corrupció també és un procés oxidant. Quina olor fa aquest procés? La fe... s’oxida? Com és l’olor de la fe? Pelar trencaclosques és l’acte simbòlic de desposseir les coses de la seva imatge. Utilitzo aquesta sèrie

en particular perquè en la pintura antiga es troba el numen del rol que avui té la imatge en la nostra percepció de la realitat. Les imatges permeses o celebrades tapen tant o més que no pas revelen. La paradoxa està en el fet que l’eliminació de tota imatge en produeix una de nova. Així va succeir en pelar els puzles, de manera que vaig recollir els seus detritus, els vaig compactar i els vaig anomenar entropies. M’interessava la possibilitat de construir una imatge utilitzant tot allò que se’n pot descartar. Un intent simbòlic i fallit de crear imatges destapades. Aquestes peces són doncs la conseqüència de la pèrdua de fe en la història de l’art, d’una fe desgastada que malgrat tot es resisteix a l’olor de cloroform.


Jaume Pitarch Entropia de Jackson: Las bodas de Caná - Las bodas de Caná, 2009 37 x 57 cm - 70 x 96 cm Puzle pelat - Puzle, tècnica mixta 86-87


Obrir un llibre d’economia des d’una perspectiva estructural. Obrir un llibre d’antany, la seva olor, la seva textura, el seu pes, el seu pensament, les seves idees, la seva estructura. Obrir una estructura que limita el buit. Obrir un buit que evidencia una estructura. Obrir una olor que dóna cos a una lectura, a pensar, a desenvolupar una idea que soluciona un problema d’economia social. Obrir els vincles i relacions que donen realitat a l’estructura. Obrir una estructura que es desmunta en obrir-la. Obrir una estructura que nega l’individu i valoritza el conglomerat. Obrir una estructura que vol no fallar. Obrir una anàlisi sense vora, una anàlisi de la densitat. Olorar a llibre d’economia-social-globalitzada. ["The reality of the virtual is structure", Gilles Deleuze, 1994. Difference and Repetition, página 209]


Rafael Reverón-Poján Economía-social globalizada, 2009 72 x 90 x 23 cm Assemblatge en paper de text 88-89


Olor de Cerdanyola. Percepciones olfativas de la colección olorVISUAL

La esencia de un museo Txema Romero Martínez Director del Museo de Arte de Cerdanyola El Museo de Arte de Cerdanyola (MAC) es un centro destinado a la conservación, investigación y difusión del patrimonio artístico, con especial incidencia en el arte de la época modernista, novecentista y art déco. El MAC tiene a la vez una doble vocación de museo y de centro de arte contemporáneo. Su exposición permanente destaca por el excepcional conjunto de vitrales modernistas, entre los más notables a escala europea, y por obras singulares de artistas como Ismael Smith y José de Togores. El edificio, situado en el casco antiguo de Cerdanyola y uno de los más emblemáticos del patrimonio modernista local, refleja la historia de la ciudad a lo largo del siglo xx: nacido como teatro-casino (1894), posteriormente se transformó en residencia veraniega de Evarist López (ca. 1905-1910) para finalmente albergar los laboratorios farmacéuticos Domènech (1961). En la década de 1990, Can Domènech pasó a ser propiedad municipal. El 10 de septiembre de 2009 se inauguró como museo de arte después de una compleja restauración. El discurso tradicional del arte a menudo ha excluido o ignorado el sentido del olfato, a pesar de ser uno de los más arraigados en nuestro ser y que más impregna nuestra memoria. A principios del siglo xx, el visitante que entrara en el jardín del edificio habría percibido la eclosión de aromas de los tilos, las rosas, los magnolios o las especies orientales que el propietario, el Sr. López, había traído de Filipinas. Durante la época del laboratorio farmacéutico, estas fragancias debían dejar paso a las de las hierbas aromáticas secadas y destiladas para entrar a formar parte de las fórmulas magistrales. El resultado eran productos como las inhalaciones Nerik, el antiséptico Donner o el célebre Lápiz Termosán, de olor intenso y mentolado. Algunos de estos olores vuelven nuevamente al museo con la exposición Olor de Cerdanyola, que propone una innovadora y sugerente visión del territorio. A partir de una mirada a la historia y la realidad de Cerdanyola del Vallès, la muestra propone una interpretación del paisaje y la historia de la población a través del olfato y de las

obras de arte contemporáneo de la colección olorVISUAL. La sierra de Collserola ocupa un tercio del término municipal de Cerdanyola; los bosques de pinos y encinas son uno de los paisajes más representativos de la localidad. Durante la Edad Media la población vivía dispersa en la sierra y la tierra se cultivaba mediante el sistema de bancales o terrazas escalonadas. Con la llegada del ferrocarril a mediados del siglo xix, Cerdanyola se convirtió en uno de los destinos de veraneo de la burguesía barcelonesa. La gran concentración de artistas e intelectuales de renombre configuró un ambiente cultural de primer orden, con personajes ilustres como Enrique Granados, Pau Casals, Carles Buïgas, Alexandre de Riquer, Josep de Togores, Ismael Smith, Caterina Albert o Josep Viladomat, entre otros. Los veraneantes se hicieron construir espléndidas mansiones modernistas. La mayor parte de estos edificios fueron derribados a partir de los años sesenta. El río Sec, afluente del Ripoll y del Besòs, atraviesa buena parte del núcleo urbano. A su alrededor creció el Barri de Baix (“barrio de Abajo”), se construyó la línea del ferrocarril de Barcelona a Terrassa y se instalaron las industrias. A finales de los años sesenta se construyó la Universidad Autónoma de Barcelona. En los años noventa se desarrolló el Parque Tecnológico del Vallès y recientemente se ha construido el acelerador de partículas o sincrotrón Alba, en el recinto del mismo nombre. Estos equipamientos constituyen un referente de la investigación y el conocimiento en el país. El Sr. Ernesto Ventós ha confeccionado algunas esencias olfativas que nos describen Cerdanyola y definirá también algunos de los olores que pueden acompañar el modernismo floral de los vitrales, las ilustraciones irónicas y ambiguas de Ismael Smith o el realismo mágico de José de Togores. Una vez terminada la exposición, algunos de estos olores quedarán en el museo para completar la experiencia sensorial que el centro ofrece al visitante. Historia del territorio + olores + arte contemporáneo = Olor de Cerdanyola Cristina Agàpito Comisaria de la exposición La colección olorVISUAL es una colección de arte contemporáneo formada según la visión del creador de esencias y coleccionista Ernesto Ventós. Para entrar a formar parte de ella, las obras tienen que haber despertado la memoria olfativa del coleccionista. La obra debe sugerirle unos olores que, de forma inmediata, lo trasladen a algún recuerdo vivido.


Cuando percibimos un olor, se activa en nosotros una zona del subconsciente relacionada con las emociones a un nivel mucho más profundo de lo que puede hacerlo la percepción visual o auditiva. Por lo tanto, las obras de arte de la colección olorVISUAL están vinculadas al coleccionista de una forma personal, íntima y emocional, estableciendo una relación tan singular entre lo visual y lo olfativo que sólo puede surgir de la sensibilidad y los conocimientos de un creador de esencias. Bautizada por el poeta Joan Brossa, la colección olorVISUAL nace en 1978 tras la exposición Suggestions olfactives, celebrada en la Fundación Joan Miró de Barcelona y a partir de la transformación de los olores en pintura de Ràfols-Casamada. A partir de esta experiencia, el coleccionista va más allá del encargo y pasa a elegir una obra, pidiendo siempre al artista que la acompañe de un texto donde se resalte la relación sinestésica de su obra con el olor, tema monográfico de la colección. Desde la primera muestra, en 1996 en el Palau de la Virreina de Barcelona, la colección olorVISUAL ha dado lugar a varias exposiciones, la más reciente este mismo año 2014 en LABoral Centro de Arte y Creación Industrial de Gijón, acompañada de una beca de producción para un artista emergente. Con Olor de Cerdanyola llegamos a la decimoctava exposición de la colección, siempre con el objetivo de difundir el arte más actual entre mayores y pequeños, doctos y profanos. La vocación de la colección olorVISUAL es, como su nombre proclama, oler y VER: oler para ver, para ver más, para comprender mejor el arte y la vida. Por este motivo, al mismo tiempo que las exposiciones, que permiten al público acercarse a la creación artística más reciente, proponemos unos talleres o aulas de entrenamiento de la percepción y desarrollo del sentido del olfato. La exposición Olor de Cerdanyola es una muestra creada especialmente para el Museo de Arte de Cerdanyola, en la que se propone un nuevo conocimiento tanto de la historia como del territorio y la idiosincrasia del lugar a partir de las obras de arte contemporáneo de la colección olorVISUAL. Los lugares y los hechos de la historia de Cerdanyola han sido interpretados a través del olfato y se han leído mediante cuatro notas olfativas del llamado "abecedario" de los creadores de esencias. Estas cuatro notas olfativas van acompañadas de los colores que las representan y, así, olor y color dan lugar a los cuatro ámbitos que configuran la exposición.

Collserola - Nota olfativa Conífera. La creación de este primer ámbito viene dado por la importancia de la sierra de Collserola en el territorio. Sus colores y olores se quieren reflejar en las obras elegidas de la colección. Así, En Selvas 1 de Juan Bufill o Forest de Adrian Tyler nos presentan los colores del bosque, mientras que la geología y los vestigios arqueológicos de la presencia humana se asocian a Silencio de Manolo Paz y Humo / Alumbramiento de Clara Carvajal, para mencionar solo algunas. La nota olfativa bajo la que se reúnen, formada por unos acordes de pino, ciprés y trementina, nos ayudan a recordar las impresiones y los recuerdos de nuestros paseos por este parque natural. El veraneo y el modernismo - Nota olfativa Floral. Innovación, eclecticismo, creatividad... Placidez, meriendas, fiestas... estas palabras son algunas de las que caracterizan el ideario de la época modernista y los veraneos de los barceloneses a mediados del siglo xix en Cerdanyola. He elegido obras como La novia de Ángel Bofarull, S/T de Yigal Ozeri, Tamiz para el viento de Anna Talens para representar la feminidad, los perfumes, la volatilidad de los vestidos de las señoras. Evocamos los jardines de las residencias estivales con S/T de Sinéad Ní Mhaonaigh o también S/T de Yigal Ozeri, mientras que XM,5355,P de Robert Pan es una lectura libre de los espléndidos vitrales de las casas modernistas. La nota Floral resume olfativamente el ambiente apacible y de veraneo que se vivía. La industria y el río - Nota olfativa Química – Metálica. Asimilamos la industria a elementos metálicos, materiales de construcción, a paisajes de una cierta dureza; de ahí la elección para este ámbito de obras creadas con estos materiales: L-E 1, de Jeff Cowen, Construcción IV de Carlos Pascual o Going My Way de Agustín Roqué. La impronta de la industria en el territorio, posiblemente no del todo favorable en términos paisajísticos, quiere quedar patente en obras como Forte Manin Nº 1 de Primoz Bizjak o S/T de Nikolaus Moser. En este ámbito hemos tenido que definir dos notas, Química y Metálica, para que sus acordes evocaran nuestra memoria olfativa. La universidad, la investigación y elconocimiento - Nota olfativa Polvorosa. Universidad, parque tecnológico... sinónimos de conocimiento, de aprendizaje, de desarrollo científico y humano, vinculados a los acordes de la nota Polvorosa. Se trata quizás de una nota muy volátil pero que deja huella, como

