Sóc de l’OAR Primera edició: juny 2009 Edita: l’OAR Vic © de l’edició: l’OAR Vic © del conte: TiTorrent © de les il·lustracions: Toni Ortiz Correcció: Mercè Rial Impressió: Gràfiques Diac Vic Dipòsit legal: B-24004-2009 ISBN-13: 978-84-936746-7-0
Tots els drets reservats. Cap part d’aquest llibre no podrà ésser reproduïda per cap mitjà sense prèvia autorització escrita de l’editor.
La Junta de l’OAR Vic Els contes ens serveixen per transmetre’ns missatges. El conte de l’OAR també ho pretén. Al llarg d’onze capítols es narren aspectes de la vida esportiva de nens i nenes que poden ser els de molts joves de la ciutat. Hi ha moments i situacions de cada un dels capítols que ens conviden a pensar en valors com: La convivència L’aprendre a créixer i conviure en la diversitat La importància del treball en equip L’esforç i la constància com a actituds vitals La participació de les famílies en la vida social L’aprendre a jugar net i a respectar Aquests són alguns dels aspectes que ha volgut destacar l’autor dels contes i que són, de fet, fruit del treball i del pensament de la majoria de membres de la Junta de l’OAR i del seu equip tècnic. Uns valors que prenen una importància cabdal quan parlem d’una activitat extraescolar com és el futbol. Més enllà dels resultats, val la pena fixar-se en una frase de l’autor que no pot passar desapercebuda: …en gaudia i s’ho passava bé perquè era acceptat pels nois més grans.
I és que el repte d’educar també existeix en l’esport, però amb una petita diferència en relació a altres àmbits educatius més acadèmics: el nen o la nena, el noi o la noia practica l’esport de forma volguda i voluntària. Cal saber, doncs, aprofitar aquest espai educatiu per ser capaços de viure i d’educar de forma lúdica, a través del joc. És evident que els contes van dirigits a la canalla, als nens i a les nenes. Però és important que els pares i les mares, així com tècnics i entrenadors, siguem capaços de fer viure, en el dia a dia, les actituds i els ideals que es presenten en cada un dels capítols que llegireu. Cal, doncs, reinvindicar una manera determinada d’entendre el futbol perquè significa poder educar a partir d’allò que més agrada als nostres fills. I, si bé és cert que podem educar amb paraules, no és menys cert que les actituds i les reaccions dels adults formen la pedagogia de l’exemple, que és clau en qualsevol procés educatiu. Si volem educar els nostres fills perquè esdevinguin joves compromesos, respectuosos, participatius i amb capacitat de convivència i d’esperit solidari no hem d’aprofitar només els espais familiars i escolars sinó també els espais de lleure on els infants poden aprendre a partir del joc i l’esport. El futbol, en el conte de l’OAR, vol ser un espai educatiu més. Aquest és el nostre compromís, com a Club de Futbol obert a la ciutat.
Anna Erra Regidora d’Educació de la ciutat de Vic El Projecte Educatiu de Ciutat vol reafirmar que l’educació avui ha d’assumir nous reptes i que el govern local té un paper primordial en l’acció educativa. Cal entendre el projecte de ciutat en un sentit ampli, que afecta tota la ciutadania i tots els agents educatius. Per això, el Projecte Educatiu de Ciutat és un compromís entre tots els ciutadans: a) Des de dins i des de fora de l’escola. b) Des del naixement i al llarg de tota la vida. c) Des de tots els àmbits, espais, accions o relacions de la ciutat. Per això, des de la Regidoria d’Educació podem estar contents que un agent educatiu, en aquest cas l’OAR Vic, des d’un àmbit educatiu com és l’esport es comprometi a dur endavant els valors i els compromisos que s’expressen en el conte que tot seguit llegireu. Estic convençuda que només a través de les complicitats educatives de tots aquells qui formem la ciutat serem capaços de construir una ciutat més educada i, per tant, formada per nens i nenes, nois i noies i homes i dones més lliures i responsables. En la construcció del PEC tenim clar quina ciutat volem i quins valors volem per la ciutat des del punt de vista de l’educació:
Vic és una ciutat amb valors i volem cultivar i estendre: 1. Una ciutat arrelada i coneixedora del seu entorn. 2. Una ciutat participativa, dinàmica i assequible. 3. Una ciutat d’avantguarda que busca i contrasta models internacionals per integrar noves tendències, evidentment amb contrapunts de diferència per marcar el nostre propi estil. 4. Una ciutat atenta a les diferents etapes educatives i a les necessitats de les persones. 5. Una ciutat ponderada amb ordre i equilibri. 6. Una ciutat amb identitat catalana. 7. Una ciutat amb potencial i influència, intentant ser un motor en diferents àmbits: econòmic, social i cultural. 8. Una ciutat amable, alegre, dinàmica on els nens i nenes i la resta de ciutadans hi estiguin a gust. Gràcies, OAR Vic, per aportar, des de l’estima per l’esport, i concretament pel futbol, el vostre gra de sorra a una ciutat educadora.
