Catálogo de la exposición HISTÒRIES DE JOGUETS RETROSPECTIVA

Page 1

exposición retrospectiva 2017/2021

Centro Cultural Salvador Miró

Museo Valenciano del Juguete




Sumario Pág. 6 Génesis y crecimiento de un proyecto Pág. 14 Juguetes, diseño e imaginación Pág. 18 Mediación educativa en HHJJ Pág. 28 Recopilación de obras Pág. 30 1ª expo. 2017 Pág. 36 2ª expo. 2018 Pág. 42 3ª expo. 2019 Pág. 45 4ª expo. 2020 Pág. 52 5ª expo. 2021 Pág. 58 Artistas invitados Pág. 59 Juan Castaño Adame Pág. 60 Montse Borda Olague Pág. 62 monoDestudio


Génesis y crecimiento de un proyecto

Gènesi i creixement d'un projecte

Cast. → En un contexto de vacío institucional en la programación artística contemporánea en Ibi, de falta de espacios para el encuentro de artistas y la exhibición de obra, en 2017 se empezó a desarrollar algo nuevo en torno a la reinterpretación artística del patrimonio conservado en el MVJ. El interés por las artes visuales y el diseño por parte de Pilar Avilés, coordinadora del Museo, se unió a la intención de atraer a nuevos públicos a esta representativa institución ibense. En este movimiento de renovación convergieron varios elementos que aquí os narramos. Alrededor de 2016 se dieron unas primeras colaboraciones entre el MVJ y algunos artistas ibenses como Fefeto y Manu (Fulano y Mengano Street Art) que sirvieron para la creación de merchandising, un gran mural en la antigua fábrica Payá y otros recursos visuales para el Museo. A la vez, este diálogo trabó afectos y favoreció los primeros encuentros entre la entidad y algunos artistas que venían desarrollando su actividad en Ibi. Por aquel entonces, un pequeño café local, La Cábala, acogía desde hacía algunos años las inquietudes culturales de un grupo de personas que allí se reunían. Los miembros del cineclub Layndon la frecuentaban y también allí se tramaban exposiciones artísticas. Una de esas muestras coordinada por Luisa Sirvent y Juli Martínez, futuros participantes de HHJJ, vería nacer el que sería el

Val. → En un context de buit institucional en la programació artística contemporània a Ibi, de falta d'espais per a la trobada d'artistes i l'exhibició d'obra, en 2017 es va començar a desenvolupar una nova manera de reinterpretació artística del patrimoni conservat en el MVJ. L'interés per les arts visuals i el disseny per part de Pilar Avilés, coordinadora del Museu, es va unir a la intenció d'atraure a nous públics a aquesta representativa institució iberuda. En aquest moviment de renovació van convergir diversos elements que ací us narrem. Al voltant de 2016 es van donar unes primeres col·laboracions entre el MVJ i alguns artistes iberuts com Fefeto i Manu (Fulano i Mengano Street Art) que van servir per a la creació de marxandatge, un gran mural en l'antiga fàbrica Payá i altres recursos visuals per al Museu. Alhora, aquest diàleg va travar afectes i va afavorir les primeres trobades entre l'entitat i alguns artistes que venien desenvolupant la seua activitat a Ibi. En aquells dies, un xicotet café local, La Càbala, acollia des de feia alguns anys les inquietuds culturals d'un grup de persones que allí es reunien. Els membres del cineclub Layndon la freqüentaven i també allí es tramaven exposicions artístiques. Una d’aquestes mostres coordinada per Luisa Sirvent i Juli Martínez, futurs participants de HHJJ, veuria nàixer el que seria el cartell de la primera exposició.

6

Històries de Joguets Exposición retrospectiva

Portada de la primera edición de HHJJ en 2017 Génesis y crecimiento de un proyecto

7


Foto de los participantes y organizadores de la primera edición

cartel de la primera exposición. En 2017 Pilar y Fefeto, acompañados de Manu y Roberto Lara, decidieron lanzar la primera convocatoria de HHJJ. La buena acogida de esta primera exposición confirmó el éxito de la actividad, un proyecto en principio experimental pero que tenía visos de crecer y continuar. El evento dió pie a una red que se consolidó con la creación de la asociación cultural ENGAFAT. Ésta aglutinó a gran parte de los y las participantes convirtiéndose en un punto de reunión en torno al taller artístico de Fefeto. Así, tras unos años de nuevos proyectos, experimentos y burocracias, ENGAFAT constituyó un lugar propio en el que encontrarnos y sentirnos acogidos y capaces de crear. Las colaboraciones entre creativos/as y MVJ continuaron. El resultado: cuatro ediciones más de HHJJ bajo la coordinación de Pilar y el comisariado de Fefeto y quien

8

En 2017 Pilar i Fefeto, acompanyats de Manu i Roberto Lara, van decidir llançar la primera convocatòria de HHJJ. El bon acolliment d'aquesta primera exposició va confirmar l'èxit de l'activitat, un projecte en principi experimental però que tenia l'aire de créixer i continuar. L'esdeveniment va donar peu a una xarxa que es va consolidar amb la creació de l'associació cultural ENGAFAT. Aquesta va aglutinar a gran part dels i les participants convertint-se en un punt de reunió entorn del taller artístic de Fefeto. Així, després d'uns anys de nous projectes, experiments i burocràcies, ENGAFAT va constituir un lloc propi en el qual trobar-nos i sentir-nos acollits i capaços de crear. Les col·laboracions entre creatius/ves i el MVJ van continuar. El resultat: quatre edicions més de HHJJ sota la coordinació de Pilar i el comissariat de Fefeto i qui escriu, Històries de Joguets Exposición retrospectiva

escribe, Sofía Albero Verdú, así como la exposición recopilatoria que aquí se presenta. Ahora, en esta pausa, después de cinco años de proyecto, queremos echar la vista atrás para reflexionar sobre el camino andado y observar las oportunidades para el futuro que nos ha brindado una iniciativa tan creativa y abierta. HHJJ no sólo es una manera de generar un punto de encuentro en el Museo para dar cita a personas con intereses variados en torno al Arte y el Diseño. También incentiva el reconocimiento del trabajo artístico de los y las participantes. Se expande a través de las itinerancias y de la mediación educativa a otras personas y localidades. Ha servido de plataforma para la profesionalización de diseñadores/as, creativos/as, gestores/as culturales y artistas que hoy en día ven mejoradas sus carreras. Y todo ello fruto del trabajo en red y con unos mínimos recursos y máximos apoyos por parte del MVJ. Es una opinión compartida por todo el sector creativo que componemos HHJJ que el Arte necesita de estos alicientes para su desarrollo. Por su especificidad, los trabajos creativos requieren el contacto con la sociedad, espacios apropiados para la exhibición de los proyectos y flexibilidad en las metodologías de trabajo. Pero, sobre todo, se precisa sensibilidad e interés por y para el fomento de una cultura crítica, abierta, despierta y comunitaria. El último año ha traído cambios y amedrentado en cierto modo la actividad cultural debido a las restricciones sanitarias. Ahora, tras esta pausa, debemos seguir buscando caminos para que el Arte como expresión y necesidad fundamental del ser humano siga estando presente y enriqueciendo nuestras vidas. Génesis y crecimiento de un proyecto

Sofía Albero Verdú, així com l'exposició recopilatòria que ací es presenta. Ara, en aquesta pausa, després de cinc anys de projecte, volem tirar la vista arrere per a reflexionar sobre el camí fet i observar les oportunitats per al futur que ens ha brindat una iniciativa tan creativa i oberta. HHJJ no sols és una manera de generar un punt de trobada en el Museu per a donar cita a persones amb interessos variats entorn de l'Art i el Disseny. També incentiva el reconeixement del treball artístic dels i les participants. S'expandeix a través de les itineràncies i de la mediació educativa a altres persones i localitats. Ha servit de plataforma per a la professionalització de dissenyadors/ es, creatius/ves, gestors/es culturals i artistes que hui dia veuen millorades les seues carreres. I tot això fruit del treball en xarxa i amb uns mínims recursos i màxims suports per part del MVJ. És una opinió compartida per tot el sector creatiu que componem HHJJ que l'Art necessita d'aquests al·licients per al seu desenvolupament. Per la seua especificitat, els treballs creatius requereixen el contacte amb la societat, espais apropiats per a l'exhibició dels projectes i flexibilitat en les metodologies de treball. Però, sobretot, es requereix sensibilitat i interés per al foment d'una cultura crítica, oberta, desperta i comunitària. L'últim any ha portat canvis i acoquinat en certa manera l'activitat cultural a causa de les restriccions sanitàries. Ara, després d'aquesta pausa, hem de continuar buscant camins perquè l'Art com a expressió i necessitat fonamental de l'ésser humà continue sent present i enriquint les nostres vides.

Sofía Albero Verdú

9


12 Noviembre Exposición Retrospectiva 5 años de HHJJ, colabora Centro Cultural Salvador Miró

17 julio 5ª expo HHJJ

2021 Programa de mediación educativa digital

4ª expo. itinera a Onil

12 Julio 4ª expo HHJJ 3ª expo. itinera a Tibi

2020

Restricciones en el MVJ a causa de la pandemia 3ª expo. itinera a Onil Mediación educativa dirigida a la comunidad sorda. Visita guiada adaptada en ILSE

12 julio 3ª expo. HHJJ

2019 Primera mediación: Visita guiada de la co-comisaria 2 julio 2º expo. HHJJ

2018

Engafat se constituye como asociación cultural y comienza a realizar actividades, entre ellas, colabora con HHJJ 14 julio 1ª expo. HHJJ

2017

Colaboraciones entre el MVJ y Fefeto y Manu (Fulano y Mengano Street Art)

2016


Inauguración de la primera exposición de Històries de Joguets

12

Històries de Joguets Exposición retrospectiva

Génesis y crecimiento de un proyecto

13


14

Val. → El disseny ha tingut una gran importància per al desenvolupament industrial de la Vila d'Ibi des de principis del s.XX. D'igual manera són molts els dissenyadors i dissenyadores que han deixat empremta en HHJJ amb les seues propostes. Sempre present en la cultura fabril del nostre entorn, però mostrant també les seues múltiples vies creatives, el disseny apareix ací de les formes més dispars. Però existeix un aspecte paradoxalment poc visible entorn de l'aquesta disciplina. Això és, com i qui creen l'univers visual que roda HHJJ. Amb la intenció de reivindicar la importància que mereix aquest assumpte, hem xarrat amb Fran Rico Sánchez i Miguel Ramal, amics i col·laboradors habituals del Museu. Ells s'han encarregat que HHJJ tinga una imatge i una identitat pròpies, les quals han anat mutant al llarg de les successives edicions. Miguel és graduat en disseny gràfic, el seu treball actual es centra en el disseny com a eina transversal en els processos de creació d'imatge i comunicació, encara que la il·lustració ha sigut clau en el seu desenvolupament professional. En l'àmbit expositiu, la seua obra ha sigut mostrada en països com Itàlia, Portugal, l'Argentina i Espanya. Fran Rico Sánchez desenvolupa el seu treball creatiu en l'àmbit editorial a la Comunitat Valenciana. Va estudiar disseny a l'Escola d'art d'Alcoi i ha realitzat les maquetacions per als catàlegs de quatre de les cinc edicions Històries de Joguets Exposición retrospectiva

ORGANIZA

Juguetes, diseño e imaginación

IV EXPOSICIÓN COLECTIVA SOBRE EL VALLE DEL JUGUETE

En la quinta entrega, así como en esta exposición recopilatoria, se encarga íntegramente de la identidad visual y el diseño del catálogo. Con la intención de adentrarnos un poco en su mundo, conversamos con estos dos creativos sobre la imaginación, una palabra enigmática que, de tan manida, parece que ha ido perdiendo su significado a lo largo del tiempo. Sin embargo, es la base fundamental para la creación artística visual. “Pensar en imágenes” que oscilan entre la realidad y lo irreal, lo preexistente y lo deseado, es parte de la magia de esta exposición. Una de las ideas que surge rápidamente al conversar es que la imaginación podría ser una forma pura de enfrentarnos a la creación, que está presente en la infancia pero que luego, con el paso del tiempo, suele perderse. Quizás esta forma de entender la imaginación tenga que ver con el genio o el talento que muchas veces pensamos que no tenemos. Tal vez la ausencia de autocensura en la expresión oral o gráfica de los niños y niñas y de muchos y muchas artistas tenga mucho que ver en esto. ¿Es capaz HHJJ de ofrecer espacios para el diseño imaginativo, sin reparos? Ambos autores nos dicen que sí. Que se han sentido bastante libres para la creación. Sin embargo reconocen que esto se consigue, según nos cuentan Fran y Miguel, gracias a una parte técnica muy importante. Como comenta Fran, la finalidad narrativa del diseño y su enfoque cultural no comercial marca su trabajo en HHJJ. La imaginación aquí se adapta al proceso: comienza con una forma simplificada, una identidad gráfica a partir de la cuál se generan variaciones y derivados para ir adaptando ese diseño a varios objetos: carteles, publicaciones digitales, catálogo… Surgen así simbologías, como

SOFÍA ALBERO VERDÚ · AMPARO ALEPUZ ROSTOLL · JUAN JOSÉ ARACIL CHAMORRO · JOSÉ ANTONIO ARACIL YUSA · JUAN ARACIL LÓPEZ · AMPARO BERNABÉU SARABIA · LAURA BENETÓ GANDÍA · VICTORIANO BENEYTO VERDÚ · JORGE CODERCH CALVO · JOSÉ MANUEL COLOMER SORIANO · RAFAEL CRUZ VERDÚ · REMEDIOS FERNÁNDEZ SÁNCHEZ · FRANCISCO CUÉLLAR SANTIAGO · SIMÓN DOMICH · MARIO PAUL MARTÍNEZ FABRE · MANUEL FERNÁNDEZ GARCÍA · FERNANDO FERNÁNDEZ TORRES · RAÚL FERRER MARTÍNEZ · RICARDO GARCÍA BONAVIÑA · LUIS GARCÍA LLEDÓ · CLARA TAMARA GARCÍA PÉREZ · ARLY JONES · VICENTE JUAN MARTÍNEZ · YOLANDA SORIA SÁNCHEZ · MARÍA REIG BROTONS · LAURA LÓPEZ CHESA ·

COLABORA

Sofía Albero Verdú Juan Aracil López Arly Jones Paloma Blanco Casanova Juan AntonioBlanco Expósito Ana Campoy Jaume Llidó Jorge Coderch Calvo José Colomer Soriano Rafael Cruz Verdú Mage Fernández García Manuel Fernández García Reme Fernández Sánchez Fefeto Raúl Ferrer Martínez Ricardo J. García Bonaviña

