Issuu on Google+

Impressions de la classe Marsupilamis (6è) desprÊs de la Festa dels Sentits


Aina Ll. ... ens vam presentar als nens que acompanyaríem aquell matí tan nuvolat. El primer joc que vam fer va ser buscar la vareta màgica. Quina gràcia em feia veure com tots buscaven la vareta i corrien per ser els primeres en trobar-la; es tornaven bojos, sobretot quan ens van donar les flors que feien llums, començaven a saltar i cridar de felicitat... Després vam anar al taller de música. Vam començar dient els noms amb una cançó, que els encantava. Vam crear una maraca; en acabar vam començar a tocar-les i tot seguit vam cantar una cançó de la felicitat amb les maraques. Era tan divertit veure els nens ballar i tocar la maraca! L’últim taller va ser el de la llum. Era tan impressionant que em va deixar amb la boca oberta, no a mi sola, sinó a tothom. Per últim, tothom es va unir per fer l’última ballada. Ens en vam anar, però sempre pensarem que vam deixar la nostra petjada allà.


Lucas Crec que això d’estar unes poques hores amb uns nens d’educació especial, és un pas endavant per a mi i per als meus companys. Estar aquesta estona junts, ha sigut un avenç perquè he conegut a nens i nenes que tenen dificultats físiques i mentals, amb els quals he compartit jocs rialles, com si fóssim amics de tota la vida. Em va sobtar que tota l’estona tenien un somriure a la cara. Vaig pensar que nosaltres estem molt sovint de mal humor i sempre volem tenir més i més coses. I ells, amb el que tenen, sempre estan contents i amb energia dins el seu cos. M’ho vaig passar molt bé, vaig fer nous “amics”, també vaig fer un tast del que fan dia a dia les persones que s’ofereixen a ajudar i a fer que aquells nens puguin aprendre amb uns mètodes diferents, per tenir l’oportunitat d’aprendre tal i com nosaltres aprenem a l’escola. Va ser una experiència instructiva per els meus pensaments.


Bruna C. Penso que fer aquest tipus d’activitats està bé perquè així els nens discapacitats s’ho poden passar molt bé i així tan ells com nosaltres podem connectar, parlar, riure i divertir-nos junts. Penso que és una activitat molt ben pensada perquè fa reflexionar, fa que ens puguem divertir i poder conviure amb tot tipus de persones. Fer això m’ha agradat i em sembla que els nens d’educació especial i nosaltres ens ho hem passat molt bé.


Lola S. El primer que vaig sentir va ser pànic. No sabia com comportar-me. Era estrany. Por també. Tenia por de reaccionar d’alguna manera que pogués ser ofensiva. El que em rondava pel cap és difícil d’explicar. A mesura que a anaven arribant al Parc de la Quinta Amèlia i hi havia més gent, cada cop estava més inquieta. Per fi em van assignar un grup. Anava amb una companya meva i ells eren nens de sis o set anys. Agradables, simpàtics... gràcies a això, la meva angoixa va desaparèixer. Em vaig sentir molt bé.


Victor B. Quan vaig arribar al lloc de trobada, vaig observar i veure nens discapacitats. A la majoria se’ls veia contents, però n’hi havia uns altres que feien una mica de pena. Em va agradar molt acompanyar l’Aleix, que era el nen que jo portava. Em va fer una mica de pena quan la senyora que estava amb ell em va dir que quan va néixer es va ofegar dins la panxa. Em va agradar molt poder contribuir. Trobo que estar amb persones que tenen dificultats s’hauria de fer més sovint, tant per a nosaltres com per a ells, perquè és una activitat que et fa pensar, reflexionar, raonar... T’adones que la teva vida, amb molt bona salut, és quasi un miracle i, a sobre, nosaltres ens queixem, demanem, perquè creiem que la vida és injusta per a nosaltres. Trobo que això ho hauria de fer tothom, com a mínim una vegada a la vida.


