II CERTAMEN LITERARI DE MONTSERRAT

I I C E R TA M E N LI T ER A R I DE MON T SE R R AT

2017

D’acord amb la legislació vigent en matèria de propietat intel·lectual, queda prohibida la reproducció (total o parcial), la distribució, la comunicació pública, la posada a disposició interactiva, la transformació, així com qualsevol altra explotació, per qualsevol mitjà, dels continguts d’aquest llibre excepte autorització expressa.

Gestió del II Certamen Literari de Montserrat: Ángeles Jiménez Jiménez

Direcció, disseny i maquetació: Ángeles Jiménez Jiménez Correcció: Ferran Campos i Climent

1a edició: febrer de 2018 Edita: Ajuntament de Montserrat © dels textos i il·lustracions: Ajuntament de Montserrat ISBN: 978-84-697-7585-1 Dipòsit legal: V-3292-2017 Impressió: BYPRINT PERCOM SL - CIF: B97232805

I I C E R TA M E N LI T ER A R I DE MON T SE R R AT

2017

Índex SALUTACIÓ 9 PRÒLEG 11 PREMIATS La Dalla 17 El brillo azul 35 Un viaje de viajes

55

Feia temps 63 FINALISTES Relat Curt Per un glop de líquid daurat

71

Winning 83 FINALISTA Relato Corto El bar de Cosme

97

FINALISTES Quadern de Viatge Viatge de fi de curs

109

FINALISTA Microrrelat Paje 119

Índex biobibliografies PREMIATS Vicent Sanhermelando Bellver

30

Alberto Puyana 50 Silvia Villanueva 58 Joan Vinyals Campos 64

FINALISTES Relat Curt Jenni Rodà 80 Juli Capilla 92

FINALISTA Relato Corto Sergi Regalado 105

FINALISTES Quadern de Viatge Dolors Jimeno 115

FINALISTA Microrrelat Patricia Collazo 120

II Certamen Literari de Montserrat

El llibre és una perxa que permet fer salts inimaginables en l’espai i en el temps; el testimoni de la més bella cursa de relleus; un infal·lible i íntim amic silenciós.

Antonio Gala Velasco (1930) Dramaturg, escriptor, guionista i articulista espanyol

Mitjançant la lectura ens fem contemporanis de tots els homes i ciutadans de tots els països.

Antoine Houdar de La Motte (1672-1731) Escriptor i dramaturg francés

7

II Certamen Literari de Montserrat

Salutació Amb la intenció de potenciar l’esperit creador de les persones amb inquituds lectores i creatives, així com d’internacionalitzar els trets culturals de la nostra comunitat, l’Ajuntament de Montserrat, el 2017, vol continuar amb la iniciativa presa el 2016 de crear el Certamen Literari de Montserrat.

La publicació que teniu entre les vostres mans s’ha editat amb les dues llengües oficials del nostre territori, tal com els seus autors i les seues autores ho han presentat.

Des de la Regidoria de Cultura, vull agrair públicament el treball i la dedicació voluntària de totes aquelles persones que han fet possible aquest projecte, incloent-te, a tu, lector, que estàs a punt de començar un meravellós viatge cap a l’imaginari de la lectura.

Santiago Martínez Tarazona Regidor de Cultura i Patrimoni

9

Pròleg II Certamen Literari de Montserrat

Pròleg Una magnífica iniciativa Escriure en la tardor de la vida, quan un arriba carregat d’experiències, d’emocions, d’assoliments i de fracassos, d’històries que dormen en el bagul de la memòria, és com reinventar la primavera.

Si llegir és viure moltes vides, escriure és sentir-se primer protagonista de les mateixes, és embarcar-se en un viatge emocional per al qual no fa falta més que imaginació, curiositat i recuperar el que ja ha sigut perquè siga de nou, un perfecte exercici per a evitar perdreho. És com començar una altra vegada. És llavors quan es descobreix que escriure es converteix en una passió, en una passió per la vida.

Que s’estimule a escriure, que se’ns done opció a explicar les nostres coses i que se’ns escolte, no solament és alguna cosa que fa falta en un món en el qual sembla que el que val és el nou pel sol fet de serho sense més mèrit, sinó que és tant més necessari en aquet món en el qual les relacions són tan fredes, que nosaltres podem posar calidesa amb les nostres paraules i amb les nostres històries.

11

Per a això som necessaris entre altres coses, per a convertir-nos en comptadors d’històries. I que aquestes històries, els contes dels avis, els fets que sempre s’han explicat, els comptem amb certa gràcia, i que el que falte de tècnica ho suplim amb imaginació i amb enginy, de manera que el que resulte siguen històries ben explicades, és a dir, literatura.

Participar en un certamen literari sempre és joiós. Si a més un resulta elegit el goig es exultant.

Per permetre’ns reviure escrivint, per estimular que puguem ser bons comptadors d’històries, per premiar que fem amb açò literatura, vull i he de donar les gràcies, en el meu nom, en el de tots els finalistes i també en nom de tots els que han participat en aquest certamen, a la Regidoria de Cultura, al Ajuntament de Montserrat, amb el prec de que mai decaiga aquesta magnífica iniciativa.

Josep Carrasco Llàcer Premi Relat Curt en Valencià 2016

II Certamen Literari de Montserrat

PREMIATS II CERTAMEN LITERARI DE MONTSERRAT 2017

13

14

II Certamen Literari de Montserrat

PREMI Relat Curt 2017

15

A. J. J.

La Dalla II Certamen Literari de Montserrat

Premi Relat Curt 2017

La Dalla Volia pensar que tot era una simple casualitat i que la imaginació feia la resta, però un sisé sentit li deia que no creuara el carrer, per això va avançar un poc més fins a la parada de taxis. Sort que n’hi havia un esperant. − Bona nit. Porte’m al bar La dalla. − Vostè és foraster? –preguntà el taxista. − No, sóc d’ací, i tinc pressa. − Disculpe, no sé si sap que eixe bar és el que hi ha en aquella cantonada, a l’altra banda de l’avinguda. Des d’ací hi haurà menys de cents metres... − Sí, i és allí on vull anar. Avance fins a la redona, canvie de sentit i deixe’m a la mateixa porta, per favor. − La carrera és curta, però hauré de cobrar-li la baixada de bandera... − Cap problema.

Recorregut el breu trajecte, va pagar, baixà del taxi i enfilà corrent cap al bar, amb els ulls clavats en la porta per estalviar mirar al seu voltant.

Va seure en el tamboret habitual i, com sempre, va passar el dit per la barra, resseguint una veta de la fusta. Al local només hi havia una taula ocupada per una parella d’estudiants que prenien tranquil·lament un café.

17

El cambrer va percebre el semblant preocupat del client. − Collons, Ferran, quina cara que poses! Has vist un mort o què?

No li va contestar. Simplement va baixar la cara i recolzà el front amb les mans, com si no poguera suportar el pes del cap. − T’han acomiadat de la feina? O pot ser es tracta d’alguna dona? − Cento, posa’m una copa, i que siga doble –va contestar, després d’un silenci inquietant.

El cambrer va preparar-li un whisky doble, sense gel i amb unes gotes d’angostura, com demanava habitualment. Li’l va posar davant. − Va, amolla-ho ja –demanà Cento.

Ferran va sospirar, féu un glop llarg sense pressa i començà a parlar. − Jo estava ací davant, a la vorera d’enfront, arrenglerat als altres vianants que esperaven el verd del semàfor i, aleshores, la vaig veure. Estava parada en aquesta banda del carrer, i em mirava sense cap dissimulació. Tenia els cabells negres com l’atzabeja, les faccions amables i els ulls clars, possiblement verds.

La boca dibuixava un somriure discret dirigit inconfusiblement a mi.

Aquella dona semblava una aparició, un àngel, un ésser celestial. El magnetisme que l’envoltava em va impulsar a caminar cap a ella, presoner d’una atracció que captivava la voluntat, que anul·lava els sentits. No vaig oir els crits dels vianants ni vaig percebre el soroll estrident dels frens. A penes vaig sentir el brutal impacte del cotxe que em va llançar enlaire, però sí que notí el dolor de la caiguda sobre l’asfalt, moments abans de perdre el coneixement. − Què em dius? –preguntà el cambrer, incrèdul.

18

La Dalla II Certamen Literari de Montserrat

− Comencí a despertar-me quan notí que em sacsaven el muscle i algú em va preguntar si em trobava bé. Era la Trini, que passava la nit amb mi, a ma casa, al meu llit. Es queixava de l’ensurt que s’havia endut amb el crit i els gemecs que jo havia amollat durant el malson. − Un malson? No has patit cap accident? –va preguntar-li Cento, despagat. − No, he somniat que m’atropellava un cotxe quan venia cap ací. − Això és una premonició! Vas tan despistat que qualsevol dia t’atropellaran de veres. − No, no anava despistat. El semàfor estava en roig i em vaig parar –es justificà–, però eixa dona... No sé, de sobte vaig creuar. − Eres un pardalot! No li pegues més voltes, que et veig massa preocupat per un somni... O t’ha passat cap cosa més? –preguntà Cento. − Sí, ara mateix, quan anava a creuar l’avinguda he recordat el malson.

Era just d’ací davant, en el tercer semàfor, on m’havien atropellat. He pensat que era absurd allò de l’atracció fatal de la dona, fins i tot resultava graciós. La gràcia, tanmateix, ha desaparegut de sobte. En aquesta banda de la calçada, hi era ella. Esglaiadorament real, m’ha mirat amb encís. És molt estrany que eixa dona fóra idèntica a la que m’havia provocat l’atropellament en el somni. I estava al mateix semàfor. No m’ho he pensat dues vegades. He seguit fins a la parada i he agarrat un taxi perquè em portara ací. − Has pagat quatre euros per creuar l’avinguda? − M’he quedat tant desconcertat, que no he gosat xafar la calçada.

