tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 38
coneguts i amb personalitat, podria deixar sense càrrecs molts dels qui ara viuen dels pressupostos públics. És possible que al PSC no hi hagi una estratègia política conscient en aquest sentit. Però sembla abocat a anar en aquesta direcció. I alguns dels seus dirigents, com els ja citats, hi contribueixen amb els seus actes o amb les seves omissions. Aquesta tendència, políticament miserable, es pot sentir reforçada amb les eleccions. És probable que perdi força vots i diputats, però no serà segurament una davallada catastròfica, com la que va tenir el PSUC el 1982. Hi ha un vot social que en gran part es mantindrà, entre d’altres raons perquè no sabrà on anar, excepte cap a l’abstenció i a la dispersió en totes direccions. A la recerca de l’esquerra perduda i les limitacions històriques d’ICV-EUiA. El caràcter fantasmagòric que ha anat adquirint el PSC, almenys a jutjar per la imatge que transmet la seva cúpula, no és l’únic problema de les esquerres a Catalunya. Hi ha una esquerra social nombrosa i estructurada en multitud de tota mena d’organitzacions, entitats, col·lectius, etc. En l’àmbit cultural, en el sentit més ampli de la paraula, els valors progressistes, solidaris, radicalment democràtics, estan molt estesos en la societat catalana. Però no hi ha una expressió política d’esquerres que agregui les aspiracions i reivindicacions i que ho converteixi en un programa arrelat en la societat com va fer per exemple l’Assemblea de Catalunya. És a dir, un projecte polític estructurat amb vocació de conquerir una certa hegemonia social i d’aconseguir el poder polític. És obvi que ara per ara el Partit dels Socialistes de Catalunya ha renunciat a ser-ho i, com vaig escriure a la primera Carta, avui els socialistes catalans no apareixen ni com a catalanistes, per la seva dependència del PSOE, ni com una esquerra renovada amb propostes polítiques alternatives. I en l’escenari de la política més visible, la institucional, ens queda ICV-EUiA. 38