[…] Monsieur le Gouverneur fait saluer Loufu: «N’accepteriez-vous pas que nous montions ensemble?» Loufou s’est avancée et porte la parole: «Monsieur le Gouverneur, quelle est cette folie! Monsieur le Gouverneur a son épouse à lui, Et moi aussi, Loufu, j’ai mon mari à moi!» (Diény 1977: 6-9)
Al món clàssic, la morera era un àmbit propici als encontres amorosos. Els joves amants Píram i Tisbe (Ovidi, Metamorfosis, IV, 55-166) es retroben en secret sota una morera prop d’una font. A més, Tisbe espera que la morera done sempre móres negres, vestides de dol, en record de la sang vessada dels dos amants. I durant el Renaixement, Vida recomana no enviar les dones (joves i també velles) a pujar a les moreres perquè «un jove sàtir insolent eixirà del bosc i, mirant per sota la roba, les farà envermellir» (Vida 1527: vv. 220-225). A la fi del segle XIX, les cultivadores de seda mediterrànies són encara al camp. Una estampa literària ens la mostra Frederic Mistral, al seu gran poema Mireia, amb una visió idíl·lica del camp centrada en les dones provençals que canten mentre cullen la fulla:3 Cantau, cantau, les jovencelles, que el collir ama cantarelles! Bells són els verms de seda, que dormen a les tres. Són les moreres atapides, plenes de joves deixondides, com vol d’abelles eixerides que roben mel flairosa, als romanins, d’un bes. Tot desfullant branques novelles, cantau, cantau, les jovencelles! (Salvà 1981: 35)
En el context valencià podríem trobar visions idíl·liques semblants. El poema segurament més important sobre el procés de collir i pelar la fulla és «Traient de rama» de Constantí Llombart, que narra el dramatisme d’una família llauradora que posa moltes esperances, somnis i il·lusions en una collita que, 3
Un dels cants de treball és l’anomenat «Cant per a la recollida de la fulla». Els testimonis que tenim del segle XX l’associen a homes que canten dalt i entre les fulles de les moreres (Ortega 2008).
38