Júlia F. Quan em van dir i explicar les coses de la Festa dels Sentits no sabia què pensar; ... i si no ho feia bé? Quan vam arribar ja era una altra cosa, em sentia més confiada. Ens va tocar els nens de l’escola Paideia i a mi em van semblar, nens del tot normals; de fet ho són, però tenen algun tipus de dificultat. Em feia molta il·lusió poder-los ajudar, ni que fos donant la mà, parlar amb ells o simplement acompanyar-los. Ens alguns moments em quedava parada pel què feien, però era aleshores quan entenia que de debò necessitaven l’ajuda d’algú. M’ha semblat molt bé que féssim aquesta mena de tallers amb nens d’educació especial. Crec que també ens ha ajudat molt poder tenir l’Àlex a la nostra classe. A totes les classes hi hauria d’haver nens com l’Àlex.


Clàudia M. A mi em va agradar molt poder ajudar-los a fer diferents activitats i poder veure la seva cara plena de felicitat, plena d’alegria, en fer tot tipus de proves relacionades amb els sentits. Pensar en tota la gent que va organitzar aquella mena de gimcana i poder col·laborarhi, encara que només fos acompanyant-los, em va agradar molt. Pensar que tot el treball va ser perquè es divertissin i tinguessin sempre un somriure a la cara, adonar-se que vam tenir sort de poder estar allà, en aquell moment tan desitjat per ells... Compartir una estona amb ells va ser molt agradable, penso que per ells també, per això m’agradaria repetir-ho i poder-ho tornar a fer.


Emma R. ... a mi em va sorprendre un noi que anava amb cadira de rodes, però no sembla que tingués cap problema, però això sí, jo vaig sentir emoció; vaig observar-los bé, cada un de la seva manera, estava motivat pel que fèiem, passió i moltes coses més. Tot estaven motivats, tots menys nosaltres, els de l’escola Orlandai. Potser nosaltres diríem: Per què embrutarnos? Per què escoltar una cançoneta de nens petits?... Aquests nens són al·lucinants, genials... Ells s’esforcen el triple que nosaltres per fer les coses, les fan amb passió i gaudeixen més de la vida!


Paula B. ... els vam ajudar a fer diferents activitats i, al final, uns nois i noies de Vàrium ens van fer un ball. Quan van acabar la coreografia, ens van treure a ballar. Jo vaig passar molta vergonya, perquè em van treure la primera. Al final vam acabar ballant tots! A mi em va tocar ajudar els nens i nenes de l’escola Nadís. Jo vaig ajudar a una nena que es deia Aina. Era una nena de 13 o 14 anys; era molt simpàtica i riallera; ens ho vam passar molt bé juntes ! Va ser una experiència divertida i especial; crec que els nens i nenes de les escoles d’educació especial s’ho van passar molt bé. Jo també m’ho vaig passar súper bé!


Jan C. Jo he acompanyat un nen que anava amb cadira de rodes. M’ha agradat molt, però al seu costat em sento petit; ell està fent un súper esforç per lluitar contra la malaltia i jo, o la gent en general, jo intento no fer-ho; de vegades en riem i fem servir el nom de la seva malaltia o del seu problema per insultar a la gent Això em fa sentir malament, molt malament i crec que està bé ajudar-los de tant en tant, o en el seu dia a dia, així, potser, no es sentirien tan diferents i es sentirien propers a nosaltres. He fet una petita reflexió i hi he estat pensant, crec que m’ha servit molt. M’agrada fer activitats com aquesta. Trobo que són unes persones fantàstiques.


Laura T. ... em pensava que els portaríem en cadira de rodes, estaríem amb ells i els ajudaríem a fer les activitats i els tallers; el que no m’imaginava era que també hi havia nens sense cadira de rodes. Acompanyar-los i ajudar-los em va agradar molt, m’ho vaig passar bé i vaig parlar amb ells; em van explicar a quina escola anaven, com es deien, quants anys tenien... Hi ha nens que van a dues escoles a la vegada... Eren simpàtics i jugaven molt entre ells al

pilla-pilla. Un dels tallers era dels gossos i un d’ells coneixia a les persones que feien el taller i ens els va presentar a tots. Em vaig entendre bé amb ells i ens ho vam passar bé junts .