Clara Tamara García Pérez Juanjo Gasüll Roberto Lara Parreño Marta Lluch Valero Trini Martí Poveda Mario Paul Martínez Fabre Nuria Martínez González José María Martínez Tribaldos Imma Mengual Charles Mercier Eugenia Moreno Cárdenas Cristina Pérez García Vicente Javier Pérez Valero Miguel Ramal El Rayito María Rico Mira

MARTA LLUCH VALERO · ELISA MARTÍNEZ · ADRIÁN MARTÍNEZ ASENSIO · BEA MARTÍNEZ GARCÍA · JUAN FRANCISCO MARTÍNEZ GÓMEZ DE ALBACETE · IMMA MENGUAL PÉREZ · JUAN MORA MAZÓN · EUGENIA MORENO CÁRDENAS · VERÓNICA NAVARRO NAVARRO · VICENT BLAI ORTS ROS · INÉS PÉREZ CARRILLO · ANTONIO WENCESLAO PÉREZ MARTÍNEZ · VICENTE JAVIER PÉREZ VALERO · MICHELLE LUCY COPMANS · VIRGINIA RASO ROLDÁN · MARÍA RICO MIRA · BENE RIPOLL BELDA · BENE RIPOLL CUENCA · FELIPE RODRÍGUEZ · CARMEN ROLDÁN RUÍZ · ROSANA SÁNCHEZ GALISTEO · ALBERTO V. SANTONJA · CARLOS SERRANO GIL · EDUARDO SERRANO GONZÁLEZ · ALEJANDRO SOLER ALAPONT · PAU SOLER GARCÍA · ANTONIO TERUEL · DAMIÁN VENTEO AZNAR · CLARA VERDEJO VERDEJO · LUISA VIDAL MIRA · Mª JOSÉ ZANÓN CUENCA

Francisco Rico Sánchez Bene Ripoll Belda Bene Ripoll Cuenca Felipe Rodríguez Baez Rosana Sánchez Galisteo José Sánchez Lax Lourdes Santamaría Blasco, Alberto Santonja Gimeno Eduardo Serrano González Luisa Sirvent Moltó Alejandro Soler Alapont Antonio Teruel Damián Venteo Luisa Vidal Mira Segimon Vilarasau Alsina Mª José Zanón Cuenca

3º EXPOSICIÓN COLECTIVA SOBRE EL VALLE DEL JUGUETE

Cast. → El diseño ha tenido una gran importancia para el desarrollo industrial de la Villa de Ibi desde principios del s.XX. De igual manera son muchos los diseñadores y diseñadoras que han dejado huella en HHJJ con sus propuestas. Siempre presente en la cultura fabril de nuestro entorno, pero mostrando también sus múltiples vías creativas, el diseño aparece aquí de las formas más dispares. Pero existe un aspecto paradógicamente poco visible en torno a esta disciplina. Esto es, cómo y quiénes crean el universo visual que envuelve HHJJ. Con la intención de reivindicar la importancia que merece este asunto, hemos charlado con Fran Rico Sánchez y Miguel Ramal, amigos y colaboradores habituales del Museo. Ellos se han encargado de que HHJJ tenga una imagen y una identidad propias, las cuales han ido mutando a lo largo de las sucesivas ediciones. Miguel es graduado en diseño gráfico, su trabajo actual se centra en el diseño como herramienta transversal en los procesos de creación de imagen y comunicación, aunque la ilustración ha sido clave en su desarrollo profesional. En el ámbito expositivo, su obra ha sido mostrada en países como Italia, Portugal, Argentina y España. Fran Rico Sánchez desarrolla su trabajo creativo en el ámbito editorial en la Comunidad Valenciana. Estudió diseño en la Escuela de arte de Alcoy y ha realizado las maquetaciones para los catálogos de cuatro de las cinco ediciones de HHJJ.

Joguets, disseny i imaginació

HISTÒRIES DE JOGUETS

Juguetes, diseño e imaginación

CATÁLOGO EXPOSICIÓN

Cubiertas diseñadas por Miguel Ramal

de HHJJ. En el cinqué lliurament, així com en aquesta exposició recopilatòria, s'encarrega íntegrament de la identitat visual i el disseny del catàleg. Amb la intenció d'endinsar-nos una mica en el seu món, conversem amb aquests dos creatius sobre la imaginació, una paraula enigmàtica que, de tan gastada, sembla que ha anat perdent el seu significat al llarg del temps. No obstant això, és la base fonamental per a la creació artística visual. “Pensar en imatges” que oscil·len entre la realitat i l'irreal, el preexistent i el desitjat, és part de la màgia d'aquesta exposició. Una de les idees que sorgeix ràpidament en conversar és que la imaginació podria ser una forma pura d'enfrontar-nos a la creació, que és present en la infància però que després, amb el pas del temps, sol perdre's. Potser aquesta manera d'entendre la

15


Catálogo HHJJ 5

los dos tipos de letra que, en el catálogo HHJJ V, representan las dos caras del museo: tradición y modernidad. También Miguel comenta su interés por la tipografía. La convocatoria de HHJJ le parece un buen campo de pruebas y el juego tipográfico que ha presentado a esta última edición, RULES, TYPE AND PLAY. Microensayo práctico sobre juegos y tipografía, es un ejemplo de ello. Hay múltiples mecanismos creativos que componen su método de trabajo dirigido a comunicar una idea, una historia. Estos y otros procesos creativos son los que hacen de HHJJ una cantera de ideas para la creación, la imaginación y la experimentación a través del diseño. Seguimos buceando en la imaginación. Otra de las perspectivas sobre esta palabra que aparecen al conversar con Miguel y Fran es la diversión que se experimenta al crear. Como ya apuntaba Castoriadis en los años 70 del siglo pasado, imaginar puede entenderse como la acción de crear mundos que no existen, dar

16

imaginació tinga a veure amb el geni o el talent que moltes vegades pensem que no tenim. Tal vegada l'absència d'autocensura en l'expressió oral o gràfica dels xiquets i xiquetes i de molts i moltes artistes té molt a veure en això. És capaç HHJJ d'oferir espais per al disseny imaginatiu, sense objeccions? Tots dos autors ens diuen que sí. Que s'han sentit bastant lliures per a la creació. Tanmateix reconeixen que això s'aconsegueix, segons ens compten Fran i Miguel, gràcies a una part tècnica molt important. Com comenta Fran, la finalitat narrativa del disseny i el seu enfocament cultural no comercial marca el seu treball en HHJJ. La imaginació ací s'adapta al procés: comença amb una forma simplificada, una identitat gràfica a partir de la qual es generen variacions i derivats per a anar adaptant aqueix disseny a diversos objectes: cartells, publicacions digitals, catàleg… Sorgeixen així simbologies, com els dos tipus de lletra que, en el catàleg HHJJ V, representen les dues cares del Museu: tradició i modernitat. També Miguel comenta el seu interés per la tipografia. La convocatòria de HHJJ li sembla un bon camp de proves i el joc tipogràfic que ha presentat a aquesta última edició, RULES, TYPE AND PLAY. Microassaig pràctic sobre jocs i tipografia, és un exemple d'això. Hi ha múltiples mecanismes creatius que componen el seu mètode de treball dirigit a comunicar una idea, una història. Aquests i altres processos creatius són els que fan de HHJJ una pedrera d'idees per a la creació, la imaginació i l'experimentació a través del disseny. Continuem bussejant en la imaginació. Una altra de les perspectives sobre aquesta paraula que apareixen en conversar amb Miguel i Fran és la diversió que s'experimenta en crear. Històries de Joguets Exposición retrospectiva

existencia a lo que no es en ninguna otra parte, y eso puede ser tremendamente divertido. En este sentido, Miguel nos habla sobre la investigación y la experimentación con símbolos e imágenes como procesos ciertamente interesantes y gozosos en su trabajo. Fran hace referencia a la capacidad del diseño para generar pequeños espacios de libertad, nuevas asociaciones, que sirven para ampliar nuestro imaginario colectivo. Ciertamente, en los diseños de ambos autores se observan nuevas imágenes en torno al juguete y el juego. A través de la elección de la tipografía, de la gráfica, las líneas, los vacíos, la disposición de los elementos y los colores, han creado metáforas o adivinanzas de elementos que no siempre son explícitos. A lo largo de las ediciones hemos visto referencias al icónico maletero, la llave que da cuerda a los juguetes de hojalata, aquellos papeles de colores pastel que acompañaban a los juguetes dentro de sus cajas, los juegos de construcción, los puzles, los mecanismos internos de ruedas dentadas… Todo este universo visual se convierte en metáfora de la heterogeneidad que podemos apreciar en la exposición HHJJ, así como en el trabajo de estos interesantes creadores con quienes tenemos la maravillosa suerte de poder contar en el Museo Valenciano del Juguete.

Com ja apuntava Castoriadis en els anys 70 del segle passat, imaginar pot entendre's com l'acció de crear mons que no existeixen, donar existència al que no és en cap altra part, i això pot ser tremendament divertit. En aquest sentit, Miguel ens parla sobre la investigació i l'experimentació amb símbols i imatges com a processos certament interessants i gojosos en el seu treball. Fran fa referència a la capacitat del disseny per a generar xicotets espais de llibertat, noves associacions, que serveixen per a ampliar el nostre imaginari col·lectiu. Certament, en els dissenys de tots dos autors s'observen noves imatges entorn del joguet i el joc. A través de l'elecció de la tipografia, de la gràfica, les línies, els buits, la disposició dels elements i els colors, han creat metàfores o endevinalles d'elements que no sempre són explícits. Al llarg de les edicions hem vist referències a l'icònic maleter, la clau que dona corda als joguets de llanda, aquells papers de colors pastel que acompanyaven als joguets dins de les seues caixes, els jocs de construcció, els puzles, els mecanismes interns de rodes dentades… Tot aquest univers visual es converteix en metàfora de l'heterogeneïtat que podem apreciar en l'exposició HHJJ, així com en el treball d'aquests interessants creadors amb els qui tenim la meravellosa sort de poder comptar en el Museu Valencià del Joguet.

Sofía Albero Verdú Juguetes, diseño e imaginación

17


Mediación educativa en HHJJ

Mediació educativa en HHJJ

Cast. → Les Històries de Joguets, en plural, son narraciones pequeñas que recorren el mundo de los juguetes y llegan a otros territorios. Estas historias hablan de los intereses personales de cada artista. Integran experiencias personales y familiares, cuentan recuerdos. Asimismo son formas de reflexionar sobre problemas sociales y políticos que nos preocupan en la actualidad. Pero no siempre se abordan recuerdos o conflictos. También las historias contadas ponen en valor la creatividad, el trabajo de artistas y diseñadores locales que de algún modo, cuentan historias sobre su propia profesión o sobre el amor que sienten por el arte, el placer de crear, el desarrollo de nuevas ideas y el disfrute. No hay que olvidar que HHJJ es una convocatoria dirigida abiertamente a todas aquellas personas con interés por participar. En la edición de 2020, coincidiendo con el punto álgido de la pandemia provocada por el Covid-19, desde el Museo Valenciano del Juguete quisimos buscar nuevas vías para comunicar los contenidos de la exposición y generar diálogo en torno a ellos. Lanzamos la propuesta a los y las artistas participantes de hablar con nosotras sobre su obra mediante el intercambio de una correspondencia que podría ser sonora, escrita, musical, audiovisual o fotográfica. La respuesta fue muy positiva e interesante. Sirva de ejemplo para observar cómo HHJJ puede ser objeto de transformación y tomar nuevas derivas. Los documentos escritos, visuales y sonoros se publicaron y están disponibles

Val. → Les Històries de Joguets, en plural, són narracions xicotetes que recorren el món dels joguets i arriben a altres territoris. Aquestes històries parlen dels interessos personals de cada artista. Integren experiències personals i familiars, conten records. Així mateix són maneres de reflexionar sobre problemes socials i polítics que ens preocupen en l'actualitat. Però no sempre s'aborden records o conflictes. També les històries contades posen en valor la creativitat, el treball d'artistes i dissenyadors locals que d'alguna manera, conten històries sobre la seua pròpia professió o sobre l'amor que senten per l'art, el plaer de crear, el desenvolupament de noves idees i el gaudi. Cal no oblidar que HHJJ és una convocatòria dirigida obertament a totes aquelles persones amb interés per participar. En l'edició de 2020, coincidint amb el punt àlgid de la pandèmia provocada pe la Covid-19, des del Museu Valencià del Joguet vam voler buscar noves vies per a comunicar els continguts de l'exposició i generar diàleg al voltant d'ells. Llancem la proposta als i les artistes participants de parlar amb nosaltres sobre la seua obra mitjançant l'intercanvi d'una correspondència que podria ser sonora, escrita, musical, audiovisual o fotogràfica. La resposta va ser molt positiva i interessant. Servisca d'exemple per a observar com HHJJ pot ser objecte de transformació i prendre noves derives. Els documents escrits, visuals i sonors es van publicar i estan disponibles en la web www.museojuguete.com. A continuació reproduïm els textos d'aquest programa de mediació educativa.

18

Històries de Joguets Exposición retrospectiva

en la web www.museojuguete.com. A continuación reproducimos los textos de este programa de mediación educativa.