Joan Manel Sánchez Coordinador Escola de l’OAR Hi havia una vegada… d’aquesta manera comencen molts dels contes que ens han explicat de petits o que nosaltres hem explicat als nostres fills. Però aquest és un conte diferent, en poques pàgines i per mitjà d’en Miquel i en Jose coneixerem una part de la filosofia, activitats, persones, etc. d’un club de futbol amb més de cinquanta anys de vida. De la mateixa manera ajudarà a donar a conèixer el nostre club a les persones que no el coneixen i eixamplarà l’estima que li tenim totes les persones que en formem part. El futbol consisteix en victòries, derrotes, àrbitres, gols, penals…, però a l’OAR també és esforç, dedicació, treball, igualtat, companyonia, respecte… Tothom és important, ningú no és imprescindible, l’important és l’equip, el grup, no es potencia l’individualisme, és la suma de petits i grans esforços de moltes persones, moltes vegades anònimes, que han gastat centenars d’hores amb l’únic objectiu que els nens i nenes de l’OAR puguin practicar el seu esport favorit, ajudant-los a educar-se i a créixer com a persones i jugadors. Aquest és el conte d’un club petit que vol ser un gran club.
El futbol de carrer ĂŠs un joc 0 1
El futbol de carrer és un joc Eren els darrers dies d’agost i, com cada dia, quan el sol anava perdent força els nens del barri es trobaven al solar. Quan eren una colla prou gran per començar el partit, feien tries. Després muntaven dues porteries amb quatre rocs i… vinga!, a jugar! A mesura que arribaven més nois, es repartien en un o altre equip. En Miquel tenia molta afició a jugar a futbol, però era el més petit de tota la colla i encara no en sabia prou. Es passava tota la tarda empaitant la pilota i en tocava molt poques. Però en gaudia i s’ho passava bé perquè era acceptat pels nois més grans i al·lucinava quan en Pep —un amic veí seu que tenia onze anys— feia jugades fantàstiques… I és que en Pep jugava a l’OAR, un equip de futbol de debò que estava situat al barri de l’Estadi, molt a prop d’on ell vivia. Un dia va arribar un nen nou al barri. Es deia «Jose». El seu pare havia trobat feina a la ciutat i tota la família havia anat a viure a Vic. En Jose era de la mateixa edat que en Miquel. Com que eren dies de vacances i a la colla anaven justos de jugadors, en Miquel va convidar en Jose a jugar. Així deixarien de ser senars, ja que els faltava algú que volgués fer de porter. En Jose, molt arriat i sense vergonya, es va afegir de seguida al grup. Era molt valent i decidit, tot i que parava poques pilotes. Això sí, estava carregat d’il·lusió! En Miquel, en Pep, en Jose i tota la colla van jugar sense parar fins que el sol es va amagar. Després, suats i empolsinats, van
anar tornant cadascú cap a casa seva, on els esperaven les seves mares, atabalades i esverades, perquè s’havia fet fosc… —Un dia et ficaré a la rentadora! —li deia sovint la mare a en Miquel. —Sempre em dius el mateix, mare, però mai no ho fas! No ho veus que ja no hi cabo a la rentadora! —responia en Miquel mentre caminava cansat cap a la banyera. —Vinga, Miquel, afanya’t que es refreda el sopar —responia la mare. —Mare, saps?, avui ha arribat un nen nou al barri; es diu Jose i té la meva edat. Li hem demanat que fes de porter, però no n’ha parat cap… L’endemà, la colla, amb en Jose inclòs, va repetir partit. En Jose va ser dels primers a arribar…; en Miquel i en Jose es van fer molt amics. Tenien moltes coses en comú. Entre d’altres, que estaven preocupats perquè eren els més petits, els altres en sabien molt i de vegades no era fàcil jugar allà al mig. —Saps? —li va dir en Miquel a en Jose—, ens podríem apuntar a l’OAR…
Ens apuntem a l’OAR? 0 2