El cambrer va emprar vora una hora en convèncer Ferran que el fet de trobar una xica pareguda a la dona del somni al pas de vianants havia sigut una casualitat i que la resta era més suggestió que una altra cosa.

19

Amb això i un altre whisky doble, Ferran se’n va tornar a casa, no abans de suplicar a Cento que l’acompanyara un tros, que no gosava creuar a soles l’avinguda pel fatídic tercer semàfor.

*** Va seure en el tamboret habitual i, com sempre, va passar el dit per la barra, resseguint una veta de la fusta. Ferran estava molt més animat, però Cento li va tallar l’ànim a soca-rel. − La dona d’eixa tauleta m’ha preguntat per tu. Du una hora esperant-te.

Abans de girar-se, ja sabia que era ella. Intentant dissimular la tremolor que li recorria les cames, va apropar-se. − Què vol de mi? –preguntà Ferran, fingint un cordial somriure. − Pense que ho sap molt bé. O si no, per què s’estalvia passar pel semàfor? − L’altra nit vaig somniar que tenia un accident... − Sí, un accident mortal per creuar en roig –va remarcar ella. − I vosté com ho sap? És una vident? Ve a dir-me que ja m’ha arribat l’hora? − Voldrà dir que ja se li ha passat! Segons els meus càlculs, hauria d’haver mort atropellat ahir. − D’on s’ha tret això? − Tinc el seu expedient amb tots els detalls –aclarí la xica. − Açò és un greu error. No sé amb qui m’han confós ni per a quina màfia treballa, però jo no sóc la persona que li han encomanat assassinar. − Assassinar-lo? Què diu? Tinc apuntat que es tracta d’una mort accidental.

El que no entenc és per què es va tirar arrere quan anava a creuar.

20

La Dalla II Certamen Literari de Montserrat

− Perquè la vaig reconèixer, i volguera que m’explicara qui és vostè i per què diu que té anotat com i quan he de morir –va exigir Ferran, més envalentit. − Em dic Condolença i treballe per a La Mort S.A. Les anotacions formen part de tota la paperassa que du el trànsit a l’altra vida. Ací ho fan després de morir. Nosaltres ho fem abans. Amb tot, no sé quina cosa ha fallat, no entenc per què m’ha reconegut. − Va aparèixer clarament en el somni. En veure-la anit, em vaig alertar. − No és possible! –exclamà la xica–. El somni és un assaig que fem per previsualitzar el moment de l’òbit, però el moriturus, el que va a morir, no ha de recordar res quan es desperta. − Doncs alguna cosa ha fallat perquè jo ho he recordat. − Res que no tinga remei. Si no li importa, anem al semàfor i creue quan jo li diga. − Eh! Eh! A què ve tanta pressa? –va intervindre Cento, que seguia la conversa des de la barra. Prenga-s’ho amb més paciència, dona! − No puc ser pacient. Demà de bon matí tinc un turista que s’ofegarà per nadar a la platja amb la bandera roja, així que hem d’afanyar-nos. − Atén-me, Condolença, podem tutejar-nos, veritat? Mira, em sembla poc professional el que proposes –afirmà Ferran, seriós–. Si havia de morir ahir, no podeu matar-me ara. No m’atropellarà el cotxe previst, ni vaig en el mateix sentit, ni coincideix l’hora. Hauràs de rectificar eixe expedient de què em parles! − Té tota la raó –va recolzar el cambrer. − No et faces il·lusions, que no tens escapatòria.

21

− No és això, dona. Només vull que veges que si quedem demà a l’hora adequada, tu em fas un senyal quan s’aprope el cotxe triat i jo passe sense dubtar. L’únic que hauràs de fer és tapar amb un poc de tippex la data i anotar dos dies més tard. I et queda tot net, escolta, que a mi també em fa goig tindre l’expedient ben endreçat. − La veritat és que seria la solució més fàcil –pensava la xica en veu alta–.

Ara bé, qui em garanteix que vindràs demà? − Tens la meua paraula! Tinc quaranta-sis anys, edat suficient per assumir que, si ja em toca, ho he d’acceptar. I punt. Què no te’n refies? − No molt, la veritat. De segur que vindràs? − T’assegure que no faltaré. − Jo responc per ell –va afegir Cento–. Li pose un cafenet? Paga la casa!

*** Va seure en el tamboret habitual i, com sempre, va passar el dit per la barra, resseguint una veta de la fusta. El dia anterior Ferran no havia anat per La dalla, tot per no creuar-se amb Condolença. Ara era bastant tard i es va trobar amb Trini, que va amollar el gintònic per fer-li una abraçada solidària. − Sent molt el que et passa. Cento m’ha contat el mal rotllo d’eixa dona... − Està tot controlat. − Ahir es va cansar d’esperar-te –va dir-li el cambrer. − Si, he parlat amb ella al migdia. Quan venia cap ací, me l’he topada a peu de semàfor. Es veu que fa guàrdia. − Ja no vol que t’atropellen?

22

La Dalla II Certamen Literari de Montserrat

− He negociat un ajornament. Al principi estava molt enutjada perquè no m’apropí per ací en tot el dia. M’ha dit que si continuava intentant enganyar-la, trametria una esmena al meu expedient per canviar la causa de mort. M’ha amenaçat amb un infart, que sembla que ho tenen fet.

Quan li he preguntat qui hauria d’autoritzar eixa esmena, m’ha dit que ho faria “la superioritat”. − Recollons, quanta burocràcia! –exclamà Cento. − Sembla que cada dilluns ha de fer un informe sobre les defuncions de la setmana. Aleshores, li he proposat ajornar el meu atropellament fins diumenge. − I ha acceptat? –preguntà Trini. − Li he fet un poc de xantatge. Si jo seguisc resistint-me, haurà de cursar l’esmena, i quedarà al descobert que no ha fet les coses bé des del principi.

En un tres i no res hem arribat a un acord. Jo he aconseguit una pròrroga fins el que resta de setmana, i ella ha guanyat temps per atendre uns altres òbits que té pendents. Això sí, he hagut de jurar-li que el diumenge em faré atropellar amb temps de sobra perquè puga incloure la meua mort en l’informe setmanal. − Acceptes morir d’ací a quatre dies i et quedes tan tranquil? No m’ho puc creure –deia Trini al·lucinada. − Tan tranquil, no. Aquesta vesprada he localitzat un amic cardiòleg i m’he fet una revisió completa. M’ha dit que no hi ha risc d’infart, que tinc el cor com el d’un bou. Després he anat a una agència de viatges i he comprat dos bitllets d’avió. Despús-demà movem tu i jo cap a París. Què et sembla?

*** Va seure en el tamboret habitual i, com sempre, va passar el dit per la barra, resseguint una veta de la fusta. Aleshores es va plantar al seu costat 23

l’emissària de la mort. − Condolença! M’alegre de veure’t, dins del que cap, clar. − Jo no me n’alegre. Ahir diumenge, a les vint-i-quatre hores, acabava el termini. Em tornares a deixar plantada! − No em creuràs, però va ser sense voler –va excusar-se–. Vaig fer una escapada de cap de setmana amb una amiga, per acomiadar-nos, i vam perdre el vol previst. A les dotze de la nit encara sobrevolàvem sòl francès. − Ara ja té igual. He fet l’informe per al meu cap d’àrea i aquest l’ha passat a la Direcció Regional. − De què em parles? Tu no tractes directament amb la mort? − Un altre romàntic! Creus encara en la velleta vestida de dol amb una dalla en les mans? –va preguntar burleta–. La Mort S.A. és una organització molt complexa. − Què dius? − És una multinacional. Jo només sóc l’empleada que he hagut d’informar al meu superior de la incidència que has provocat. I no li ha agradat gens. − Em sap greu causar-te problemes –es va lamentar ell. − A mi, no me’n causes. El cap d’àrea és molt comprensiu. Encara que sóc nova en aquesta empresa, confia que el teu comportament lamentable no posarà en perill els meus objectius de productivitat. És que tinc un contracte temporal, saps? Ets tu qui ha de preocupar-se per la resolució de l’expedient. − I què puc fer? − Esperar el dictamen de la Direcció Regional. I no se t’ocórrega tornar a fugir a l’estranger o haurem de prendre altres mesures.

24

La Dalla II Certamen Literari de Montserrat

− També retireu el passaport? − No, però podem provocar-te una gastroenteritis que et mantinga dins de la cambra de bany durant tot el temps que calga.

*** Va seure en el tamboret habitual i, com sempre, va passar el dit per la barra, resseguint una veta de la fusta. Cento, que es disposava a tancar, deixà la persiana mig baixada, va apagar el rètol lluminós i va apropar-se a Ferran. − Redéu, encara estàs viu! –amollà el cambrer-, amb cara de mort, però viu! − Estic desfet. Em toca arrapar hores de vida dia a dia i això du molt de desgast. Posa’m un whisky doble. − Ui!, sospite que hi ha novetats. − Quan venia cap ací, m’ha abordat Amadeu Terrassa, el director regional.

M’ha muntat una bronca per prendre-li el pèl a Condolença, aprofitant-me de la seua inexperiència, i diu que ara caldrà iniciar nous tràmits perquè l’expedient ha passat a la comissió de revisions. Han d’analitzar per què no s’ha executat l’òbit dins del termini assignat. − Mai haguera imaginat que açò de morir-se duia tanta burocràcia –va comentar Cento–. Ara bé, no podria perdre’s l’expedient en un calaix, com passa sovint a l’administració? − Li ho he suggerit, però m’ha dit que no és possible. Està tot informatitzat i jo estic mort oficialment des de la setmana passada. I per a solucionar eixe lleuger retard, cal requalificar l’expedient.