Joana M. A mi em va tocar l’escola Guimbarda. Al principi estava nerviosa perquè no sabia què podia passar, però al final tot va anar molt bé. En el primer taller havíem de fer un instrument senzill. La maraca la vam fer amb diferents materials, però com que els nen que jo tenia no li agradava tocar les coses, li vam haver de fer veure què era cada cosa. En aquell moment no sabia si ho estava fent bé o malament, em sentia una mica incòmode. En veure que tot funcionava em vaig tornar a tranquil·litzar. El següent taller era tocar uns gossos molt bufons. Allà em vaig sentir més tranquil·la perquè no havia de fer res que pogués fer malament. Ell no va poder tocar el gos perquè no li agradava tocar coses... Quan ja era al final, ja només pensava amb l’alegre somriure que m’enviava aquell nen cada cop que jo el mirava.


Marina C. Primer vaig acompanyar a la Marimar; tenia rínxols i era molt baixeta, però el que em feia més gràcia era que les persones que s’encarregaven d’ella la posaven al terra i ella vinga a fer croquetes arrebossant-se a la sorra. Després vaig anar a ajudar a una altra persona, la Mireia. Era una noia de la meva edat, diabètica; anava amb cadira de rodes, però ella sabia caminar. Totes les activitats eren molt divertides, per mi i per ella: L’activitat dels sons, d’acariciar els gossos, buscar la vareta màgica... El que vaig descobrir era que la Mireia es posava nerviosa per tanta gent que hi havia al seu voltant. Finalment, quan vam començar a ballar, em va excitar moltíssim un nen totalment desconegut, em va demanar que balléssim junts, però que també tenia dificultats. Em va agradar moltíssim col·laborar amb aquestes persones.


Ana M. El primer que vaig sentir quan els vaig veure va ser tristesa; deu ser molt difícil viure en aquest estat. Em vaig quedar sorpresa, tenia ganes d’ajudar-los.. Vaig veure que els tallers que vam fer s’ho passaven molt bé i estaven molt contents. També em va sorprendre que hi havia gent gran entre els alumnes. Em va agradar molt poder ajudar-los


David S. Em va agrada molt anar a la Festa dels Sentits per acompanyar nens i nenes discapacitats les proves que hi havia organitzades al parc de la Quinta Amèlia. Els vaig veure olorar romaní, tocar pedres i fulles..., també jugar. Veure com reien i rèiem ha sigut una experiència molt divertida! Després els de Vàrium ens han fet un espectacle i ha fet que l’experiència hagi estat inoblidable!


Joan C. Quan estava acompanyant el nen que es deia César, em sentia per dintre una mica trist, jo no m’imagino ser un nen d’educació especial. Deu ser molt fort! Està bé que hagin organitzat aquestes activitats perquè els nens i nenes d’educació especial experimentin amb els seus sentits i a la vegada estiguin feliços i contents.


Nerea F. Jo, i crec que tots els meus amics de la classe, ens ho vam passar molt bé! Quan era petita, a tots els nens que necessitaven educació especial, els veia a tots iguals i ara he vist que no és veritat perquè quan els coneixes bé, són diferents. A mi em va agradar molt perquè jo sóc una d’aquelles persones que m’agrada ajudar a persones que no poden fer les mateixes coses nosaltres. Em sembla molt bé que ajudem aquests nens i nenes a fer diferents activitats , a passarho súper bé i el més important que ells també s’ho passin perfecte! Em va agradar moltíssim! Espero que ho tornem a fer.


Paula R. El dimarts 13 de maig vam anar al parc de la Quinta Amèlia a fer la festa dels sentits. Vam ajudar a nens i nenes de les escoles d’educació especial i vam fer una festa molt gran. Jo m’ho vaig passar molt bé i vaig sortir per la televisió.


Pau B. En general totes les activitats estaven força bé, eren les adequades perquè els nens amb discapacitats les entenguessin i les fessin bé. Però n’hi va haver una que en van fer un gra massa; l’activitat era que els nens havien de pintar un quadre entre tots en un paper gran; però... les mestres “es van oblidar els pinzells” i els nens havien de pintar amb les mans. Fins aquí tot està bé, però quan ens van ensenyar el que havien pintat.... El vermell era gelatina de maduixa; el blau i el verd eren dues coses enganxifoses i plenes de grumolls; i els altres colors no se el què eren.... En general totes eren molt divertides i ben triades...