las obras que definen este ámbito y pretenden representarlo: 7 poemes de Jordi Alcaraz, Libro chino de María Aranguren, Cabeza lastrada de Pep Carrió. El saber, que nos llena y nos conecta a mundos y culturas muy diferentes a la nuestra, se evoca en Enraizar de Soledad Córboba o Economía-social globalizada de Rafael Reverón-Poján, mientras que Untitled de Bianca Beck o Corte y retroceso de hilos II de Linarejos Moreno nos recuerdan la búsqueda de aún más conocimiento a través de las nuevas tecnologías. La tesis principal de Olor de Cerdanyola es la imbricación de las obras de arte y los olores en el territorio: espero haberlo conseguido a partir de la elección de unas piezas relacionadas con unas notas olfativas. Impresiones olfativo-visuales, con notas de campo (verduras, tomates, patatas) y agrestes (romero y tomillo) Ernesto Ventós • La fragancia posee el poder invisible e instantáneo de penetrar en la conciencia. Nos llega de forma que esquiva la vista y el sonido. • Perfume –seductor y esquivo, mezcla de esencias de especias y hierbas, plantas y flores, corteza, animal–, una fragancia que no destaca, elegante y fresca. • La escala que diariamente ejercita uno oliendo es: oliendo arte, oliendo barrio, oliendo color, oliendo características… • Cuando era niño encontré en un cajón de la cocina un frasco vacío que todavía conservaba el aroma de la tisana preferida de mi abuela. Siempre que podía, y a escondidas, volvía para poder olerlo. • Cuando paseo por el campo, hay un olor que me gusta especialmente, el del estiércol. Me recuerda mis veranos infantiles y la libertad que sentíamos en los prados, viendo de lejos las vacas lecheras, ovejas, cabras –con el olor de la leche acabada de ordeñar– y a veces algún burro paciendo. • En el río había las mujeres lavando las ropas y tendiéndolas. Recuerdo el olor a limpio. ¿Existe este olor? Es un debate que frecuentemente tenemos los creadores de esencias. Os hablaré de un perfume que mi amante posee de las Gracias y de los dioses del amor; cuando lo oláis, pediréis a las deidades que os conviertan en nariz. Catulo.


Collserola Nota olfativa Conífera La sierra de Collserola ocupa un tercio del término municipal de Cerdanyola. Los bosques de pinos y encinas son uno de los paisajes más representativos de la localidad. Durante la Edad Media la población vivía dispersa por la sierra en casas rurales diseminadas alrededor de la iglesia románica de Sant Iscle. La tierra se cultivaba con el sistema de bancales o terrazas. Hasta la llegada de la filoxera, la vid fue el cultivo propio de la sierra y de la mayor parte de la zona. A partir de aquel momento se introdujo el pino para la confección de carbón. El abandono de las tierras propició la recuperación de especies autóctonas como las encinas y los robles, que ocupan todo el sotobosque. Olor a Vegetación: encinas, robles, pinos, madroño, retama, romero... Minerales: pizarras, granito… Fauna: petirrojo, tejón, jabalí… Juan Bufill En selvas 1, 2006 En selvas es una serie fotográfica iniciada en el siglo xxi, aunque su origen conceptual se remonta a un viaje por el sur de México en el año 1985 y también a mi paisaje cinematográfico Green (1978). Expresa una sensación y un deseo que pueden surgir cuando se atraviesa una selva. Ante la falta de horizonte y el exceso de espesura, se puede producir un deseo de apertura. El sueño, entonces, es convertir la materia limitadora en un espacio de luz y de color, vaciado, abierto y libre. En selvas representa la conversión de lo sólido y definido en algo fluido o etéreo, indefinido y abierto. Los paisajes de esta serie parten de la realidad pero tienden a sublimarla. Aunque no pensaba en olores cuando la realicé, puedo decir que esta foto huele a bosque junto a un río de montaña y en verano, a tierra bajo el sol y a tierra umbría. En un sentido más profundo, se corresponde con un posible lenguaje de los aromas por su carácter etéreo y abierto, sólo expresable mediante una gradación progresiva de distintos colores y tonos. En este caso predominan los verdes, con grados diversos de azul y de amarillo, de luz solar y de sombra. Clara Carvajal Humo / Alumbramiento, 2010 Estas dos piezas hablan de un secreto que cuidadosamente se ejecuta con un fragmento de mi cuerpo, mis manos, en las que queda impregnado el olor de los materiales que utilizo. Es un escenario en el que se desprende la energía, la combustión del quehacer

artístico y donde se mezclan todas las esencias que intervienen en el proceso: los materiales, mi estudio…. Mi propio olor. Ramon Clapers S/T, 2012 La obra del poeta Joan Salvat Papasseit influye en mi trabajo: Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure (“Hay oficios que son buenos porque son de buen vivir”). El aroma que desprende mi material al ser trabajado es en sí mismo una inspiración. Helmut Dorner Gelbe Beine, 2006 El paseo Vosotros, hermosos bosques en la verde cuesta pintados, por donde camino a veces recompensado con dulce paz por cada espina en mi corazón, cuando sombrío es para mí el sentido, pues arte y sentido fueron dolor, desde el comienzo. Dulces imágenes del valle, por ejemplo jardines y árbol, y también el sendero, estrecho, el arroyo apenas visible, ¡qué bella luce para alguien, en la clara lejanía, la gran imagen del paisaje que visito, en los días propicios! La divinidad, amistosa, nos escolta primeramente con azul; después con nubes dispuestas, abovedadas y grises, con destellos ardientes y el pesado ruido del trueno, con el encanto del paisaje, con la belleza, derramada y surgida de la fuente de la imagen primitiva. Manolo Paz Silencio, 1997 Mar de mariposas silencio: que poliniza las rosas con olores y colores que definen las cosas. Adrian Tyler Forest, 2008 De entre todos los órganos sensoriales, el del olfato tiene la facultad de evocar físicamente un tiempo y lugar determinados; un olor puede conectar una experiencia del pasado con el momento presente y, si el recuerdo es lo suficientemente vigoroso, esa experiencia puede transportar a nuestro entero ser físico a través del espacio y el tiempo. Fotografiando antiguos bosques primi-

genios tomé consciencia de conexiones físicas que trascienden el lapso de tiempo en que transcurre nuestra vida, remontándose hasta nuestro pasado colectivo; el olor y la presencia física del bosque causan una sensación que inmediatamente abruma y asusta, si bien con el tiempo el temor disminuyó y esa conciencia se volvió reconfortante. El olor del suelo del bosque nos recuerda que aquello que vemos, sentimos o creemos acerca de nosotros mismos tiene escasa importancia; todos volveremos a ser lo que fuimos al principio; nada existe en realidad salvo este momento. Jordi W. Saladrigas Ego momificado atribuido a Zoser. Necrópolis de Saqqara. Circa 2.600 a.C., 2013 “…son numerosas y muy hermosas las cosas que hemos encontrado en estas tumbas… Había una urna toda de oro, y dentro aún había una caja de madera pequeña con algo del tamaño de un pomelo, y el soldado que la abrió dijo que olía a agua de mar, algas y crustáceos muertos…” [Traducción de Konrad Theodor Preuss, director del departamento de Antropología Forense del Instituto Max Uhle de Arqueología de Tubinga] James Welling Flowers, 2011 Mi padre fumaba en pipa. Había heredado este hábito de su padre, quien había sido un gran fumador. Según contaba mi padre, el abuelo tenía un dilema: le encantaba el olor a pipa cuando era otro quien fumaba. Le encantaba, pongamos por caso, el delicioso aroma almizclado del tabaco Balkan Sobranie llenando la estancia. Pero para mi abuelo, como para cualquier fumador de pipa, el sabor del tabaco cuando lo fumas oculta su maravilloso olor en el aire. Por lo tanto mi abuelo ideó una solución: echaba unas caladas de su pipa y salía de la estancia durante un rato. Luego volvía a entrar y exclamaba “Ah, ¡qué bien huele!”. [Extracto de la obra The Life of Zola] El veraneo y el Modernismo Nota olfativa Floral Con la llegada del ferrocarril a mediados del siglo xix, Cerdanyola se convierte en uno de los destinos de veraneo de la burguesía de Barcelona, atraída por el paisaje rural y los bosques, el clima y las fuentes. La gran concentración de artistas e intelectuales de renombre configuraron un ambiente cultural de primer orden con personajes ilustres como Enric Granados, Pau Casals, Car-


les Buïgas, Alexandre de Riquer, Josep de Togores, Ismael Smith, Caterina Albert o Josep Viladomat, entre otros. Los veraneantes hicieron construir espléndidas torres modernistas por arquitectos de primera línea, decoradas con vitrales, rejas, esculturas y cerámicas. La mayor parte de estos edificios fueron derruidos a partir de los años sesenta. En los jardines de las torres, en las fuentes y en el casino se organizaban conciertos, bailes y encuentros literarios. Olor a Jardines: fuentes, tilos, cedros, castaños. Flores: rosales, glicinas, jazmines… Veraneantes: perfumes femeninos, meriendas en la hierba, vestidos de seda, encajes… Àngel Bofarull S/T, 1999 La infanta Azucena de Borbón La infanta Azucena guardaba todas sus emociones en pequeñas bolsas de papel, por eso, la infanta y los sobres olían a azucena. Un día Azucena, que era joven y altiva, descubrió que en el cajón derecho de su tocador había una docena de azucenas; pensó que eso era extraño y maravilloso a la vez. Desde entonces la infanta se fue transformando poco a poco en una azucena triste. La infanta no olía mal pero su perro sí. Àngel Bofarull La novia, 1994 Mi pieza La novia y el perfume están impregnados del siglo xix. El siglo xix es mi obsesión. La novia huele a naftalina. La naftalina es el mejor aroma, el que los demás rechazan pero el que conserva todo aquello que los demás olvidaron. Javier Campano Las cinco y tú, 2004 A la caída de la tarde. La música no se oye. Una luz de ventana y su aroma. Son las cinco y tú. Pedro Moreno Meyerhoff Descansando en el jardín, 1994-1996 Color del Aire La olorosa sombra del silencio ya se abisma entre las ramas del níspero: color del aire, cenizas de la luz que van despertando el sueño.

