Set homes i un lloro, Toni Coromina

Page 1

Toni Coromina

SET HOMES I UN LLORO

Selecció i edició de Jordi Puntí Epíleg de Quimi Portet

LAccent

SET HOMES I UN LLORO

SET HOMES I UN LLORO

Selecció i edició de Jordi Puntí Epíleg de Quimi Portet

LʼAVENÇ Barcelona 2022

Toni Coromina

Barcelona, novembre de 2022

© del text, hereus de Toni Coromina © de la selecció i pròleg, Jordi Puntí © de l’epíleg, Quimi Portet © d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., 2022 Mallorca 221, sobreàtic 08008 Barcelona Telèfon: 93 245 79 21 www.lavenc.cat www.llegirencatala.cat

Es reserven tots els drets. Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, amb excepció prevista per la llei. Adreci’s a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) si necessita reproduir algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 93 272 04 47).

L’Avenç forma part de l’Associació d’Editorials Independents Llegir en Català. Disseny i composició: L’Avenç

THEMA: FBA

ISBN: 978-84-18680-22-9 Dipòsit legal: B. 19972-2022 Imprès a Gràfiques 92

TAULA

Descregut, lliure i irreverent, per Jordi Puntí. . . . . . . 9

Set homes i un lloro . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19

El llegat d’Anton Nofrarias, el Gravat Crosta 21 Monsenyor Rius, un parent al Vaticà. . . . . . .31

El Niño de la Brocha . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . ..39

Les sabatilles del bisbe Guix . . . . . . . . . . . . . .46

El flabiol d’en Roviretes. . . . . . . . . . . . . . . . . .58

Joan Sayós, acròbata de l’aviació i el pensament61 Peret. Un comiat. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .69

Aventures de la llora Ramallets. . . . . . . . . . . .74

Breus memòries d’un antifranquista desencisat . . . .81

Un nen del pa d’àngel . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .93

Ca la Gitana .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .95

La vida tràgica de Verdaguer. . . . . . . . . . . . .99

Cartes i mala lletra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .102

Addicció a la sardana . . . . . . . . . . . . . . . . . . .107

Vic i Olot, parents llunyans . . . . . . . . . . . . . .111

Ruta verdagueriana profanada. . . . . . . . . . .114

La mòmia del museu. . . . . . . . . . . . . . . . . . .118

Els nens del pa d’àngel. . . . . . . . . . . . . . . . . .123

El sol no sap sortir. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .128

El camió de la llet. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .131

Els canelons de la tieta. . . . . . . . . . . . . . . . . .134

L’home dels nassos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .137

Les amistats traspassades queden per sempre140

Epíleg: Fruint de la vida lliurement, per Quimi Portet147

Procedència dels textos i de les fotografies . . . . . . . . 157

LLIURE I IRREVERENT

DESCREGUT,

La mort de Toni Coromina als 65 anys —massa jove, massa aviat—, el 22 de novembre del 2020, a causa de la covid i amb una patologia prèvia greu, ens va privar d’un gran contador d’històries, tant en el registre oral com escrit. Nascut a Vic el 1955, en Toni era un home descregut, lliure, irreverent, amb una gran tendresa que corria per sota de l’humor i la ironia; cultivava amb entusiasme l’amistat de carrer, de cafè, de telèfon, de banc del parc, i sovint trobava en el biaix més tradicional de la Ciutat dels Sants un espàrring ideal per aplicar-hi la seva crítica enjogassada.

Aquesta inclinació per la facècia i la provocació l’acompanyava des de l’adolescència. Inquiet i viatger, hippy de primera volada, va ser una de les figures més visibles de la contracultura juvenil que als anys setanta del segle passat volia sacsejar la societat conservadora de Vic, buscant-los les pessigolles amb

11

accions insolents i divertides. Moltes d’aquestes accions «desmitificadores», com deia ell mateix en un article de fa uns anys, es produïen al voltant de la colla del Cafè Vic, com per exemple la creació de «la societat Astilleros del Ter, una entitat fantasma que va promoure el Periple Pantaner de Sau, la cursa no competitiva sobre estrambòtics ginys flotants que durant molts anys va animar l’oci de molts joves osonencs i va proporcionar espectacle a les masses». Al voltant de la colla del Cafè Vic també es va fundar la companyia Teatre Trilingüe La Troca, que va arribar a escenificar quatre vodevils burlescos, on parodiaven el projecte seriós i beckettià de La Gàbia Teatre. També van muntar el Solàrium a la plaça Major, convertint l’àgora vigatana en una platja; van fundar la Coral Vajillas, «una formació musical entre surrealista i desballestada»; van engegar la campanya «Vic, ciutat d’interès relatiu», una paròdia institucional, a més del Festival de Música Insòlita, «sota l’empara d’una esbojarrada Coordinadora de Jovent Moderat i Conservador d’Osona, un nom amb clares connotacions iròniques, que agrupava diverses personalitats que no semblaven pas gaire moderades ni conservadores». Més endavant, el 1991, aquesta mateixa energia alternativa el va portar a fundar i dirigir una revista de curta durada, El pardal moderat.