Ens apuntem a l’OAR? Unes setmanes més tard, a la sortida de l’escola, en Miquel i en Jose van quedar per anar-se a apuntar a l’OAR. La gent sabia que l’OAR era «el club del bisbe». Explicaven, i això és ben cert, que havia nascut l’any 1957 quan un capellà —mossèn Jaume Mugosa— havia tingut la pensada de crear un club de futbol. Això l’ajudaria a integrar i permetre conviure a nois de diferents classes socials i, de passada, mentre jugaven a pilota, ell podria col·laborar a educar-los… Els avis i les àvies de la ciutat recorden que mossèn Jaume anava amb una Vespa. Expliquen que li costava poc d’aparcar-la. Sempre que podia s’arremangava la sotana i aprofitava per fer quatre xuts. Li encantava el futbol i estava convençut que els nois podien aprendre moltes coses mentre es divertien jugant a pilota. El pare d’en Miquel va explicar al seu fill i a en Jose que les instal·lacions eren propietat de la Fundació Casa Misericòrdia, una Fundació que depenia del bisbat. Aquest les cedia a l’OAR per desenvolupar-hi la seva obra esportiva. El compromís de l’OAR era cuidar i millorar constantment les instal·lacions en benefici dels nois que hi jugaven. En Jose, que havia après moltes coses de la conversa amb el pare d’en Miquel, va preguntar-li: —I què vol dir «OAR»? Són unes sigles, oi? —Doncs, sí! Volen dir Obra Atlètico Recreativa —contestà en Miquel. És un nom estrany, però és l’herència que ens va deixar mossèn Jaume.
En Miquel i en Jose van arribar al camp decidits a apuntarse. Però primer havien de demanar informació! —Hola! —els saludà un noi molt trempat que els va rebre. —Hola! —van respondre tots dos a la vegada… —Que us puc ajudar? —Sí, volem demanar informació per apuntar-nos a l’OAR —va dir en Miquel. —Què hem de fer? —va afegir en Jose. —Doncs mireu: heu d’omplir aquest full amb totes les vostres dades i portar-ho. Ep!, i ho han de saber els vostres pares… —els va explicar el noi encarregat del Club. —I quina edat teniu? —Sis anys —van dir tots dos alhora. —Molt bé —va continuar el noi—. A l’escola de futbol tenim lloc per a tots dos. Si voleu podeu començar dimarts vinent. Entrenareu els dimarts, els dijous i els divendres de 2/4 de 6 a 2/4 de 7. —I què hem de dur? —va demanar en Jose. —De moment, ben poca cosa. Roba i calçat esportiu. Ah!, i una bossa, amb tovallola i sabó, per dutxar-vos després de l’entrenament. Més endavant, ja us informarem de l’equipament necessari. Ara, per provar si us agrada, ja n’hi ha prou! En Miquel i en Jose, estaven entusiasmats: jugarien en un equip de debò, aprendrien molt de futbol, tindrien un entrenador, uns vestuaris, porteries de veritat…
I ara‌, a entrenar-se amb tot l’equipament! 0 3
I ara…, a entrenar-se amb tot l’equipament! Ja feia dues setmanes que en Miquel i en Jose s’entrenaven. Havien conegut molts nens nous, d’altres escoles, i coincidien amb algun company de la seva. En el seu grup hi havia en Marc, en Toni, l’Abde, en Biel, en Juan Gabriel, l’Àngel, la Mònica, l’Aleix, la Lluïsa i en Moha. També havien vist que les noies jugaven a futbol… Cada dia que hi havia entrenament, sortint de classe els esperaven les mares amb les bosses preparades i un petit entrepà, un suc…, i apa: a entrenar-se. Alguns arribaven a peu, d’altres venien amb cotxe. Moltes famílies es posaven d’acord per fer un estalvi de viatges… —Jose, ja tens tot l’equipament? —va preguntar en Miquel. —Sí, Miquel, és molt bonic! També m’he comprat unes botes, ja que les que m’havien deixat per provar no m’anaven gaire bé. A casa hem hagut de trencar la guardiola, però valia la pena! Ah!, i en Robert m’hi ha ajudat perquè ha explicat a la mare que és molt important portar un bon calçat, i proteccions per no fer-se mal… —Jo també m’he comprat unes botes noves —va respondre en Miquel—. I són de color vermell, com la samarreta de l’OAR —va afegir. En Miquel i en Jose estaven situats en un grup de nens i nenes d’entre sis i set anys. Durant els entrenaments paraven l’orella a tot allò que els deia l’entrenador. Tenien ganes d’aprendre. Avui tocava parar i passar la pilota…; semblava fàcil… però… Sí, noi, sembla
