passatge d’Espèrcius a l’illa del Lango, va afusellar sense contemplacions l’esmentat Voyage de Mandeville (Riquer 1990: 302-304). L’extens plagi es pot documentar en el capítol CDX, quan el cavaller Espèrcius, «que Tirant havia tramès per ambaixador al rei de Sicília», intentant retrobar l’estol principal de l’heroi, «tirà la via de la canal de Romania, e pres-lo fortuna e llançà’l en l’illa del Lango, e aquí la galera donà a través e perdé’s tota la gent, exceptat lo cavaller Espèrcius ab deu hòmens». En aquesta misteriosa illa del Lango, els nàufrags troben «un home vell qui guardava un poc de bestiar». I és aquest pastor qui els informa que «en tota la illa no hi havia població sinó un petit casal en què estaven quatre casats [...] exelats de l’illa de Rodes», per tal com «aquella illa era encantada e deguna cosa no hi podia profitar». Espèrcius li prega al pastor que «los volgués dar a menjar». I aquest, en un gest de bíblica caritat, «hagué compassió d’ells e dix-los que de sa misèria ell los faria part». És ja en haver menjat quan Espèrcius interroga el pastor sobre «qui havia encantada aquesta illa». I aquell, naturalment, accedeix a donar-li resposta: «Per ço com li paria ell ésser home de bé, lo hi volia tot recitar». És ací, precisament, quan el pastor es posa a «recitar» com és que aquella illa «és encantada», on s’inicia el famós plagi. Les paraules que Martorell manlleva a Mandeville expliquen –com se sap– que Hipocràs, l’antic príncep i senyor del Lango i de Cretes, tenia una filla «molt bellíssima», la qual va ser encantada per la deessa Diana i es troba ara en aquella illa «en forma d’un drac que té bé set colzes de llong». Aquest drac –que és conegut com la Senyora de les Illes, i que en realitat no és sinó la bella princesa– quedaria desencantat i «tornaria en sa pròpia figura e en son estament quan trobaria un cavaller tan animós que la gosàs anar a besar en la boca». Les paraules de Mandeville que Martorell adopta i adapta7 en el seu Tirant refereixen un parell d’intents frustrats que ja s’han produït en el desencantament de la princesa. El primer és protagonitzat per «un cavaller de l’Hespital de Rodes, qui era un valentíssim cavaller». Suposadament... Perquè a l’hora de la veritat, aquest «valentíssim cavaller» no deixa de comportar-se –ai!– com un cagamandúrries ridícul i poregós: E quan lo cavaller la véu així horrible [la testa del drac] començà a fugir, e lo drac lo seguí, e lo cavall portà lo cavaller, mal son grat, sobre una roca e saltà en la mar, e així lo cavaller fon perdut.
7
Quant a l’adaptació que Martorell fa del text de Mandeville no deixa de ser significatiu que, a pesar d’aquesta fidelitat amb què segueix i transcriu el Voyage d’outre mer, Glòria Sabaté (2000) puga observar un matís com el següent: «En Mandeville el cavaller de l’Hospital fuig perquè el seu cavall s’espanta, mentre que en el Tirant la fugida és per voluntat pròpia; amb això Martorell mostra un cavaller covard i la seva fugida minva el seu honor, i serveix de contrast amb Tirant, últim cavaller dotat de les antigues virtuts de la cavalleria». 27