25

− Quasi seria millor l’infart. − Diu que no podem canviar les causes que provoquen la mort, i menys interferir en l’estat de salut del moriturus. − Aleshores, per què Condolença t’amenaçà amb una gastroenteritis? − Anava de farol. És nova, però té els seus recursos. − Ja veig que t’ha de passar un cotxe per damunt, sí o sí –digué el cambrer. − Inevitablement, i podria ser demà, en rebre el dictamen de la comissió, però he aconseguit un nou ajornament. Li he dit al director general que hi ha una feina que m’agradaria acabar, i no volguera morir-me enterbolint la bona imatge professional que tinc. Li he demanat que em concedisca un parell de dies més i, així, podríem rematar l’assumpte al gust de tots. − I te’ls ha concedit? − Al principi m’ha advertit que no intentara embolicar-lo, que són una multinacional i allí no compten els sentimentalismes sinó els resultats.

Tants morts per període. I punt. Jo sols sóc un número en la remesa setmanal. Amb eixe plantejament, he hagut de canviar de tàctica. Per picar-lo, li he insinuat que ell potser no tinguera autoritat per concedir una pròrroga. − I s’ha picat? − Un poc. M’ha dit que podia, però no ho volia fer, que a Europa els miren malament perquè tots els anys, quan arriba l’estiu, acumulem retards que ens allunyen dels índexs de convergència. − Valga’m Déu! –exclamà Cento– També hi ha directrius europees que regulen les defuncions? − Sembla que sí. Amb tot, després d’una estona de negociació, li he lliurat 26

La Dalla II Certamen Literari de Montserrat

les claus de l’apartament de Dénia i m’he compromés a gestionar una invitació en una marisqueria, tot per fer-li a l’home l’estada d’allò més agradable. A canvi, he aconseguit un dia d’ajornament. Demà a poqueta nit hem quedat ací.

*** Va seure en el tamboret habitual i, com sempre, va passar el dit per la barra, resseguint una veta de la fusta. Aquesta vegada no havia hagut cap intent de fugida. Mentre Amadeu Terrassa augmentava les reserves d’àcid úric a la Costa Blanca, el moriturus havia comprat dues entrades de tribuna per al futbol, entrades que va mostrar ostensiblement al director regional quan aquest es va presentar a La Dalla, cap a les huit de la vesprada. − Vol subornar-me amb unes entrades? − No és un suborn, és un regal d’agraïment –va aclarir Ferran. − Això no evitarà l’atropellament. − Ja, però no em negarà que deixar aquest món després de gaudir d’una victòria del València CF sobre el FC Barcelona... − No es faça il·lusions, el Barça no perdrà aquest partit! − Pot endevinar el futur? − No, però el seu València no guanyarà –afirmà Amadeu, sense dubtes. − Què es juga a que sí? –va intervindre Cento.

Quan la passió entra en joc, els esdeveniments es precipiten. La negociació va ser molt curta perquè el cambrer va mostrar uns gran dots com a mediador. El triomf de l’equip local permetria a Ferran ajornar l’òbit, sempre que no creuara mai més pel punyeter tercer semàfor. Si perdia, l’atropellament seria immediat. Amb eixe acord, van moure cap a Mestalla.

27

Ferran quasi estigué a punt de patir l’infart, però un gol en el temps de descompte li va permetre alliberar tota la tensió acumulada. El València va guanyar l’encontre i ell, l’aposta. El director regional va encaixar la derrota amb esportivitat, però va abandonar la grada ràpidament, bastant malhumorat.

L’exmoriturus va eixir de Mestalla exultant. L’eufòria generada pel partit va solapar prompte el plaer per haver vençut la mort, i la satisfacció pel resultat va acaparar en exclusivitat l’activitat neuronal de Ferran. Captiu dels pensaments triomfalistes, va moure cap a La dalla. Necessitava trobar gent coneguda per compartir el goig que sentia, per comentar les jugades i el golàs, quin golàs!, que havia decantat l’encontre. I en això, casualitats de la vida, va veure Condolença, amb un somriure afectuós. S’hauria assabentat del resultat del partit? Li agradaria el futbol? Va dirigir-se cap a ella amb el deler de contar-li les emocions que l’envaïen.

Aquesta vegada sí que va sentir el grinyol de les rodes. Encara va tindre temps de raonar que, malgrat haver guanyat a tot un director regional de La Mort S.A., el rostre encisador d’una dona l’havia vençut, l’havia fet creuar un semàfor en roig. Concretament, el tercer semàfor de l’avinguda. .

Vicent Sanhermelando

28

La Dalla II Certamen Literari de Montserrat

Xicotet fragment audiovisual de La Dalla PequeĂąo fragmento audiovisual de La Dalla

29

Breu nota biobibliogràfica

Vicent Sanhermelando Bellver és llicenciat en Psicologia i treballa en un centre educatiu com a orientador escolar i professor.

La seua tardana vocació literària s’inicia amb relats curts, alguns dels quals premiats en certàmens literaris com Escrits a la Tardor, de l’Eliana, o el del Col·legi de Doctors i Llicenciats de València. Prompte es va decantar per la narrativa juvenil, àmbit on destaquen les novel·les Un pont sense baranes (Tabarca), finalista del Premi Ciutat de Torrent 2011; Esperant la lluna plena (Bromera), Premi Fundació Bancaixa 2013; i Pell de seda, (Bullent),Premi Enric Valor de Narrativa Juvenil-2016. Amb Ximo Potter i el col·leccionista de mòbils (Bullent) va ser guardonat amb el Premi Samaruc, atorgat per l’Associació de Bibliotecaris Valencians al millor llibre infantil del 2015.

30

La Dalla II Certamen Literari de Montserrat

Breve nota biobibliográfica

Vicent Sanhermelando Bellver es licenciado en Psicología y trabaja en un centro educativo como orientador escolar y profesor.

Su tardía vocación literaria se inicia con relatos cortos, algunos de ellos premiados en certámenes literarios como Escrits a la Tardor, de l’Eliana, o el del Colegio de Doctores y Licenciados de Valencia. Pronto se decantó por la narrativa juvenil, ámbito donde destacan las novelas Un pont sense baranes (Tabarca), finalista del Premio Ciudad de Torrent 2011; Esperant la lluna plena (Bromera), Premio Fundación Bancaja 2013; y Pell de seda, (Bullent), Premio Enric Valor de Narrativa Juvenil 2016. Con Ximo Potter i el col·leccionista de mòbils (Bullent) fue galardonado con el Premio Samaruc, otorgado por la Asociación de Bibliotecarios Valencianos al mejor libro infantil de 2015.

31

32

II Certamen Literari de Montserrat

PREMI «Relato Corto» 2017

33

A. J. J.

34

El brillo azul II Certamen Literari de Montserrat

Premio Relato Corto 2017

El brillo azul 21 de mayo de 1932 El cansancio y la fatiga comenzaban a hacer mella en el cuerpo de una Amelia que se aproximaba a las quince horas ininterrumpidas de vuelo sin escalas, y que no acertaba siquiera a ver en la lejanía un triste pedazo de tierra sobre el que aterrizar el monoplano con el que despegó desde Harbour Grace, en Estados Unidos. En la soledad del viaje, muchas veces se detuvo a pensar con seriedad quién diablos le había mandado embarcarse en esa aventura, y siempre halló idéntica respuesta: fue su propia tenacidad. Cuatro años antes se había convertido en la primera mujer que cruzó volando el Océano Atlántico, a bordo de la aeronave «Frienship», si bien aquel éxito nunca fue reconocido por Amelia Einhart como propio.

—El mérito es de los chicos —repitió a los medios de comunicación londinenses una y otra vez, refiriéndose a Wilmer Stultz y Louis Gordon, piloto y mecánico respectivamente—... yo sólo les acompañaba.

Aun así, las portadas de los periódicos solo centraron la grandiosa hazaña en la bella Amelia, una dulce y elegante dama de la alta sociedad estadounidense que se había convertido por obra y gracia de la publicidad en una de las mujeres más influyentes e inspiradoras para miles de niñas y chicas adolescentes que trataban de sacarse el corsé de la tradición y las viejas costumbres de principios del siglo XX. Pero no... aquel no había sido «su» triunfo. Llevaba años tratando de demostrar que una mujer era capaz de lograr lo imposible y que no 35

estaban tan lejos del género masculino como se pretendía y a ciencia cierta lo consiguió montándose a bordo de aeroplanos y batiendo récords de velocidad en dura competición con hombres experimentados.

Volar era su vida. Sentir ese cosquilleo que la gravedad provoca en el estómago cuando tu cuerpo es consciente de que los pies no tocan el suelo, la indescriptible percepción de libertad allá en lo alto, a miles de metros de altura, donde sólo unos pocos afortunados eran capaces de llegar. Amelia se sentía una privilegiada en un terreno vetado para las féminas, y se había convencido a sí misma de que en sus manos tenía una oportunidad de oro: mostrar al mundo lo que eran capaces de conseguir las mujeres de valor, constancia y determinación como ella.

A esas alturas del vuelo, la mente de Amelia divagaba dando saltos de recuerdo en recuerdo, tratando de obviar que sus reflejos empezaban a enlentecerse y que era urgente y vital avistar tierra pronto o acabaría estrellándose en el Atlántico. Echó una nueva ojeada a su reloj Longines y al plano de ruta que apoyaba en su regazo, junto con el bote de zumo de tomate gastado y el de sales que no paró de inhalar durante el camino para no quedarse dormida. El ronroneo del motor delantero, que en un principio arrullaba los oídos de Amelia, ahora comenzaba a transformarse en una melodía tediosa y exasperante...

—¿Dónde estás Irlanda?... ¿Dónde estás Derry? —masculló entre dientes, oteando el horizonte a través de sus grandes gafas de pilotaje.

Por si fuera poco, desde hacía un par de horas una fina lluvia golpeteaba sin descanso el fuselaje de la avioneta, perlando el cristal de la cabina y dificultando así la visibilidad.

Los colores grises y ocres del cielo, mezclados en la lejanía, no auguraban una mejora del tiempo para Amelia que trataba de animarse como podía ante el cariz que iba tomando el asunto.