molt fàcil quan ho fa l’Iniesta per la tele, però a en Jose i a en Miquel els costava! —Si ens hi esforcem, ho aconseguirem! —deia en Miquel. —Segur que sí —replicava en Jose, que era molt optimista. En Miquel i en Jose es van espavilar molt en pocs dies. Van aprendre, a més de molt de futbol, moltes altres coses! Com que els pares tenien prohibit l’accés als vestidors, començaven a prendre responsabilitats: tenien cura de la seva roba i de la higiene, es dutxaven sols…; tot això formava part de l’educació esportiva i social. Els pares se’n va adonar de seguida… Tot i així hi havia algun dia que en Miquel apareixia per casa amb tres mitjons o li faltava la dessuadora! Prou que en Robert, el coordinador, recordava insistentment als pares que havien de dur la roba marcada, per saber de qui era quan s’extraviava… i és que a la secció d’objectes perduts del Club tenien força feina…
El primer partit d’entrenament 0 4
El primer partit d’entrenament El divendres començava el primer partit del campionat social intern que feien els nens de l’escola de futbol de l’OAR. En Miquel i en Jose estaven molt nerviosos. Era la seva estrena i ho volien fer bé. L’avi d’en Miquel els aniria a veure, i el germà gran d’en Jose, també. En Jaume, l’entrenador del seu grup, havia preparat una xerrada per explicar les funcions dels diferents jugadors de l’equip. Ells feien futbol 7. —Comencem pel porter! —va dir en Jaume. —Què ha de fer el porter? —es preguntava en veu alta! I tots els nens contestaven: —Parar les pilotes!!! —Sí —va confirmar en Jaume—. Però fa més coses —i va afegir—: com que veu el partit de cara pot ajudar els companys a col·locar-se bé al camp, i així avisar-los si algú es despista! —Els defenses han de defensar —continuava explicant en Jaume—, però també són els que inicien les jugades, perquè el futbol s’ha de jugar des de darrere i amb la pilota sempre controlada…; els mitjos enllacen la defensa amb la davantera, són molt importants, i els davanters… —Han de fer gol! —digué entusiasmat l’Abde. —Sí, és clar, han d’intentar d’acabar les jugades, fer gols i, quan perdem la pilota, són els primers que han de defensar! —els alliçonava en Jaume. —Som un equip i tots fem una mica de tot de forma coordi-
nada i ordenada. Hem d’anar tots a l’una —va acabar dient en Jaume. —Ostres, que difícil —pensava per dins en Miquel…—, i jo que em pensava que només es tractava de xutar endavant i fer gols… —I a tu de què t’agradaria jugar? —li va preguntar en Jaume a en Jose. —Jo voldria fer de porter, però vull provar de tot. En Jaume, que estava a l’aguait de tots els membres de l’equip, va afirmar que tots provarien diferents posicions. Així veuria, amb el temps i els partits, quines aptituds tenien i on podrien treure més rendiment del millor de cadascú. El primer partit va ser molt divertit i els dos equips van acabar empatats a 5 gols. En Miquel va fer un gol i en Jose, dues parades impressionants!
El dia de la presentaciรณ 0 5
El dia de la presentació En acabar l’entrenament, l’entrenador va donar un full a tots els membres de l’equip. Va insistir que, sobretot, arribés a casa! Era el programa de la presentació. El dijous següent, que era festa, es feia la presentació de tots els equips de l’OAR. En Miquel, en el mateix vestuari, va llegir… —Òndia, hi haurà xocolatada… nyam! M’agrada molt la xocolata —va dir a en Jose. —I es faran les fotos oficials! —va continuar llegint en Jose—. Què són les fotos oficials? —va preguntar-se en veu alta… En Jaume, l’entrenador, que sempre tenia l’orella parada, va explicar a tot el grup: —És la foto que fa el Club a tots els jugadors. Primer de forma individual, després la de l’equip i, al final, una de tots junts. —I ja hi cabrem tots a la foto? —va demanar l’Abde. —Sí, és clar que sí! Cada any ve un fotògraf professional! —Ah!, i hem de venir vestits amb l’equipament dels partits! —va fer observar en Marc que tenia un germà gran i ja havia vingut altres anys… El dijous a primera hora del matí van començar a arribar al camp de l’OAR una munió de nens, nenes, joves, pares, àvies, avis… I tots els nens i les nenes anaven vestits igual! Feien molt goig! —Hem de fer cua perquè ens donin la xocolata —va dir en Jose a la seva mare. —Quina bona olor! —anava dient en Miquel, que era llaminer!
