tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 156
polítics comuns com el “Manifest per la radicalització democràtica més enllà del 25-N” (novembre de 2013: eleccions catalanes), o la Crida a favor de la Desobediència civil, firmades per milers de persones vinculades a diferents organitzacions i col·lectius, i altres contra la corrupció, l’especulació financera, etc. Aquest univers encara està molt fragmentat, en gran part desconfia dels partits polítics i encara no s’endevina com és podrà articular una representació política que inclogui, si no tots, la majoria de la societat política democràtica i progressista que està disseminada per tot Catalunya. Ara bé aquesta mobilització social s’ha desenvolupat, s’ha fet més visible i ha emergit com força política degut en una part important a l’estímul que ha representat l’explosió independentista que va emergir l’11 de setembre. Tercer. Independentisme i esquerres socials i polítiques. Independentisme i moviments sociopolítics vinculats a les cultures de les esquerres són dos moviments socials i polítics diversos per història, per contingut de classe i per les prioritats que més destaquen uns i altres. Però en la realitat se solapen, una part important dels seus membres s’identifiquen amb un i l’altre, en els dos casos són conjunts interclassistes, els seus membres tenen segurament sentiments diversos, avui s’expressen des de centres de convocatòria diferents i generen dinàmiques polítiques a vegades separades però no confrontades. I, sobretot, es necessiten mútuament. Molts del participants en la gran manifestació de l’11-S eren militants de les esquerres en les seves variants (comunistes, socialistes, anarco-sindicalistes, radicals de tota mena) que assumien o acceptaven l’independentisme com un dret legítim però que els motivava relativament i com una via perquè les esquerres arribessin al poder polític o hi tinguessin més influència. I una part important de l’independentisme no és 156