Nico Munuera Whitemist XXVII, 2010 Desperté… o eso creí. La desorientación era mayúscula. No me dolía nada. Tampoco recordaba haber bebido la noche anterior, si es que ahora era de día. Por no recordar ni sabía en qué ciudad me encontraba. La poca luz que entraba por la puerta me dejaba ver alguna silueta en la habitación pero por más que abría los ojos no lograba adivinar de qué objetos se trataba. Intenté palpar a mi alrededor buscando no sé exactamente qué pero tampoco encontré nada a que asirme. Mojé mis labios con mi lengua, o al menos eso imaginé ya que no percibí nada. Empecé a sentirme muy lejos… ¿Pero de dónde? El silencio era tan hondo que perforaba mis oídos. Estaba asustado, eso sí era cierto. Furtivamente, una cautelosa cuchilla de aire atravesó mi nariz y derramó mi cerebro. Volví a despertar. Cogí un lápiz y comencé a unir garabatos. Estaba claro. No estaba en el balsámico Oporto, como aquella vez. Tampoco había vuelto a perder la cabeza por alguna mujer que se deslizaba a través de la vainilla, como tantas otras veces. Era sencillamente mi madre horneando, como cada fin de semana, su embriagadora fuente de rojos pimientos que se escabullían por rendijas de puertas y ventanas hasta el portal donde jugábamos. No sé cómo pude llegar hasta allí, ya que no existe ese lugar ni ese tiempo, pero supe, por un instante, que era sábado por la tarde y estaba en la casa donde crecí. Sinéad Ní Mhaonaigh S/T, 2008 Este cuadro tiene una atracción seductora que proviene de una cualidad taciturna y, a la vez, extrovertida y por la manera en que la aplicación casi agresiva del color contrasta con las rayadas tentativas de la pintura en todos sus precisos y potentes matices. Como artista me interesa el proceso, reconozco la fuerte atracción de la pintura, cómo puede aplastar la mente con sus olores y sus colores. El olor de los aceites y de los diferentes perfumes de cada color que se utiliza en el cuadro crean un encuentro con las sustancias que no está velado en la ciencia. El olor es un diálogo tácito que en gran medida no está reconocido. En este cuadro el olor habla en silencio. El cuadro utiliza colores jugosos que empujan y tiran. El ojo se ve a menudo atrapado en un callejón sin salida. ¿Miramos hacia el espacio ilimitado e infinito, o miramos compartimentos hermé-

ticos de los que nada puede escapar? ¿Podemos hacer ambas cosas al mismo tiempo? Hay un enfoque involucrado y táctil en la realización de este trabajo, con sus implicaciones de una liberación catártica y una intensidad metafísica. Juntos, generan una imagen que en última instancia funciona como una investigación sobre lo sublime. Yigal Ozeri S/T, 2011 Las palomas llegaron a mi taller como intrusas atrapadas en una zona prohibida. Primero una paloma entró en el estudio y no quiso marcharse. Perturbado en mi quehacer por un invasor extranjero, corrí al exterior y esperé ayuda; sólo con gran esfuerzo conseguí que la paloma aceptase abandonar su nuevo abrigo y saliera volando. Al intentar localizar la apertura por la que había penetrado el ave, descubrí un cuarto trasero abandonado, encerrado por una puerta de hierro al lado del taller y con una ventana, que hace las veces de concurrido lugar de reunión para las palomas del barrio. Dicha ventana está orientada hacia el paisaje urbano de Long Island City, motivo recurrente de muchos cuadros míos con ventanas: los mismos patios abandonados, rodeados de muros desconchados, las hileras de ventanas en cada piso y los graffitti pintados debajo. La invasión de mi territorio por las palomas me trajo a la memoria algunos recuerdos de mis visitas a la casa de mi abuelo. Yo vivía en aquel entonces en el barrio de Mahlul de Tel-Aviv, junto al mar (donde actualmente está la plaza Atarim). Nacido en Jerusalén, mi abuelo descendía de una familia yemení que había llegado al país a finales del siglo xix, prácticamente a pie, procedente de Sanaa. En la pequeña y precaria vivienda de mi abuelo, la vida tenía un ritmo distinto, más lento y tradicional, como si rehusara dejarse asimilar por los valores del mundo contemporáneo. Tengo de aquella casa varios recuerdos relacionados con pájaros que han permanecido grabados en mi memoria, en particular el recuerdo del rito propiciatorio (Seder Kaparot), que mi abuelo celebraba cada año en la víspera del Yom Kippur (“Día del Perdón”). Sostenía un gallo sobre mi cabeza y lo balanceaba. El gallo soltaba graznidos y batía las alas mientras él recitaba con gran intención las palabras en hebreo Zo chalifatcha, zo kaparatcha, zeh ha’tarnegol yelech le’mitah ve’ata telech le’chaim tovim arukim u’le’shalom (“Este gallo está en tu lugar, te sustituye y es tu perdón; este gallo irá hacia la muerte pero tú irás al encuentro de una vida larga y apacible”).


El ritual, cuyas palabras mi abuelo nunca se preocupó de explicarme, parece haber ejercido sobre mí el efecto de un hechizo, apoderándose de todo mi ser. Además, mi abuelo criaba palomas y sus continuos picoteos, arrullos y repentinos aleteos, así como su fuerte olor eran una fuente inagotable de espanto para mí. Por encima de todo temía su conducta inexplicable, impredecible, su continuo aparecer y desaparecer, el olor hediondo de sus deposiciones, su alzar el vuelo y caer en picado cuando menos te lo esperabas. Intentando ayudarme a deshacerme de mis temores, mi abuelo a veces cogía una paloma y me la acercaba al cuerpo, para que la pudiera tocar y me calmara. Estos recuerdos-sensaciones, en los que se entremezclan el miedo y un fuerte deseo de acoger al pájaro entre mis brazos, me volvieron más tarde a la memoria cuando vi por primera vez el cuadro Niña con paloma de Picasso. Robert Pan XM 3,5355P, 2010-2011 Robert Pan lleva quince años trabajando con la resina, creando mundos. Peter Weiermair lo llama un alquimista del color y Danilo Eccher lo llama un poeta “de la incertidumbre de la percepción y la apariencia”. Sus obras de arte son objetos de colores vivos y siempre resultan de un proceso de producción experimental, no lejos del proceso del perfumista en sus creaciones, cuando éste usa su paleta cromático-olfativa. Aunque la obra de Roberto Pan no deja de ser formalmente abstracta, nos recuerda las formas macro y micro en la naturaleza, los paisajes celestes o estructuras geológicas, dejando espacio para la imaginación y, por qué no, para que nuestra memoria olfativa empiece a recordar… [Bonelli Arte] Anna Talens Tamiz para el viento I, 2007 Hace ya algún tiempo viajé a las Antípodas. Iba a la escuela de arte caminando y siempre veía las hojas de los pinos enganchadas en las redes de una valla. Guardé esta imagen y, unos años después, pensé no sólo en la idea de tamizar el viento para ver qué suspende, sino en lo que queda enganchado en la memoria cuando pasa el tiempo. Quedan palabras, imágenes y olores que nos ayudan a recordar lo que la vida solapa, en su transcurso incesante. Ángel Vergara And yes I said yes I will yes, 2012 Olor ácido, afrutado, caliente Universo molecular de planetas,

de galaxias Entre ellas el vacío sideral Fenomenal Olor a estrellas Espacios discontinuos en la quinta dimensión Verdades individuales y parciales Coco Olor a polvos Conjuntos con numerosas intersecciones y superposiciones El árbol y el mar y el cuerpo y el aire Sensible pasión Olores de colores Universales y sin concepto El efluvio del tiempo, la estructura en movimiento Razones sin medida Olor del amor Fresco, ligero, polvoroso, azul acuoso, seductor Sabor, alegría, rosa especiada, loca vivacidad Sí digo sí Olor del alma Acción conjugada del mundo y del espíritu Una forma olfativa Ahí estática, aquí dinámica Darya Von Berner S/T, 1999 Si digo rosa, si pienso rosa, casi puedo verla en alguno de sus colores más frecuentes, oler su intenso perfume, recordar la suavidad de sus pétalos al tocarla. Si pinto rosa, en cambio puedo alejarme de su arquetipo, puedo incluso representar su contrario: la anti-rosa. En este espacio de negociaciones habita a menudo el arte. La industria y el río Nota olfativa Química-Metálica El río Sec, afluente del Ripoll y del Besòs, atraviesa buena parte del núcleo urbano. A su alrededor creció el barrio de Baix (“barrio de Abajo”), se construyó la línea del ferrocarril de Barcelona a Terrassa y se instalaron las industrias. Olor a: humedad, el río, el tren, industrias de plástico [aiscondel], industrias de material de construcción [la uralita]. Primoz Bizjak Forte Manin Nº1, 2009 En un texto sobre mis primeras obras de Venecia, Guido Cecere señaló que la fotografía no consigue captar el ruido de las bombas de agua y el olor del agua estancada en los canales vacíos. Es un hecho que no se puede negar, pero la fotografía está sujeta a la mirada subjetiva de quien la mira y en este caso sí puede provocar olores, ruidos.

Sin embargo en esta ocasión no me interesa hablar de esta subjetividad, sino del proceso que sigo a la hora de realizar la obra. A menudo trabajo en la oscuridad total. Lo que veo a través de la cámara es casi nada. Pero la imagen se ha asentado ya en mi pensamiento y es el pensamiento el que me guía en el proceso de la oscuridad real donde actúo. En esta oscuridad uno se encuentra “ciego” y es en este momento que me puedo fiar de otros sentidos que no son visuales: el olfato, el oído, el pensamiento, el instinto. En el fondo, no soy el único que piensa que todos los sentidos acaban conectándose. La exposición puede durar horas, muchas horas, y el resultado a menudo es una luz especial, casi diurna, pero siempre imaginada. Una luz vinculada estrechamente, en mi caso, a la idea del tiempo. El tiempo lento de la fotografía viene a aunarse con el tiempo lento del objeto fotografiado, cargado de memoria, resistente a la aniquilación, al completo desaparecer, a pesar de las amenazas constantes que padece y ha padecido. En la memoria se quiebra el concepto temporal y todos los tiempos posibles acaban fundiéndose. Jeff Cowen L-E 1, 2006 Una imagen, ¿provoca una fragancia? Una fragancia, ¿provoca una imagen? Del aroma de una rosa, ¿surge la imagen de una rosa? De la imagen de una rosa, ¿emana el aroma de una rosa? L-E 1, abstracción, negro hondo y blanco puro… ¿Puede el olor ser abstracto? ¿A qué huele el negro? ¿Y el blanco? ¿Huele la noche profunda? Y la luz blanca, ¿tiene su propio perfume? ¿Y la ausencia de olor? ¿A qué huele? Lo inodoro, ¿a qué huele? ¿Se parecerá al silencio? El silencio sólo puede definirse por lo que no es… ¿Y el olor? ¿Cómo explicar a qué huele una fragancia abstracta que nunca ha existido? Si la puedo imaginar, la fragancia ¿existe? ¿Tiene mi nariz sueños propios? ¿Cómo se llama el olor del cuerpo de Alexandra? Y L-E 1, blanco y negro; ¿tiene un olor? Su olor, me imagino, no es de purpúrea luz de la luna, ni de glaciar que se derrite. Huele a Diosa. En ella están los 10.000 perfumes de mis sueños… Joan Furriols S/T, 2011 No sé qué olor tiene un campo de algodón, pero esta obra me lo recuerda. Los agujeros negros serían los copos blan-


cos, como en negativo, y su disposición, como si fuesen unos grandes orificios nasales, parece que sirvan para captar un perfume delicadamente aceitoso. Todo, en esta superficie blanca, es como si cada copo desprendiera una cálida y dulce dosis de este aroma. Nikolaus Moser S/T, 2003 Las obras de Moser pertenecen a la larga tradición de la pintura y exigen del espectador una consideración “pura”, sin referencias o sin carga teórica alguna. Moser se inspira en sus experiencias y emociones –como lo hace el creador de esencias– al tiempo que recurre a todas las innovaciones de la pintura abstracta. Con la variedad propia del lenguaje de la abstracción, sus cuadros presentan coloraciones monocromas y policromas cuyo efecto es que la pintura parece estar cambiando. Es curioso, pero ¡también podemos decir lo mismo del resultado de una esencia! La acumulación de colores intensifica este proceso perceptivo. Los mundos cromáticos de Moser, que parecen reventar los límites del cuadro, exigen cercanía y atención sin fisuras, porque la riqueza de pensamientos de las capas superpuestas de pintura es más orientada que describible. Dieter Ronde, director del Kunstmuseum de Bonn, señala: “El acto de pintar tiene lugar sobre la tela y ésta no requiere distancia sino acercamiento, requiere que nos zambullamos y penetremos en la obra. Los cuadros presentan una superficie capitalizada que les confiere movimiento y al mismo tiempo integra al espectador en movimientos infinitivos”. [Dieter Ronde] Nuno Nunes Ferreira S/T, 2009 Me pidieron que escribiera un texto que relacionara una obra mía con la idea de olor visual. Al principio me sorprendió. Con el tiempo, lentamente comenzó a tener algún sentido. Después, la idea de tener que escribir el texto y el hecho de no parar de tener ideas para escribirlo se convirtió en una obsesión diaria. Lo intenté simplificar, pero los pensamientos son como los olores, se expresan mejor en el aire y son por ello difíciles de explicar. Al final quedó un texto corto que llevó mucho tiempo escribir, como la fragancia de alguien que ha pasado y el olor que por un instante se para en el aire pero que tanto tiempo tardó en crearse. Para mí, la idea de olor visual me remite a dos tiempos, el tiempo presente y