Bettina A. M’ha semblat molt interessant això d’acompanyar als nens i nenes amb discapacitats en aquests tallers dels sentits, parlar amb ells, portar-los i fins i tot riure i ballar. Alo principi els veies una mica tots iguals, però a mesura que anaven passant els minuts t’adonaves que eren tots diferents: uns eren més riallers, d’altres més tímids, d’altres més alegres, d’altres més mogudets... Amb això m’he adonat que no tot és l’aparença, sinó que cadascú per dins és una gran persona. Ens donen una lliçó a nosaltres, per exemple hi havia una nena que no parava de moure’s i saltar a la cadira i es tirava al terra. La gent no la tornava a posar a la cadira ni l’ajudava, perquè així era la manera que demostrava que es sentia feliç.


Gerard C. Vàrem fer diferents activitats i al final els de Vàrium van ballar i ens ho vàrem passar molt bé. Però veure nens i nenes discapacitats també et fa reaccionar i pensar la sort de ser com ets i no haver d’anar amb cadira de rodes per tota la vida o no poder fer el que fan els altres... Fer aquesta sortida m’ha agradat perquè m’ho vaig passar bé, però també vàrem reflexionar una mica de la sort que tenim.


Marc G. Jo quan vaig acompanyar una nena d’educació especial em vaig sentir professor, perquè ajudàvem als nens i nenes d’Educació Especial a millorar els seus sentits: oïda, vista... Estava molt content; em va agradar participar a la Festa dels sentits. Al final li vaig agafar “carinyo” a la nena que acompanyava. A ella li van emocionar els llums que hi havia en una sala i també fer activitats amb mi i els seus companys. Em va encantar participar en la Festa dels Sentits!


Paulina V. La nena que jo acompanyava es deia Mari-Mar; era una noia que em va impressionar molt perquè tenia una dificultat o enfermetat que mai a la meva vida l’havia vist. No vaig poder interactuar molt amb ella, perquè no parlava, però li agradava que li fessin coses amb les mans. La primera prova era de música, havíem de fer un instrument musical amb diferents materials. La segona activitat va ser anar a tocar gossos. Vaig veure com eren de feliços els gossos fent aquell treball d’ajuda, sense perdre la paciència. La tercera activitat era d’olor i tacte. Primer ens van explicar un conte d’una fada i un follet que havien de buscar una vareta; per trobar-la havíem de passar proves. Vam entrar en una cabana de color negre on hi havia moltes llums de colors; vam anar a menjar una mica de sopa (jo no en vaig menjar; la Mari-Mar una mica) i mentre la fada remenava la sopa va trobar la vareta! En aquesta festa he après molt i m’ha agradat poder-hi participar i haver pogut conèixer a la Mari-Mar i també haver pogut ajudar a que ells s’ho haguessin passat bé!


Ada Era un matí assolellat i els nens i nenes de l’escola Orlandai de la classe Marsupilamis, van anar al parc de la Quinta Amèlia a fer uns tallers dels sentits. Jo vaig acompanyar a l’escola Pedralbes. Un dels tallers era que al principi explicaven un conte que havies de una trobar vareta. Al final de la festa els nois i noies de Vàrium ens van fer una coreografia d’un ball i tothom estava content.


Lluc V. Només arribar, vaig veure tot de somriures innocents d’un munt de nens i nenes. No eren diferents de nosaltres, eren persones amb una discapacitat o problema. Ens vam presentar i vam anar al taller de pintar; em va sobtar perquè aquests nois tenen el sentit del tacte molt desenvolupat i l’utilitzen molt com a principal sentit. Després vam anar a “la casa dels óssos” allí ens van rebre amb música, cosa que a ells els encanta; els emociona la música! Per últim, vam anar a construir una maraca, instrument que també els va encantar. El ritme i la música és un món màgic per a ells. El va agradar molt acompanyar-los i que m’ho tornessin amb un munt de somriures. Gràcies per aquesta experiència tan única!


Cartes marsupilamis valoracions