La biografia popular

mare fets captius i reduïts a la condició d’esclaus. Amb la invasió dels àrabs, però, van quedar com a esclaus d’un moro ric.

Altres autors (P. Isla) pensen que el seu captiveri va esdevenir-se més tard, en la conquesta d’Aquitània per Abd-Ar-Rahman (any 731). El fet és que van ser portats presoners a Galícia, però llavors ja seria un home adult, cosa que contrasta amb totes les seves històries, a no ser que el seu naixement fos més tardà.

Més tard, no se sap si després de la batalla de Poitiers, com suposen els historiadors, o per causes personals, són alliberats: primer la mare, que torna a Bordeus, i després ell, que aprofitarà l’ocasió per a endur-se els cossos de sant Just i sant Pastor, que sempre més portarà amb ell. Aquest fet provocarà una gran discussió sobre la versemblança de la història, ja que baixar de Galícia a Alcalà d’Henares, on van ser martiritzats sant Just i sant Pastor, sembla un disbarat. Més tard tornarem sobre aquesta dada.

Un cop obtingudes les relíquies, sant Úrbez torna a Bordeus per mar. Però al cap de poc temps decideix passar els Pirineus i dedicar-se a la vida eremítica, de la qual ja hi havia una gran tradició en Sobrarbe: pensem tan sols en sant Victorià i sant Visorio.

Popularment i oralment es contava també que havia passat els Pirineus per retrobarse amb la seva estimada.

El recorregut que enceta té dues fases: la primera com a pastor, la segona com a mestre espiritual i sacerdot, després de passar pel monestir de San Martín de la Val d’Onsera. El primer itinerari s’inicia a la Val de Vió, a Sercué, Gallisué i Vió, sempre com a pastor de grans ramats d’ovelles, restant a la val d’Añisclo, a la cova del Sastral, sobre el riu Bellós i Aso, on es retirava a meditar i fer oració. És en aquest context que apareixen les narracions dels seus fets extraordinaris, tals com que els seu ramat només es menjava les males herbes dels sembrats i deixava intacte el cereal, que mentre dormia una abella blanca li entrava per una nariu i li sortia per l’altra, i que desfeia la neu perquè els qui havien anat a buscar consell a la cova se’n tornessin sense fatiga; o que els animals feréstecs l’acompanyaven a la nit i no el deixaven fins que no els beneïa.

D’aquesta vall es retira per no fomentar més l’admiració de la gent, però els deixa dit a les famílies on ha servit de pastor: «Tu no seràs mai ni més pobre ni més ric».

En aquesta afirmació rau precisament la meva primera consideració: que els sants i els herois tenen en la narrativa oral un comportament cumulatiu, arrossegant en la seva biografia trets característics d’herois anteriors. Així, aquesta frase és l’estereotip de la maledicció de les Encantàries, població antiga vençuda per pobles agrícoles.

Aquests pobles vençuts, enfuriats i sovint anorreats, que vivien en coves, maleïen així qui els robava un llençol o tovalla que rentaven al riu, i que els vencedors suposaven plens de màgia ja que conferien sort a qui en pogués haver una. Eren peces molt admirades per la seva finor i blancor, perquè eren de lli i el poble vencedor no en dominava la tècnica.

En altra ocasió, en la següent estada a Albella, a la Ribera de Fiscal, sant Úrbez profetitza que la casa on ha treballat de pastor sempre tindrà a cada generació algú 92