el tiempo pasado. El tiempo presente lo percibo en la vivencia diaria y en los pequeños aromas de aquello con lo que vivo y veo; en el olor de las tintas del taller, en la comida acabada de hacer, en la tierra mojada después de la lluvia, en el perfume de mi mujer… pequeños detalles de los días que pasan y que me envuelven. El tiempo pasado me transporta a memorias antiguas y es aquí donde encuentro una fuerte relación entre mi obra y la idea de olor visual. Todo mi trabajo se centra en el concepto de la memoria: memoria de las heridas de un tiempo que quedó atrás pero que permanece vivo en las cicatrices del presente. Todo gira en ciclos, acontecimientos que se olvidan y se repiten con la idea constante de que no están siendo repetidos; el recordar por el simple hecho de mirar la obra. Es en esta idea de memoria cuando el olor también adquiere cualidades únicas y se hace más intenso, capaz de llevarnos así, de repente, a vivencias de nuestro pasado, despertando buenos y malos recuerdos de aquello que ya vivimos, personas y lugares conocidos que quedaron atrás. Encuentro estas memorias en los olores que se agarran a los objetos. Es suficiente una simple aproximación olfativa para ser transportado, en el tiempo de una inspiración, a un lugar bueno del pasado o a la compañía de una persona querida ausente. Los olores, al igual que mi obra, nos atrapan por sorpresa y poseen la magia de provocarnos un salto inmediato en el tiempo: el olor del espray para el pelo que me recuerda a mi tía; el olor del azúcar caramelizado de las natillas, que me recuerdan la cocina de mi abuela; la naftalina de las sábanas del cuarto donde dormía en casa de mi otra abuela; el olor del éter de un hospital que me trae a la memoria los últimos días de mi abuelo; el olor de las velas y aquella pequeña capilla del colegio de monjas; la goma quemada del neumático el día del accidente de coche; el tabaco de pipa y el señor de aquella vieja papelería que vendía cromos… clicks de memorias dormidas que los olores del presente despiertan, recordándonos quiénes somos, de dónde venimos y que estamos vivos. Carlos Pascual Construcción IV, 2010 Pocas veces se asocia el sentido del olfato a las artes plásticas, que siempre han privilegiado la vista y el tacto. El olor de una obra plástica es tan real como cualquier otra cualidad. En este caso, Construcción IV trata de reproducir la estructura de un arbusto cuyas

ramas crecen siguiendo un patrón abstracto que exhala el aroma del taller en las primeras horas de la mañana, olor a madera, a barniz, a trementina… Alberto Reguera Aureolin transparencies (instalación pictórica), 2010 Un paisaje abstracto habita dentro de una pintura-objeto. Un transparente atardecer lleno de anchura nos muestra sus lados con sesgo recto y radical, donde flotan las tripas de un cielo crepuscular, fragmentado, en disección, y nos enseña las nubes rojas, en carne viva, que sangran el color de sus últimos reflejos solares. Sin embargo, esta dorada penumbra tridimensional trasciende su forma. Va más allá. Y el aura del cuadro nos transmite sensaciones que abarcan nuestros sentidos. Su intensidad cromática invita a tocar sus texturas, a sentir la esencia de sus pigmentos flotantes. El aire del atardecer desprende y transporta el áureo polvo de color que viaja hacia nuestros sentidos, ayudándonos a percibir el olor metálico que exhalan estos evanescentes pigmentos amarillos. Silenciosos pentagramas vespertinos, que se expanden y se transforman. Agustí Roqué Going My Way de la serie Silent Move (1989-1993), 1993 Calles silenciosas, calladas, indiferentes, transitadas por familiares y amigos, donde se conserva una quieta intimidad, como una bucólica poesía. Perfumadas con las fragancias de un laurel, un ciprés o un ramo de crisantemos. La síntesis de todo un largo recorrido que comporta muchas experiencias y una infinidad de olores distintos es lo que tienen en común las obras de la serie Silent Move, en particular la escultura Going my way, título tan paradójico como la obra misma, y los cementerios. Una recuperación de las cajas de camión que quedan inmóviles en un rechazo, la última morada de la muerte y todo lo que envuelve el tránsito, es lo que ha hecho Roqué al pensar en el silencio como sentimiento universal. Es un poco la historia del mundo de la carga, del transporte de diversas cantidades de cosas de un lado a otro de la vida. Es una obra lírica con una respuesta emotiva y, como toda gran obra, invita a reflexionar y pensar en diferentes tipos de carga y en las máximas variaciones relacionadas con los olores: el olor del hierro, el olor de la madera, el olor del asfalto, el olor de las mercancías y otros muchos más.


El aire frío del acero, comparable al de los ángeles de los cenotafios, contrasta con el perfume que emana de los árboles, cuya madera ha servido para hacer parte de la escultura. Su forma redondeada y tensa sugiere infinidad de aromas según la experiencia y sensibilidad del espectador. Aceptamos que Going my way nos entre por la vista y el tacto, pero no podemos negar su placer olfativo. Y el olor es un placer estética y físicamente muy perceptivo, no simplemente por lo que nos sugiere de su anterior contenido, sino también por su materia intrínseca. Podemos cambiar el nombre de las cosas, pero su perfume, su esencia, no se altera; de ahí que Shakespeare nos diga: “A rose by any other name would smell as sweet.” Johann Ryno de Wet Pile of scrap, 2011 Este lugar huele a metal oxidado y goma vieja. Huele a polvo, el polvo de los árboles muertos y los edificios derruidos. Huele a agua grasienta en charcas estancadas y a moho proliferando en los cimientos de hormigón. El olor a humedad en el aire anuncia la tormenta que se acerca y que intentará llevarse consigo toda la suciedad. Este lugar huele a soledad y a pérdida, la pérdida de un mundo que era caliente y agradable. No nos gusta pensar en este lugar. Nos da miedo. Nos gustaría ocultarlo bajo la alfombra, pero aun así ahí está, por debajo, esperándonos. Este no es un lugar para los vivos. Este lugar es lo desconocido, representa la muerte y el miedo que todos le tenemos. Un día comencé a soñar con este sitio y a explorarlo. Aprendí muchas cosas, pero la más importante fue el estar en paz con mi propia mortalidad. No hay nada más importante en la vida y hemos de vivirla sin miedo a lo desconocido. La universidad, la investigación y el conocimiento Nota olfativa Polvorosa A finales de los años sesenta se construyó en las antiguas tierras de las masías de Can Magrans y Can Domènech la Universidad Autónoma de Barcelona. Durante los años noventa se desarrolló el Parque Tecnológico del Vallès y recientemente se ha construido el acelerador de partículas o sincrotrón Alba, en el recinto del mismo nombre. Olor a: bibliotecas, archivos, laboratorios, estudiantes, autobuses, estaciones…

Jordi Alcaraz 7 poemes, 2012 Siete perfumes reunidos en un museo, una colección, pero el viento ya los busca. María Aranguren Libro chino, 2012 Valencia, pequeño supermercado chino cerca de la Estación del Norte. Nada más entrar, un olor fuerte y poco familiar. Cajas con verduras exóticas y estanterías llenas de alimentos extrañamente empaquetados, algas, fideos, arroz y soja. En una esquina una mujer está sentada rodeada de periódicos, revistas y libros viejos que deben de ser novelas rosas y de aventuras. Toco los papeles y busco los tipos de letra que me gustan. Ella me ayuda y nos reímos. Luego, en el estudio, elijo cuidadosamente varias páginas de uno de los libros. Estos plásticos transparentes con los que trabajo permiten guardar en sus celdas casi de todo, también un olor. Bianca Beck Untitled, 2009 Nace un niño Amor ardiente Flor que se abre Y que huele Nace una madre Nace un padre Hermosa canción Silencio y lágrimas Dicha que abrasa El corazón Fuego y deseo Lluvia y llama Nace un niño Amor ardiente [Linda Beck] Jonathan Callan Elspeth Tocher In Bukard Von Speyer, 2000 Jonathan Callan manipula sus materiales para que revelen de sí mismos algo más que lo inmediatamente aparente. Su mal uso genérico de los libros procede quizás de su interés hacia los momentos de interacción con el mundo en los que las palabras no tienen utilidad alguna. Conocí a Jonathan Callan en 1980, cuando estudiábamos juntos Bellas Artes en la universidad de Goldsmiths. Ambos teníamos interés en los espacios de exposición alternativos, de modo que junto con otros artistas habilitamos un espacio para galería y algunas zonas de vivienda en varias casas viejas cerca de Goldsmiths. Lo que exponíamos en este espacio alternativo era bastante intrascendente comparado con la experiencia

de trabajar en una casa en ruinas para volverla habitable otra vez. Resultó claro desde el principio que Jonathan tenía una gran facilidad con los materiales de construcción. La casa apestaba a yeso húmedo en descomposición y cada mañana nos despertábamos con el tufo y este polvo viejo en la nariz. Me ha quedado grabado en la memoria el recuerdo de la transformación de la casa a lo largo de un año. A medida que terminamos la casa y la galería, el olor a yeso fresco y madera de pino sustituyó al de materia en descomposición. A Jonathan esa transformación le complacía mucho y hasta hoy ha seguido utilizando herramientas y materiales de construcción en su trabajo artístico. Transforma los libros en espacios en miniatura a base de una evisceración casi arqueológica. Su estudio se halla convenientemente ubicado cerca del mercadillo local, lugar donde se procura la mayoría de los libros que usa como materia prima de la serie actual de sus obras. El techo del estudio es de plástico transparente y deja pasar mucha luz; en verano puede llegar a hacer mucho calor allí dentro. El calor calienta los libros viejos y húmedos, la madera y el polvo de yeso. Estos “perfumes de transformación” son algo que asocio a Jonathan Callan y a su trabajo. Polvo y cosas viejas recuperadas para una nueva vida bajo el nombre de ARTE! [Paul Hedge, Director Halis Gallery, London] Pep Carrió Cabeza lastrada, 2011 Recuerdo el olor... 20 olores en la memoria Recuerdo el olor de un viejo álbum de fotos. Recuerdo el olor a alcohol y a miedo cuando venía el practicante. Recuerdo el olor caliente de la mula en el establo. Recuerdo el olor de la tierra mojada en septiembre. Recuerdo el olor oscuro de los armarios en casa de mis abuelos. Recuerdo el olor a vela y a santo en la iglesia. Recuerdo el olor de los discos de vinilo al salir de su funda. Recuerdo el olor a mar en las maderas naufragadas. Recuerdo el olor del plomo fundido al caer en el agua. Recuerdo el olor del barco cuando íbamos a Barcelona, salitre y petróleo. Recuerdo el olor a cuerda y cartón en el almacén de mi abuelo. Recuerdo el olor de un libro de razas humanas. Recuerdo el olor a pipa y tristeza en casa de mis tíos.