—No debe andar muy lejos... vamos, amigo... —animó a su avioneta, 36

El brillo azul II Certamen Literari de Montserrat

un imponente Lockheed Vega de color rojo rutilante que le había acompañado en otras aventuras.

No había problemas de combustible. Tenía autonomía para volar una hora más, pero la inmensidad del mar a sus pies y un horizonte cargado de nubes y desprovisto de tierra firme, provocaban un creciente desasosiego en Amelia que empezaba a temer por su vida. ¿Qué pasaría si no lo conseguía? ¿Y si su misión fracasaba?

—Pobre George —dijo en voz alta pensando en su marido, su mayor apoyo y el mejor amigo que jamás pudo soñar tener.

La lluvia aumentó en intensidad, y el repiqueteo de las gotas de lluvia estrellándose en los cristales de la cabina y la chapa del avión, despabiló a Amelia que abandonó los pensamientos centrándose en una sola meta: sobrevivir a toda costa. Miró de nuevo el mapa, el velocímetro y el medidor de altitud... el aparato estaba funcionando bien y no la dejaría en la estacada. Ahora todo dependía de su habilidad y su intuición.

Agarró con fuerza el mando de la avioneta plantando cara a los envites del viento, iracundo y violento, que a fuerza de ráfagas parecía tratar de apartar a Amelia de su objetivo. Y de repente, como si el mismo Dios hubiese apartado las nubes con sus propias manos, el cielo se abrió, y justo bajo sus pies vio tierra... inmensas planicies verdes flanqueadas por soberbias colinas esmeraldas. Amelia vislumbró un lugar adecuado donde aterrizar y empujó hacia adelante los mandos, haciendo inclinar el morro del aparato para iniciar la maniobra a la vez que la velocidad y el roce con el aire, arrancaba el creciente silbido característico de toda avioneta cuando se acerca con gran velocidad a tierra.

Y por fin, la dicha. Un suave golpe del tren de aterrizaje y el cimbreo del aparato al deslizarse por el terreno hasta que el viejo Lockheed Vega rojo, quedó inmóvil. Amelia abrió el pestillo interno de la cabina, y una intensa bocanada de aire fresco inundó sus pulmones. El olor a tierra mojada y hierba arrancaron su primera sonrisa de felicidad en algo más de quince 37

horas. Saltó del aparato a tierra, besó los dedos de su mano derecha y luego apoyó ésta en el suelo, como agradeciendo a aquella bendita tierra haber aparecido de la nada para salvarla. Luego, desabrochó la hebilla del gorro que descansaba sobre su barbilla y se quitó los guantes, mientras suspiraba aliviada y comenzaba a gritar de júbilo al ser consciente de su nueva y definitiva proeza.

—Eh, disculpe... ¿necesita ayuda, señor? —gritó alguien a unos veinte metros.

—Es «señora» ... —respondió Amelia quitándose el gorro y dejando libre su cabello. Ante ella, un pastor de mediana edad la observaba con incredulidad mientras se acercaba.

—¿Qué lugar es este? ¿Dónde estoy? —preguntó Amelia al pastor mientras colocaba sus manos en jarras.

—En un pastizal de Gallegher, cerca de Derry, señora. ¿De dónde viene usted?

—De Estados Unidos —dijo Amelia sonriendo.

—¡Bendito sea San Patricio!... ¿es posible lo que me cuenta? ¿Viene usted del otro lado del océano?

—Como oye, amigo. ¿Sería tan amable de decirme cómo puedo llegar a Derry?

—Será todo un honor, señora...

Amelia volvió a sonreír como nunca antes lo había hecho al caer en la cuenta de que había conseguido una hazaña que con seguridad se recordaría siempre, y en esta ocasión lo había hecho sola, demostrando una vez más cuán arcaica y obsoleta era la sociedad en que vivía, incapaz de reconocer que una mujer pudiese aspirar a algo más allá de una destacada posición social a la sombra de un buen marido. Amelia Earhart 38

El brillo azul II Certamen Literari de Montserrat

se acababa de convertir en la primera mujer que cruzaba en avioneta el Atlántico, pero lejos de dejarse deslumbrar por ello, fue consciente de que su verdadero triunfo no era una simple marca de velocidad o una travesía de resistencia, sino el haber logrado abrir puertas que jamás antes soñaron abrirse para las mujeres y permitir que éstas se sintiesen capaces de asumir cualquier tipo de reto sin prejuicios de ningún tipo.

Aquello... había que celebrarlo.

La taberna de Paddy Molloy se alzaba en mitad del casco antiguo de Derry, como una luciérnaga en mitad del campo. A esas horas, cuando todo era oscuridad en el pueblo y la decencia irlandesa se apoltronaba en el calor del hogar de cada uno de sus ciudadanos, las ventanas se cerraban con pestillos y las puertas con cerrojo; las cortinas se extendían impidiendo ver y ser vistos, y el silencio dominaba el aire, que solo se rompía con algún maullido de gato callejero, el repiquetear de la lluvia sobre el adoquinado, y por supuesto... la Taberna de Molloy. Aunque solo era habitual encontrar a no más de seis parroquianos a esas horas, aquella noche era especial.

En la penumbra del local, de vieja madera oscura y tejas maltratadas por el azote de los temporales, una única luz cenital proyectada por la última lámpara íntegra de la taberna, iluminaba una mesa de madera en la que se sentaban una chica y tres lugareños, todos ellos rodeados por una docena de hombretones de anchas espaldas y camisas sucias, que habían abandonado las labores en las granjas vecinas al ver aterrizar aquella avioneta roja, y que habían seguido a su extraño piloto y al viejo Bob McCoy, hasta las puertas de la taberna. Las carcajadas y risas, bañadas en cerveza negra, cesaban cada vez que aquella dama, de porte elegante, aspecto delicado y sonrisa cautivadora, retomaba alguno de sus relatos sobre vuelos acrobáticos imposibles, y velocidades impensables...

—Caballeros... agradezco la compañía, pero me temo que debo ir a descansar un poco. Mañana debo partir a Londres sin falta para volver a casa.

—Señora Einhart... cuéntenos alguna más, por favor —rogó un muchacho 39

joven, jarra en mano y con mirada ilusionada.

Amelia rió complacida antes de apurar el último trago de cerveza que quedaba en su jarra.

—Deben comprender, señores, que no da buena prensa que una dama como yo parlotee a estas horas con la única compañía de un puñado de hombres y de varios barriles de cerveza. —respondió provocando otro estallido de carcajadas entre los presentes.

—Ya la habéis oído... —dijo adelantándose desde la barra Paddy Molloy quien, a sus recién cumplidos cincuenta años, lucía un tupido cabello negro medio alborotado y sin un solo atisbo de pelo cano. Una ensortijada barba larga destacaba entre sus rasgos duros, y unos pequeños ojos azules muy vivos parecían taladrar los ojos ajenos a cada cruce de miradas — … la señora Einhart necesita descansar, gandules. Así que ya sabéis: pagad lo vuestro y a casa, que vuestras mujeres montarán un buen escándalo si descubren con quien estuvisteis en mi taberna.

Como si hubiese hablado el mismísimo Dios, todos echaron mano a sus bolsas y depositaron con estrépito sus monedas sobre el mostrador de la taberna despidiéndose con educación de Amelia y de Paddy. Cuando al fin quedaron solos, el tabernero secó sus manos con un paño mientras se dirigía a su invitada.

—Son buenos chicos, señora. Brutos, pero honestos... y buenos pagadores.

—No lo dudo, señor Molloy... ha sido una velada deliciosa, se lo aseguro.

Mejor incluso que las que he disfrutado en mi país. Me he sentido... como una más de su comunidad.

Paddy soltó una risotada y, mostrando una enorme sonrisa que hasta entonces había guardado, respondió.

—Alguien que es capaz de beber tantas cervezas como cualquiera de ellos merece todos nuestros respetos, señora.

40

El brillo azul II Certamen Literari de Montserrat

—Este lugar es hermoso, señor Molloy. Y su gente acogedora y servicial.

—No se deje llevar por las apariencias, señora Einhart. El mal habita allá donde incluso el mismo Dios, se lo aseguro. Y Derry no es precisamente su Reino.

En ese momento un par de gritos interrumpieron la conversación.

—¡Paddy! ¡Paddy Molloy! ¡Maldito hijo de Satanás, sal de ese agujero infecto de perdición!

El tabernero levantó los ojos hacia el techo y exclamó hastiado: —¡Oh, cielos! ¿Nunca se cansará?

—¿Quién es? —preguntó intrigada Amelia.

—¡¡Molloy!! ¡¡En el nombre de Nuestro Señor Jesucristo, sal de una vez!!

—sonó fuera. Paddy arrojó el trapo mojado sobre el mostrador y se dirigió hacia la puerta. Amelia se levantó tras él y permaneció a un par de metros de distancia a sus espaldas, de manera que pudo contemplar lo que había de puertas para afuera.

Una veintena de personas, casi todas ellas mujeres de mediana edad, ataviadas con abrigos largos, gorros de lana y portando palos y antorchas, se apostaban a escasos diez metros de la taberna mientras unos pasos delante de ellas, un señor espigado y con túnica negra y alzacuellos, avanzaba crucifijo en mano.

—Padre Flynn... —dijo Paddy— … para tomar unas cervezas no hacía falta que despertara a toda la buena gente de Derry.

—Paddy Molloy... eres un maldito esbirro del Diablo. No tienes bastante con arrojar a los brazos del alcohol y condenar al infierno a los muchachos de esta comunidad... además introduces el pecado en la taberna.

41

—¿Pecado?... —Paddy esbozó una sonrisa torcida en su comisura derecha y, mirando hacia donde estaba Amelia, respondió — Yo diría que eso que usted llama «pecado» es tan solo una mujer... y muy bella, por cierto.

Los susurros escandalizados de las mujeres congregadas en el exterior se elevaron en el aire hasta que el Padre Flynn los interrumpió a gritos y elevando su crucifijo por encima de la cabeza.