Arte, juguetes y crítica social

Art, joguets i crítica social

Aproximadamente un tercio de las obras presentadas a la IV convocatoria de HHJJ muestra un interés especial por la crítica y el compromiso social. Principalmente, estas obras basan su fuerza en la denuncia, la reivindicación, la visibilización de los conflictos que encarnan y la reflexión crítica. En este sentido, hay dos obras que dialogan perfectamente y, dato curioso, ambas carecen de título. La primera presentada por Manuel Fernández. Me hace pensar en las generaciones milenial y Z en su relación con las tecnologías digitales. Aquí se encuentran atrapados en una jaula de periquitos, que habla sobre el encierro, el control y la docilidad de la población. Rápidamente mi mente me llevó a la música del grupo punk Biznaga que gritan una realidad mediatizada por pantallas, dispositivos, videovigilancia, geolocalización... Uno de sus temas, titulado Libertad obligada, reza: “No es raro que esté agotado, Siempre lo ves conectado. Por lo visto es su marca, Sí, él mismo es su marca. Pensaba que se realizaba, Pero solo se explotaba. Es así como funciona, Es la libertad obligada”. Manu me responde con un posible título que, dice, no tiene mucha más explicación: Condena digital. La otra obra en diálogo viene firmada por Yolanda Soria Sánchez, Vicente Juan Martínez y María Reig Brotons. Se trata de un audiovisual junto con una pieza escultórica que nos recuerda al juego de la Jenga en escala mayor a la habitual. Según nos cuentan, su propuesta trata sobre “la muerte de George Floyd tuvo lugar el pasado 25 de

Aproximadament un terç de les obres presentades a la IV convocatòria de HHJJ mostra un interés especial per la crítica i el compromís social. Principalment, aquestes obres basen la seua força en la denúncia, la reivindicació, la visibilització dels conflictes que encarnen i la reflexió crítica. En aquest sentit, hi ha dues obres que dialoguen perfectament i, dada curiosa, ambdues manquen de títol. La primera presentada per Manuel Fernández. Em fa pensar en les generacions milenial i Z en la seua relació amb les tecnologies digitals. Ací es troben atrapats en una gàbia de periquitos, que parla sobre el tancament, el control i la docilitat de la població. Ràpidament la meua ment em va portar a la música del grup punk Biznaga que criden una realitat mediatitzada per pantalles, dispositius, videovigilància, geolocalització... Un dels seus temes, titulat Llibertat obligada, resa: “No es raro que esté agotado, Siempre lo ves conectado. Por lo visto es su marca, Sí, él mismo es su marca. Pensaba que se realizaba, Pero solo se explotaba. Es así como funciona, Es la libertad obligada”. Manu em respon amb un possible títol que, diu, no té molta més explicació: Condemna digital. L'altra obra en diàleg ve signada per Yolanda Soria Sánchez, Vicente Juan Martínez i María Reig Brotons. Es tracta d'un audiovisual juntament amb una peça escultòrica que ens recorda al joc de la Jenga en escala major a l'habitual. Segons ens compten, la seua proposta tracta sobre “la mort de George Floyd va tindre lloc el passat 25 de maig de 2020

Mediación educativa en HHJJ

19


Inauguracion de HHJJ5

20

Històries de Joguets Exposición retrospectiva

Mediación educativa en HHJJ

21


mayo de 2020 en un barrio de Mineápolis, Minnesota (EEUU), tras ser arrestado por cuatro policías locales.” Este reciente caso ha reavivado la histórica lucha antirracista estadounidense y ha movilizado a miles de personas de nuevo. Al ver la obra, nos surgen preguntas como ¿cuál es nuestra respuesta como sociedad ante los abusos de poder? ¿existe racismo en nuestro entorno? ¿hemos normalizado la discriminación a través de nuestra cultura visual?

en un barri de Mineapolis, Minnesota (els EUA), després de ser arrestat per quatre policies locals.” Aquest recent cas ha reviscolat la històrica lluita antiracista estatunidenca i ha mobilitzat a milers de persones de nou. En veure l'obra, ens sorgeixen preguntes com quina és la nostra resposta com a societat davant els abusos de poder? Existeix racisme en el nostre entorn? Hem normalitzat la discriminació a través de la nostra cultura visual?

Homenajes y curiosidades

Homenatges i curiositats

Desde la primera edición de Històries de Joguets hemos sido muchos y muchas participantes quienes hemos querido homenajear a personajes clave en la historia y la actualidad. En su IV edición se ha recordado con cariño el papel de los museos en la conservación de la memoria con obras como Cabecera animada Museu Valencià del Joguet de Marta Lluch Valero, la peculiaridad de algunas piezas únicas con Arqueología contemporánea de Pau Soler García, La última derrota es el olvido con Laura López Chesa y Eduardo Serrano González, o la obra de autores clásicos en la historia del arte con La vida de Vincent de Carmen Roldán Ruiz. Además, ha habido un recuerdo especial al personal sanitario frente a la COVID-19 en las obras de Eugenia Moreno Cárdenas Destapando recuerdos, Rosana Sánchez Galisteo con Nancy Gas y la obra de Jorge Coderch Calvo HE-MAN vs COVID-19. La historia siempre se cuela en las obras de arte. Pero en este caso nos interesan las historias, en plural, y desde el Museo hemos tenido oportunidad de preguntar a varios artistas sobre la suya propia. Nos detenemos en la cara B de dos obras muy curiosas presentes en nuestra exposición. Una de ellas es

Des de la primera edició de Històries de Joguets hem sigut molts i moltes participants els qui hem volgut homenatjar personatges clau en la història i l'actualitat. En la seua IV edició s'ha recordat amb afecte el paper dels museus en la conservació de la memòria amb obres com a Capçalera animada Museu Valencià del Joguet de Marta Lluch Valero, la peculiaritat d'algunes peces úniques amb Arqueologia contemporània de Pau Soler García, L'última derrota és l'oblit amb Laura López Chesa i Eduardo Serrano González, o l'obra d'autors clàssics en la història de l'art amb La vida de Vincent de Carmen Roldán Ruiz. A més, hi ha hagut un record especial al personal sanitari enfront de la COVID-19 en les obres d'Eugenia Moreno Cárdenas Destapant records, Rosana Sánchez Galisteo amb Nancy Gas i l'obra de Jorge Coderch Calvo HE-MAN vs COVID-19. La història sempre es cola en les obres d'art. Però en aquest cas ens interessen les històries, en plural, i des del Museu hem tingut oportunitat de preguntar a diversos artistes sobre la seua pròpia. Ens detenim en la cara B de dues obres molt curioses presents en la nostra exposició. Una d'elles és la titulada Músics i joguets musicals

22

Històries de Joguets Exposición retrospectiva

la titulada Músics i joguets musicals de Bene Ripoll Belda, quien retrata a un grupo de hombres y mujeres bajo una pérgola que componen una banda musical. Lo curioso del asunto es que estos personajes en principio anónimos en realidad representan, según sus palabras, “als primers fabricants jogueters que, mira per on, eren músics”. La segunda obra nos remite al creciente interés en Històries de Joguets por homenajear el papel fundamental de las mujeres obreras en las fábricas jugueteras ibenses del s.XX. En ese sentido, Alberto Santonja, en su obra Transformadora nos cuenta que tanto su madre como su tía fueron engafadoras en Payá Hermanos. Les “diables”. El autor nos contaba que ese es el mote que quedó en su familia porque, según sus palabras, “a pesar de las dificultades añadidas tras la desaparición de mi abuelo en la maldita Guerra Civil, unidas junto a mi madre, supieron salir adelante ellas solas transformando la sociedad de su entorno”. Es curioso observar cómo el reconocimiento que damos a las mujeres trabajadoras es muy importante a nivel informal. La mayoría de ibenses recordamos a amigas, familiares, vecinas o conocidas que trabajaron en empresas jugueteras boyantes a mediados del s. XX. Sin embargo, ese recuerdo está ausente casi por completo en los relatos históricos oficiales. Así lo reflejan Juan Aracil y Amparo Bernabéu en Anónimas con nombre, una obra deliciosa compuesta por un teatrillo motorizado artesanalmente y decorado con collage. Es reconfortante pensar que estas historias trascienden aquí y se cuelan por las rendijas y los poros de la Historia con mayúsculas.

Mediación educativa en HHJJ

de Bene Ripoll Belda, qui retrata a un grup d'homes i dones sota una pèrgola que componen una banda musical. El curiós de l'assumpte és que aquests personatges en principi anònims en realitat representen, segons les seues paraules, “als primers fabricants jogueters que, mira per on, eren músics”. La segona obra ens remet al creixent interés en Històries de Joguets per homenatjar el paper fonamental de les dones obreres a les fàbriques jogueteres iberudes del s.XX. En aqueix sentit, Alberto Santonja, en la seua obra Transformadora ens conta que tant la seua mare com la seua tia van ser engafadores en Payá Hermanos. Les “diables”. L'autor ens contava que aqueix és el malnom que va quedar en la seua família perquè, segons les seues paraules, “malgrat les dificultats afegides després de la desaparició del meu avi en la maleïda Guerra Civil, unides al costat de la meua mare, van saber tirar endavant elles soles transformant la societat del seu entorn”. És curiós observar com el reconeixement que donem a les dones treballadores és molt important a nivell informal. La majoria d'iberudes i iberuts recordem a amigues, familiars, veïnes o conegudes que van treballar en empreses jogueteres pròsperes a mitjan s. XX. No obstant això, aqueix record està absent quasi per complet en els relats històrics oficials. Així ho reflecteixen Juan Aracil i Amparo Bernabéu en Anònimes amb nom, una obra deliciosa composta per un teatret motoritzat artesanalment i decorat amb collage. És reconfortant pensar que aquestes històries transcendeixen ací i es colen per les escletxes i els porus de la Història amb majúscules.

23


Imaginación e incertidumbre

Imaginació i incertesa

La incertidumbre que provoca lo desconocido nos hace estrujarnos los cerebros para superar retos que nunca habíamos vivido. La creatividad es la mejor herramienta que tenemos, si no la única posible, ante situaciones inciertas. Pero ¿cómo es posible desarrollarla? ¿qué tiene que ver eso con nuestra exposición? La creatividad y la experimentación van de la mano en, por ejemplo, las obras de Beatriz Martínez, Imagina, y de Vicent Orts i Ros, Roder. Ambas son ilustrativas de la importancia de dedicar un tiempo a manipular y observar ideas y objetos cotidianos para darles una nueva vida. No en vano, como argumenta la investigadora Marian Fdez Cao, la realización de piezas artísticas nos permite entrar en contacto con la materia, ver cuáles son sus limitaciones y experimentar qué podemos y qué no podemos hacer con ella. En el proceso de imaginar, las ideas se enlazan como una red neuronal que se extiende y dibuja otros mundos posibles. En Històries de Joguets IV encontramos obras que relacionan juego y juguete con la imaginación en las ilustraciones Mi juguete de Verónica Navarro basada en la célebre historia del Principito, El tamaño no importa de Laura Benetó y Fabricando imaginación de Carlos Serrano, que dibujan mundos extraños compuestos por fragmentos que parecen venir de los sueños. Pero hay otros lenguajes, como la música, que dan forma a esa imaginación. En la selección musical y fotografía Good Trip de Damián Venteo se habla de cuando éramos niños y nuestros juegos a veces nos hacían viajar a lugares imaginarios. De igual manera, Gastando el tiempo de Felipe Rodríguez recoge ese espíritu desenfadado y sin pretensiones de la

La incertesa que provoca el desconegut ens fa rebregar-nos els cervells per a superar reptes que mai havíem viscut. La creativitat és la millor eina que tenim, si no l'única possible, davant situacions incertes. Però com és possible desenvolupar-la? Què té a veure això amb la nostra exposició? La creativitat i l'experimentació van de la mà en, per exemple, les obres de Beatriz Martínez, Imagina, i de Vicent Orts i Ros, Roder. Ambdues són il·lustratives de la importància de dedicar un temps a manipular i observar idees i objectes quotidians per a donar-los una nova vida. No en va, com argumenta la investigadora Marian Fernández Cao, la realització de peces artístiques ens permet entrar en contacte amb la matèria, veure quines són les seues limitacions i experimentar què podem i què no podem fer amb ella. En el procés d'imaginar, les idees s'enllacen com una xarxa neuronal que s'estén i dibuixa altres mons possibles. En Històries de Joguets IV trobem obres que relacionen joc i joguet amb la imaginació en les il·lustracions El meu joguet de Verónica Navarro basada en la cèlebre història del Petit príncep, El tamany no importa de Laura Benetó i Fabricant imaginació de Carlos Serrano, que dibuixen mons estranys compostos per fragments que semblen vindre dels somnis. Però hi ha altres llenguatges, com la música, que donen forma a aqueixa imaginació. En la selecció musical i fotografia Good Trip de Damián Venteo es parla de quan érem xiquets i els nostres jocs a vegades ens feien viatjar a llocs imaginaris. D'igual manera, Gastant el temps de Felipe Rodríguez recull aqueix esperit desenfadat i sense pretensions de la infantesa que viu el pas

24

Històries de Joguets Exposición retrospectiva

niñez que vive el paso del tiempo sin preocupaciones mayores. A partir de las obras Good trip y Mi juguete, antes mencionadas, hemos realizado un intercambio de impresiones y generado un diálogo visual y musical que describo aquí. Propongo el tema musical Bluebird Let Me Tag Along de Rose Maddox. La total despreocupación de la cuadrilla de niños retratados en la portada, convertidos en músicos, junto con esa melodía sencilla me recordaban al tiempo del juego: uno de los últimos reductos de las sociedades capitalistas en los cuales podemos dejar volar la imaginación y hacer algo no-útil, por placer y disfrute. A esta canción, Verónica Navarro me respondió con la obra Cuatrocientos setenta y tres millones trescientos cincuenta y tres mil ochocientos noventa segundos de Los Torreznos, un duo de artistas que trabajan en el ámbito del arte de acción. También me remitió a 4.33 de John Cage, un destacado artista conceptual que fue Pionero de la música aleatoria, de la música electrónica y del uso no estándar de instrumentos musicales. La autora no se mostraba interesada por la melodía

del temps sense preocupacions majors. A partir de les obres Good trip i El meu joguet, abans esmentades, hem realitzat un intercanvi d'impressions i generat un diàleg visual i musical que descric ací. Propose el tema musical Bluebird Let Me Tag Along de Rose Maddox. La total despreocupació de la quadrilla de xiquets retratats en la portada, convertits en músics, juntament amb aqueixa melodia senzilla em recordaven al temps del joc: un dels últims reductes de les societats capitalistes en els quals podem deixar volar la imaginació i fer una cosa no-útil, per plaer i gaudi. A aquesta cançó, Verónica Navarro em va respondre amb l'obra Quatrecents setanta-tres milions tres-cents cinquanta-tres mil huit-cents noranta segons de Los Torreznos, un duo d'artistes que treballen en l'àmbit de l'art d'acció. També em va remetre a 4.33 de John Cage, un destacat artista conceptual que va ser pioner de la música aleatòria, de la música electrònica i de l'ús no estàndard d'instruments musicals. L'autora no es mostrava interessada per la melodia lleugera i infantil que jo proposava, sinó pel silenci. En la gran varietat

Taller intensivo de diseño de escenarios para animación, impartido por Cabeza Voladora Animation Studio Mediación educativa en HHJJ

25


ligera e infantil que yo proponía, sino por el silencio. En la gran la variedad de posibilidades que existe cuando nada es descartable. Por su parte, Damián Venteo recogía la parte musical de mi propuesta. Mostró interés por el estilo musical de Bluebird Let Me Tag Along, el country, al proponer Rumbler de Black Lips. Encadenó con otra canción llamada también Rumbler, esta vez del guitarrista Link Wray, una canción llena de actitud y la primera instrumental que se censuro porque se pensaba pudiera incitar a la violencia. Este juego de asociaciones muestra una manera de activar el proceso del pensamiento y la imaginación. Conectar recuerdos, sonidos, imágenes y sensaciones.

de possibilitats que existeix quan res és descartable. Per part seua, Damián Venteo recollia la part musical de la meua proposta. Va mostrar interés per l'estil musical de Bluebird Let Me Tag Along, el country, en proposar Rumbler de Black Lips. Va encadenar amb una altra cançó anomenada també Rumbler, aquesta vegada del guitarrista Link Wray, una cançó plena d'actitud i la primera instrumental que se censure perquè es pensava poguera incitar a la violència. Aquest joc d'associacions mostra una manera d'activar el procés del pensament i la imaginació. Connectar records, sons, imatges i sensacions.

