trobar amb aquest problema amb els Goigs de la Mare de Déu de Badaín, a Sobrarbe, que narraven la destrucció de la imatge durant la guerra civil, de forma molt pròpia de la postguerra. Els goigs ho deien d’una manera que perpetuava la segmentació de la població. La divisió estava entre el poble que volia deixar de banda l’episodi i els joves i estudiosos que ho volien perpetuar perquè era la pròpia història que, de fet, constituïa el seu patrimoni i memòria col·lectiva. La solució emprada, finalment, va ser la de modificar parcialment l’estrofa que esmentava els fets, però d’una manera que ara la fa incomprensible fins i tot poèticament. En el cas de Ribagorça, he trobat els goigs sencers de la Mare de Déu de la Penya, de Graus, amb una estrofa referent a una guerra naval contra els turcs, en que la Mare de Déu ajudava un capità cristià a introduir-se dins les files enemigues. En la nova edició de reintroducció dels goigs, dels que darrerament només se’n coneixien i cantaven quatre estrofes, vaig voler eliminar l’estrofa –tot fent-la constar, no obstant, en la història, al darrere del full, per tal de conservar-ne la memòria, tot evitant-ne l’ús, per a no perpetuar la imatge d’una Mare de Déu guerrera. Doncs bé, em vaig trobar amb l’oposició d’alguna persona que adduïa la fama de guerrera de tota una Mare de Déu del Pilar, la devoció a la qual és d’un rang superior a la de la Mare de Déu de la Penya, i per tant, justificava l’estrofa. La història sagrada, realment, continua viva en els goigs. La present recerca té, en el treball de camp, un vessant molt interessant, ja que no podem intuir, només en un full imprès dels goigs, tendències com les que he observat en la Ribagorça, on els goigs vius solen ser cantats per les dones, si es refereixen a una santa o a la Mare de Déu, i pels homes, si es refereixen a un sant o al Sant Crist. En canvi, quan la tradició depèn de la gent retornada de l’emigració per la festa, l’interès de la gent és de poder-los cantar tothom, i sobretot, passar la tradició als fills nascuts fora del poble. També he pogut, tot fent recerca, suscitar un nou interès pels goigs, fent que alguns es tornin a cantar, i fins emprant-los per algun ritu de pas, com les noces, tot servint a la finalitat de la perpetuació de les històries sagrades de la comunitat que s’activen en moments forts comunals i en els ritus de pas individuals o col·lectius.
BIBLIOGRAFIA COURCELLES, Dominique de (2008): La Veu de l’Àngel. Barcelona. Fragmenta Editorial. FACI, Roque (1739-1979): Aragon, Reyno de Christo y Dote de Maria Santissima. Zaragoza. DGA. PAGES, Amédée. (1936): «La dansa provençale et les goigs en Catalogne», dins Homenatge a Antoni Rubió i Lluch. Barcelona. IEC. PLADEVALL, Antoni (1978): L’Origen dels Goigs i la Devoció del Roser. Barcelona. Butlletí dels Amics dels Goigs. ROIG, Joan (13-I-2003): Els Goigs. Biblioteca Digital de Carrutxa. ROMA, Josefina (2002): «Els Goigs com a èpica local; universalitat i localitat», dins Ignasi MORETA, Estudis sobre els Goigs. Barcelona. Mediterrània. 89