Recuerdo el olor de un viejo álbum de fotos. Recuerdo el olor del pequeño colmado, comida y detergente. Recuerdo el olor a humo cuando Sebastián quemaba rastrojos al amanecer. Recuerdo el olor del barrio chino de Palma, orín y humedad. Recuerdo el olor narcotizante de las higueras. Recuerdo el olor a grasa y hierro de una vieja pistola. Recuerdo el olor de las casas abandonadas. Soledad Cordoba Enraizar, 2003 ¿Dónde reside el olor de una fotografía? Cómo hablar de olor desde la fotografía… Cuando proyecto una idea que luego se convertirá en una fotografía, no está presente de manera consciente el olor; me voy deslizando por el espacio mental a través de imágenes que construyen poco a poco lo que va a ser la imagen final… Me muevo sigilosamente en un bosque que se encuentra en la otra realidad que vive paralela a mí… A veces sólo estoy dentro de una oscuridad densa que me ahoga y otras, en claros libres de maleza, pero el camino continúa hasta que me despierto con una vaga idea de lo que seguiré trabajando aquí, en esta realidad en la que todos los sentidos son ¿“reales”?… Me es difícil poner olor a las obras, pero lo interesante de todo este proceso, es que el espectador las sienta con todos sus sentidos. El olor es parte de la memoria del ser, lo mismo que las imágenes que se sumergen, desvanecidas y veladas, en el inconsciente del recuerdo y cuando resurgen de entre las cenizas se avivan con cada uno de los sentidos… Sólo en la experiencia personal quedarán almacenadas las sensaciones y los olores que se irán con cada uno. Pauline Fondevila P. III, 2008 Un día en la isla encontré un frasco de perfume, enterrado en la arena. No sé desde cuándo estaría allí pero seguramente mucho, dado su aspecto exterior. Lo limpié y lo guardé en la cabaña, en mi escritorio, junto a mi cuaderno y los pocos objetos que tenía. Aún se podía oler algo, cuando uno se concentraba mucho y con un poco de imaginación. Ese olor sutil en mi mundo de náufrago se convirtió en una presencia extraña y a la vez familiar, así que pronto empecé a conversar con él. Le hablaba sobreto-

do antes de escribir; era una fuente de inspiración y algo más: me imaginaba que era el alma de Faustine, la heroína fantasma, venida de un pasado lejano, de La invención de Morel, libro que había vuelto a leer antes de embarcarme. Como el personaje de Bioy Casares, me enamoré perdidamente de ella. Una tarde que dejé la puerta abierta (había tenido que salir corriendo pues empezaba a llover y la leña recién cortada estaba a la intemperie) entró un carpincho salvaje en mi casita que destruyó todo lo que tenía. Encontré en el suelo los restos rotos de Faustine. Triste, desesperada, el corazón partido en pedazos, me fui bajo la lluvia a enterrarlos en la arena, allí mismo donde los había encontrado. Devolví a la playa su tesoro; quizás jamás hubiera tenido que sacarlo, jamás hubiera tenido que descubrir el olor del pasado. Linarejos Moreno Corte y retroceso de hilos II, 2010 ¿A qué huele el tiempo? El olor, la vejez, la ruina y la muerte “El olor de Freedman Home no se me olvidará nunca, aun puedo masticarlo. Ha sido, sin duda, el proyecto más duro en el que he trabajado”, la directora de aquella institución que paradójicamente se llamaba No longuer empty asintió, como si también tuviese ese olor atascado en la garganta; después habló de la moqueta y de los trastos viejos. Dos días antes, cuando todavía estaba trabajando en el edificio, había preguntado: “¿Los ancianos huelen a viejo porque están en sitios viejos o este sitio huele a viejo porque estaba lleno de ancianos?” Laura, mi desinteresada asistente y coraza frente a los fantasmas, suspiró, miró a su alrededor y se concentró de nuevo en el pincel, la cola de conejo y la grasa. Jaume Pitarch Entropia de Jackson: Las bodas de Caná - Las bodas de Caná, 2009 Los puzles que utilizo en esta serie recogen imágenes de famosas pinturas europeas de los últimos quinientos años. Huelen a cartón, a fábrica, a proceso estandarizado. La referencia artística en su superficie es una excusa para otra cosa. De algún modo esta otra cosa se manifiesta en todos los ámbitos de la actividad humana pero su capacidad corruptora en el campo de la producción artística me interesa desde hace ya bastante tiempo, generando al mismo tiempo desconfianza y fascinación porque esta corrupción es también un proceso oxidante. ¿Cuál es el olor de este proceso?

La fe…¿se oxida? ¿A qué huele la fe? Pelar puzles es el acto simbólico de desposeer las cosas de su imagen. Utilizo esta serie en particular porque en la pintura antigua se halla el numen del rol que hoy desempeña la imagen en nuestra percepción de la realidad. Las imágenes permitidas o celebradas tapan tanto o más de lo que revelan. La paradoja estriba en el hecho de que la eliminación de toda imagen produce una nueva. Así sucedió al pelar los puzles, de modo que recogí sus detritos y los compacté, llamándolos entropías. Me interesaba la posibilidad de construir una imagen utilizando todo aquello que de ella es descartable. Un intento simbólico y fallido de crear imágenes destapadas. Estas piezas son pues la consecuencia de la pérdida de fe en la historia del arte, de una fe desgastada que a pesar de todo se resiste al olor a cloroformo. Rafael Reverón-Poján Economía-social globalizada, 2009 Abrir un libro de economía desde una perspectiva estructural. Abrir un libro de antaño, su olor, su textura, su peso, su pensamiento, sus ideas, su estructura. Abrir una estructura que limita el vacío. Abrir un vacío que evidencia una estructura. Abrir un olor que da corporeidad a una lectura, a pensar, a desarrollar una idea que soluciona un problema de economía social. Abrir los vínculos y relaciones que dan realidad a la estructura. Abrir una estructura que se desarma al abrirla. Abrir una estructura que niega el individuo y valoriza el conglomerado. Abrir una estructura que quiere no fallar. Abrir un análisis sin borde, un análisis de la densidad. Oler a libro de economía-social-globalizada. ["The reality of the virtual is structure", Gilles Deleuze, 1994. Difference and Repetition, página 209]


Smell of Cerdanyola. Olfactory Perceptions of the colección olorVISUAL (the olorVISUAL collection)

The essence of a museum Txema Romero Martínez Director of the Museu d’Art de Cerdanyola The Museu d’Art de Cerdanyola (MAC) is a cultural institution dedicated to the conservation, research and dissemination of the artistic heritage, with special emphasis on the Modernista, Noucentista and Art Deco periods. The MAC also has a dual vocation as a museum and as a centre for contemporary art. Of particular note in the permanent exhibition are the exceptional collection of stained glass windows, representing the high point of European Art Nouveau stained glass, and unique works by artists such as Ismael Smith and Josep de Togores. The building, located in the historic centre of Cerdanyola and one of the outstanding examples of the local Modernista heritage, reflects the history of the town over the course of the twentieth century: designed and built as a theatre and casino (1894), it was later converted into the summer villa of Evaristo López (c. 19051910) and subsequently acquired by the Domenèch pharmaceutical laboratories (1961). In 1990, Can Domenèch was purchased by the municipality, and reopened as an art museum on 10 September 2009, after a complex restoration. The traditional discourse of the visual arts has often excluded or ignored the sense of smell, despite its being very deeply ingrained in us and pervading our memory. In the early years of the twentieth century, a visitor entering the garden of Can Domenèch would have been delighted by the riot of fragrances from the linden trees, roses, magnolias and oriental spices that the villa's owner, Evaristo López, had brought from the Philippines. During the period when the house was home to a pharmaceutical company, these scents gave way to those of the dried and distilled aromatic herbs used in the pharmaceutical compounds. The firm was known for such products as the Nerika inhaler, the Donner antiseptic or the famous Lápiz Termosán nasal decongestant, with its intense minty smell. Some of these scents are now returning to the museum with the exhibition Olor de Cerdanyola [Smell of Cerdanyola], which puts forward an innovative and thought-provoking vision of the area. On the basis of the past and the present-day reality of Cerdanyola, the exhibition offers an interpretation

of the landscape and history of the municipality by way of the sense of smell and of works of contemporary art from the colección olorVISUAL. The Collserola hills occupy a third of the municipality of Cerdanyola, and their forests of pine and holm oak are one of the most representative features of the local landscape. During the Middle Ages the population lived in farmsteads dotted across the hills and valleys, cultivating the land by means of a system of stepped terraces. With the coming of the railways in the mid nineteenth century, Cerdanyola became a favoured summer destination of Barcelona's bourgeoisie. The presence of such illustrious figures as Enric Granados, Pau Casals, Carles Buïgas, Alexandre de Riquer, Josep de Togores, Ismael Smith, Caterina Albert and Josep Viladomat, among others created a cultural ambience of note. The summer residents built splendid Modernista villas, most of which were demolished in the nineteen sixties. The River Sec, a tributary of the Ripoll and the Besòs, runs through the urban nucleus. The Baix neighbourhood that grew up on its banks and along the railway line from Barcelona to Terrassa was noted for its mills and factories. The Universitat Autònoma de Barcelona was founded in the late nineteen sixties, and the nineteen nineties brought the Vallès Technology Park; more recently, the Alba synchrotron particle accelerator has been built on the site of the same name. These facilities are a national benchmark for research and knowledge. Ernesto Ventós has created a number of olfactory essences that describe Cerdanyola and will also define some of the smells that may accompany the floral Modernisme of the superb stained glass, the ironic and ambiguous illustrations of Ishmael Smith or the magical realism of Josep de Togores. At the end of the exhibition, some of these scents will remain in gthe MAC to complete the sensory experience the museum offers to visitors. History of the area + smells + contemporary art = Smell of Cerdanyola Cristina Agàpito Curator of the exhibition The colección olorVISUAL is a contemporary art collection configured by the vision of the creator of essences and collector Ernesto Ventós: the works it comprises come to be part of it because they have awakened the olfactory memory of the collector. Each artwork has to suggest to him a smell or smells that immediately summon up a memory of a lived experience. When any one of us perceives a smell, this activates an area of the subcon-


scious mind related to the emotions at a much deeper level than those stimulated by visual or auditory perceptions. This being so, the artworks in the colección olorVISUAL have very close personal emotional ties to the collector, establishing a relationship between the visual and the olfactory so singular that it can only emerge from the sensibility and the knowledge of a creator of essences. So named by the poet Joan Brossa, the colección olorVISUAL came into being in 1978, in the aftermath of the exhibition Olfactory Suggestions at the Fundació Joan Miró in Barcelona, inspired by Ràfols-Casamada's transformation of smells into painting. On the strength of this experience, the collector goes beyond commissioning artworks, preferring to choose a piece, which is always makes accompanied by a text in which the artist highlights the synaesthetic relationship that the work establishes with smell, the sole theme of the collection. Since the first show at the Palau de la Virreina in Barcelona, in 1996, the colección olorVISUAL has been reflected in several exhibitions, most recently in 2014 at the LABoral Centro de Arte y Creación Industrial in Gijón, a show complemented by the award of a production grant for an upcoming artist. Now, with Olor de Cerdanyola [Smell of Cerdanyola] the collection has arrived at its eighteenth exhibition, always with the aim of offering the most current art to young and old, experts and novices. The vocation of the colección olorVISUAL is, as its name proclaims, to encourage us to smell and see: to smell in order to see, to see more, to understand art and life more fully. For this reason, in parallel with the exhibitions that allow us to engage with most recent artistic creation, we run workshop sessions to refine and develop our perception and sense of smell. The exhibition Olor de Cerdanyola [Smell of Cerdanyola], which has been created especially for the Museu d’Art de Cerdanyola, seeks to engender a new understanding of both the history of the territory and the character of the place by means of works of contemporary art from the colección olorVISUAL. Places and events in Cerdanyola's history have been interpreted through the nose and 'read' in terms of four of the olfactory notes that make up what the creators of essences refer to as the 'alphabet'. These four olfactory notes are matched with colours that represent them, and smell and colour together thus give rise to the four areas in which the exhibition is articulated.