Sobre la memoria

Els esdeveniments del passat són el marc de la nostra memòria, acompanyen als nostres records i imprimeixen la seua petjada en els objectes amb els quals convivim. Recordant, donem vida a aquells moments pretèrits que, d'una manera o una altra, parlen del que som hui dia. Això succeeix, per exemple, quan Luisa Vidal busseja en la història d'un clic original de Famobil de l'any 1974 i la relació amb la seua filla Blanca, donant lloc a la seua bella obra El joguet que es va fer real. La memòria, tant individual com col·lectiva, ha sigut el leitmotiv de moltes obres al llarg de les quatre edicions de Històries de Joguets. No obstant això, la manera d'abordar aquest tema pot realitzar-se des de punts de vista molt diferents, com ara la recuperació d'objectes antics en els quals s'observa el pas del temps, com fa Pau Soler García en Arqueologia Contemporània; o traçant les siluetes de les nines de la infància, en Ahir i hui d'un somni de Carla Verdejo… són només alguns

Los acontecimientos del pasado son el marco de nuestra memoria, acompañan a nuestros recuerdos e imprimen su huella en los objetos con los que convivimos. Al recordar, damos vida a aquellos momentos pretéritos que, de una manera u otra, hablan de lo que somos hoy en día. Esto sucede, por ejemplo, cuando Luisa Vidal bucea en la historia de un click original de Famobil del año 1974 y la relación con su hija Blanca, dando lugar a su bella obra El juguete que se hizo real. La memoria, tanto individual como colectiva, ha sido el leitmotiv de muchas obras a lo largo de las cuatro ediciones de Històries de joguets. Sin embargo, la manera de abordar este tema puede realizarse desde puntos de vista muy diferentes, tales como la recuperación de objetos antiguos en los que se observa el paso del tiempo, como hace Pau Soler García en Arqueología Contemporánea; o trazando las siluetas

26

Sobre la memòria

Històries de Joguets Exposición retrospectiva

de las muñecas de la infancia, en Ayer y hoy de un sueño de Carla Verdejo… son sólo algunos ejemplos de esta tendencia a tomar momentos del pasado como excusa para la creación. Es interesante en este sentido mostrar el texto íntegro que acompaña la obra de Edu Serrano y Laura López para la cuarta edición de hhjj: “Tras el golpe de estado fascista del 18 de Julio de 1936 la fábrica Payá pasó a colectivizarse por la UGT, posteriormente pasaría a depender de la Subsecretaría de Armamento del Gobierno de la República. De esta forma se convertiría en la Fábrica nº27, de aquí ya no saldrían juguetes, si no material de armamento. Tan solo existiría una excepción, El Miliciano (Ref. 625), adaptación del molde de un guardia fabricado antes de la Guerra, se le cambió la cabeza y el brazo que, al accionar el resorte, saluda levantando el puño. La derrota del gobierno legítimo de la Republica el 1 de abril de 1939, fue la sentencia de muerte del miliciano de hojalata. Desapareció, tras la oscura ventisca de la represión, como todos los sueños y esperanzas, olvidado bajo la capa de polvo que procura el tiempo. Tan solo algunas imágenes, pocas memorias y un ejemplar aislado nos habían llegado de aquel juguete. Regresa como escombros del pasado que hoy vuelven al edificio que le vio nacer. Saludando al recuerdo, demostrando, que la única derrota es el olvido”

La memoria también se aborda en esta obra que rescata un sorprendente juguete, símbolo de la resistencia de un gobierno republicano en tiempos convulsos que finalmente caería a la fuerza, dando paso a la dictadura franquista sobre una maltrecha sociedad española de postguerra. Un momento que el autor y la autora desempolvan con su obra. Mediación educativa en HHJJ

exemples d'aquesta tendència a prendre moments del passat com a excusa per a la creació. És interessant en aquest sentit mostrar el text íntegre que acompanya l'obra de Edu Serrano i Laura López per a la quarta edició de HHJJ: “Després del colp d'estat feixista del 18 de Juliol de 1936 la fàbrica Payá va passar a col·lectivitzar-se per la UGT, posteriorment passaria a dependre de la Sotssecretaria d'Armament del Govern de la República. D'aquesta manera es convertiria en la Fàbrica n. 27, d'ací ja no eixirien joguets, si no material d'armament. Tan sols existiria una excepció, El Milicià (Ref. 625), adaptació del motle d'un guàrdia fabricat abans de la Guerra, se li va canviar el cap i el braç que, en accionar el ressort, saluda alçant el puny. La derrota del govern legítim de la Republica l'1 d'abril de 1939, va ser la sentència de mort del milicià de llanda. Va desaparéixer, després del fosc torb de la repressió, com tots els somnis i esperances, oblidat sota la capa de pols que procura el temps. Tan sols algunes imatges, poques memòries i un exemplar aïllat ens havien arribat d'aquell joguet. Torna com a enderrocs del passat que hui tornen a l'edifici que li va veure nàixer. Saludant al record, demostrant, que l'única derrota és l'oblit”

La memòria també s'aborda en aquesta obra que rescata un sorprenent joguet, símbol de la resistència d'un govern republicà en temps convulsos que finalment cauria a la força, donant pas a la dictadura franquista sobre una malparada societat espanyola de postguerra. Un moment que l'autor i l'autora desempolsen amb la seua obra.

Sofía Albero Verdú

27


Recopilación de obras expuestas en Històries de Joguets desde 2017

189 obras expuestas a lo largo de 5 ediciones de HHJJ 88 obras expuestas en la actual exposición retrospectiva


1. Los sueños de una industria Antonio Teruel García Periodista

Cast. → Su diseño se asemejaba al de un cohete. Era como la carcasa de un artefacto pirotécnico listo para dispararse y celebrar algún acontecimiento festivo, pintado con esos mismos colores vivos, pero puesto en posición horizontal. No tenía mecha, pero sí una chimenea por la que saldría el humo producto de la combustión del carbón en su interior, que lo haría avanzar a toda máquina. Era el tren del progreso, el que anunciaba la modernidad, el que unía destinos a través de sus carriles, llevando pasajeros o mercancías. El medio en el que se desplazaban desde las familias ricas para llegar a sus lugares de veraneo hasta las más humildes para hacer alguna compra en la localidad con estación donde se celebrara ese día el mercado semanal, o en el que se trasladaban el correo y toda clase de productos de un sitio a otro. El símbolo del acercamiento en aquellos tiempos. Quién sabe si fue casualidad o no, pero aquel trenecillo con una locomotora con una forma parecida a la de un cohete y pintada en verde, rojo y negro y con un lujoso coche de viajeros adosado, fabricado por la casa Rico en 1926, coincidió en el tiempo con el anuncio de que el ferrocarril pasaría por Ibi. El ambicioso plan que llevaba la rúbrica del ingeniero de Caminos y a la sazón ministro de Obras Públicas, Rafael Benjumea y Burín, conde de Guadalhorce, incluía la prolongación hasta Alicante de la línea que la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España había tendido desde Xàtiva hasta Alcoy entre 1893 y 1903. Ibi no sólo fabricaría trenes de juguete, sino que también vería pasar convoyes de verdad. Los productos de su emergente industria tendrían una salida mucho más

30

Val. → El seu disseny s’assemblava al d’un coet. Era com la carcassa d’un artefacte pirotècnic llest per a disparar-se i celebrar algun esdeveniment festiu, pintat amb els mateixos colors vius, però posat en posició horitzontal. No tenia metxa, però sí una ximeneia per la qual eixiria el fum producte de la combustió del carbó en el seu interior, que el faria avançar a tota màquina. Era el tren del progrés, el que anunciava la modernitat, el que unia destinacions a través dels seus carrils, portant passatgers o mercaderies. El mitjà en el qual es desplaçaven des de les famílies riques per a arribar als seus llocs d’estiueig fins a les més humils per a fer alguna compra en la localitat amb estació on se celebrara aquell dia el mercat setmanal, o en el qual es traslladaven el correu i tota classe de productes d’un lloc a un altre. El símbol de l’acostament en aquells temps. Qui sap si va ser casualitat o no, però aquell trenet amb una locomotora amb una forma semblant a la d’un coet i pintada en verd, roig i negre i amb un luxós cotxe de viatgers adossat, fabricat per la casa Rico en 1926, va coincidir en el temps amb l’anunci que el ferrocarril passaria per Ibi. L’ambiciós pla que portava la rúbrica de l’enginyer de Camins i en aquell temps ministre d’Obres Públiques, Rafael Benjumea i Burín, comte de Guadalhorce, incloïa la prolongació fins a Alacant de la línia que la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España havia tendit des de Xàtiva fins a Alcoi entre 1893 i 1903. Ibi no solament fabricaria trens de joguet, sinó que també veuria passar combois de veritat. Els productes de la seua emergent indústria tindrien una eixida molt més fàcil que la que oferien les penoses carreteres de l’època, i la mobilitat dels seus veïns milloraria també de manera Històries de Joguets Exposición retrospectiva

fácil que la que ofrecían las penosas carreteras de la época, y la movilidad de sus vecinos mejoraría también de manera sustancial al poder desplazarse de manera más cómoda hacia el norte o hacia el sur. No queda ya prácticamente nadie que nos pueda contar la ilusión que debió suponer para los ibenses de la época el anuncio de la inminente llegada del ferrocarril, pero hasta hace muy pocos años toda una generación de personas aún recordaba aquellos trabajos de explanación de plataforma, de construcción de túneles y viaductos y de acopio de balasto, la piedra sobre la que después se tenderían los carriles. También queda como testigo un acta del Pleno del Ayuntamiento de 1927, en la que se acordó pedir que Ibi se segregara del partido judicial de Xixona y pasara al de Alcoy, puesto que gracias al tren se iban a emplear “tan sólo 15 minutos” en llegar

Obras expuestas desde 2017 hasta 2021

substancial en poder desplaçar-se de manera més còmoda cap al nord o cap al sud. No queda ja pràcticament ningú que ens puga explicar la il·lusió que va haver de suposar per als iberuts de l’època l’anunci de la imminent arribada del ferrocarril, però fins fa molt pocs anys tota una generació de persones encara recordava aquells treballs d’explanació de plataforma, de construcció de túnels i viaductes i d’apilament de balast, la pedra sobre la qual després es tendirien els carrils. També queda com a testimoni un acta del Ple de l’Ajuntament de 1927, en la qual es va acordar demanar que Ibi se segregara del partit judicial de Xixona i passara al d’Alcoi, ja que gràcies al tren s’anaven a emprar “només 15 minuts” en arribar a la ciutat veïna. Però no fa falta recordar que el somni del tren es va quedar en un miratge; que, a penes cinc anys després d’aquell

31


a la ciudad vecina. Pero no hace falta recordar que el sueño del tren se quedó en un espejismo; que, apenas cinco años después de ese ufano acuerdo municipal, las obras del ferrocarril se paralizaron y que en Ibi nunca se vieron más convoyes que los que se fabricaban a escala, y cada vez en mayor cantidad, en empresas como Rico, Payá y Jyesa. Y que tendrían que pasar casi 90 años para que se hiciera realidad esa previsión de ir a Alcoy en 15 minutos, aunque obviamente por carretera. No deja de ser paradójico que Ibi no llegara a tener ferrocarril, cuando sus trenes de juguete alcanzaron una popularidad inmensa, sobre todo en las primeras décadas de la segunda mitad del siglo XX, y un grado de modernidad en paralelo al desarrollo de la propia ingeniería ferroviaria. La idea de ver trenes de verdad se quedó en un sueño, reflejado en aquella pieza salida de la casa Rico en 1926 y que a día de hoy se conserva en el Museo Valenciano del Juguete. Ese trenecillo es, en cierta forma, un ejemplo de lo que ha sido siempre la industria juguetera: la producción de artículos capaces de generar ilusiones, de construir un mundo idílico a partir de los sueños, y de mostrar el desarrollo tecnológico y social. Cada juguete despierta en cada uno de nosotros diferentes emociones, que en la medida de las inquietudes de cada cual podemos ser capaces de mostrar a través de una expresión artística. Este prólogo evocador de lo que pudo ser la esperanza de la llegada del ferrocarril a Ibi en la década de 1920 no es más que la puerta a las distintas inspiraciones que otros juguetes fabricados en nuestra localidad y expuestos en el Museo sugieren en diferentes artistas que viven y trabajan en nuestro entorno. Todos ellos nos invitan a dejarnos llevar por la imaginación, a hacer volar esos sueños, esas ideas que algo tan aparentemente simple como una pieza de juguete es capaz de transmitirnos.

32

triomfant acord municipal, les obres del ferrocarril es van paralitzar i que a Ibi mai es van veure més combois que els que es fabricaven a escala, i cada vegada en major quantitat, en empreses com Rico, Payá i Jyesa. I que haurien de passar quasi 90 anys perquè es fera realitat aqueixa previsió d’anar a Alcoi en 15 minuts, encara que òbviament per carretera. No deixa de ser paradoxal que Ibi no arribara a tindre ferrocarril, quan els seus trens de joguet van aconseguir una popularitat immensa, sobretot en les primeres dècades de la segona meitat del segle XX, i un grau de modernitat en paral·lel al desenvolupament de la pròpia enginyeria ferroviària. La idea de veure trens de veritat es va quedar en un somni, reflectit en aquella peça eixida de la casa Rico en 1926 i que a dia de hui es conserva en el Museu Valencià del Joguet. Aquell trenet és, en certa forma, un exemple del que ha sigut sempre la indústria joguetera: la producció d’articles capaços de generar il·lusions, de construir un món idíl·lic a partir dels somnis, i de mostrar el desenvolupament tecnològic i social. Cada joguet desperta en cadascun de nosaltres diferents emocions, que en la mesura de les inquietuds de cadascú podem ser capaços de mostrar a través d’una expressió artística. Aquest pròleg evocador del que va poder ser l’esperança de l’arribada del ferrocarril a Ibi en la dècada de 1920 no és més que la porta a les diferents inspiracions que altres joguets fabricats en la nostra localitat i exposats en el Museu suggereixen en diferents artistes que viuen i treballen en el nostre entorn. Tots ells ens conviden a deixar-nos portar per la imaginació, a fer volar aqueixos somnis, les idees que alguna cosa tan aparentment simple com una peça de joguet és capaç de transmetre’ns. Perquè aquesta indústria té el valor de traslladar-nos al nostre particular món ideal en el qual mai deixem de ser xiquets Històries de Joguets Exposición retrospectiva

Porque esta industria tiene ese valor, el de trasladarnos a nuestro particular mundo ideal en el que nunca dejamos de ser niños emocionados. Los autores que participan en esta muestra nos animan con sus obras a dejarnos contagiar por esas sensaciones y fabricar también nuestros propios sueños. Y, al mismo tiempo, esta exposición no deja de ser una apelación a la conciencia colectiva de que, sin caer en chovinismos ni egolatrías geográficas, no deja de ser un orgullo el hecho de haber nacido o haberse criado en el lugar del que han salido tantas emociones a través de los artículos producidos por una industria capaz de fabricar ilusiones.