—I tant —va afirmar en Jose mentre es tornava a cordar les botes. —Vinga nois! Que ens hem de col·locar! —anava repetint en Robert, ben atabalat de tanta gentada! Cada grup es va anar organitzant. Els equips es van anar posant per edats. —Són més de 400 jugadors! —explicava el president del Club als pares d’en Miquel. I va començar la sessió fotogràfica. Unes pilotes per fer fotos individuals, els bancs per fer la foto de cada equip… —Després desfilaran i al final faran la gran fotografia —explicava un avi amb molta experiència. En Roger, el fotògraf, anava de bòlit: —Clik!!!, clik!!!, clik!!!, vinga una altra; clik!!!, clik!!! I ara la de l’equip! Tu, noi! Posa’t més a la dreta, més juntets…; els més alts al darrere… —I en un tres i no res es van fer les fotos. —Qui sap si hauré quedat bé? —es preguntava la Mònica que era una mica presumida… —És clar que sí! Tu sempre quedes bé —reia en Biel. Quan tothom va estar fotografiat, va començar la desfilada. Feia goig de veure tots els equips junts, dels més petits fins als més grans… Tots passaven davant la tribuna plena de gom a gom enmig dels aplaudiments dels pares, dels germans, dels avis… —És una festa! Tothom s’adona de la dimensió del Club! —es deien dos pares en un racó… —I ara la foto final! —va dir en Robert. —CLIK!!!
Els entrenadors 0 6
Els entrenadors Han passat cinc anys… En Miquel i en Jose continuen junts. Són a la categoria d’alevins, jugant a futbol 11. Durant aquests cinc anys han passat i viscut moltes experiències, unes més bones, altres més tristes. L’any anterior s’havien ajuntat amb l’altre equip de futbol 7 del mateix Club per poder fer la plantilla de futbol 11, ja que es necessiten més jugadors. En els darrers cinc anys hi ha hagut nens i nenes que han plegat, en adonar-se que el futbol no era la seva passió, que tenien altres preferències… Altres han agafat l’opció de quedar-se a l’escola de futbol sense competir, però continuen entrenant i jugant entre ells cada setmana. També s’hi han anat incorporant d’altres nens, alguns en saben molt! A més, com que més o menys cada any han jugat amb els mateixos contraris, han vist l’evolució que han fet. Abans moltes vegades perdien partits perquè l’equip contrari tenia algun noi molt bo i forçut que, jugant individualment, els feia els gols. En Martí, el nostre entrenador actual, sempre ens diu que allò més important a la nostra edat és aprendre a controlar i passar la pilota. —La força ja us arribarà! —repeteix tot sovint. —Uns bons fonaments són la base per al futur, i hem de saber aprendre de les victòries i, sobretot, de les derrotes —segueix explicant. I això és ben cert! En Miquel i en Jose recorden un jugador
forçut del Riudepomes que l’any passat els va fer 4 gols en un partit. Però, com que jugava sol i el camp ara és molt més gran, aquesta temporada es cansa aviat i ara som nosaltres els qui guanyem. En Miquel i en Jose han après de tots els entrenadors que han tingut. D’en Jaume, d’en Jesús, i ara d’en Martí. Cada entrenador els ha ensenyat coses diferents! Un dominava més la tècnica; un altre, la motivació; un altre, la disciplina…; tots aquests aspectes són necessaris, sobretot la disciplina, la constància i l’esforç! Una altra consigna que han après d’en Martí és que sempre cal estar pendents d’allò que diu l’entrenador durant el partit i ser capaços d’oblidar allò que sentim de la graderia, perquè tots hem de treballar en equip i anar a l’una…
El nou camp de gespa artificial 0 7
El nou camp de gespa artificial En Miquel i en Jose anaven cap a l’OAR per fer un dia més l’entrenament. —Has sentit que volen fer el camp gran de gespa artificial? —comenta en Jose a en Miquel. —Sí, fa dies que se’n parla, però de moment em sembla que només és un projecte —respon en Miquel. —Estaria molt bé, poder jugar en el camp gran ens afavoriria! —afirma en Jose. —Sí, però pot anar per llarg…, sembla que fer el camp gran de gespa artificial val molts diners —diu en Miquel. —I com ho saps tu, tot això? —s’estranya en Jose—. Si que tens bona informació! —Home, no n’hi ha per tant! No és cap secret! És que l’altre dia en Vicenç, aquell pare de la Junta, va trobar el meu pare i li va explicar tota aquesta història perquè busquen la collaboració de tothom! —Ah! Sí?, i que el teu pare esponsoritzarà el Club? —Home, ja ens agradaria. El Club sol no té prou diners. Però el pare li va dir que poden comptar amb un equipament, el que ara és el nostre. —Que divertit! Ja em veig amb un rètol a la samarreta dient: «Carnisseria Tendre». —Ep! No te’n riguis!, que ho farem amb molta il·lusió! —No, noi!, no me’n ric. Em fa gràcia! De mica en mica, en Miquel i en Jose en van parlant amb altres companys al vestuari. Van descobrint que s’està des-