—¿Lo oís? ¿¿Lo oííííííís??... ¡arderás en el infierno del que nunca debiste haber salido, Paddy Molloy! ¡Has traído al mismo Diablo hasta Derry y habrás de pagar las consecuencias!

—Escúcheme bien... escúchenme bien todos. Aquí solo hay una señora extranjera a la que se le ha dado un plato caliente, conversación y la bienvenida que en Derry merecen todos los forasteros. Y ya les invito a todos a ir apagando esas antorchas y marchando a sus casas, con sus biblias, rosarios y demás monsergas... o me veré obligado a patear sus piadosos traseros.

Un nuevo murmullo escandalizado se elevó en el grupo mientras alguna señora se santiguaba y besaba de manera compulsiva su crucifijo, y otras señalaban hacia el tabernero con indignación. Amelia se adelantó y tocando el hombro de Paddy le pidió paso para plantarse frente al Padre Flynn. Enseñando las palmas de sus manos en señal de calma, la piloto se dirigió a la multitud en voz alta.

—Buena gente de Derry... como bien dice el señor Molloy, estoy aquí solo de paso; agradezco el recibimiento que la ciudad me ha dado y no pretendo ser un problema para esta comunidad...

—¡¡Mienteees!! —vociferó el Padre Flynn con ojos desorbitados y el único mechón de pelo cano que trataba de ocultar su calvicie, despeinándose al viento. —¡Tú eres otra Hija de Satanás! ¡Arpía! ¡Te hemos visto llegar en esa diabólica máquina, roja como las llamas del mismo Infierno! ¡Eres una bruja que ha cambiado su escoba por un artefacto moderno, pero 42

El brillo azul II Certamen Literari de Montserrat

igualmente maligno! ¡Bruja! ¡Bruja!...

Todos los acompañantes del Padre Flynn, al grito de «bruja, bruja» comenzaron a avanzar despacio, con fiereza en la mirada, esgrimiendo crucifijos, palos, piedras en las manos e incluso azadas. Amelia quedó petrificada ante la visión de la locura en los ojos de aquella gente y sintió como Paddy la agarraba con firmeza del brazo empujándola dentro de la taberna. Luego, el tabernero echaba la tranca de la puerta, cerrando el paso a los asaltantes.

—Rápido, señora... ayúdeme a desplazar esta mesa hacia un lado.

—P—Pero ¿por qué...? ¿Qué les pasa en este pueblo...?

—Ese maldito cura... —respondió Paddy a la vez que empujaba con todas sus fuerzas la pesada mesa central— tiene sorbido el seso de casi todas esas santurronas y algún que otro parroquiano. No suelen ser peligrosos... un par de pedradas a los cristales, algún insulto, y todo habrá acabado.

Pero no quiero arriesgarme a que puedan hacerle daño por accidente, señora. Bajo esta mesa hay una trampilla que conduce a una galería vieja.

Sólo tendrá que andar unos minutos y llegará a la salida, justo a las afueras del pueblo, cerca de donde aterrizó su aparato.

Los golpes en la puerta comenzaron a sonar en todo el local, junto con el crepitar de los cristales al romperse.

—Paddy, apenas me quedaba combustible... media hora tan solo.

Hagamos que entren en razón...

—Créame: no es momento de discutir ni de tratar de dialogar con ese grupo de enloquecidos, señora. Quizás con suerte, esa media hora de vuelo le sea suficiente para llegar a Belfast.

Una antorcha entró desde el exterior atravesando uno de los cristales rotos y aterrizó junto al mostrador de madera del local, comenzando éste a prenderse con rapidez.

43

—Deprisa, señora. No queda mucho tiempo.

Entre ambos abrieron la trampilla y Amelia comenzó a bajar por una estrecha escalera hasta la entrada de una gruta oscura, húmeda y maloliente. Paddy tomó la antorcha que habían arrojado dentro del local, y lo dejó a los pies de Amelia, en el suelo.

—Tenga, le hará falta.

—¿Y usted?

—No se preocupe por mí, señora. Alguien tiene que distraerlos.

Luego bajó el tablón de entrada a la trampilla, pero antes de que éste se cerrase del todo, Amelia lo sostuvo con una de sus manos, dejando tan solo una diminuta rendija a través de la cual poder observar la escena.

Pudo ver cómo Paddy volvía a colocar a duras penas la mesa en el mismo lugar que estaba con anterioridad, tratando de ocultar la presencia de la trampilla por la que había huido Amelia. Después el tabernero saltaba con increíble habilidad detrás del mostrador, y agarraba una escopeta de doble cañón con el cual apuntó hacia la puerta. El griterío fuera era ensordecedor, y el fuego se propagaba con rapidez provocando una humareda a través de la cual Amelia apenas podía vislumbrar nada.

Poco después, la puerta del local se abría y el tabernero descargaba un disparo a quemarropa contra un bulto, y luego un segundo disparo que también tumbaba a otro asaltante. Luego varios de éstos agarraban a Paddy y lo reducían en el suelo. Antes de cerrar por completo la trampilla, pudo observar como su salvador era pateado y apaleado entre gruñidos e insultos por una turba que no cesó en su empeño hasta que quedó inmóvil. Amelia estaba aterrorizada. Las lágrimas inundaban sus ojos, su respiración se aceleraba y el temblor recorría todo su cuerpo, impidiendo que pudiera dar siquiera un solo paso. Intuyó nuevos gritos en la taberna, esta vez buscándola a ella, y decidió que debía salir cuanto antes de aquel pueblo de locos antes de que fuese demasiado tarde. Antes de marchar, descubrió (bendito Paddy) un pestillo interior con el que cerrar la trampilla desde su lado; no garantizaba que pudieran pasar hasta la gruta, pero 44

El brillo azul II Certamen Literari de Montserrat

al menos retrasaría a sus perseguidores un buen rato. Así que tomó la antorcha que descansaba en el suelo y se adentró en aquel túnel que habría de conducirle a su salvación.

El techo de la gruta estaba atravesado por innumerables raíces que crecían tapizando las paredes, y en el suelo se apreciaban charcos de agua formados por las filtraciones de agua que el terreno descargaba sobre aquella inmunda excavación. Amelia notaba el aire pesado y denso, y tal era la humedad del lugar que juraría estar respirando agua de continuo. En esas condiciones decidió no entretenerse a contemplar demasiado el terreno puesto que no había tiempo que perder, así que hizo de tripas corazón y se adentró paso a paso en una gruta cada vez más oscura y que se iba estrechando a cada paso que avanzaba. En un par de ocasiones las raíces del techo y de las paredes se enredaron en el pelo o en las ropas, impidiendo su avance como si se tratase de un enemigo más, un cómplice de aquella cacería cuyo único propósito era entorpecer su huida lo suficiente como para que los seguidores de Flynn le dieran alcance. Una de las veces tiró con tanta fuerza de la manga de su chaqueta enganchada, que al soltarse ésta cayó de bruces en el lodazal del suelo, rompiéndose un par de uñas y desollándose manos y codos. Las lágrimas corrían por las mejillas de Amelia sin descanso.

—¡Oh, Dios bendito! ¡Ayúdame! ¡Sácame de aquí!

A sus espaldas comenzó a escuchar voces e intuyó una luz al fondo, siguiendo sus pasos.

—¡No, no, no, no!... ¡Dios, dame fuerzas!

Y sabiendo que su vida dependía de ello comenzó a avanzar sin descanso, a grandes zancadas, hundiendo sus botas en el fango una y otra vez, entre profundos jadeos y dejando escapar quejidos de angustia mientras su mandíbula temblaba sin parar, producto del frío y de la cercanía de una muerte que le pisaba los talones. Escuchó un chillido a su izquierda, y observó una enorme rata negra corriendo en dirección contraria, y tuvo que taparse la boca con la mano para no gritar.

45

—¡Oh, Dios! Voy a morir, voy a morir...

Y no lo haría como muchas veces había imaginado, estrellándose con su monoplano al intentar una nueva hazaña y pasando a formar parte de manera heroica de la leyenda, no. Moriría en una hedionda gruta infestada de ratas, apaleada por una absurda algarada de locos que la habían tomado por bruja. Una manera absurda de perecer para alguien como Amelia, nacida para ejecutar grandes proezas y dejar boquiabierto a medio mundo.

Una sombra cruzó frente a ella provocando que un pequeño grito escapase de su garganta. No era una rata... su tamaño era similar al de una persona y parecía estar esperando su paso, acechando en la oscuridad de la galería.

Amelia permaneció largo rato paralizada, antorcha en mano, aterida de frío y temblando de pánico. A sus espaldas el tumulto de perseguidores se acentuaba aún más y frente a sí, se encontraba una nueva amenaza, esta vez sin rostro, que parecía estar esperando a que diera un solo paso más.

Recordó a su marido George. Lo imaginó con su batín y su pipa, sentado y ojeando el periódico en el sillón junto a la ventana del salón de casa, esperando noticias de ella. Imaginó la angustia en su rostro al enterarse de que Amelia había desaparecido y, quién sabe, su profunda desesperación al aparecer su cadáver.

—Nada de eso sucederá, Amelia —dijo una voz procedente de aquella sombra que la aguardaba justo enfrente. — George no ha de sufrir. Tú no morirás.

—¿Puedes... leer mi mente?

— Puedo. Mas solo estoy diciendo en voz alta mis propios pensamientos.

—¿Cómo? No entiendo...

De las sombras surgió la figura de una mujer, cuyas facciones eran las mismas que las de Amelia, con idéntico vestuario, misma voz, mismos gestos... de una exactitud inquietante. —No puede ser... —susurró la 46

El brillo azul II Certamen Literari de Montserrat

piloto, alargando su brazo para poder tocar aquel rostro que era el suyo y cerciorarse de que no estaba soñando y aquello era real.

La piel era tersa, y tenía idénticas marcas y lunares que las que habitaban en su propia piel. Miró a sus manos y vio las dos mismas uñas rotas que se había provocado en la caída minutos antes. Tan sólo un ligero brillo azul metálico en el fondo de la mirada de aquel ser, la diferenciaba de ella. Los ojos de Amelia se inundaron de lágrimas...