Collserola – olfactory note: Coniferous. The creation of this first section bears witness to the importance of the Collserola hills as a key feature of the territory, and the choice of works from the collection seeks to reflect their colours and smells. En Selvas 1 by Juan Bufill and Forest by Adrian Tyler give us the colours of the woodland, while the geology and the archaeological traces of human habitation are invoked by Silencio by Manolo Paz and Humo / Alumbramiento by Clara Carvajal, to name just a few of the artworks here. The olfactory note under which they are grouped, with its resonances of pine, cypress and turpentine, help us remember memories and impressions of walks in the nature park. Summer Holidays and Modernisme – olfactory note: Floral. Innovation, eclecticism, creativity… tranquillity, picnics, parties… these are some of the words that characterize the spirit of the Modernista period and the summers of well-to-do mid-nineteenth-century Barcelona in Cerdanyola. I have chosen works like La novia by Àngel Bofarull, Untitled by Yigal Ozeri and Tamiz para el viento by Anna Talens to represent femininity and the ladies' perfumes and the volatility of their dresses. The gardens of the summer residences are evoked by the untitled works by Sinéad Ní Mhaonaigh and Yigal Ozer, while XM,5355,P by Robert Pan is a free reading of the splendid stained glass of the Modernista villas. The Floral note is an olfactory summing up of the placid atmosphere of those long-ago summers. Industry and the River – olfactory note: Chemical -Metallic. We associate industry with metal elements, with construction materials, with landscapes characterized by a certain hardness; hence the choice for this section of works created with these materials: L-E 1 by Jeff Cowen, Construcción IV by Carlos Pascual, or Going My Way by Agustí Roqué. The marks left on the land by industry, no doubt not always positive in terms of scenery, can be appreciated in such works as Forte Manin No. 1 by Primoz Bizjak or Untitled by Nikolaus Moser. We have had to define this area in terms of two notes, Chemical and Metallic, whose resonances ring together in our olfactory memory. The University, Research and Knowledge – olfactory note: Powdery. University, technology park… terms synonymous with knowledge, learning, scientific and human development, brought together in the resonances of the Powdery note. This may well be a

very volatile note, but it makes an impression, as do the works that define this area and seek to represent it: 7 poemes by Jordi Alcaraz, Libro chino by María Aranguren, or Cabeza lastrada by Pep Carrió. The knowledge that fills us and connects us to worlds and cultures very different from our own is evoked in Soledad Córboba's Enraizar and in Economía-social globalizada by Rafael Reverón-Poján, while Untitled by Bianca Beck and Corte y retroceso de hilos II by Linarejos Moreno call to mind the ongoing pursuit of further knowledge and the new technologies. The main thesis of Olor de Cerdanyola [Smell of Cerdanyola] is the overlapping of artworks and scents and smells in this unique place: I hope that with the choice of works related to olfactory notes I have succeeded in achieving this. Olfactory-visual impressions, with notes of the country (vegetables, tomatoes, potatoes) and wild herbs (rosemary and thyme) Ernesto Ventós • A fragrance has the invisible and instantaneous power of penetrating our consciousness. It reaches us undetected by eye or ear. • Perfume — a seductive, elusive blend of essences of spices and herbs, plants and flowers, bark, animal — a fragrance that does not stand out. Elegant and fresh. • The scale one exercises each day in smelling is: smelling art, smelling the neighbourhood, smelling colour, smelling characteristics… • When I was a boy I found, in a kitchen drawer, an empty bottle that still conserved the smell of my grandmother's favourite herbal tea. Whenever I could I would secretly take out the bottle and smell it again. • When I walk in the country, there is one smell I especially like — the smell of manure. It reminds me of my childhood summers and the freedom that we felt in the meadows, watching from afar the dairy cows, sheep and goats, — and the smell of the new milk — and occasionally a grazing donkey. • Down at the river there were women washing clothes and spreading them out to dry. I remember the smell of cleanness. Is there such a smell? This is something that we creators of essences often debate. I will tell you of a perfume which my mistress has from the Graces and the gods of love; when you smell it, you will ask of the deities to make of you only a nose. Catullus


Collserola Olfactory note Coniferous The Collserola hills occupy a third of the municipality of Cerdanyola, and their forests of pine and holm oak are one of the most representative features of the local landscape. During the Middle Ages the population lived in farmsteads dotted around the Romanesque church of Sant Iscle (Saint Acisclus). Cultivation of the land was based on a system of stepped terraces. Prior to the great phylloxera epidemic, grape vines were grown in these hills and in most of the district, and when these were lost, in the early years of the twentieth century pines were introduced for the production of charcoal. The decline in agricultural use of the land has resulted in the recovery of native species such as the oak and holm oak which now cover much of the hillsides. Smells of Vegetation: oak, pine, arbutus, rosemary, broom… Of Minerals: slate, granite... Of Fauna: robin, badger, boar… Juan Bufill En selvas 1, 2006 En Selvas 1 is a photographic series begun in the 21st century, though its conceptual origin can be traced back to a trip through southern Mexico in 1985, and also to my cinematic landscape Green (1978). It expresses a sensation and a desire that can arise when you travel through a forest. The absence of horizon and an excess of closeness can produce a desire for openness. The dream, then, is to convert the limiting material into a space of light and colour, empty, open and free. En Selvas 1 represents the conversion of the solid and defined into something fluid or ethereal, undefined and open. The landscapes in this series have a basis in reality, but tend to sublimate it. Although I wasn't thinking about smells when I took the photo, I can say that it smells of forest by the side of a mountain river in summer, of earth beaten by the sun and of shady earth. In a deeper sense, it corresponds to a possible language of smells by virtue of its ethereal, open character, expressible only through a progressive gradation of different colours and tones. In this case greens predominate, with varying degrees of blue and yellow, of sunlight and shadow. Clara Carvajal Humo / Alumbramiento, 2010 These two pieces speak of a secret that is carefully executed with a fragment of my body, my hands, which are impregnated with the smell of the materials I use.

It is a scenario that gives off the energy, the combustion of making art, in which all of the essences involved in the process are mixed: the materials, my studio… My own smell. Ramon Clapers S/T, 2012 The work of the poet Joan Salvat-Papasseit influences my work: 'There are trades that are good because they are of the good life'. The aroma my material gives off in being worked is itself an inspiration. Helmut Dorner Gelbe Beine, 2006 The Walk You, beautiful forests You, beautiful forests painted on the green slope, where I walk sometimes compensated with sweet peace for every thorn in my heart, how sombre for me is the sense, for art and sense were Pain, from the beginning. Sweet images of the valley, such as gardens and tree and the path, too, narrow, the stream barely visible, how beautiful it shines for someone, in the clear distance, the great image of the landscape I visit, on the auspicious days! Divinity, friendly, does not primarily escort with blue; then with clouds disposed, vaulted and grey, with ardent flashes and the heavy sound of thunder, with the charm of the landscape, with beauty, streaming forth from the fountain of the ancient, from the primitive image. Manolo Paz Silencio, 1997 Sea of butterflies silence: which pollenates the roses with odours and colours that define things. Adrian Tyler Forest, 2008 Of all the sensory organs, that of smell has the power to physically evoke a particular time and place, a smell can connect an experience of the past with the present moment and, if the memory is strong enough, that experience can transport our whole physical being through space and time.

Photographing ancient primeval forests, I became aware of physical connections that transcend the period of time in which our life passes, going back to our collective past; the smell and the physical presence of the forest cause a sensation that immediately overwhelms and frightens, but over time the fear lessens and that consciousness became comforting. The smell of the forest floor reminds us that what we see, feel or believe about ourselves is of little importance; we will all go back to being what we were at the beginning; nothing exists in reality except this moment. Jordi W. Saladrigas Ego momificado atribuido a Zoser. Necrópolis de Saqqara. Circa 2.600 a.C., 2013 '[…] the things we have found in these graves are numerous and very beautiful […] There was an urn all of gold, and inside there was still a small wooden box with something the size of a grapefruit, and the soldier who opened it said it smelled of seawater, algae and dead crustaceans […]'. [Translation of Theodor Konrad Preuss, director of the Forensic Anthropology department at the Max Uhle Institute of Archaeology in Tübingen] James Welling Flowers, 2011 My dad smoked a pipe. He got this habit from his father, who was a big pipe smoker. Dad would describe a dilemma that his father spoke about: Grandpa Welling loved the way a pipe smelled when someone else was smoking it. The wonderful aromatic odor of, say, Balkan Sobranie tobacco, a musky, grey-smelling tobacco that would fill a room. But for my grandfather, as for any pipe smoker, what you taste when you smoke a pipe obliterates the wonderful odor of the tobacco in the air. So my grandfather came up with a solution: he'd puff away on his pipe, and then leave the room for a few moments. He would then reenter the room and exclaim, "Ah, that smells good!" [From The Life of Zola] Summer Holidays and Modernisme Olfactory note Floral With the coming of the railways in the mid nineteenth century, Cerdanyola became a favoured summer destination of Barcelona's bourgeoisie, attracted by the countryside and the climate, the forests and the natural springs. The presence of leading artists and intellectuals — Enric Granados, Pau Casals, Carles


Buïgas, Alexandre de Riquer, Josep de Togores, Ismael Smith, Caterina Albert o Josep Viladomat, among others — created a cultural ambience of note. The summer residents commissioned the most fashionable architects of the day to build them splendid Modernista villas, with exquisite stained glass windows, wrought iron railings, sculptures and ceramics, and organized concerts, literary get-togethers and dances in their gardens and at the springs and in the casino. Sadly, most of these fine buildings were demolished in the sixties. Smells of Gardens: fountains, linden, cedar, chestnut. Flowers: roses, wisteria, jasmine… and of the summer residents: feminine perfumes, picnics on the grass, silk dresses… Àngel Bofarull S/T, 1999 Princess Lily de Borbón Princess Lily kept all her emotions in little paper bags, and so the princess and the envelopes smelled of lilies. One day, Lily, who was young and proud, found that in the right-hand drawer of her dresser there were a dozen lilies; she thought this was at once strange and wonderful. From that day on the princess was gradually transformed into a sad lily. The princess didn't smell but her dog did. Àngel Bofarull La novia, 1994 My piece La Novia, like the perfume is imbued with the 19th century, the 19th century is my obsession. La Novia smells of naphthalene. Naphthalene is the best aroma, the one that others reject but the one that retains everything that the others forgot. Javier Campano Las cinco y tú, 2004 At dusk. The music is not heard. A light from a window and its aroma. It's five and you. Pedro Moreno Meyerhoff Descansando en el jardín, 1994-1996 Colour of the air The fragrant shadow of the silence is already plunging through the branches of the medlar: colour of the air, ashes of the light that are wakening the dream.

