Conxa Ibáñez. Gravats

Plaça de Josep Bordonau i Balaguer, 6 Telèfon: 93 338 13 96 Fax: 93 260 04 66 cultura.museu@l-h.cat www.museul-h.cat Horari de visita de les exposicions: De dimarts a divendres, de 17 a 20 h Els dissabtes i diumenges, d’11 a 14 h Els dilluns i festius, tancat Entrada gratuïta

Conxa Ibáñez

Gravats

Dipòsit Legal: B.4135-2014

Hi col·laboren:

Del 18 de març al 27 d’abril de 2014 Inauguració: dimarts, 18 de març, a les 19.30 h

A L’Hospitalet, parlar de gravat obliga a referir-nos a la figura de Conxa Ibáñez. Als anys 80, quan formava part d’un conjunt d’artistes agrupats al voltant del TPK, Taller Pubilla Cases, va apropar aquesta tècnica artística a molts hospitalencs i moltes hospitalenques que en desconeixien els secrets.

Conxa Ibáñez esdevé, doncs, un referent artístic de primer ordre en aquest darrer període de l’art a la nostra ciutat.

Incansable i sempre amb modèstia, però també amb constància i una enorme energia interior, l’artista ha configurat un estil propi que fuig del que és superflu per refermar el que és essencial.

L’Harmonia. Espai d’art ha tingut l’encert de programar aquesta exposició, una excel·lent oportunitat perquè els ciutadans i les ciutadanes de L’Hospitalet ens puguem retrobar amb l’obra de Conxa Ibánez, una artista molt vinculada a la ciutat. Gaudiu-ne.

Núria Marín i Martínez Alcaldessa de la ciutat

La primera vegada que vaig veure obres de Conxa Ibáñez va ser a final dels anys seixanta, a la Galeria As de Barcelona. Des de llavors he seguit el seu treball, primer des de la respectuosa distància, i després d’una exposició al Museu de L’Hospitalet —a la qual em van convidar a participar ella i en Pere Díaz Gil —, des de l’amistat.

Conxa neix a Canet de Mar. Pertany a una generació d’artistes imprescindible per entendre l’esdevenir històric de l’art català i espanyol a la segona meitat del segle XX, i per entendre l’esforç que va significar l’intent de connectar culturalment amb les avantguardes internacionals en un país aïllat culturalment, on, a tall d’exemple, en la dècada dels anys seixanta, el Premi Nacional de Belles Arts es concedia a un quadre titulat Enterrament d’Isabel I de Castella. Des del principi, Conxa fa del paisatge el motiu conductor del seu treball, al temps que la seva obra estén ponts a la recuperació de la mirada sobre la modernitat que van dur a terme artistes com Ortega Muñoz, Alberto Sánchez, Benjamín Palencia, Bores, Àngel Ferrant i d’altres, tot participant activament en aventures com la Sala d’Art Modern, a Barcelona, o Estampa Popular, en l’àmbit estatal.

Conxa, per sort, no fa cas d’aquella frase atribuïda a Nonell “Jo pinto i prou”, i el seu interès per la literatura i la poesia la converteix en una gran lectora, tant dels escriptors i poetes clàssics com dels de la Generació del 27 o els seus contemporanis. Bona prova d’això són les nombroses carpetes de gravat que realitza amb molts d’ells, com ara Baltasar Porcel, Marta Pessarrodona, Miquel de Palol, Josep Maria Carandell, Celso Emilio Ferreiro o Tomàs Garcés.

En el conjunt del seu treball, el gravat adquireix una rellevància especial per diversos motius. Per la quantitat de treball desenvolupat, per la qualitat d’aquest treball i —potser el fet més important—, perquè, per a ella, el gravat sempre va esdevenir més un llenguatge que una tècnica. Això és important perquè, en considerar el gravat més un llenguatge que una tècnica, fa possible la seva autonomia artística. Conxa realitza els gravats de la mateixa manera que pinta els olis: usa allò que la tècnica li ofereix com a singularitat per explicar la seva visió personal del paisatge. Per a Conxa, el gravat és una eina ideal per aprofundir en la seva necessitat de fugir de la superficialitat i arribar a l’essencial, al necessari. Aquesta essencialitat es fa palesa de la mateixa manera als gravats de Castella com als del Poblenou, a Los Monegros com a Nova York. Aquest desig d’anar a l’important explica allò que per a ella és una filosofia de vida: el superflu no existeix, i el tresor més valuós és el temps com a necessitat per poder ser, en el sentit existencialista del terme.

En molts aspectes, l’actitud davant l’art de Conxa Ibáñez em recorda la pintora nord-americana Agnes Martin. Igual que en l’Agnes, la vocació, la tenacitat, el rigor, la sensibilitat i l’estranya habilitat d’humanitzar un espai amb una absència física total de l’ésser humà, converteix el seu treball en un fet contemporani on no solament la tècnica està al servei del llenguatge, sinó que també el llenguatge està al servei del pensament.

Finalment, i ja que som a L’Hospitalet, he de dir que si un projecte com el TPK disposa d’un taller de gravat és gràcies a la generositat de Conxa Ibáñez —que en va ser la desinteressada iniciadora, enllà dels anys vuitanta—, des d’on va ensenyar a gravar i a valorar el gravat a centenars de persones de la nostra ciutat.

Agustín Fructuoso