envolupant un projecte que consistirà a construir un camp nou de gespa artificial, acompanyat de nous vestidors i amb una sala de gimnàs polivalent… però només el nou camp de gespa artificial valdrà uns 400.000 mil euros. Són molts euros! —Em costa d’imaginar 400.000 mil euros junts! —diu en Miquel. —Òndia, a mi també. Però no van dir el dia de la presentació que l’Ajuntament ajudaria l’OAR? —Sí, sí, però ara no tenen ni un euro… també estan en crisi! De tota manera, en Miquel afegeix que els membres de la Junta estan molt animats; segurament no serà un projecte immediat, però hi ha l’esperança que sigui abans del que ens pensem. —I com s’hi pot col·laborar? —demana encuriosit en Jose—. Puc demanar al meu pare que ho comenti a l’empresa on treballa! Potser els interessa posar un anunci… —I jo puc dir a la meva tieta, la de l’estanc, si també vol posar un anunci… —Estaria bé! Es pot ajudar de moltes maneres, amb un anunci, amb material, amb pilotes per als partits, fent-se soci… —Doncs, ho comentaré a casa tot sopant —diu en Jose. —Afanyem-nos, que arribem tard a l’entrenament!
El reglament de règim intern. Joc net i respecte a tothom 0 8
El reglament de règim intern. Joc net i respecte a tothom «Actuar amb respecte, cordialitat, esportivitat i honestedat envers els companys, l’equip contrari, els àrbitres i el públic en general…» En Miquel estava llegint el punt 8 del reglament de règim intern de l’OAR, que continuava dient: «No menystenir, insultar o marginar ningú en cap circumstància. Acceptar amb esportivitat tant la derrota com la victòria». —Què et sembla Miquel, el reglament de règim intern? —li demana en Martí, l’entrenador. El dissabte havien anat a jugar a fora i a la grada hi havia hagut un espectacle llastimós. Els pares van creuar-se més que paraules i el pobre àrbitre va haver de marxar amb la cua entre cames. —Que està molt bé!, però una cosa és la teoria i una altra, la pràctica. És curiós: a casa els pares només fan que parlar de bona educació i bones maneres i sembla que quan entren en un camp de futbol tot estigui permès! —va dir en Miquel. —I, doncs? Què podem fer-hi? —va afegir en Jose. —No ho sé —diu en Miquel—, però si el meu pare actués com ho van fer els pares de l’equip rival l’altre dia, jo em moro de vergonya! I si féssim una carta per als nostres pares explicant-los com volem que es portin en un camp de futbol…? —va apuntar en Biel. —Ep!, és una bona idea! —va afegir en Miquel. —Nois, us felicito per la idea, si voleu us dono un cop de mà —va dir en Martí—. Som-hi, doncs.
«Estimats pares, us agraïm que ens vingueu a veure els caps de setmana quan fem l’esport que més ens agrada, que ens acompanyeu i ens porteu amb el cotxe, que ens animeu i aplaudiu… però de vegades, com per art de màgia, us transformeu i mostreu comportaments que no ens agraden. Vosaltres, que ens heu ensenyat a comportar-nos formalment i a tenir bones maneres, no ens agradaria que ara espatlléssiu allò que hem après de vosaltres per culpa del futbol. Nosaltres no us podem castigar… que seria allò que faríeu amb nosaltres si no ens comportéssim adequadament. Penseu que nosaltres, els jugadors, aprenem dels vostres gestos, de les vostres paraules, us imitem. I sabem que, a vegades, els àrbitres o els jugadors o l’entrenador s’equivoquen, però és que no ens passa a tots això? L’entrenador és el nostre amic i ens ajuda a gaudir jugant a l’esport que més ens agrada, tots els jugadors som importants per a l’equip i ens esforcem per fer-ho bé, hem de tenir una actitud esportiva i de respecte envers tothom, siguin prims o grassos, bons o dolents, blancs o de color, i ningú no ha de menysprear ningú. Volem continuar gaudint amb el futbol i que vosaltres ho compartiu amb nosaltres. Cordialment, Els jugadors de l’Aleví» —Ha quedat rodona —va pensar amb satisfacció en Miquel—; el proper dissabte la farem arribar als pares. —Això sí que és un bon resultat —afirma amb satisfacció en Martí orgullós dels seus jugadors. VISCA EL JOC NET!