—Voy a morir...

—No, Amelia. Yo soy tú y me reuniré con George. Con «nuestro» George.

Y en ese preciso instante Amelia sintió que sus músculos quedaban paralizados, brazos y piernas muertos a pesar de las órdenes de su cerebro. Quería gritar, pero su garganta no obedecía, quería defenderse, pero su mente parecía haber quedado incomunicada en una urna invisible e imposible de traspasar. La «otra Amelia» tomó con tranquilidad la antorcha de su mano y siguió el camino de la gruta hacia la salida.

La turba de perseguidores encontró a Amelia petrificada en mitad de la galería, mirando hacia el final que apenas se encontraba a un par de minutos de camino, y lo único que daba muestras ciertas de estar aún viva era el reguero de lágrimas que seguía brotando sin cesar desde sus ojos, derramándose por sus mejillas.

Epílogo Derry, noviembre de 1932 Mattias Johansson, joven escritor sueco de porte desgarbado, larguirucho y cabellos dorados, llegó casi de anochecida a las puertas de la Taberna de Molloy que, como siempre, se erguía en mitad de Derry como si fuese el único lugar donde los parroquianos seguían despiertos. La taberna estaba bastante concurrida, repleta multitud de hombres —de todas las edades y condiciones sociales— que a esas horas departían con sus pintas de cerveza en la mano sobre todo lo acaecido a lo largo del día.

47

Mattias, se acercó al tabernero, un tal Paddy Molloy, que secaba a conciencia los vasos de cristal con un paño tras la barra de madera del local.

—¡Eh, amigo! Póngame una pinta de cerveza.

—Ahora mismo, señor. Por su acento diría yo que no es irlandés, ¿me equivoco?

—Vengo de Gotemburgo, Suecia.

—¿Y qué le trae desde tan lejos, si no es molestia contestar? —dijo Paddy a la vez que alargaba la fresca pinta de cerveza hasta las manos del forastero.

—En absoluto. Estoy escribiendo un libro sobre los mitos y leyendas del norte de Europa. Me comentaron que Irlanda es cuna de muchos de esos mitos, y es rica en cuentos de todo tipo. En cierta ocasión un viejo marino irlandés que conocí en Suecia me habló de Derry.

—¿Y qué contaba aquél buen hombre que tanto interés despertó en usted, señor? Mattias dio un largo sorbo a su pinta, y luego se limpió con disimulo el bigotillo de espuma que había dejado la cerveza en su labio superior. Chasqueó la lengua y contestó.

—Contó leyendas antiguas sobre algún que otro doppleganger que estuvo por la zona. Ya sabe... un doble exacto y maligno venido del infierno para suplantar, usurpando la identidad de su víctima.

Paddy Molloy rio a mandíbula batiente sin dejar de secar los vasos de cristal que se acumulaban frente a él.

—Sí... alguna leyenda he oído yo al respecto, señor. Pero no son más que cuentos para críos.

—Aun así me gustaría investigar algo sobre el tema. ¿Cree que tendré algún problema con los parroquianos por mis pesquisas?

48

El brillo azul II Certamen Literari de Montserrat

—Créame, amigo —respondió Paddy sonriendo con malicia y un extraño brillo azul metálico en el fondo de su mirada—... la amable gente de Derry no tendrá ningún impedimento en ayudarle y mostrarle todo lo que sepan sobre esa leyenda.

Alberto Puyana

Xicotet fragment audiovisual d’El brillo azul Pequeño fragmento audiovisual de El brillo azul

49

Breu nota biobibliogràfica

Alberto Puyana, nascut a Cadis, el 1974, és diplomat universitari en Infermeria per la UCA (Universitat de Cadis) des de 1995. El 2012 va publicar la novel·la satírica El Preticante (Finalista del V Premi de Creació Literària Bubok 2013).

Ha participat en diverses antologies de relats: El món de la fantasia (Ed. Sastre de los Llibros, 2014), Relats na rua (Ed. Elvira, 2014), Pax Tibi / Neu sobre el cirerer ( Ed. Evohé, 2015), i El bosc de l’anglès (Ed. Evohé, 2016).

Des que comencà a concursar en certàmens literaris a finals de 2012, fins a la data, ha resultat guanyador de 24 premis de narrativa curta, entre els quals destaquen el Certamen Literari de Moriles 2017, el de Diaris de Viatge de Nòmades de RNE 2016, el de l’Hospital de Sant Rafael 2016, Pont Zuazo 2015, Manuel Vidrié 2015, Enrique Orizaola 2015, Marbella Activa 2015, Ecos Loperanos 2015, Leopoldo de Luis 2014, Miajadas 2014, i el Vila de Colmenarejo 2013. És columnista d’opinió del diari La veu del sud des de març de 2015.

50

El brillo azul II Certamen Literari de Montserrat

Breve nota biobibliográfica

Alberto Puyana, nacido en Cádiz, en 1974, es Diplomado Universitario en Enfermería por la UCA (Universidad de Cádiz) desde 1995. En 2012 publicó la novela satírica El Preticante (Finalista del V Premio de Creación Literaria Bubok 2013).

Ha participado en varias antologías de relatos: El mundo de la fantasía Ed. El Sastre de los Libros, 2014), Relatos na rúa (Ed. Elvira, 2014), Pax Tibi/ Nieve sobre el cerezo (Ed. Evohé, 2015), y El bosque del inglés (Ed. Evohé, 2016).

Desde que comenzó a concursar en certámenes literarios a finales de 2012, hasta la fecha ha resultado ganador de 24 premios de narrativa corta, entre los que destacan el Certamen Literario de Moriles 2017, el de Diarios de Viaje de Nómadas de RNE 2016, el del Hospital de San Rafael 2016, Puente Zuazo 2015, Manuel Vidrié 2015, Enrique Orizaola 2015, Marbella Activa 2015, Ecos Loperanos 2015, Leopoldo de Luis 2014, Miajadas 2014, y el Villa de Colmenarejo 2013.

Es columnista de opinión del periódico La voz del sur desde marzo de 2015.

51

52

II Certamen Literari de Montserrat

PREMI Quadern de Viatge 2017

53

Amparo Navarro MartĂ­nez

54

Un viaje de viajes II Certamen Literari de Montserrat

Premi Quadern de Viatge 2017

Un viaje de viajes Aquel viaje fue sin duda un viaje de viajes. Y esta vez repetir la palabra no resultaba redundante, reiterativo, repetitivo o ampuloso. Quizás porque la fotografía inicial de aquella aventura mostraba simplemente una expedición al país heleno, cuna de una civilización grandiosa, pero el reverso de la instantánea nos descubría mucho más, y si uno agudizaba la vista sus ojos topaban con un lugar que servía de cobijo a los seres humanos que andan de perenne viaje. Perenne por cuanto su viaje se ha convertido en permanente y tristemente perdurable.

Paradójicamente, nadie se mueve o viaja en un campo de refugiados.

Desde fuera parece que nada ocurriera y desde dentro sucede toda una vida muy corriente, muy común, asombrosamente cotidiana. Pero el marco lo convierte todo en extraordinario. Una cita, una partida de ajedrez, una cena, una charla. Y este campo de refugiados en Filippiada tiene vida propia, como un micro universo regido por leyes inmanentes y su particular visión del mundo. Se encuentra además organizado en grupos humanos dispares. Por un lado, militares griegos vigilan la entrada al campo y proporcionan el saco diario de alimentos y agua. Por otro, kurdos, sirios y afganos se organizan en jaimas que ocupan según su identidad— incluso allí hay noción de territorio. Por último, voluntarios de diversas procedencias entran y salen y hacen un viaje lleno de idealismo hasta llegar allá.

55

El calor de agosto golpea como un día cualquiera este campo de la Grecia continental. De casualidad conozco a Zakia, una niña afgana de 11 años pizpireta y despierta que brilla con ingenio entre los afganos que escuchan las clases de inglés del profesor Li. Compartir un rato en el suelo une más de lo que uno piensa y entre juegos y gestos Zakia termina invitándome a cenar con su familia a su jaima, esa tienda de campaña hecha de cueros que empleaban pueblos nómadas del norte de África y que ahora viste con el sello de ACNUR. Nunca una presencia internacional me resultó tan ausente.

Si el desamparo fuera medible, probablemente los afganos se llevarían la peor parte de convite, porque los sirios, sean árabes o sean kurdos tienen entre sus manos el débil pasaporte que les reconoce como refugiados; los afganos, en cambio, no tienen reconocido el asilo y eso que huyen del mayor fantasma actual para el mundo occidental, ese que justifica bombardeos y asaltos a civiles: el régimen talibán.

Como señal de gratitud y hospitalidad los afganos acuden al gesto tan humano de cocinar para otro y compartir. La niña sabe leer y escribir, y me explica con orgullo que su madre le ha enseñado pese a tener prohibida la escuela. Tiene dos hermanos, menores que ella, que ríen y juegan durante la cena. Ambos padres lavan y pelan las patatas, las ponen a hervir; hacen lo mismo con el arroz y calientan una lata de tomate. Echan especias para condimentar y disimular así el valor insípido de los alimentos. Comprendo en silencio que la humildad y escasez del gesto pueden a veces sazonar la vida y disfruto enormemente de una cena deliciosa.

Trato de imaginarlos mientras recorren en autobús Afganistán y caminan durante quince días seguidos por las montañas de Irán. Parecen una familia adorable y vulnerable también. En Turquía se suben a un camión para después saltar al bote que les deja en esa isla griega que da entrada al paraíso soñado.

El momento presente se convierte en el invitado estrella en un campo de refugiados. El pasado importa poco o nada, y conmociona. El futuro aterra 56

Un viaje de viajes II Certamen Literari de Montserrat

y ofrece alguna mirada titubeante de esperanza. Gente comĂşn en un lugar del mundo ofrece gestos de humanidad a una sociedad muy poco humana que contempla la masacre desde su televisor mientras alguien pide que le pasen el ketchup y un adolescente sube una foto picante a instagram.