Obras expuestas desde 2017 hasta 2021

emocionats. Els autors que participen en aquesta mostra ens animen amb les seues obres a deixar-nos contagiar per aquestes sensacions i fabricar també els nostres propis somnis. I, al mateix temps, aquesta exposició no deixa de ser una apel·lació a una consciència col·lectiva, sense caure en xovinismes ni egolatries geogràfiques: no deixa de ser un orgull el fet d’haver nascut o haver-se criat en el lloc del qual han eixit tantes emocions a través dels articles produïts per una indústria capaç de fabricar il·lusions.

33


2. Ellas cuentan Sofia Albero Verdú Audio

6. Puzzle laberinto: Juguete de temporada Fernando Fernández Torres Técnica mixta

10. Ilusión Roberto Lara Parreño Técnica mixta

14. Los juguetes somos la resistencia María Reig Brotons Fotografía

18. EGE Rodríguez, Felipe Rotoscopia

3. Entre valles Juan Aracil López Ilustración

7. Imaginario I y II Tamara García Pérez (TaM) Ilustración sobre papel y collage

11. Chapa líquida Juli Martínez Pla Impresión sobre acrílico

15. Tilina María Rico Mira Técnica mixta

19. Reloj / Bugatti Jon Ander Sánchez Coca Técnica mixta

4. My fucking Lissi Ana Campoy Castillo Acrílico sobre lienzo

8. Donant corda Francisco Gil Ortuño Fotografía

12. El juguete de hojalata reinventado artísticamente Cristina Pérez García Litografía sobre hojalata

16. Al loro / Viatge emigrant Bene Ripoll Belda Acrílico 20. Juanín Pérez 2017 Rosana Sánchez Galisteo Ilustración digital

17. Grimemobil Guillermo Rodrigo García Ilustración digital 5. Óxido y carcoma Manuel Fernández García Escultura en madera y hierro

34

9. Bruum ¡¡Brum Brum Bruuuuum!! Denys Kovalov Animación Audiovisual

13. Se pató de cuerda Miguel Ramal García Técnica mixta

Històries de Joguets Exposición retrospectiva

21. Entrañas José Sánchez Lax Escultura

Obras expuestas desde 2017 hasta 2021

22. La Tía PZ. Do it yourself Alberto V. Santonja Gimeno Instalación

23. Zeppelin Payá Luisa Sirvent Moltó Ilustración digital

24. Toy is unwritten José Damián Venteo Aznar (Lambretta JD, selector musical)

25. Nostalgia Verdú Verdú, Nuria Escultura

35


38. El món sencer des d’una moto en miniatura Antonio Teruel García Relat breu

26. Apocalypse Doll Juan Castaño Adame Ilustración digital

30. Pica y juega Manuel Fernández García Escultura

Expo. 2018

34. No somos muñecas aunque juguemos muchas partidas Clara Tamara García Pérez Escultura

35. s/t Jesús Guillem Gisbert

27. Callejero Imaginado Sofía Albero Verdú Combinación de papel

31. Las raices son muy importantes Fernando Fernández Torres Infografía

36. Joguets Trencats Damià Jordà Bou Vídeo HD

28. Sueños que traspasan montañas Juan Aracil López Ilustración

32. “De latón o de cartón” Raúl Ferrer Martínez Poesía

Un problema de salut important l’havia dut a l’hospital d’Alcoi. Tota la família preocupada; pobre xiquet, amb només set anys i ja ingressat, i per una cosa que anava per a llarg. Ell no era conscient que el tema fóra greu; només sabia que s’avorria molt, que els dies semblaven eterns i que no valia la pena preguntar a sa mare quan tornarien a casa perquè la resposta era sempre la mateixa, tan complaent com falsa: “Prompte”. Totes les vesprades rebia visites de familiars, però tampoc és que això l’animara especialment. Fins que, un dia, un oncle seu que treballava en una empresa de joguets d’Ibi li va donar una moto a escala. “L’he comprada a preu de fàbrica”, li va dir. No sabia què li havia volgut explicar, només que estava meravellat pel regal: era com una moto de veritat, amb tot luxe de detalls en cadascuna de les seues parts, però en miniatura. A partir d’aquell dia l’habitació de l’hospital es va convertir en una imaginària maqueta de les carreteres de la comarca. “Mamà, per on es va a Ibi?”, “Ibi està ací al costat, passat aquella muntanya”. Ell sabia que quedava a prop, però no havia anat mai; el seu món conegut no passava pràcticament del seu poble i dels

37. Imaginario Roberto Lara Cómic

29. Farinet Jorge Coderch Calvo Escultura

36

33. Tourist Info 2 Ricardo García Bonaviña Acrílico sobre lienzo

Històries de Joguets Exposición retrospectiva

Obras expuestas desde 2017 hasta 2021

dos del costat més menuts encara des d’on venien alguns companys d’escola i, ara, d’aquelles parets. Però amb aquella miniatura a les mans jugava a trencar-les i somiava que feia quilòmetres i quilòmetres a bord d’una flamant moto d’acabats roigs i grocs als laterals, protegit per la pantalla frontal, estirant els braços sobre el seient i agafant amb força el manillar, donant gas i gas, i escoltant com brollava el soroll pel tub d’escapament, tot i el casc. Eixia del poble i en no res es veia creuant l’estret pas per Benimarfull, sentint com el soroll reverberava entre les cases; passava Muro, girava a l’esquerra, i després deixava enrere Cocentaina, abans de creuar Alcoi. “Per a anar a Ibi has de passar el Barranc de la Batalla”, li va contar una vesprada el seu oncle. “Hi ha un túnel i moltes revoltes”. Imaginava com les passaria, quasi fregant el genoll a terra. I arribava a la porta de la fàbrica i demanava més motos semblants a les que ja tenia, i li les donaven. Va seguir reproduint el mateix joc a casa i als carrers del poble, una vegada va deixar per fi l’hospital, seguint sempre aquella mateixa ruta cap a aquella fàbrica que produïa vehicles en miniatura i que tenia com a logotip el seu nom en forma d’una moto, amb el pilot damunt. Quan un dia en l’escola van dir que els durien d’excursió a Ibi a veure com fabricaven joguets va desitjar que la visita fóra a la factoria dels seus somnis i que com a record li donaren una altra moto, però els van dur a uns laboratoris i, encara que després van poder jugar una estona, no van poder endur-se cap joguet. Va preguntar als mestres si anirien a la fàbrica de miniatures, però només va rebre una mirada de sorpresa i un “no, home, no” com a resposta. Va haver d’esperar als Reis de l’any següent per poder donar companyia a

37


la seua moto. Aquesta era blanca i roja. Ara ja podia imaginar que eren dos els vehicles que es dirigien cap a Ibi. Però en un moment donat aquelles rutes imaginàries es van tornar avorrides. A poc a poc va anar agafant menys les motos, fins arribar a quedar varades en l’habitació. I d’allí, a una caixa de cartó en un racó de la cotxera. Les motos en miniatura eren un bon record, però una època passada. Tampoc sentia ja la necessitat de visitar aquella fàbrica, on el seu oncle va deixar de treballar quan va trobar una altra faena més prop de casa; quan va tindre una moto de veritat i va pujar en ella, el camí no era més que un tràmit per a arribar a destí, un destí que tampoc no va ser Ibi mai. Tot el que estiguera més enllà d’Alcoi quedava massa lluny. A més, qui volia pensar en miniatures, podent anar amunt i avall sobre dos rodes de veritat? No sap quan va desaparéixer de la seua cotxera la caixa de cartó on estaven condemnades a l’ostracisme la moto que li van regalar quan estava a l’hospital i la que li van dur després els Reis Mags. Els seus pares farien neteja algun dia que ell

38

no estava en casa. No hi va pensar fins que, temps després, van buidar la casa de la iaia materna, que la família havia venut després que ella faltara. Entre totes les coses va aparéixer una guia telefònica molt vella, dels anys 80. Per curiositat va començar a fullejar-la i, per aquelles coses de la casualitat, va trobar una pàgina plena d’anuncis de fàbriques de joguets. I allí estava aquell logotip on el nom de l’empresa feia la forma d’una moto. De les motos que ell havia tingut i que havia deixat feia anys oblidades en una caixa de cartó en la cotxera. Va tornar a sa casa, amb el llistí de telèfons sota el braç, i va buscar desesperadament la caixa dels joguets vells, però no la va trobar. Feia temps que havia deixat d’acumular pols en un racó del garatge. Havia desaparegut la caixa, i amb ella les motos i el record tangible d’uns anys molt feliços de la infantesa. Com podia haver-se’n descuidat tant…! I què podia fer per posar-hi remei? Va pensar que potser podria comprar unes motos en miniatura noves, de manera que va buscar l’anunci de la fàbrica a la guia telefònica que havia trobat en casa de la iaia i va Històries de Joguets Exposición retrospectiva

tocar al número que hi apareixia. Però aquell número ja no existia. “Normal, açò és de fa més de 30 anys. Hauran canviat de número”. Però la posterior cerca per internet va ser encara més decebedora: l’empresa no havia canviat de número de telèfon, havia tancat. No podia ser. Va decidir anar per fi a Ibi, amb l’esperança que la fàbrica continuara oberta amb una altra denominació. Trobar el lloc no va ser fàcil, ja que el carrer sí que havia canviat de nom; en canvi, la firma joguetera que buscava ja no existia, ni com ell l’havia coneguda ni de cap altra forma. El timbre de les oficines no sonava, ni ningú va respondre als colps que fa ver a la porta ni als “Hola?” que va llançar des de fora. Pel forat d’un vidre trencat va poder veure que la instal·lació estava totalment desmantellada. Debatut, va tornar a casa i va seguir buscant en internet informació sobre aquella empresa. Havia tancat feia quatre dies, com qui diu, en 2010. Havia tingut 15 anys, des que el seu oncle li va regalar la moto quan ell estava a l’hospital, per a haver pogut adquirir noves peces i per a tocar a l’empresa i preguntar si era possible anar a veure el procés de fabricació o quins eren els últims models que havien tret. Havia pogut fer-ho, però quan se n’havia adonat ja era impossible. La fàbrica que tant li havia fet volar la imaginació era ara la fàbrica del record, de la primera memòria, d’un passat que no tornaria, i que ni tan sols podia evocar a través d’una fotografia seua amb les motos que tant bons moments li havien donat. Únicament tenia l’anunci d’aquella guia telefònica vella i dos més que havien aparegut en revistes a principis dels 90 i que havia trobat per internet. Tres soles imatges per a recordar aquells temps en què somiava que podia recórrer el món sencer des d’una moto en miniatura.

Obras expuestas desde 2017 hasta 2021

39


39. Records de fum Izan Llopis Verdú Técnica mixta

40. Cualquier objeto cotidiano, por extraño que parezca, puede convertirse en un juguete Trini Martí Poveda y Felipe Ignacio Rodriguez Baez Técnica mixta

41. La caja imaginaria Adrián Martínez Asensio Escultura/obra interactiva

42. #Burned / Ni infinito ni más allá Mario-Paul Martínez Fabre Animación digital

40

43. s/t Juli Martínez Pla Técnica mixta

47. Tíovivo David Pérez Herrero Escultura

44. Dulce Barriguitas Eugenia Moreno Cárdenas Chocolate sobre lienzo

48. Los juguetes de Claudia A. Wenceslao Pérez Martínez Acrílico sobre lienzo

45. European Games Jesús Navas Pérez Ilustracón

49. ma Porsche RICO est… fantastique! Vicente Javier Pérez Valero Impresión sobre pvc.

51. Los juguetes somos la resistencia II María Reig Brotons Fotografía

52. Desnudo eléctrico María Rico Mira Acrílico sobre lienzo

53. La Repollo de Milo Francisco Rico Sánchez Ilustración

55. Juegos Bene Ripoll Cuenca Collage digital

59. Prueba de vuelo nº ... Luisa Sirvent Moltó Ilustración

56. MI NANCY Rosana Sánchez Galisteo Ilustración a tinta y edición digital

60. Resilencia Alejandro Soler i Alapont Fotografía

57. El Guerrer Ibense. (Segle XXI d.C.) do it yourself Alberto Vicente Santonja Gimeno Deconstrucción en composite

54. Patos Bene Ripoll Belda Acrílico 46. El juguete de hojalata reinventado artísticamente Cristina Pérez García Litografía sobre hojalata

50. s/t Miguel Ramal García Instalación

Històries de Joguets Exposición retrospectiva

58. Desarrollismo fulminante Edu Serrano González Óleo sobre lienzo

Obras expuestas desde 2017 hasta 2021

61. Transformación Yolanda Soria Técnica mixta

62. Have love will travel/ Sixties de Plàstic Damián Venteo Selección musical y fotografía

41


75. Queer toys Fefeto Ilustración digital 63. Les postaletes del museo Núria Verdú Verdú Fotografía

67. Muñeco disco pipi Paloma Blanco Casanova Instalación

79. Menú del día a día Juanjo Gasull Ilustración digital

71. Ibi 1960 José Colomer Soriano Técnica mixta

83. #playingwithghosts Mario-Paul Martínez Ladrillos recuperados de la fábrica de juguetes Rico

Expo. 2019

64. Puesto de trabajo Sofía Albero Verdú Técnica mixta

68. Sueños de hojalata Juan Antonio Blanco Expósito y Ana Campoy Castillo Técnica mixta

72. Dana del Octavin Reme Fernández Sánchez y Rafa Cruz Verdú Técnica mixta

76. Plástico emocional Raúl Ferrer Martínez, colabora Arantxa Ferrer Domingo Técnica mixta

77. Cuatro viajantes Ricardo J. García Bonaviña Acrílico sobre lienzo 65. El maletero de las 1000 caras Juan Aracil López, colabora Amparo Bernabeu Sarabia Técnica mixta