Nico Munuera Whitemist XXVII, 2010 I woke up... or so I thought. The disorientation was tremendous. I didn't hurt anywhere. Nor did I remember having drunk anything the night before, if it was day now. Not remembering, I didn't know what city I was in. The little light coming through the door allowed me to see the silhouette of something in the room but however much I opened my eyes I couldn't guess what the objects were. I tried to feel around about me, looking for I don't know exactly what, but I found nothing to cling to. I moistened my lips with my tongue, or at least I imagined I did, but there was no sensation. I began to feel very far away… But from where? The silence was so deep that it pierced my ears. I was scared, that was sure enough. Furtively, a cautious blade of air travelled up through my nose and flooded my brain. I woke up again. I grabbed a pen and started scribbling. It was clear. I wasn't in balsamic Oporto, like that other time. Nor had I lost my head again over some woman who slipped through the vanilla, like so many other times. It was just my mother baking as she did every weekend her heady dish of red peppers, which wafted through the cracks in doors and windows out to the front hall where we played. I don't know how I could have got there, because there is no longer any such place or time, but I knew for an instant that it was Saturday afternoon and I was in the house in which I grew up. Sinéad Ní Mhaonaigh S/T, 2008 The seductive attraction of this painting lies in the extrovertly taciturn quality and by the way in which the gusty even aggressive application of colour is countered by the sensitive, even delicately tentative, scoring of the paint in all its precise and potent hues. As an artist I am process based, I know how strong the attraction of paint can be, how it can overwhelm the mind with its smells and colours. The odour of oils and the different smells from each colour used in the painting creates an encounter with the substances that is not veiled in science. Smell is an unspoken and largely uncognized dialogue, it speaks silently in this painting. This painting applies juicy colours that push and pull, the eye is often caught in an impossible impasse, are we gazing onto boundless unlimited and infinite space, or are we peering into hermetic compartments from which nothing else

can leak? Can we simultaneously do both? There is an involved and tactile approach in the making of this work - with its implications of cathartic release and metaphysical intensity generating an image that ultimately functions as an investigation into the sublime. Yigal Ozeri S/T, 2011 The pigeons arrived in my studio as uninvited guests, trapped in a forbidden zone. At first one pigeon entered the studio and refused to leave. Shaken at the studio’s occupation by a foreign invader, I ran outside and waited for help. The pigeon’s invasion of my territory invoked memories associated with visits to my grandfather’s home. I lived at the time in the Mahlul neighborhood by the Tel-Aviv seashore. Born in Jerusalem, my grandfather was the offspring of a Yemenite family that arrived in the country in the late 19th century, almost by foot, from Sanaa. In my grandfather’s small, fragile home, life had a different, slower and more traditional pace. I have several bird memories of that house, primarily of the Propitiatory Rite (Seder Kaparot) which my grandfather used to perform each year on the eve of Yom Kippur (Day of Atonement): He would swing a flapping, croaking cock over my head, while reciting with great intention the Hebrew words: ‘“Zo chalifatcha, zo kaparatcha, zeh ha’tarnegol yelech le’mitah ve’ata telech le’chaim tovim arukim u’le’shalom” (‘This is your substitute, your atonement; this cock shall meet death but you shall find a long and pleasent life’). My grandfather never bothered explaining these words, and the ritual seems to have put a spell on me, entrapping my entire being. Moreover my grandfather raised pigeons, and their pecking, humming, sudden wing flapping, and strong odor were an inexhaustible source of dread to me. Most of all I feared their inexplicable, unpredictable behaviour, their foul smelling droppings. In an attempt to rid me of my fears my grandfather held a pigeon close to my body so I could touch it and calm down. These memory-sensations, blending fear with a strong desire to embrace the bird, were invoked in me later in life when I first encountered Picasso’s painting Girl Holding a Pigeon (1901). Robert Pan XM 3,5355P, 2010-2011 Robert Pan has been working with resin for fifteen years, creating worlds. Peter Weiermair calls him an alchemist of colour, and Danilo Eccher calls him a poet ‘of the uncertainity of perception and appearance’.


His artworks are colourful objects, always the result of an experimental production process much like that of creative perfumists in their use of the chromaticolfactory palette. And although Robert Pan’s work is always formally abstract, it reminds us of macro- and microshapes in nature, celestial landscapes or geological structures, leaving space for the imagination, and — why not? — prompting our olfactory memory to begin to remember... [Bonelli Arte] Anna Talens Tamiz para el viento I, 2007 Some time ago I travelled to the Antipodes. I used to walk to the art school and I would always see pine needles caught in the mesh of a fence. I stored away this image and a few years later I thought of the idea of sifting the wind to see what it holds in suspension and of what sticks in the memory as time goes by. There are words, images and smells that help us remember what life covers over in its relentless course.

ours, smell its intense perfume, recall the softness of its petals to the touch. If I paint a rose, on the other hand, I can distance myself from the archetype, I can even represent its opposite: the anti-rose. Art often inhabits this space of negotiations. Industry and the River Olfactory note Chemical-Metallic The River Sec, a tributary of the Ripoll and the Besòs, runs through the urban nucleus. The Baix neighbourhood that grew up on its banks and along the railway line from Barcelona to Terrassa was noted for its mills and factories. Smells of: the river, humidity, the railway, the plastics factory [aiscondel] and the building materials factory [la uralita]. Primoz Bizjak Forte Manin Nº1, 2009

Acid smell, fruity, warm Molecular universe of planets, of galaxies Between them the stellar void Phenomenal. Smell of stars, Discontinuous spaces in the fifth dimension Individual and partial truths Coconut. Smell of powder Sets with numerous intersections and overlaps The tree and the sea and the body and the air Sensible passion. Smells of colours Universal and without concept The effluvium of time, the structure in motion Reasons beyond measure. Smell of love Fresh, light, powdery, watery blue, seductive Savour, joy, spicy pink, crazy vivacity. Yes I say yes. Smell of the soul Combined action of the world and the spirit An olfactory form There static, here dynamic.

In a text about my early works in Venice, Guido Cecere noted the failure of photography to capture the sound of the water pumps and the smell of stagnant water in the empty canals. That is a fact that cannot be denied, but a photograph is subject to the subjective eye of the person who looks at it, and this being so it can indeed evoke smells and sounds. On this occasion, however, I want to talk not about this subjectivity but about my process when I produce the picture, when I often work in total darkness. What I see through the camera is almost nothing. But the image has already settled in my mind and it is my mind that guides me through the process in the real darkness in which I do what I do. In this darkness one is ‘blind’ and is at this point that I can trust the other senses that are not visual. Smell, hearing, thinking, instinct. At bottom, I am not alone in thinking that all of the senses end up connecting. The exposure can take hours, many hours, and the result is often a special light, almost like daylight, but always imagined. A light closely linked, in my case, to the idea of time. The slow time of the photograph is coupled with the slow time of the object photographed, loaded with memory, resistant to annihilation, to disappearing completely, despite the constant threats it endures and has endured. In memory the temporal concept shatters and all of the possible times end up fusing together.

Darya Von Berner S/T, 1999

Jeff Cowen L-E 1, 2006

If I say ‘rose’, if I think ‘rose’, I can almost see it in some of its more frequent col-

Does an image provoke a fragrance? Does fragrance provoke an image?

Ángel Vergara And yes I said yes I will yes, 2012

Does the scent of rose induce the image of a rose? Does the image of a rose induce the scent of rose? "L-E 1", abstraction, deep black and pure white... Can smell be abstract? What does black smell like, and what about white? Does deep night smell, and what about white light does it have its own perfume? What about the absents of smell? What does that smell like? Does odorless have a smell? Is no smell like silence? Silence can only be defined by what it is not... and fragrance? How to explain the scent of an abstract fragrance that never existed? If I can imagine it, does the fragrance exist? Does my nose have its own dreams? What is the name of the perfume of the body of Alexandra? And "L-E 1", black and white; does she induce a perfume? Her Fragrance I imagine is not the smell of crimson moonlight, nor the smell of a melting glacier. She smells like a Goddess. In her, are all the 10,000 perfumes of my dreams... Joan Furriols S/T, 2011 I don't know what a cotton field smells like, but this work reminds me of it. The black holes would be the white bolls, as if in negative, and their placing, as if they were large nostrils, makes it seem as if they served to capture a delicately oily perfume. Everything on this white surface is as if each cotton boll were giving off a warm sweet dose of this aroma. Nikolaus Moser S/T, 2003 Moser's works belong to the long tradition of the painting and demand from the viewer a discussion of the “pure” paintings, without references or burdened with any theory. Moser draws on his experiences and emotions, as the creator of essences does, and at the same time he uses all the achievements of the abstract painting. According to the variety of the language of abstraction, his paintings provide monochrome and polychrome colourings, which have the effect of making the painting seem to be changing. It's curious, but we could say the same of the effect of an essence. The piled colouring intensifies this process of perception. Moser’s worlds of colour, which seem to burst the borders of the image area, long for closeness and an undivided attention, because the richness of thoughts of the floating layers of paint, are rather east warded than describable.


Dieter Ronde, director of the Kunstmusem Bonn, notes, “the act of painting takes place on the canvas, which longs not for distance, but for an approach, to plunge in and enter the works. The paintings show a capitalized surface, which moves the painting as well as integrate the viewer in infinitive movements”. [Dieter Ronde] Nuno Nunes Ferreira S/T, 2009 I was asked to write a text that would relate one of my works with the idea of visual smell. At first I was surprised. Over time, it gradually began to make some sense. For me, the idea of visual smell makes me think of two times, time present and time past. All my work is centred on the concept of memory: memory of the wounds of a time that has been left behind but lives on in the scars of the present. Everything goes round in cycles; events are forgotten and repeated with the constant idea that they are not being repeated; remembering by simply looking at the work. It is in this idea of memory that smell also acquires unique qualities and becomes more intense, capable of suddenly carrying us back to experiences of our past, sparking good and bad memories of what we once lived, people and places once known now left behind. I find these memories in smells, which cling to objects so that, a simple olfactory approximation enough to be transported in time by an inspiration to a good place in the past or the company of an absent loved one. Carlos Pascual Construcción IV, 2010 Very rarely is the sense of smell associated with the Visual Arts, which have always privileged sight and touch. The smell of a visual artwork is as real as any other quality. In this case, Construcción IV sets out to reproduce the structure of a bush whose branches grow in an abstract pattern emanating from the smell of the studio in the early hours of the morning, wood, varnish, turpentine… Alberto Reguera Aureolin transparencies (instalación pictórica), 2010 An abstract landscape dwells within a painting-object. A transparent dusk full of width shows us its sides with straight and radical bias, in which float the guts of a twilight sky, fragmented, in dissec-

tion, and gives us the red clouds, raw, bleeding the colour of their last reflections of the sun. However, this golden three-dimensional penumbra transcends its form. It goes further. And the aura of the picture transmits sensations that embrace our senses. Its chromatic intensity invites us to touch its textures, feel the essence of its floating pigments. The evening air gives off and transports the golden dust of colour that travels towards our senses, helping us perceive the metallic tang exhaled by these evanescent yellow pigments. Silent evening staves, which expand and transform. Agustí Roqué Going My Way de la serie Silent Move (1989-1993), 1993 Silent streets, mute, indifferent, walked by relatives and friends, where a quiet privacy is maintained like a bucolic poetry. Perfumed with the fragrances of a laurel, a cypress or a bunch of chrysanthemums. The synthesis of a whole long trajectory which takes in many experiences and an infinity of different smells is what is common to the works in the series Silent Move, and in particular the sculpture Going My Way (a title as paradoxical as the work itself), and cemeteries A recovery of the lorry crates which are left immobile in rejection, the last resting-place of death and everything that surrounds transit is what Roqué has effected in thinking of silence as a universal feeling. It is, in away, the history of the world of cargo, of the transporting of different quantities of things from one side of life to another. It is a lyrical work with an emotive response and, like every great work, it invites us to reflect and to think about different types of cargo and the maximum variations relating to smells the smell of iron, the smell of wood, the smell of asphalt, the smell of merchandise and many more. The cold air of steel, comparable to that of the angels on the cenotaphs, contrasts with the perfume given off by the trees, whose wood has been used for part of the sculpture. Its tense and rounded for suggests an infinity of aromas according to the experience and sensibility of the spectator. We may accept that Going My Way enters into us by sight and touch, but we cannot deny is olfactive pleasure. And smell is, aesthetically and physically, a very perceptive pleasure, not simply because of what it suggests of its former content, but also because of its intrinsic matter. We can change the names of things, but their perfume, their es-