Silvia Villanueva

Xicotet fragment audiovisual d’Un viaje de viajes Pequeùo fragmento audiovisual de Un viaje de viajes

57

Breu nota biobibliogràfica Silvia Villanueva naix a Laredo, Cantàbria, el 1979. Llicenciada en Filologia Hispànica i en Antropologia Social i Cultural, Silvia exerceix la seua tasca docent durant diversos anys a l’exterior, en països com Indonèsia, Eslovàquia, Polònia o Hongria. És una persona aficionada a la literatura, als viatges i amb clara vocació social. Actualment és professora de Llengua i Literatura Castellana en un institut a Cantàbria.

58

Un viaje de viajes II Certamen Literari de Montserrat

Breve nota biobibliográfica Silvia Villanueva nace en Laredo, Cantabria, en 1979. Licenciada en Filología Hispánica y en Antropología Social y Cultural , Silvia ejerce su labor docente durante varios años en el exterior, en países como Indonesia, Eslovaquia, Polonia o Hungría. Es una persona aficionada a la literatura, a los viajes y con clara vocación social. Actualmente es profesora de Lengua y Literatura Castellana en un instituto en Cantabria.

59

60

II Certamen Literari de Montserrat

PREMI Microrelat 2017

61

A. J. J.

62

Feia temps II Certamen Literari de Montserrat

Premi Microrrelat 2017

Feia temps Feia temps que no tornava, el seu poble havia canviat, recordava temps passats on la fredor feia patir els arbres, la seua infantesa a aquella terra d’oliveres i secà, d’escalfar pedres amb el foc els mesos d’hivern per treballar, temps de berenes curtes i pa, de somnis de conèixer la ciutat, de converses que et distreien, d’una necessitat potser primària, potser senzilla, d’una vida sense més luxes que el ser feliç.

Joan Vinyals Campos

Xicotet fragment audiovisual de Feia temps Pequeño fragmento audiovisual de Feia temps

63

Breu nota biobibliogràfica

Naixcut al setembre de 1993, Joan Vinyals és graduat a la Universitat de València en el Grau de Ciències Polítiques i de l’Administració Pública, i interessat en el desenvolupament local i la dinamització rural.

Va cursar estudis d’especialització a la prestigiosa Universitat Iberoamericana Ciutat de Mèxic. Ha participat en diversos projectes socials i iniciatives comunitàries tant a València com a Mèxic i al nord de l’Argentina l’estiu de l’any 2016.

64

II Certamen Literari de Montserrat

Breve nota biobibliográfica

Nacido en septiembre de 1993, Joan Vinyals es graduado en la Universitat de València en el Grado de Ciencias Políticas y de la Administración Pública, interesado en el desarrollo local y la dinamización rural.

Cursó estudios de especialización en la prestigiosa Universidad Iberoamericana Ciudad de México. Ha participado en diversos proyectos sociales e iniciativas comunitarias tanto en Valencia como en México y el norte de Argentina el verano del 2016.

65

66

II Certamen Literari de Montserrat

FINALISTES II CERTAMEN LITERARI DE MONTSERRAT 2017

67

68

Joan Vinyals Campos II Certamen Literari de Montserrat

FINALISTES Relat Curt 2017

69

A. J. J.

70

Per un glop de líquid daurat II Certamen Literari de Montserrat

Per un glop de líquid daurat

—Bon dia, Octavi.

—Bon dia, Pere. Com estàs?

—Mort de fred, com sempre.

—M’ho imagino... Si és que està tot ben glaçat! Et poso un cafè amb llet ben calent?

—M’aniria millor una mica de whisky. Amb un parell de dits en faig prou.

—Ja saps què et van dir els metges...

—Ja em tornes a fer de mare?

—T’has de cuidar, que si no hauràs de tornar a l’hospital. Seu i et prepararé un bon esmorzar.

—Deixa-ho estar. Vaig un moment al lavabo i me’n torno cap al cotxe.

—Vinga va, que ja hi has estat tota la nit, allà. Queda’t i parlem una estona, i així també entres en calor.

—Em posaràs el whisky?

71

—Ja saps que no.

—Doncs em sembla que no tenim res més per dir-nos.

I amb aquella sentència la conversa entre els dos homes es va donar per acabada.

L’Octavi i en Pere s’havien conegut aquell mateix estiu. El primer era el propietari d’un bar petit però força reputat i concorregut de la ciutat. Estava situat al bell mig d’una plaça en la qual hi havia tres edificis d’oficines de nou, deu i tretze pisos, respectivament. A l’hora de servir els esmorzars allò era una autèntica bogeria, perquè l’Octavi, tot i tenir l’ajuda de la seva dona, de la seva filla gran i d’un noi jove, veia que de vegades encara els faltaven mans. Si fins i tot algun dia havia sentit converses dels treballadors de les diferents empreses que pactaven els horaris per baixar a fer el cafè i l’entrepà per, com a mínim, poder menjar a gust i no sentir-se com enllaunats. Per dinar, amb els menús tan suculents que servia, tant pel que fa al gust com al preu, continuava desfilant la riuada de gent. Sort que a la tarda es recuperava la tranquil·litat, i cap a les vuit del vespre es tancava tot, definitivament, fins a l’endemà, que obrint una altra vegada a les sis del matí calia agafar forces per afrontar un servei que anava de dilluns a dissabte ininterrompudament. Molta gent es feia creus que ningú hagués tingut una visió de negoci que hagués estat un èxit segur: posar un altre bar al costat del de l’Octavi, perquè aquell indret realment donava molt de si. I a ell, tot i que quedava malament dir-ho tal com estava la feina últimament, els seus ossos li ho haurien ben agraït.

La gran quantitat de persones que circulaven de manera imparable per aquella zona durant el dia no tenia res a veure amb el trànsit nocturn.

Quan començava a néixer la nit, quedava ben buida, com un desert, i només s’hi podia sentir el silenci combinat amb els grills que cantaven i amb el xiulet del vent quan bufava. Un escenari perfecte perquè un parell de lladres, que feia dies que seguien els moviments de l’Octavi i de totes les persones que treballaven al seu bar, corroboressin que a partir de les nou de la nit podien fer de les seves. Perquè ni els grills, ni el vent, i molt menys el silenci profund, els delatarien a ningú.

72

Per un glop de líquid daurat II Certamen Literari de Montserrat

Així doncs, va arribar la nit en què van decidir actuar. No podien estar més de sort: no hi havia rastre de cap alarma per enlloc. Només es tractava de forcejar el pany, sense presses, que tenien unes llargues hores per endavant, i de col·lar-se a dins del local i d’agafar tot el que els vingués de gust. Ampolles de licor, xapes de cava de col·leccionisme, un quadre que van creure que era d’algú famós i, és clar, els diners que havien quedat. No era tota la caixa del dia anterior, que l’Octavi se l’enduia cap a casa, però sí que era cert que sempre tenia la mania de deixar-hi una mica de cosa, per assegurar-se el canvi de l’endemà, si és que de cop s’omplia el local i tots estaven tan enfeinats que no podien anar al banc a buscar monedes.

Per la foscor de la negra nit, perquè fins i tot els fanals del carrer semblaven mig apagats, el parell d’intrusos van encendre una lot petita. Una mica d’il·luminació a la paret. Després un punt de llum a la barra. I encara algunes ràfegues cap a la zona de les taules i les cadires, per comprovar que no es deixaven enrere res que els pogués semblar interessant.

A en Pere, que encara no dormia, li va cridar l’atenció aquella claror. Feia poc més de quinze dies que havia triat aquella zona, tan tranquil·la, sense clàxons ni sirenes d’ambulància que sonessin, ni frenades sobtades, ni mirades curioses, massa abundants al centre de la ciutat, per fer-hi nit. Des que vivia al carrer, a dins del seu cotxe vell i atrotinat, no havia descansat mai tan bé. Durant el dia voltava una mica, sobretot per regirar cubells d’escombraries i contenidors, i també per estirar lleugerament les cames, que la posició que havia d’agafar a dins del seu vehicle el deixava ben encarcarat. Tot i això de seguida es cansava de caminar. Es notava cansat i amb poques forces, i, sense poder-ho evitar, se’n tornava cap al seu cau.

Quan començava a fer-se fosc observava la vida que hi havia als edificis que l’envoltaven. Tenia controlats tots els llums que es tancaven, perquè la gent abandonava els llocs, i també els que s’obrien, perquè passaven a ser zones ocupades. I estava completament segur que el bar que hi havia tan a prop d’on ell aparcava el cotxe quedava completament fosc quan es ponia el sol.

Potser va ser per això, per aquesta convicció que tenia, que va decidir baixar del vehicle. Faltava una mica perquè li vingués la son, que encara no tenia 73

prou whisky a la sang per caure rendit. Quan es va acostar a l’establiment ja va veure que allò no feia gaire bona pinta: la porta d’entrada estava completament destrossada. Després, de cua d’ull, va veure els dos brètols, que ho havien regirat absolutament tot de dalt a baix i que en aquells moments estaven assaltant la nevera.

—Us ha entrat gana després de fer tanta feina?

La veu d’en Pere va fer aixecar la vista als dos nois, que estaven distrets escollint entre una cassola d’arròs negre, una safata d’estofat de vedella i una pizza casolana. Els lladres es van quedar parats, sense saber què dir.