69. s/t Jaume Castañer Llidó Ilustración digital

73. Dolls just wanna have fun Mage Fernández García Pintura

74. s/t Manuel Fernández García Técnica mixta

66. Primavera Arly Jones Técnica mixta

42

70. Juguetero 3000 Jorge Coderch Calvo Técnica mixta

Històries de Joguets Exposición retrospectiva

78. Ana-tómico Tam García Pérez Mixta (ensamblaje de partes de muñecas)

Obras expuestas desde 2017 hasta 2021

80. Furby frustrado Roberto Lara Parreño Ilustración a tinta y digital

81. Juguetes antiguos de Ibi Marta Lluch Valero Ilustración digital

82. Un hilo Trini Martí Poveda y Felipe Rodríguez Baez Pieza audiovisual mixta

84. Creació de joguets Nuria Martínez González Ilustración digital

85. Jugamos…??? José María Martínez Tribaldos Pastel

86. Panxa plena, panxa buida Imma Mengual Pérez piedra y hueso. Deconstrucciónreconstrucción de un juego de tabas.

43


Expo. 2020

87. Mi primer juguete Charles Mercier Fotografía digital

88. Mis bebés reborn Eugenia Moreno Cárdenas Pastel

89. Estudio de juguete Cristina Pérez García Acuarela y tinta china

90. Territorio interior Vicente Javier Pérez Valero Audiovisual

44

91. Las aventuras del robot Emilio El Rayito Ilustración digital

92. Simbiosis María Rico Mira Técnica mixta

93. Tres paraules, el joc interior Bene Ripoll Belda Lápiz sobre papel

94. Tipus de joguets Bene Ripoll Cuenca Lettering digital

95. No te cortes Rosana Sánchez Galisteo Técnica mixta

99. Memoria alienada Eduardo Serrano González Óleo sobre lienzo

96. Embolicat José Sánchez Lax Técnica mixta

100. Imagina Luisa Sirvent Técnica mixta

97. Extraños juegos Lourdes Santamaría Blasco Técnica mixta

98. La tía PZ Alberto V. Santonja Gimeno Composites y guitarra

Històries de Joguets Exposición retrospectiva

101. Huellas de un pasado reciente Alejandro Soler i Alapont Fotografía

102. Selección musical històries de joguets iii Basura blanca Podcast

Obras expuestas desde 2017 hasta 2021

103. Cocolín 2.0 Luisa Vidal Técnica mixta

104. Adán y Eva Segimon Vilarasau Alsina Pintura

105. Canicas Mª José Zanón Cuenca Bronce, cristal, arena y acero

107. Reminiscència per un somni Amparo Alepuz Rostoll Videoarte

108. Vaya historia de tartana Juan José Aracil Chamorro y José Antonio Aracil Yusa Escultura y collage

109. Anónimas con nombre Juan Aracil López y Amparo Bernabéu Sarabia Técnica mixta

106. Doctrina Sofía Albero Verdú Objeto, escultura 110. Lego: El tamaño no importa Laura Benetó Gandía Ilustración

45


111. Soy visible, estoy en la guía Antonio Teruel García Texto

Cast. → No faltaba en ninguna oficina, ni en ningún comercio, ni en ninguna institución, ni en ninguna de las casas más privilegiadas. Allí estaba, en un lugar preferente junto al teléfono. Llegaba a todas partes, y por eso aparecer en ella se convertía en algo fundamental; quien allí no figuraba simplemente no existía. Y por esa razón, las fábricas de juguetes de la Foia tomaron nota desde el primer momento: para que las conocieran había que estar en la guía telefónica, y de la manera más vistosa posible. En una época sin redes sociales, móviles ni internet, el posicionamiento consistía en ocupar un buen lugar en la página. No bastaba con la inserción gratuita que se ofrecía a todos los abonados telefónicos; lo mínimo era tener un llamativo epígrafe en negrita. Hace 60 años, las industrias de Ibi y Onil ya optaban de forma masiva por esta fórmula. Pero quien podía rascarse un poco más el bolsillo lo hacía y pagaba un anuncio, un pequeño recuadro a pie de página, como los que cada año pagaban Jyesa y Rico. O, estirándose más, poniendo el anuncio justo después del nombre de la población, como hizo Payá durante muchos años. Cualquiera que buscara un teléfono en Ibi, lo primero que veía era el nombre de la firma juguetera y cuchillera. Ellos eran quienes lograban llegar primero a cualquier rincón de la provincia de Alicante. La historia de la publicidad de las empresas jugueteras en las guías telefónicas va en buena medida en paralelo al desarrollo del sector. Al inicio de la década de 1970, la creatividad y el diseño gráfico estaban tan en expansión como el número de fábricas y el tipo de artículos que producían. El recuadro de Payá bajo el epígrafe de Ibi ahora ocupaba todo el

46

Val. → No faltava en cap oficina, ni en cap comerç, ni en cap institució, ni en cap de les cases més privilegiades. Allí estava, en un lloc preferent al costat del telèfon. Arribava a totes parts, i per això aparéixer en ella es convertia en una cosa fonamental; qui no hi figurava simplement no existia. I per aqueixa raó, les fàbriques de joguets de la Foia van prendre nota des del primer moment: perquè les conegueren calia estar en la guia telefònica, i de la manera més vistosa possible. En una època sense xarxes socials, mòbils ni internet, el posicionament consistia a ocupar un bon lloc en la pàgina. No bastava amb la inserció gratuïta que s’oferia a tots els abonats telefònics; el mínim era tindre un cridaner epígraf en negreta. Fa 60 anys, les indústries d’Ibi i Onil ja optaven de forma massiva per aquesta fórmula. Però qui podia rascarse una mica més la butxaca ho feia i pagava un anunci, un xicotet requadre a peu de pàgina, com els que cada any pagaven Jyesa i Rico. O, estirant-se més, posant l'anunci just després del nom de la població, com va fer Payá durant molts anys. Qualsevol que buscara un telèfon a Ibi, el primer que veia era el nom de la firma joguetera i ganivetera. Ells eren els qui aconseguien arribar primer a qualsevol racó de la província d’Alacant. La història de la publicitat de les empreses jogueteres en les guies telefòniques va en bona mesura en paral·lel al desenvolupament del sector. A l’inici de la dècada de 1970, la creativitat i el disseny gràfic estaven tan en expansió com el nombre de fàbriques i el tipus d'articles que produïen. El requadre de Payá sota l’epígraf d’Ibi ara ocupava tot l'ample de la pàgina, i a Onil, Berjusa i Vicma es feien amb espais similars, avançant Famosa, que havia de Històries de Joguets Exposición retrospectiva

ancho de la página, y en Onil, Berjusa y Vicma se hacían con espacios similares, adelantando a Famosa, que tenía que conformarse con un anuncio más pequeño bajo el nombre de la población. En ambas localidades, eso sí, se multiplicaban las referencias publicitarias, con una nueva técnica sumada a la de los clásicos recuadros: la inserción de logotipos. Ésa era la fórmula escogida para anunciarse por Climent, Jyesa, Palau y Rico, entre otras firmas ibenses. Pero el cénit de esta visibilidad en los listines aún estaba por llegar. A comienzos de los años 80 del siglo XX, con el juguete consolidado como un artículo de consumo asequible para casi todas las familias y el teléfono instalado en buena parte de los hogares, los anuncios de las empresas de Ibi y Onil –y en menor medida las de Castalla– se multiplicaban en la guía telefónica. Berjusa y Famosa competían por ver quién la tenía más grande en la villa colivenca… La publicidad, claro. Ambas empresas pagaban nada menos que un anuncio a página completa, la única publicidad que admitían en ese momento las Páginas Blancas aparte de los epígrafes, puesto que el resto de anuncios habían quedado reservados de manera específica a las Páginas Amarillas. Y de las dos empresas citadas, quien más echaba el resto era Berjusa, puesto que su publicidad se ubicaba en una cotizada página impar. Nadie en la Foia llegaba tan lejos, aunque en las Páginas Amarillas la variedad de anuncios era muchísimo mayor. La publicidad muestra con claridad el gran número de empresas de la época y la competencia que debía haber entre ellas, con varias páginas ocupadas íntegramente por anuncios de varios formatos. Poner simplemente el logotipo Obras expuestas desde 2017 hasta 2021

conformar-se amb un anunci més xicotet sota el nom de la població. En ambdues localitats, això sí, es multiplicaven les referències publicitàries, amb una nova tècnica sumada a la dels clàssics requadres: la inserció de logotips. Aquesta era la fórmula triada per a anunciar-se per Climent, Jyesa, Palau i Rico, entre altres signatures iberudes. Però el zenit d'aquesta visibilitat en els llistins encara estava per arribar. Al començament dels anys 80 del segle XX, amb el joguet consolidat com un article de consum assequible per a quasi totes les famílies i el telèfon instal·lat en bona part de les llars, els anuncis de les empreses d'Ibi i Onil –i en menor mesurada les de Castalla– es multiplicaven en la guia telefònica. Berjusa i Famosa competien per veure qui la tenia més gran en la vila colivenca… La publicitat, clar. Ambdues empreses pagaven res menys que un anunci a pàgina completa, l'única publicitat que admetien en aqueix moment les Pàgines Blanques a part dels epígrafs, ja que la resta d’anuncis havien quedat reservats de manera específica a les Pàgines Grogues. I de les dues empreses citades, qui més tirava la resta era Berjusa, ja que la seua publicitat se situava en una cotitzada pàgina imparella. Ningú a la Foia arribava tan lluny, encara que en les Pàgines Grogues la varietat d'anuncis era moltíssim major. La publicitat mostra amb claredat el gran nombre d’empreses de l’època i la competència que havia d'haver-hi entre elles, amb diverses pàgines ocupades íntegrament per anuncis de diversos formats. Posar simplement el logotip de l'empresa, alguna cosa que anys arrere era innovador, s'havia tornat obsolet i, sobretot, barat, reservat per als qui no podien permetre's una despesa major.

47


de la empresa, algo que años atrás era innovador, se había vuelto obsoleto y, sobre todo, barato, reservado para quienes no podían permitirse un gasto mayor. Los anuncios de la guía telefónica a principios de la década de 1980 son un reflejo del auge económico promovido por el juguete, de la eclosión de decenas de empresas, de la intensa actividad que generaban y del monocultivo empresarial que casi suponía el sector. Nada hacía pensar en el colapso que llegaría muy pocos años después. La crisis se llevó por delante algunas de las firmas jugueteras históricas y a otras muchas las dejó más reducidas, al tiempo que otros sectores comenzaban a despuntar. Y eso también tuvo su reflejo en la publicidad que aparecía en los listines. Al inicio de los años 90, los anuncios y logotipos de fábricas de juguetes, o específicamente de muñecas, seguían ocupando varias páginas, pero ya no era lo mismo de antes; la economía, y también la sociedad, había cambiado. La guía telefónica, eso sí, seguía siendo todavía entonces la principal herramienta para ser visible dentro y fuera de la provincia. Nada que ver con lo que empezaría a pasar con el cambio de siglo y el salto tecnológico descomunal que supuso la irrupción de la telefonía móvil en nuestras vidas. Hoy, anunciarse en unas Páginas Amarillas que nadie sabe muy bien por qué se siguen editando nos parece algo totalmente antediluviano. Eso sí, ahí quedan para la posteridad esos anuncios a toda página de los viejos listines: muestran el desarrollo, auge, caída y reinvención de la industria juguetera y de la economía de toda una comarca.

Els anuncis de la guia telefònica a principis de la dècada de 1980 són un reflex de l’auge econòmic promogut pel joguet, de l’eclosió de desenes d’empreses, de la intensa activitat que generaven i del monocultiu empresarial que quasi suposava el sector. Res feia pensar en el col·lapse que arribaria molt pocs anys després. La crisi es va portar per davant algunes de les firmes jogueteres històriques i a moltes altres les va deixar més reduïdes, al mateix temps que altres sectors començaven a despuntar. I això també va tindre el seu reflex en la publicitat que apareixia en els llistins. A l’inici dels anys 90, els anuncis i logotips de fàbriques de joguets, o específicament de nines, continuaven ocupant diverses pàgines, però ja no era el mateix d’abans; l’economia, i també la societat, havia canviat. La guia telefònica, això sí, continuava sent encara llavors la principal eina per a ser visible dins i fora de la província. Res a veure amb el que començaria a passar amb el canvi de segle i el salt tecnològic descomunal que va suposar la irrupció de la telefonia mòbil en les nostres vides. Hui, anunciar-se en unes Pàgines Grogues que ningú sap molt bé per què es continuen editant ens sembla una cosa totalment antediluviana. Això sí, ací queden per a la posteritat aqueixos anuncis a tota pàgina dels vells llistins: mostren el desenvolupament, auge, caiguda i reinvenció de la indústria joguetera i de l’economia de tota una comarca.

112. Dando una vuelta Victoriano Beneyto Verdú Técnica mixta

116. Klicky Francisco Cuéllar Santiago Videoarte

113. HE-MAN vs COVID-19 Jorge Coderch Calvo Escultura policromada

117. #PLA@YMO Simón Domich y Mario Paul Martínez Febre Realidad Aumentada

114. Moto de hojalata José Manuel Colomer Soriano Mixta sobre lienzo

115. Sýnchrones Antithéseis Rafael Cruz Verdú y Remedios Fernández Sánchez Fotografía

48

Històries de Joguets Exposición retrospectiva

Obras expuestas desde 2017 hasta 2021

118. s/t Manuel Fernández García Instalación

119. Traigo un cantar Fernando Fernández Torres Ilustración digital

120. Ojos Raúl Ferrer Martínez Poesía visual

121. Disociación de un malabarista Ricardo García Bonaviña Tinta china/Acuarela sobre papel

122. s/t Luis García Lledó Collage digital

123. Artefactos Clara Tamara García Pérez Escultura

49


124. Díptico Vespa Arly Jones Litografía

125. s/t Vicente Juan Martínez, María Reig Brotons y Yolanda Soria Sánchez Instalación y videoarte