sence, does not alter; thus Shakespeare, when he tells us that "A rose by any other name would smell as sweet". Johann Ryno de Wet Pile of scrap, 2011 This place smells of rusting metal and old rubber. It smells of dust, the dust of dead trees and fallen buildings. It smells of oily water lying in stagnant pools and mold growing on concrete foundations. The smell of moisture on the wind is a sign of the approaching storm, which will try to wash away the dirt. This place smells of loneliness and loss, the loss of a world that is warm and comfortable. We don’t like to think about this place. We fear it. We would rather sweep it under the rug. But it’s still there under the rug, waiting. This is not a place for the living. This place is the unknown, it represents death and the fear that people attach to it. I dreamt about this place and started to explore it. I learned many things, but most of all to be at peace with my mortality. There is no greater thing than life and living it without a fear of the unknown. The University, Research and Knowledge Olfactory note Powdery The Universitat Autònoma de Barcelona was founded in the late nineteen sixties, on land formerly occupied by the farmsteads of Can Magrans and Can Domènech. The nineteen nineties brought the development of the Vallès Technology Park, and the Alba synchrotron particle accelerator has recently been built on the site of the same name. Smells of libraries, archives, laboratories, students, buses, stations… Jordi Alcaraz 7 poemes, 2012 Seven fragrances united in a museum, a collection, but the wind is already looking for them. María Aranguren Libro chino, 2012 Valencia, a little Chinese supermarket near the north station. As soon as you enter, a strong, unfamiliar smell. Crates of exotic vegetables and shelves full of strangely packaged foods, seaweed, noodles, rice and soya beans. In one corner a woman sits surrounded by newspapers, magazines and old books which seem to be romances and adventure novels. I touch the paper and look for the typefaces I like. She helps me and we laugh.


Then, back in the studio I carefully select a number of pages of one book. The cells of these transparent plastic sheets I work with allow me to store almost anything, even a smell. Bianca Beck Untitled, 2009 baby birth burning love opening flower smelling new mother father born beautiful song silence and tears joy burning through heart fire desire rain flame baby birth burning love [Linda Beck] Jonathan Callan Elspeth Tocher In Bukard Von Speyer, 2000 Jonathan Callan manipulates materials to reveal something more of themselves than what is immediately obvious. His generic misuse of books is perhaps generated by his interest in those moments of engagement with the world where words are of no use. I met Jonathan Callan in 1980, when we studied Fine Art together at Goldsmiths’ College. We both had an interest in alternative gallery spaces and so with several other artists, we set up a space and some living quarters in a number of old houses near Goldsmiths’. What we showed in this alternative space was quite inconsequential compared to the experience of working on this derelict house and making it habitable again. It was obvious form the start that Jonathan had a great facility with building materials. The house stank of damp rotting plaster and every morning we would wake to this potent odour and old dust in our nostrils. My enduring memory was the transformation of the house over the period of a year. Gradually the house and Gallery were finished and the smell of fresh plaster and sawn pine replaced the smell of decay. Jonathan took enormous pleasure in that transformation and the use of builder’s tools and materials persist in his artwork to this day. The books are transformed into miniature sites of al-

most archaeological evisceration. Jonathan’s studio is conveniently sited near a local flea market, a place where he gets most of his old books to use as raw material for his current series of works. Jonathan’ studio has a clear plastic roof which allows in a lot of light and during the summer it can get really hot in there. The heat warms the damp old books, sawn wood and plaster dust. These “perfumes of transformation” are something I associate with Jonathan Callan and his work. Dust and old things revived living a new life under a new assumed name, ART! [Paul Hedge, Director, Hales Gallery, London] Pep Carrió Cabeza lastrada, 2011 I remember the smell… 20 smells in the memory I remember the smell of an old photo album. I remember the smell of alcohol and fear when the nurse came. I remember the hot smell of the mule in the stable. I remember the smell of the wet earth in September. I remember the dark smell of the wardrobes in my grandparents’ house. I remember the smell of candles and saintliness in the church. I remember the smell of vinyl records being slipped out of their sleeves. I remember the smell of the sea in washed-up driftwood. I remember the smell of molten lead dropped into water. I remember the smell of the boat when we went to Barcelona, saltpetre and fuel oil. I remember the smell of string and cardboard in my grandfather’s storeroom. I remember the smell of a book about the human races. I remember the smell of pipe and sadness at my aunt and uncle’s house. I remember the smell of an old photo album. I remember the smell of the little grocery, food and detergent. I remember the smell of smoke when Sebastià burned stubble at dawn. I remember the smell of Chinatown in Palma, rust and damp. I remember the narcotic smell of fig trees. I remember the smell of grease and iron of an old pistol. I remember the smell of abandoned houses.

Soledad Cordoba Enraizar, 2003 Where is the smell of a photograph? How to talk about smell from photography… When I come up with an idea that later becomes a photograph, smell is not consciously present, I slip along down the mental space through images that gradually construct what will be the final image… I move silently in a forest that is located in the other reality that lives parallel to me… sometimes I am simply in a dense darkness that drowns me and at others in clearings free of undergrowth, but the path runs on until I wake up with a vague idea of what I will continue to work on here in this reality in which all the senses are 'real?'… It is hard for me to put smell into the works, but the interesting thing about this whole process is that the viewer should feel it with all her senses. Smell is part of the remembering of being, like the images that submerge faded and blurred in the unconscious of memory and when they rise again from the ashes come alive with each of the senses… It is only in our personal experience that the sensations and smells each of us carries with us are stored. Pauline Fondevila P. III, 2008 One day on the island I found a perfume bottle buried in the sand. I don't know how long it had been there but surely quite some time, to judge from its appearance. I cleaned it and kept it in my cabin, on my desk, with my notebook and the few things I had. You could still smell something, if you really concentrated, and used a little imagination. In my castaway world that subtle smell came to be a presence at once strange and familiar, and before long I started talking to it. Above all I would talk to it before writing; it was a source of inspiration and something else: I imagined it to be the soul of Faustine, the ghostly heroine, summoned from a distant past, of The Invention of Morel, a book I had been reading before setting sail. Like the Bioy Casares character, I fell head over heels in love with her. One afternoon when I left the door open — I had had to dash out of the cabin when it started to rain to cover the newly cut wood — a wild capybara got in and destroyed everything I had. On the floor I found the shattered remains of Faustine. Sad, despairing, my heart broken into pieces, I went out in the rain to bury them in the sand, in the very same place I had found them.


I returned its treasure to the beach, from which I should never have taken it, perhaps, and should never have discovered the smell of the past.

These pieces are therefore the result of the loss of faith in the history of art, a spent faith that in spite of everything resists the smell of chloroform.

Linarejos Moreno Corte y retroceso de hilos II, 2010

Rafael Reverón-Poján Economía-social globalizada, 2009

What Does Time Smell Of? Smell, old age, ruin and death 'I'll never forget the smell of Andrew Freedman Home, I can still chew it. It was, without a doubt, the hardest project I've worked on.' The director of that institution, which paradoxically called itself 'No Longer Empty', nodded, as if she too had that smell stuck in her throat, and went on to talk about the carpet and the junk. Two days earlier, when I was still working in the building, I had asked: 'Do old people smell old because they are in old places or does this place smell old because it was full of old people?' Laura, my disinterested assistant and shield against the ghosts, sighed, looked around and concentrated once more on the brush, the rabbit-skin glue and the fat.

Opening a book on economics from a structural perspective. Opening a book from times gone by, its smell, its texture, its weight, its thought, its ideas, its structure. Opening a structure that bounds the vacuum. Opening a void that evidences a structure. Opening a smell that gives corporeality to a reading, to think, to develop an idea that solves a problem of social economy. Opening the links and relationships that give reality to the structure. Opening a structure that disarms on being opened. Opening a structure that denies the individual and values the conglomerate. Opening a structure that does not want to fail. Opening an analysis with no border, an analysis of density. Smelling a book of globalized social economy. ['The reality of the virtual is structure', Gilles Deleuze, Difference and Repetition, Continuum, 1994, p. 182]

Jaume Pitarch Entropia de Jackson: Las bodas de Caná - Las bodas de Caná, 2009 The jigsaw puzzles I use in this series are reproductions of famous European paintings of the last five hundred years. Thery smell of cardboard, of the factory, of standardized processes. The artistic reference they bear on the surface is an excuse for something else. To some extent, this something else is evident in every sphere of human activity, but its capacity to corrupt in the realm of artistic production has interested me for quite some time. It generates both distrust and fascination, because this corruption is also a rusting process. What does this process smell of? Does faith … rust? What is the smell of faith? To peel a jigsaw puzzle is the symbolic act of stripping things of their image. I use this particular series because in old painting we find the numen of the role the image plays today in our perception of reality. Permitted or celebrated images cover up as much as or more than they reveal. The paradox lies in the fact that the elimination of every trace of image produces a new image. This happened in the stripping off of the jigsaw puzzles, so I collected their detritus, compacted them and called them entropies. I was interested in the possibility of constructing an image using everything that can be discarded. A symbolic and failed attempt to create uncovered images.



Nasevo NasCerdanyola, 2014 120 x 70 x 60 cm PoliuretĂ i acrĂ­lic 106-107


L'essència d'un museu Txema Romero Martínez Història del territori + olors + art contemporani = Olor de Cerdanyola Cristina Agàpito Impressions olfactivo-visuals Ernesto Ventós

3

4 5

Collserola

7

Juan Bufill

9

Clara Carvajal

11

Ramon Clapers

13

Helmut Dorner

15

Manolo Paz

17

Adrian Tyler

19

Jordi W. Saladrigas

21

James Welling

23

L’estiueig i el Modernisme

25

Àngel Bofarull

27

Javier Campano

31

Pedro Moreno Meyerhoff

33

Nico Munuera

35

Sinéad Ní Mhaonaigh

37

Yigal Ozeri

39

Robert Pan

41

Anna Talens

43

Angel Vergara

45

Darya Von Berner

47

La indústria i el riu

49

Primoz Bizjak

51

Jeff Cowen

53

Joan Furriols

55

Nikolaus Moser

57

Nuno Nunes Ferreira

59

Carlos Pascual

61

Alberto Reguera

63

Agustí Roqué

65

Johan Ryno de Wet

67

La universitat, la recerca i el coneixement

69

Jordi Alcaraz

71

María Aranguren

73

Bianca Beck

75

Jonathan Callan

77

Pep Carrió

79

Soledad Córdoba

81

Pauline Fondevila

83

Linajeros Moreno

85

Jaume Pitarch

87

Rafael Reverón-Poján

89

Olor de Cerdanyola. Percepciones olfativas de la colección olorVISUAL

90

Smell of Cerdanyola. Olfactory Perceptions of the colección olorVISUAL

98

Nasevo 107


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.