A les imatges que testimonien aquelles platxèries coŀlectives sempre sobresurt en Toni Coromina: alt com un sant pau, se li endevina la capacitat d’en-

12

grescar els altres en les seves dèries. Aquest ambient també li permetia ser un músic circumstancial, creant amb Quimi Portet i altres amics el grup The Dumpers, on tocava el saxo, i després seguint de molt a prop —gairebé com una ànima inspiradora— la trajectòria del músic de Vic amb Kul de Mandril i, ja amb Manolo García, a Los Rápidos, Los Burros i El Último de la Fila. Anys després, el 1995, aquesta proximitat privilegiada el va dur a escriure El que la sigue la persigue. Biografía tolerada de El Último de la Fila (Can). «Tota aquella colla estàvem una mica tocats del bolet», deia en Toni, en la seva aparició al documental Liverpool català. Boira, sants & rock’n’roll , que recollia el frenesí musical d’aquella època a Osona.

Jo vaig conèixer en Toni Coromina uns quants anys després de tot aquell sidral, quan ell ja coŀlaborava amb La Vanguardia escrivint al suplement setmanal de sàtira política El Burladero, que coordinava Jaume Collell. Amb en Collell, en Coromina i en Xavier Boada vam escriure a vuit mans una de les coses més estranyes que he fet mai: el llibret d’una sarsuela, que vam titular La desgraciada, guiant-nos per una partitura sense lletra del mestre Viladomat, i que es va estrenar el 1999 a les festes del barri de Gràcia, de Manlleu. A partir d’aleshores vaig mantenir amb en Toni una amistat contínua però espaiada, i sempre que ens trobàvem sabíem omplir el silenci. La seva conversa era alegre i salpebrada de notes d’humor, amb

13

una mirada subversiva i alhora juganera, i tenia la virtut de combinar anècdotes (personals o d’altri) i treure suc de les frases lapidàries sense ser mai embafador, al contrari. Sovint em feia la sensació que, malgrat tot el que explicava amb detall, havia viscut moltes més coses, com si la seva existència anterior —d’abans que ens coneguéssim— hagués donat per omplir el dipòsit de tres o quatre vides més. Aquests últims temps, d’ençà de la seva mort, parlant amb altres amics d’en Toni hem coincidit en aquesta impressió de conèixer només una part del seu món de referències, tan ampli, i de fet n’hi ha prou de llegir alguns dels títols que va publicar per adonar-se d’aquesta versatilitat, com ara Rebotiga d’iŀlustres (Premsa d’osona, 1989), llibre d’entrevistes que va publicar conjuntament amb Albert Om, o Cafè Vic, retrat duna generació de rebels i bromistes. 1970-1985 (EUMO-Ajuntament de Vic).*

L’octubre del 2002 en Toni va deixar de participar al suplement El Burladero, però va continuar vinculat a 14

* Qui vulgui aprofundir en el perfil polièdric d’en Toni Coromina —i la seva facilitat per conèixer personatges pintorescos— trobarà al canal de l’Ateneu de Vic, a YouTube, la gravació de l’acte de l’homenatge que se li va fer el al teatre Atlàntida, de Vic, el 28 de novembre del 2021, amb el títol d’Un rebel a la Ciutat dels Sants. Una colla d’amics hi vam desfilar per recordar i celebrar la seva personalitat amable, inquieta i gamberra.

La Vanguardia: elaborava junt amb el ninotaire Ventura la tira còmica al diari i, alhora, mantenia una columna sense dia fix on li deixaven escriure del que volgués, sovint amb un enfocament a l’actualitat de la plana de Vic; més endavant també com a autor d’una sèrie de retrats de creadors. Aquests canvis van coincidir amb la nova vida familiar a Vic —amb l’arribada de la seva dona, la Fàtima, i el posterior naixement dels seus dos fills, l’Akram i l’Aiman— i alhora amb més presència com a articulista en diaris, revistes i mitjans digitals com El 9 Nou, ElTer, La Resistència o Nació Digital. Mentrestant també li va agafar el cuquet de la ficció i va publicar la noveŀla A favor o en contra (Témenos, 2014), que duia el subtítol «Dietari d’un perruquer somiatruites», i el recull El bisbe ludòpata i altres contes (Témenos, 2016), a més del conte infantil La Rita i en Kubala (Témenos, 2018), amb iŀlustracions d’Isa Basset Mallol.

En tots aquests registres el que hi domina sempre és la veu d’en Toni: la seva manera d’explicar les coses, és a dir, una mirada sobre el món apresa durant tants anys de disfrutar anant a contracorrent i mostrant les arestes de les convencions. Quan el llegeixes, t’arriba la seva veu trencada i una mica rogallosa, el somriure còmplice, la pausa curta just abans de deixar caure un succés, una sentència o un record que havien engegat la conversa, i que sovint s’acabava amb una mitja rialla, un gest d’admiració, un silenci per calibrar l’abast del que acabava de dir.

