O totes o ningú: contra la professionalització
B
22
E
Bertran Salvador @bertran_s
La cultura es mor, però, contra tot pronòstic, crea estructures econòmiques gegantines —des de Netflix i l’esclat de productores i distribuïdores d’índole diversa, a l’especulació artística i les cases de subhastes. En les arts escèniques, malgrat que estiguin ferides de precarietat, sempre hi ha un pessic quantiós per a les velles glòries i els càrrecs polítics. Aquests recursos no són pas per a l’equip tècnic, l’escenografia, el so i les llums; tampoc, fins i tot, per a la majoria d’actrius, i el problema, més que no la falta de recursos, és la mala distribució d’aquests. El món cultural és, per tant, una piràmide marcada per la competició desfermada i per la centralització en unes poques mans d’un gran negoci simbòlic i econòmic. Ara ve la pregunta de fons: insuflar més diners —públics, és clar— a un sistema tan marcadament piramidal salvarà el sector de la precarietat? Piramidal per partida doble: poca gent ostenta el poder simbòlic cultural i, a més, existeix tot un món que és cultural, però que està exclòs de la cultura, que no deixem de ser un grapat de privilegiats que juguem amb discursos academicistes o un club selecte d’amics amb connexions. Què vol dir professionalitzar l’escena catalana? I en detriment de què l’estem professionalitzant? I encara podem anar més enllà: qui és el sector cultural català? Podem entendre’l com la gent que fa cultura, però hi ha moltes persones que volen fer cultura i estan silenciades
E
F
per aquesta verticalització endèmica. Pensem, si no, en quanta gent voldria escriure, dirigir, filmar, fotografiar, compondre —qui més qui menys, pot anomenar més d’una vintena de coneguts propers a qui els agradaria ser part de la cultura si no fos un món tan inaccessible. “No tothom té talent”, dirà qui encara cregui que aquest existeix sense privilegi ni competència... Arribats a aquest punt, potser caldrà defensar la utòpica unpopular opinion: què passaria si no professionalitzéssim el món de la cultura? Si no podem trencar la piràmide des de dins, deixem de nodrir-la, deixem de parlar de la cultura com a bé essencial quan, ara per ara, ens referim a un bé de classe. Reclamem una redistribució dels recursos entre totes les persones que vulguin dedicar-se a la cultura, però no estimulem un sistema precari que promogui la competència i creï guanyadors i perdedores. Deixem de banda reivindicacions reformistes i egoistes, i proposem una redefinició de la cultura, que no sigui embut i que sigui base, que no sigui professional i que sigui amateur. Recordem que allò professional només implica que, d’una banda, hi ha gent cobrant, gent que vol cobrar en el futur i gent que mai no cobrarà, i, de l’altra, gent que compra un discurs, gent que no el pot comprar i gent que ni tan sols està convidada a participar-hi. En definitiva, reclamem una cultura que sigui democràtica i social, compartida i cooperativa i que no generi engranatges de desigualtat, que ja n’existeixen massa!
“Deixem de parlar de la cultura com a bé essencial quan, ara per ara, ens referim a un bé de classe”