Campions 0 9
Campions Som a finals de temporada...i anem primers! Tenim un punt d’avantatge sobre el segon classificat, el Fe Esportiva, que dissabte visitarà l’estadi Torras i Bages. —El partit del dissabte és clau —diu en Martí, l’entrenador—. Podem deixar el segon a 4 punts i proclamar-nos campions. Us agradaria quedar campions oi? —Síííííííííííííííííí —diuen tots a l’una. —Doncs hem de concentrar-nos a la feina. Fa un any que treballem plegats i tothom sap què ha de fer. Al camp hem de donarho tot, després la pilota entrarà o no, però cal entrenar amb la mateixa intensitat amb què volem jugar —acaba dient en Martí. —En Martí, l’entrenador, és un bon noi —diu en Miquel a en Jose. —Sí, té mà esquerra i paciència —diu en Jose a en Miquel. Els jugadors tenen opinions diverses d’en Martí. Tots li veuen aspectes diferents: —Ha aconseguit fer una bona pinya de tot l’equip —diu l’Abde. —Però és una mica exigent —diu en Toni, que acaba d’arribar al grup d’entrenament i és un dels jugadors destacats de l’equip. —Si no fos exigent no hauria aconseguit aquest esperit de lluita de tot l’equip. Amb ell sabem que qui s’esforça durant la setmana té més possibilitats de jugar de titular. Això és cert, en Martí procura que tots els jugadors juguin al màxim, però té clar que s’ho han de guanyar. A més d’assistir als entrenaments, és important l’actitud, el treball i les ganes de millorar, de superar-se contínuament. Sap que fer un EQUIP amb majúscules és l’única forma d’aconseguir bons resultats.
Arriba el dissabte i tot està a punt; bé, tot no! En Toni, el golejador, està lesionat i no podrà jugar el partit. En el seu lloc segurament sortirà l’Abde. En Martí està molt tranquil i això ho encomana a l’equip, tots saben què han de fer i tenen moltes ganes de jugar. Tota la plantilla se sent important, els ho ha demostrat setmana rere setmana. —Bé, nois —els diu en Martí—: el que hagi de ser, serà. Anem a totes i gaudiu del partit. El joc és molt emocionant, amb alternatives al marcador, al partit de l’anada ja havien empatat a 4 gols. Faltant 5 minuts per al final estan empatats a 3 gols. Tiiiiiiiiiiiiiit, se sent un xiulet: penalt en contra de l’OAR, assenyala l’àrbitre..., i expulsa el porter per ser el darrer jugador. En Jose, que avui descansava —van alternant amb l’altre porter— haurà de sortir. En Martí l’avisa: —Vinga!, Jose, has de sortir; ànims i confiança. No hi ha problema: en Jose sap ben bé què ha de fer, triarà una banda i s’estirarà tant com pugui. El davanter pren embranzida i xuta, en Jose vola cap a la seva dreta i amb la punta dels dits aconsegueix desviar la pilota, just per sortir a fora. —Bé, bé, Jose! —ha estat el crit unànime dels seguidors de l’OAR. A la darrera jugada del partit l’Abde fa la jugada somniada per tothom. En un contracop molt ràpid s’escapoleix del contrari i xuta un punterot que entra pel mig de la porteria, és el gol de la victòria... i segurament del campionat!