126. La última derrota es el olvido Laura López Chesa y Eduardo Serrano González Impresión digital

127. Cabecera animada Museu Valencià del Joguet Marta Lluch Valero Animación

50

128. Tren, muñecas, tetera, avión, tartana y máquina de coser Elisa Martínez Collage

129. La Duración Adrián Martínez Asensio, Bea Martínez García y María Reig Brotons Escultura

130. Imagina Bea Martínez García Técnica Mixta

131. Despiece (Correpasillos) Juan Francisco Martínez Gómez de Albacete Dibujo

132. “Hoy soy…” Imma Mengual Pérez Instalación

133. Producto de tu imaginación Juan Mora Mazón Ilustración

134. Destapando recuerdos Eugenia Moreno Cárdenas Pintura

135. Mi juguete Verónica Navarro Navarro Técnica mixta

Històries de Joguets Exposición retrospectiva

136. Roder Vicent Blai Orts Ros Técnica mixta

137. Influenciadas Inés Pérez Carrillo Collage

140. La oca de Jovellanos Virginia Raso Roldán Pintura

141. Juguetes no fabricados María Rico Mira Técnica mixta

138. Los parques de Julia Antonio Wenceslao Pérez Martínez Técnica mixta

142. Músics i joguets musicals Bene Ripoll Belda Acrílic sobre tablero

139. Huellas Vicente Javier Pérez Valero y Michelle Lucy Copmans Vídeo

143. Juegos Populares Bene Ripoll Cuenca Ilustración Digital

Obras expuestas desde 2017 hasta 2021

144. Gastando el tiempo Felipe Rodríguez Música y vídeo

145. La vida de Vincent Carmen Roldán Ruíz Pintura

146. Nancy gas Rosana Sánchez Galisteo Ilustración

147. Transformadora Alberto V. Santonja Escultura, fibra de vidrio y metal

51


160. Viajantes y viajeros de ida y vuelta Antonio Teruel García Relat breu

148. Fabricando Imaginación Carlos Serrano Gil Fotografía y diseño digital

149. Estereotipos Alejandro Soler Alapont Técnica mixta

150. Arqueología contemporánea Clara Tamara García y Pau Soler García Escultura

152. Ayer y hoy de un sueño Clara Verdejo Verdejo Técnica mixta

153. El juguete que se hizo real Luisa Vidal Mira Ilustración digital y acuarela

154. Déjà vu Ma José Zanón Cuenca Papel, polipropileno Expo. 2021

151. Good Trip Damián Venteo Aznar Sesión Musical, fotografía y técnica mixta

52

155. s/t Sofía Albero Verdú Fotografía

156. s/t Juan José Aracil Chamorro Técnica mixta

157. Dins de la màquina Juan Aracil López, Amparo Bernabeu Sarabia y Julio Guillem Sevilla Técnica mixta

158. TRAINSPOTTING (Afición de observar trenes) Antonio Bordera Arjonilla Roberto Lara Parreño Técnica mixta

159. Oficial Cobra (GI.JOE) Jorge Coderch Calvo Escultura policromada Històries de Joguets Exposición retrospectiva

Cast. → El juguete siempre ha tenido en la realidad cotidiana una de sus grandes fuentes de inspiración. Son muchos los artículos de todo tipo que reproducen personajes o acciones que nos podemos encontrar de manera habitual en la vida, como la representación de un determinado oficio o profesión, o de alguna figura que por algún motivo resulta icónica o que simplemente forma parte del día a día en el que vivimos. Estos juguetes, casi siempre con una apariencia humana, nos permiten estimular la creatividad y hacer volar la imaginación, creando un mundo paralelo a partir de un punto de conexión con la realidad. Podemos jugar a inventarnos la vida de un muñeco; quién sería si fuera una persona de carne y hueso y cómo desarrollaría la actividad que está representando. Y podemos incluso pensar que sería alguien de nuestro pueblo, quizá conocido para nosotros, y que tal vez podría vivir excitantes aventuras en otros lugares reales o inventados. La industria del juguete ha tomado referentes humanos para la creación de muñecos o de otros artículos inspirados en complementos básicos de una determinada profesión. Y también se ha nutrido mucho de referentes locales o de la memoria colectiva de la sociedad. Tenemos, por ejemplo, los juguetes conocidos como “El viajante” y “El estudiante”, personajes que se marchaban, arrastrando su maleta, con la idea de labrarse un futuro más próspero, estudiando en la ciudad o vendiendo de manera itinerante toda clase de artículos. Representan al emigrante, al que se va de su lugar de origen con la intención de mejorar desde una perspectiva académica, económica y social. Y bien podían representar a decenas de ibenses que, Obras expuestas desde 2017 hasta 2021

Val. → El joguet sempre ha tingut en la realitat quotidiana una de les seues grans fonts d’inspiració. Són molts els articles de tot tipus que reprodueixen personatges o accions que ens podem trobar de manera habitual en la vida, com la representació d’un determinat ofici o professió, o d’alguna figura que per algun motiu resulta icònica o que simplement forma part del dia a dia en què vivim. Aquests joguets, quasi sempre amb una aparença humana, ens permeten estimular la creativitat i fer volar la imaginació, creant un món paral·lel a partir d’un punt de connexió amb la realitat. Podem jugar a inventar-nos la vida d’un ninot; qui seria si fora una persona de carn i os i com desenvoluparia l’activitat que està representant. I podem fins i tot pensar que seria algú del nostre poble, potser conegut per a nosaltres, i que tal vegada podria viure excitants aventures en altres llocs reals o inventats. La indústria del joguet ha pres referents humans per a la creació de ninots o d’altres articles inspirats en complements bàsics d’una determinada professió. I també s’ha nodrit molt de referents locals o de la memòria col·lectiva de la societat. Tenim, per exemple, els joguets coneguts com “El viatjant” i “L’estudiant”, personatges que marxaven, arrossegant la seua maleta, amb la idea de llaurar-se un futur més pròsper, estudiant a la ciutat o venent de manera itinerant tota classe d’articles. Representen l’emigrant, el qual se’n va del seu lloc d’origen amb la intenció de millorar des d’una perspectiva acadèmica, econòmica i social. I bé podien representar desenes d’iberuts que, en la mateixa època en la qual la indústria començava la seua eclosió, emprenien camí a altres llocs amb l’esperança de tornar en un nivell més alt

53


en la misma época en la que la industria comenzaba su eclosión, emprendían camino a otros lugares con la esperanza de regresar en un nivel más alto del escalafón, pero probablemente nada más que de visita, con toda una vida por desarrollar lejos de un sitio de interior que se les antojaría poco atractivo. “El viajante” y “El estudiante” son símbolos de la primera época del juguete en Ibi y como tales tienen sus merecidas reproducciones a gran escala en un espacio público, pero perfectamente podrían ser también iconos de la historia de esta población y del resto de la Foia de Castalla. Lugares donde lo común a principios del siglo XX era marcharse para medrar, y volver si acaso en verano con actitud condescendiente hacia los paisanos, pero que gracias a la industria pasaron de ser focos de emigración a inmigración. Sobre todo a Ibi empezaron a llegar decenas de personas, que luego fueron cientos y finalmente varios miles, arrastrando sus maletas, pensando que allí se ganarían la vida un poco mejor que en la tierra que les había visto nacer. “El viajante”, de alguna forma, había hecho un camino de ida y vuelta, convertido en viajero, representando no sólo al joven autóctono que volvía porque su propio pueblo le brindaba una oportunidad, sino también al foraster llegado de una tierra lejana con el sueño de tener u na vida mejor, con esa misma ilusión en el semblante que la que llevaban dibujada aquellas planchas de hojalata.

de l’escalafó, però probablement res més que de visita, amb tota una vida per desenvolupar lluny d’un lloc d’interior que se’ls faria poc atractiu. “El viatjant” i “L’estudiant” són símbols de la primera època del joguet a Ibi i consegüentment tenen les seues merescudes reproduccions a gran escala en un espai públic, però perfectament podrien ser també icones de la història d’aquesta població i de la resta de la Foia de Castalla. Llocs on era comú a principis del segle XX anar-se’n fora per a créixer, i tornar si de cas a l’estiu amb actitud condescendent cap als paisans, però que gràcies a la indústria van passar de ser focus d’emigració a immigració. Sobretot a Ibi van començar a arribar desenes de persones, que després van ser centenars i finalment diversos milers, arrossegant les seues maletes, pensant que allí es guanyarien la vida una mica millor que en la terra que els havia vist nàixer. “El viatjant”, d’alguna forma, havia fet un camí d’anada i volta, convertit en viatger, representant no sols el jove autòcton que tornava perquè el seu propi poble li brindava una oportunitat, sinó també el foraster arribat d’una terra llunyana amb el somni de tindre una vida millor, amb la mateixa il·lusió en el semblant que la que portaven dibuixada aquelles planxes de llanda.

161. Cambios Michelle Lucy J. Copmans Dibujo

162. Payá & Pacá Remedios Fernández Sánchez Rafael Cruz Verdú Instalación

163. s/t Raúl Ferrer Martínez Técnica mixta

164. Es toy derretido Raúl Francés Maestre Técnica mixta

54

Històries de Joguets Exposición retrospectiva

Obras expuestas desde 2017 hasta 2021

165. Quiero ser influencer Nicole G. Navarro Collage digital

166. Patín - Catamarán Ricardo García Bonaviña Acrílico sobre lienzo

169. Desde tierras de vid Beatriz Martín Hernández Técnica mixta

170. De cómo Cleo echó el freno a la vista del panorama Imma Mengual Pérez Instalación

167. Diversitat Tam García Pérez Técnica mixta

171. La cocina de mis sueños Eugenia Moreno Cárdenas Acrílico

168. Jugando con papel Ana García Sánchez Origami

172. Vagons Vicent Pérez Belda Fotografía

55


173. Taxi Cristina Pérez García Acuarela

177. Crónicas de mis 40 chabeles Esther Pina Cintas Técnica mixta

174. Siempre juntas Inés Pérez Carrillo Ilustración 178. RULES, TYPE & PLAY Micro ensayo práctico sobre juego y tipografía Miguel Ramal García Técnica mixta

175. Pieles Vicente Javier Pérez Valero Vídeo

181. Hojalata Bene Ripoll Cuenca Lettering digital

182. Tan pronto, sin querer Felipe Rodríguez Baez Audiovisual

183. Tarde de juegos en Overlook Rosana Sánchez Galisteo Ilustración digital 179. El hilo rojo María Rico Mira Collage y bordado

176. Volant la cometa Amparo Picó Picó Óleo sobre lienzo

189. Panorámica de una época Dulce Vigil Navarro Grabado

186. RECICLA-TE Cristina Rubio Reyes y Yolanda Soria Sánchez Instalación

187. La Xina Xicoteta (Si no se puede Bailar, no es mi revolución) @whitetrash.pinchadiscos Selección musical e ilustración

184. El Taller del escultor Alberto V. Santonja Gimeno Instalación 188. Materiales Luisa Vidal Mira Técnica mixta

180. Jardi d’infancia Bene Ripoll Belda Acrílico sobre tablero

56

185. No me mates la Vibra Carlos Serrano Gil Stencil y acrílico

Històries de Joguets Exposición retrospectiva

Obras expuestas desde 2017 hasta 2021

57


Artistas invitados

Juan Castaño Adame

Apocalypse Doll Ilustración digital

Juan Castaño Adame

60

Montse Borda Olague Històries de Joguets monoDestudio Exposición retrospectiva

Artista invitado 1ª edición

59


Montse Borda Olague

Arte industria

Art indústria

Cast. → Recuerdo muy bien el primer día que después de haber limpiado la máquina, utilicé los cartones que usaba para no manchar el suelo y comencé a pintar con los trapos impregnados de aceite y con las brochas. Fue un flechazo. Llevaba tiempo trabajando la técnica a la que estoy amarrada, pincel seco, y pensé que un material tan tosco como es la grasa se podría convertir en algo totalmente diferente en el papel con esta técnica. La grasa permite ir tono a tono, capa por capa, deslizándose entre sí hasta crear bellas y delicadas veladuras y logrando unos oscuros de una profundidad inquietante. Trabajé en mi taller esta técnica y más tarde encontré el motivo que se pudiera pintar con la grasa. El ciclo para mí se cerraba. El tema fue las propias piezas de la fábrica. Cada palet contiene la repetición de una misma pieza, por lo que se creaba un ritmo. Lo demás vino casi solo. El proyecto de una serie de ocho cuadros para la fábrica, un año y medio de trabajo y mucho placer en hacerlo. El arte es una forma de vida, una forma de representar nuestras experiencias y hábitos. Mi relación con la fábrica ha sido y es fuente de inspiración.

Val. → Recorde molt bé el primer dia que després d’haver netejat la màquina, vaig utilitzar els cartons que usava per a no tacar el sòl i vaig començar a pintar amb els draps impregnats d’oli i amb les brotxes. Va ser un enamorament sobtat. Portava temps treballant la tècnica a la qual estic amarrada, pinzell sec, i vaig pensar que un material tan tosc com és el greix es podria convertir en una cosa totalment diferent en el paper amb aquesta tècnica. El greix permet anar to a to, capa per capa, lliscant-se entre si fins a crear belles i delicades veladures i aconseguint uns foscos d’una profunditat inquietant. Vaig treballar en el meu taller aquesta tècnica i més tard vaig trobar el motiu que es puguera pintar amb el greix. El cicle per a mi es tancava. El tema va ser les pròpies peces de la fàbrica. Cada palet conté la repetició d’una mateixa peça, per la qual cosa es creava un ritme. La resta va vindre quasi sola. El projecte d’una sèrie de vuit quadres per a la fàbrica, un any i mig de treball i molt plaer a fer-lo. L’art és una forma de vida, una manera de representar les nostres experiències i hàbits. La meua relació amb la fàbrica ha sigut i és font d’inspiració.

60

Històries de Joguets Exposición retrospectiva

Artista invitada 4ª edición

61


La recuperación del patrimonio industrial juguetero. Oportunidades y retos para un desarrollo local comunitario

La recuperació del patrimoni industrial jogueter. Oportunitats i reptes per a un desenvolupament local comunitari

Un texto de monoDestudio.

Un text de monoDestudio.

Cast. → Los espacios industriales abandonados en la trama urbana están siendo desde hace unos años, la clave de la puesta en marcha de políticas de innovación social que desde el mismo proceso de regeneración, y por medio de acciones participativas, estos espacios se convierten en centro de nuevas dinámicas para el impulso de redes profesionales de trabajo desde una perspectiva integral, abierta y sostenible. Sirviendo también como medio para reflexionar desde una mirada compartida, cómo abordar los nuevos retos relacionados con el cambio climático, la crisis sanitaria o las nuevas tecnologías entre otras. Este artículo pretende sacar a debate las posibilidades que brindan este tipo de espacios así como los retos que supone contar con este tipo de patrimonio en los centros urbanos. En los años 80 un nuevo escenario emergente impacta en los municipios impulsando una nueva geografía social y urbana. Las sucesivas crisis económicas dentro del estado español, junto con la reestructuración económica y el proceso de desindustrialización, provocaron cambios e impactos a varias escalas (tecnología, laboral, consumo…) (Neil Smith, 2012). Es en este proceso de cambio cuando los planes de ordenación urbana consolidan una “forma de hacer” que pone en práctica la separación de usos, - haciendo norma de los criterios de la “zonificación” del Movimiento Moderno (Risebero, 1991; Hall, 1996; Capelo, 2002)- . Se diferencian usos y se alejan los talleres y las industrias

Val. → Els espais industrials abandonats en la trama urbana estan sent des de fa uns anys, la clau de la posada en marxa de polítiques d’innovació social que des del mateix procés de regeneració, i per mitjà d’accions participatives, aquests espais es converteixen en centre de noves dinàmiques per a l’impuls de xarxes professionals de treball des d’una perspectiva integral, oberta i sostenible. Servint també com a mitjà per a reflexionar des d’una mirada compartida, com abordar els nous reptes relacionats amb el canvi climàtic, la crisi sanitària o les noves tecnologies entre altres. Aquest article pretén treure al debat les possibilitats que brinden aquest tipus d’espais així com els reptes que suposa comptar amb aquesta mena de patrimoni en els centres urbans. Als anys 80 un nou escenari emergent impacta als municipis impulsant una nova geografia social i urbana. Les successives crisis econòmiques dins l’estat espanyol, juntament amb la reestructuració econòmica i el procés de desindustrialització, van provocar canvis i impactes en diverses escales (tecnologia, laboral, consum…) (Neil Smith, 2012). És en aquest procés de canvi, quan els plans d’ordenació urbana consoliden una forma de fer que posa en pràctica la separació d’usos, - fent norma dels criteris de la “zonificació” del Moviment Modern (Risebero, 1991; Hall, 1996; Capel, 2002)- . Es diferencien usos i s’allunyen els tallers i les indústries de les ciutats, eixint de la trama consolidada i