15

Els familiars, amics i coneguts d’en Toni Coromina, doncs, fins i tot els passavolants que alguna vegada van compartir-ne l’entregent, retrobaran en aquesta selecció d’articles la seva personalitat. Els que no el coneguin hi descobriran una veu curiosa i encuriosida. La tria de textos hauria pogut ser molt més extensa, per descomptat, però he preferit acotar-la a partir d’un fil conductor: la seva memòria personal. Tots els articles parteixen d’algun record o hi culminen, i a vegades aquestes vivències compartides són l’essència del text, allò que en primera instància el motivava a escriure. No és estrany, doncs, que hi trobem mostres d’oralitat —sobrenoms, frases populars, paisatges i topònims de la Plana de Vic, llegendes, anècdotes que alguns li havíem sentit de viva veu— i que es combinin amb una llengua desperta, llegidora, que a vegades es delecta en l’ús de paraules poc freqüents o expressions locals, però amb tota naturalitat, sense ganes d’exhibir-se.

Els set retrats d’homes que obren el recull —més el record de la seva llora Ramallets com a propina— són un bon exemple de la facilitat d’en Toni per a la conversa i de l’interès per les vides apassionants, sense filtres ni prejudicis ideològics; són també retrats d’homenots per part d’un observador que s’enamorava dels seus subjectes i sabia captar-ne el detall revelador, el misteri d’una vida interior. La segona secció, «Breus memòries d’un antifranquista desencisat», recull el seu article potser més personal, que

16

ens retorna el Toni rodamon, hippy, tafaner i compromès a la ratlla dels vint anys. Finalment la tercera part —que he volgut titular «Un nen del pa d’àngel»— conté una tria d’articles dels últims anys, potser més convencionals però en què es transparenta molt bé el lligam personal amb la peripècia co llectiva, el talent de qui domina l’art de la conversa, ja sigui emprenyat, enlluernat o contemplatiu. L’article que tanca el llibre, «Les amistats traspassades quedem per sempre», guanya encara més valor amb la mort d’en Toni, com a mostra de la seva clarividència racional i tranquiŀla.

Els vint-i-dos articles d’aquest recull van aparèixer en publicacions com La Vanguardia, La Resistència i Nació Digital entre els anys 2009 i 2020 (al final d’aquest volum trobareu la referència de les dates de publicació). En alguns casos, un mateix text —un retrat, una faŀlera persistent, una reflexió que madurava— va publicar-se en més d’un lloc i en versions lleugerament diferents. Quan això passava, m’he decidit per la versió més llarga i acurada, i l’he editat afegint-hi —si em semblava pertinent— alguna dada de les altres versions per arrodonir i completar la informació. En Toni també escrivia en un castellà florit, i és en aquesta llengua que devia lliurar sovint els articles a La Vanguardia; en algun cas, el text que va sortir en la versió en català del diari era encarcarada i funcional, i per això n’he esmenat alguns errors o defectes que s’havien produït en la traducció auto-

17

màtica, amb la intenció de restituir vagament el dring de la seva prosa en català, en virtut del conjunt. A part d’això, també he gosat eliminar alguna repetició que la immediatesa de la premsa tolera, però que probablement el mateix Toni hauria corregit si n’hagués tingut l’oportunitat. Altrament, quan ha calgut per tenir més context, he afegit [entre claudàtors] la data de publicació de l’article. Voldria agrair, finalment, la col·laboració i l’entusiasme d’en Ton Granero i d’en Quimi Portet, així com la predisposició de la família d’en Toni, a l’hora de confegir aquest llibre.

18

«En Toni era un home descregut, lliure, irreverent, amb una gran tendresa que corria per sota de l’humor i la ironia; cultivava amb entusiasme l’amistat de carrer, de cafè, de telèfon, de banc del parc, i sovint trobava en el biaix més tradicional de la Ciutat dels Sants un espàrring ideal per aplicar-hi la seva crítica enjogassada.»

«“Marque el paso, ¡dos metros de burro!” es veu que li bramava un superior quan feia el seu (escàs) servei militar. Aquests “dos metros de burro” que a mitjans dels anys setanta desfilaven amb calculada inhabilitat per algun polsós ermot castrense eren, en realitat, dos metres d’humanitat tendra i bonhomiosa, de personatge entranyable i dolçament pintoresc que va irrompre alegrement i amb contundència en les nostres vides.»

TONI COROMINA (Vic, 1955-2020), periodista i activista cultural, inquiet i viatger, hippy de primera volada, va ser una de les figures més visibles de la contracultura juvenil que als anys 1970 volia sacsejar la societat conservadora de Vic. Va fer part de diverses formacions musicals i teatrals i, posteriorment, va col·laborar en nombrosos mitjans, entre ells La Vanguardia.

L’Accent / THEMA FBA ISBN 978-84-18680-22-9
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.