La festa de cloenda i el millor company 1 0
La festa de cloenda i el millor company La temporada s’està acabant i ja fa dies que al Club anuncien la FESTA DE CLOENDA. L’Oriol, un jugador nou d’aquest any, pregunta a en Miquel: —I què és, la festa de cloenda? —Òndia, no ho saps? És una activitat molt divertida. Durant el dia s’organitzen partits, per exemple de pares contra fills. L’any passat li vaig fer un túnel al meu pare, que encara busca la pilota. També hi ha altres activitats, cada any són una mica diferents… —Ah, sí? Sona bé, i què més? —Després al vespre fem el sopar. Hi van jugadors i pares de tots els equips. Al principi donem els premis als millors companys. —Als millors companys? Als que juguen més bé i fan més gols? —Nooooo, no és així! —diuen en Jose i en Miquel a la vegada. Molt aviat vindrà en Robert, el coordinador, i ens farà votar els millors companys. Nosaltres hem de pensar quins companys són els que s’hi han fet més, han entrenat més bé, destaquen per la seva companyonia i sempre estan a disposició de l’equip. —Ah! Això està molt bé, jo ja sé a qui votaré —insinuà l’Oriol. Quinze dies més tard, en la festa de cloenda… Al matí, en Miquel va tornar a fer un túnel al seu pare. Els nois van guanyar per golejada. Cada vegada els pares ho tenen més complicat, els nens es fan grans i cada vegada to-
quen més bé la pilota; tant, que els pares no la veuen a passar. Al vespre, durant el sopar, com comença a ser habitual, primer es fa la proclamació dels millors companys… per fi li toca a l’equip d’en Miquel. —…i el millor company aleví és…: en Jose i l’Abde! Hi ha hagut un empat. L’equip els aplaudeix, realment s’ho mereixen. En Jose no falla mai, treballa sempre i contínuament està animant l’equip. L’Abde, tot i no ser dels qui més juguen, no falla mai, sempre està disposat a ajudar els companys. Sopem, és una mena d’autoservei però és divertit, i ja estem acostumats a sentir la veu imponent del nostre president posant ordre a l’hora de fer cua: —Primer els del tiquet vermell!, que no s’aixequin els del tiquet groc fins que ho digui… Ara el segon plat. Penseu a deixar el plat brut a la pila i no patiu, que us en donaran un de net, però guardeu-vos els coberts… Està molt bé, fem gresca amb els companys i ens ho passem d’allò més bé, i també fem alguna entremaliadura entremig… però, un dia és un dia. Avui hi havia en Pep, que està amb els escoltes i col·laboren distribuint les begudes i recollint les taules. I, al final, fi de festa i cap a dormir. Demà serà un altre dia.
El mercat de fitxatges 1 1
El mercat de fitxatges Arriba l’estiu, i les vacances; però abans d’acabar la temporada al Club ja comencen a preparar la següent. No es pot improvisar, cal tenir entrenadors adequats per a tots els equips i jugadors suficients; i si cal reforçar algun equip no és una tasca fàcil. A en Miquel li va trucar en Robert per anar a signar la fitxa, van quedar aquell capvespre per fer-ho: —Hola Miquel —li diu en Robert—, com vas? —Molt bé, gràcies —respon en Miquel; i amb veu de preocupació li pregunta —ja sabem si en Toni i en Rafel continuen? En Toni és un davanter fort i gros que ha fet molts gols… el Fum Futbol Club i l’equip dels Emboirats de la Plana se’l disputen; i a en Rafel, que és molt bon jugador d’equip i juga al mig del camp, li volen fer una prova amb l’Espanyol i el Barça. —Doncs no ho sé —contesta en Robert— en Toni té un embolic mental, ja fa temps que l’empaiten i, és clar, jugaria en una categoria de més amunt i a més fins i tot li parlen de jugar la Champions League en un futur… Li fa il·lusió provar-ho, però… s’ho està pensant. I en Rafel el dimarts vinent anirà a fer una prova amb l’Espanyol, que ha demanat permís a l’OAR perquè l’hi deixi anar…; en fi, ja es veurà…, però no passa res, teniu un molt bon equip i encara que al final marxin tots dos suplireu amb facilitat aquestes baixes. També és possible que torni en Ramon. Ha estat dos anys amb el Fum Futbol Club i no hi està bé. Ha jugat menys del que s’esperava i ja està cansat de fer tants viatges, ell vol
passar-ho bé jugant a futbol amb els seus amics, ens ha dit. Si hi ha lloc a l’equip segurament fitxarà per nosaltres, no tot són males notícies. —Oh!, que bé… —s’acosta a la taula i pregunta—, on haig de signar? —Aquí, i aquí…; moltes gràcies Miquel, durant l’estiu t’enviarem la carta que t’explicarà quan començareu els entrenaments i els horaris de la temporada vinent. —Perfecte, gràcies; i segurament ens veurem al campus d’estiu. Adéu Robert. Sortint es troba amb en Jose, que també ha anat a signar la fitxa. —Que m’esperes? —li diu a en Miquel. —I tant!, sóc aquí fora. Mentre fan el camí de tornada en Miquel explica a en Jose la xerrada que ha tingut amb en Robert. —Doncs jo no vull marxar mai de l’OAR —replica en Jose—; m’ho passo molt bé i a més hi tinc tots els meus amics. —Sí, jo tampoc. Però, si et demanessin d’anar a un equip de categoria superior, no et temptarien? —reflexiona en Miquel dubitatiu—. Ostres, quin maldecap!, espero no trobarm’hi mai. —Ni jo tampoc —confirma en Jose—. Sóc de l’OAR. —VISCA L’OAR!