62

Històries de Joguets Exposición retrospectiva

Can Batlló, Barcelona

de las ciudades , saliendo de la trama consolidada y asentándose en las periferias en espacios especializados de nueva creación. Se desvincula, pues, el sistema de producción local de la vida cotidiana, pero no sólo esto sino que esta rotura viene de la mano de un modelo de desarrollo territorial llamado “empresarialismo urbano” (David Harvey, 2007), donde las ciudades van adoptando elementos de la gestión empresarial en el ámbito de las políticas urbanas incorporando el “marketing” de ciudad y que, junto con esta estrategia, se va desmantelando y dando marcha atrás a parte de la gestión de los programas de intervención urbana de base comunitaria (proliferación de nuevas áreas urbanas sin casi equipaciones públicas y con una gestión privada de ciertos servicios de ocio, salud, cultura...a la ciudadanía)(Neil Brenner, Nik Theodore, Jamie Peck, pág.9:2009). Toda esta estrategia, unida al sueño neoliberal de la información como base de desarrollo y, al mismo tiempo, producto, generó la aparición

Artistas invitados 5ª edición

assentant-se a les perifèries en espais especialitzats de nova creació. Es desvincula, doncs, el sistema de producció local de la vida quotidiana, però no sols això sinó que aquest trencament ve de la mà d’un model de desenvolupament territorial anomenat “empresarialisme urbà” (David Harvey, 2007), on les ciutats van adoptant elements de la gestió empresarial a l’àmbit de les polítiques urbanes incorporant el “màrqueting” de ciutat i que, juntament amb aquesta estratègia, es va desmantellant i fent marxa enrere a part de la gestió dels programes d’intervenció urbana de base comunitària (proliferació de noves àrees urbanes sense gairebé equipaments públics i amb una gestió privada de certs serveis d’oci, salut, cultura... a la ciutadania)(Neil Brenner, Nik Theodore, Jamie Peck, pág.9:2009). Tota aquesta estratègia, unida al somni neoliberal de la informació com a base de desenvolupament i, al mateix temps, producte, va generar l’aparició de complexes industrials hiper

63


de complejos industriales hiper especializados (Castells y Hall, 1994), que hicieron un uso muy intensivo del territorio sin ninguna preocupación sobre los vacíos que dejaban en el interior de las ciudades en industrias abandonadas y fábricas sin uso. Estos grandes complejos industriales, construidos desde una perspectiva de “burbuja”, fueron de los primeros espacios a sufrir los golpes de las diferentes crisis de los 90 y los 2000. Por lo tanto, todo esto generó un escenario que, en mayor o menor escala, afectaba tanto en ciudades grandes como pequeñas que habían decidido hacer una apuesta firme por esta especialización y que se caracterizaba para desarrollar todo el suelo industrial posible. De esta manera se ha expulsado la industria tradicional de los centros, recalificando, cuando se podía, estos espacios para convertirlos en bloques de vivienda al auspicio de la “burbuja inmobiliaria” o abandonándolos directamente cuando esto no era posible y esperando que algún proyecto, cultural o turístico casi siempre, los sacara de

especialitzats (Castells i Hall, 1994), que van fer un ús molt intensiu del territori sense cap preocupació sobre els buits que deixaven en l’interior de les ciutats en indústries abandonades i fàbriques sense ús. Aquests grans complexos industrials, construïts des d’una perspectiva de “bombolla”, van ser dels primers espais a sofrir els colps de les diferents crisis dels 90 i els 2000. Per tant, tot açò va generar un escenari que, en major o menor escala, afectava tant a ciutats grans com menudes que havien decidit fer una aposta ferma per aquesta especialització i que es caracteritzava per desenvolupar tot el sòl industrial possible. D’aquesta manera, s’ha expulsat la indústria tradicional dels centres, requalificant, quan es podia, aquests espais per tal de convertir-los en blocs de vivenda a l’auspici de la “bombolla immobiliària”, o abandonantlos directament quan açò no era possible i esperant que algun projecte, cultural o turístic quasi sempre, els traguera d’aquesta situació (Soja, 2008). En general hem trobat als últims

esta situación (Soja, 2008). En general hemos encontrado en los últimos años una fe inusitada en la capacidad de los proyectos concebidos bajo la filosofía de los “megaproyectos” (Orueta, 2009) para recuperar los tejidos industriales con proyectos culturales o de innovación, de nuevo de gran escala, desvinculados de la red de recursos y conocimientos locales y deudores del llamado “efecto Guggenheim”. Estos han supuesto también graves fracasos e inversiones muy centradas en el contenedor y no en el contenido, con retornos sociales más que dudosos como por ejemplo el proyecto 22@ de Barcelona, la Ciutat de les Arts i les Ciències de València, la EXPO del agua de Zaragoza (Mustio, 2010) y, como no, el EXPO de Sevilla de 1992. Este escenario fue consolidándose pero no sólo en las tramas urbanas haciendo desaparecer el tejido industrial, sino también con acontecimientos que tenían que ver con los cambios en la reproducción social y el control político (Neil Smith, 2012). Por ejemplo, la pérdida de poder por parte de las entidades locales para gestionar dinámicas económicas urbanas y la creciente complejidad de las necesidades de los habitantes ante procesos de precariedad laboral y pérdida de poder adquisitivo crecientes han hecho que, durante el inicio del siglo XXI, las dinámicas públicas para garantizar el bienestar social de la población hayan estado en proceso de crisis y en consecuencia de profunda transformación. Por un lado, cada vez los retos son más complejos y, al mismo tiempo, la ciudadanía pide mayor implicación en la resolución de las problemáticas urbanas, ya sean vecinales, laborales, culturales…; es en este punto donde

Fábrica Astra en Gernika

64

Històries de Joguets Exposición retrospectiva

Artistas invitados 5ª edición

anys una fe inusitada en la capacitat dels projectes concebuts baix la filosofía dels “megaprojectes” (Orueta, 2009) de recuperar els teixits industrials amb projectes culturals o d’innovació, de nou de gran escala, desvinculats de la xarxa de recursos i coneixements locals i deutors de l’anomenat “efecte Guggenheim”. Aquests han suposat també greus fracassos i inversions molt centrades en el contenidor i no en el contingut, amb retorns socials més que dubtosos com per exemple el projecte 22@ de Barcelona, la Ciutat de les Arts i les Ciències de València, l’EXPO de l’Aigua de Saragossa (Moix, 2010) i, com no, l’EXPO de Sevilla de 1992. Aquest escenari va anar consolidant-se però no sols a les trames urbanes fent desaparèixer el teixit industrial, sinó també amb esdeveniments que tenien a veure amb els canvis en la reproducció social i el control polític (Neil Smith, 2012). Per exemple, la pèrdua de poder per part de les entitats locals per a gestionar dinàmiques econòmiques urbanes i la creixent complexitat de les necessitats dels habitants davant processos de precarietat laboral i pèrdua de poder adquisitiu creixents, ha fet que durant l’inici del segle XXI, les dinàmiques públiques per a garantir el benestar social de la població hagen estat en procés de crisi i en conseqüència de profunda transformació. Per un costat, cada vegada els reptes són més complexes i, al mateix temps, la ciutadania demana major implicació en la resolució de les problemàtiques urbanes, ja siguen veïnals, laborals, culturals…; és en aquest punt on la revitalització i recuperació d’espais industrials en desús poden vindre a afavorir processos d’innovació social, assenyalant la generació d’un nou recurs productiu i econòmic de base

65


la revitalización y recuperación de espacios industriales en desuso pueden venir a favorecer procesos de innovación social, señalando la generación de un nuevo recurso productivo y económico de base local. Si atendemos el que Frank Moulaert (2018) define como innovación social y en relación a la recuperación de espacios industriales, hay que señalar que estos espacios pueden ser lugares donde se entrelazan relaciones sociales nuevas con el objetivo de mejorar las condiciones de vida de las personas que habitan en estos contextos. Estas relaciones sociales que surgen ante la necesidad de solucionar problemáticas que tienen una base común, son las que provocan y fomentan procesos de innovación social en la ciudad. Hay en la actualidad experiencias de recuperación del tejido industrial desde una gestión social colaborativa que además se integra en la dinámica de producción de carácter endógeno y local, al incorporar a los proyectos de revitalización todos los agentes locales (profesionales, investigadores, administración, entidades sociales...). Muchos proyectos en ciudades españolas como Zaragoza, Eibar, Gernika, Barcelona... son un ejemplo de la reutilización de naves industriales para un uso más próximo a lo local, ya sea éste cultural, artístico, tecnológico, turístico, etc. Por lo tanto, la solución proviene de desmontar los criterios que nos llevaron hasta aquí. La segregación, la especialización y la ruptura con el contexto local tienen que dar paso a la polifuncionalidad, la hibridación de usos y a hacer valer las capacidades y recursos próximos como estrategia para generar proyectos que, dando un servicio en la población más próxima y con un sentido de cotidianidad, puedan tener eco más allá, precisamente

Sevilla Expo 92

66

Històries de Joguets Exposición retrospectiva

Artistas invitados 5ª edición

local. Si atenem el que Frank Moulaert (2018) defineix com a innovació social i en relació a la recuperació d’espais industrials, cal assenyalar que aquests espais poden ser llocs on s’entrellacen relacions socials noves amb l’objectiu de millorar les condicions de vida de les persones que habiten en aquests contextos. Aquestes relacions socials que sorgeixen davant la necessitat de solucionar problemàtiques que tenen una base comuna, són les que provoquen i fomenten processos d’innovació social a la ciutat. Hi ha en l’actualitat experiències de recuperació de teixit industrial des d’una gestió social col·laborativa que a més s’integra en la dinàmica de producció de caràcter endogen i local, a l’incorporar als projectes de revitalització tots els agents locals (professionals, investigadors, administració, entitats socials...). Molts projectes a ciutats espanyoles com Saragossa, Eibar, Gernika, Barcelona... en són un exemple amb la reutilització de naus industrials per a un ús més pròxim a allò local, ja siga aquest cultural, artístic, tecnològic, turístic, etc. Per tant, la solució pareix que ve de desmuntar els criteris que ens van portar fins ací. La segregació, l’especialització i el trencament amb el context local han de donar pas a la polifuncionalitat, la hibridació d’usos i a fer valdre les capacitats i recursos propers com a estratègia per generar projectes que, donant un servei a la població més pròxima i amb un sentit de quotidianitat, puguen tindre ressò més enllà, precisament per aquest bon funcionament en l’àmbit local i l’interés que això puga despertar. Una de les estratègies actuals vinculada a la recuperació d’edificis industrials des de processos de desenvolupament comunitari

67


por este buen funcionamiento en el ámbito local y el interés que esto pueda despertar. Una de las estrategias actuales vinculada a la recuperación de edificios industriales desde procesos de desarrollo comunitario e innovación social está viniendo de la mano de lo que se denominan “objetivos de desarrollo sostenible” (ODS). En esta línea, se coordinan iniciativas y proyectos de recuperación desde el marco que da como referencia los ODS y que, de manera transversal, cuenta con elementos relacionados con la sostenibilidad, la igualdad, la perspectiva de género, etc. La recuperación del patrimonio industrial dentro de la trama urbana puede jugar un papel fundamental. La estrategia de que esta recuperación se lea en clave comunitaria y local puede acontecer en una oportunidad de desarrollo integrado, que ponga a las personas en el centro, siendo su propia recuperación la forma con la cual repensar y reactivar dinámicas de crecimiento económico próximas, creativas y sostenibles.

68

i innovació social està venint de la mà del que s’anomenen els “objectius de desenvolupament sostenible” (ODS). En aquesta línia, es coordinen iniciatives i projectes de recuperació des del marc que dona com a referència els ODS i que, de manera transversal, compta amb elements relacionats amb la sostenibilitat, la igualtat, la perspectiva de gènere, etc. La recuperació del patrimoni industrial dins de la trama urbana pot jugar un paper fonamental. L’estratègia de què aquesta recuperació es llegisca en clau comunitària i local pot esdevindre en una oportunitat de desenvolupament integrat, que pose a les persones al centre, sent la seua pròpia recuperació la forma amb la qual repensar i reactivar dinàmiques de creixement econòmic properes, creatives i sostenibles.

Bibliografía → Castells, M. y Hall P. (1994). Las tecnópolis del mundo. La formación de los complejos industriales del S XXI. Alianza editorial. Madrid. → Capel, H. (2004). La morfología de las ciudades. Vol 1. Sociedad, cultura y paisaje urbano. Ediciones del Serbal. Barcelona. → Díaz Orueta, F. (2009). El impacto de los egaproyectos en las ciudades españolas. Hacia una agenda de investigación. Estudios Demográficos y Urbanos, 24(1), 193-218. doi:http://dx.doi.org/10.24201/edu.v24i1.1348 → Hall, P. (1996). Ciudades del mañana. Historia del urbanismo del S XX. Ediciones del Serbal. Barcelona. → Moulaert, Frank; MacCallum, Diana; Mehmood; Abid; Hamdouch, Abdelillah. (2013) “The International Handbook on Social Innovation: Collective Action, Social Learning and Transdisciplinary Research”. En ElgarOnline.com Social and Political Science Subject Collection. → Moix, LL. (2010). Arquitectura milagrosa. Editorial Anagrama. Barcelona. → Risebero, B. (1991). Historia dibujada de la arquitectura. Celeste ediciones. Madrid. → Soja, E.W. (2008). Postmetrópolis. Estudios críticos sobre ciudades y regiones. Ed. Traficantes de Sueños. Madrid. → Smith, Neil. (2ª Ed. 2012). “La nueva frontera urbana”. Madrid, Traficantes de sueños. → Theodore, Nick; Peck, Jamie; Brenner, Neil. (2009) “Urbanismo neoliberal: la ciudad y el imperio de los mercados”. En Temas sociales. SUR Corporación de Estudios Sociales y Educación. Nº 66 Marzo. 2009. pp.12. Santiago de Chile. Històries de Joguets Exposición retrospectiva

Artistas invitados 5ª edición

69



Edita

Museo Valenciano del Juguete Centro Cultural Salvador Miró

Diseño y coordinación editorial Francisco Rico Sánchez

Coordinación general Pilar Avilés Valls

Comisariado

Sofía Albero Verdú

ISBN

978-84-09-35160-2

Agradecimientos

A Fefeto, Fran Rico, Miguel Ramal, Pilar Avilés por su colaboración para documentar los textos de este catálogo.



Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.