Què hi feia aquell home d’estatura mitjana, amb els cabells llargs, de color grisós, ben esbullats i dèbils, de veu profunda i rovellada, que anava un pèl coix i que duia uns pantalons texans i una samarreta màniga curta que ja no podien estar més tacats? D’on carai havia sortit si, allà, a aquelles hores, que ho tenien més que controlat, no hi passava mai ni Déu? En sentir-se descoberts, perquè no portaven absolutament res que ocultés la seva identitat, van agafar el que tenien més a mà, que era la bossa de plàstic on havien abocat els diners que hi havia a la caixa i algunes xapes, i van fugir com si haguessin vist el mateix dimoni. En Pere, per les seves qualitats físiques, no impactava en excés, però no es podia dir el mateix de la navalla que s’havia tret de la butxaca dels pantalons i que subjectava, fermament, amb la mà dreta.

—A tu sí que et convindria menjar alguna cosa, que sembles la mateixa mort!

Van ser les últimes paraules que li van dedicar els dos joves a en Pere, ja des del carrer, quan estaven prou segurs que no els podria seguir per més que ho intentés.

L’endemà al matí, quan l’Octavi, a la mateixa hora de sempre, va anar a obrir el seu bar, amb la mateixa il·lusió i amb el lleuger cansament també de sempre, gairebé va tenir un atac de pànic. Amb tants anys que feia que hi treballava no s’havia trobat mai amb una escena com aquella. Tenia el 74

Per un glop de líquid daurat II Certamen Literari de Montserrat

convenciment que estava situat en una de les millors zones de la ciutat i també en la més segura. Però aquell dia ja es va adonar que no, que els mals moments havien arribat a totes les cases i que tothom estava disposat a fer el que fos, encara que això signifiqués malmetre els altres, per tirar endavant.

Mentre mirava el seu bar, amb tristesa, amb dolor, amb patiment, sense tocar absolutament res, tal com li havia recomanat la policia quan hi havia trucat per denunciar els fets, va aparèixer en Pere, que, amb la barra de fons, li va explicar el que havia presenciat durant la nit.

—Els podries reconèixer si els tornessis a veure? —li va demanar l’Octavi.

I tant que ho podria fer. N’estava més que convençut. Si tot plegat hagués passat més tard no li ho podria haver assegurat amb tanta certesa, perquè potser l’alcohol li hagués distorsionat la realitat, però llavors només se n’havia begut un parell de glops, de l’ampolla estant, i considerava que estava en plenes facultats.

Entre els detalls que va donar i que va ser plenament capaç d’identificar els joves a la roda de reconeixement, en Pere va ajudar a resoldre el cas i a fer que aquell parell de lladres de pacotilla rebessin un escarment.

—Per sort has pogut conservar totes les ampolles, i algunes xapes, i sobretot el quadre, que de segur que et deuria haver costar una bona picossada en el seu moment.

—I ara! És una còpia molt ben feta, però al capdavall la pintura, d’autèntica, no en té ben res.

—Llàstima dels diners, que no els podràs recuperar...

—Tampoc hi havia gran cosa. Tirant llarg uns cent euros en monedes.

—A mi això em sembla una autèntica fortuna.

75

De fet fins llavors, quan tot ja estava més tranquil, l’Octavi encara no s’havia fixat del tot en la persona que tenia al davant. El va veure prim, denerit, xuclat, que ranquejava, que parlava amb dificultats, com si tingués alguna cosa a la boca que li fes nosa, i que emanava una flaire bastant desagradable. Potser no havia estat del tot correcte parlar dels cent euros amb aquella frivolitat, com si fossin pura xavalla, acostumat a manejar quantitats molt més abundants. Quant devia fer que aquell pobre home, que ell mateix li havia explicat que feia uns quinze dies que s’havia instal·lat en aquell barri amb el seu cotxe, no tocava un bitllet dels verds?

Això si és que n’havia arribat a tenir cap a les mans.

Al final, l’home del bar, mig endut per la compassió i també per l’agraïment, li va fer una proposta: tenir un plat a taula per esmorzar, per dinar i a mitja tarda que li fes de sopar, i poder disposar del seu lavabo privat per rentarse i fer les seves necessitats.

—I també em donaràs una mica de whisky?

—Això, si vols, t’ho hauràs de pagar.

—Tampoc te’n demanaré tant.

—La quantitat m’és igual. Jo vull agrair-te la teva ajuda amb la meva, d’ajuda, i és per això que no et vull cap mal.

—No em vulguis fer de mare, que no en tinc gaire bon record, d’ella.

—Com vulguis, però aquestes són les meves condicions.

En Pere les va acceptar. Feia molt que no s’asseia a taula per menjar i que no disposava d’un lloc amb unes mínimes condicions per treure’s la brutícia que, inevitablement, se li anava instal·lant, i incrustant, a la pell. I quan volgués gaudir del seu vici ja miraria de treure els diners d’algun lloc.

Encara tenia uns quants euros —pocs— a la cartera, i sempre li quedava el recurs d’anar a visitar el seu pare, vell i dement, al geriàtric, perquè li donés una petita propina.

76

Per un glop de líquid daurat II Certamen Literari de Montserrat

Quan va començar a caure l’estiu i a venir la tardor, massa gèlida, en Pere va caure malalt. Tot i posar una estona la calefacció del cotxe, per escalfar una mica el seu petit i incòmode habitatge, ell ja tenia el fred instal·lat als ossos, i fins i tot a les entranyes. Per això va arribar la pulmonia que el va fer estar ingressat a l’hospital tres setmanes llargues. L’única persona que el va anar a veure durant aquell període de temps va ser l’Octavi, perquè va ser a ell a qui van trucar per comunicar-li la notícia de la malaltia. No tenia cap familiar viu, i l’únic que sí que ho estava, el seu pare, no sabia ni que tenia un fill, ni que aquest era mig alcohòlic, ni que vivia a dins d’un cotxe vell i atrotinat. Quan la infermera que el va atendre li va demanar si volia que avisessin algú per fer-li saber que era allà i que la cosa aniria per llarga, qui li va venir a la ment va ser l’home del bar, que, dia rere dia, li servia tres plats calents i li oferia aigua i sabó sense voler res a canvi, per agrair-li que hagués anat a veure què passava al seu negoci mentre ell descansava a casa ignorant que un parell de vàndals se’l volien carregar sense pietat.

Les tres setmanes, gairebé quatre, que va passar en aquell hospital se li van fer massa curtes. Dormir en un llit com calia sense haver d’arronsar les cames per cabre-hi, passejar pels passadissos sense morir-se de fred tot i anar només amb una simple camisa de dormir, i encara oberta pel darrere, mirar la televisió amb les monedes que li havia donat l’Octavi, llegir la premsa i les revistes que romanien a la sala d’espera, i poder triar què volia menjar cada dia de la setmana, tot i que tenia clar —d’allò sí que no en dubtava— que era molt millor la cuina del seu amic. Quan el metge que li portava el cas va aparèixer a la porta de la seva habitació per dir-li que tot estava més que correcte i que ja li donava l’alta, en Pere va sentir una lleugera fiblada a l’estómac.

—No posis aquesta cara, home, que tots els pacients solen frisar per poder tornar cap a casa.

Aquell home no sabia absolutament res de la seva vida fora d’aquelles quatre parets que pudien a medicaments. Potser la resta de mortals sí que tenien una casa confortable i acollidora i desitjaven amb fervor el moment de tornar-hi, però aquell, malauradament, no era el seu cas. L’esperaven 77

altra vegada les nits mig glaçat a dins del seu cotxe, i per fer-se passar aquella tortura només tenia l’aire calent, que cada dia funcionava més a ralentí, una manta gastada i foradada, i algun que altre glop de whisky.

El problema és que va arribar un dia en què l’ampolla es va acabar i que tampoc li quedaven diners per comprar-ne una de nova: la cartera se li havia anat buidant i a la residència li havien prohibit l’entrada perquè s’havien adonat que l’únic interès que tenia per a aquell home vell, desdentegat, que havia perdut el nord i que estava tot el dia assegut en una cadira de rodes era a causa de les monedes d’un i de dos euros que sempre duia a les butxaques.

Per això va anar a veure l’Octavi, per demanar-li un parell de dits de whisky.

Estava convençut que amb allò en faria prou per treure’s el mono de sobre i per no notar tant el fred que l’havia acompanyat durant tota la nit. Però el propietari del bar sabia que malgrat que en Pere havia remuntat la pulmonia encara estava força delicat, perquè així li ho havia fet saber el metge. I ell tenia ben clar que l’únic que volia era ajudar-lo.

En Pere no es va prendre bé aquella negativa. Gens ni mica. I durant uns quants dies no va aparèixer més pel bar. Ni per rentar-se, ni per fer les seves necessitats bàsiques, ni tampoc per menjar, malgrat tenir la taula del costat de la porta d’entrada perfectament parada. L’Octavi, des de la finestra, es mirava aquell cotxe vell i atrotinat, tot i que sabia del cert que allà dins no hi havia ningú. Estava preocupat, és clar que sí, però no tenia cap manera de contactarhi. Només es podia conformar i esperar.

Una nit de desembre, just abans que acabés l’any, van tornar a entrar al local de l’Octavi. Altra vegada el pany esbotzat i la porta mig destrossada, tot i que a dins, malgrat faltar-hi les monedes del pot de les propines i unes quantes ampolles de licor, estava tot perfectament col·locat, com si no hagués calgut remenar gaire perquè l’intrús, o els intrusos si és que en aquella ocasió també n’hi havia hagut més d’un, ja sabia a la perfecció on eren les coses que necessitava.

78

Per un glop de líquid daurat II Certamen Literari de Montserrat

Mentre la policia estava tirant fotografies i intentava agafar algunes proves dactilars i petjades, en Pere va entrar al bar, talment com una aparició.

—D’on surts, tu, ara? On t’havies posat tots aquests dies?

—Vaig haver de tornar a l’hospital: una petita recaiguda.

—I ara com et trobes? Ja estàs bé?

—Millor que mai.

—Me n’alegro, perquè ja veus quin panorama tenim aquí.

—Em sap greu no haver-ho pogut aturar aquesta vegada, però acabo d’arribar.

—I com has vingut si tenies el cotxe aquí?

—Amb ambulància, la mateixa que em va dur fins allà fa tres dies, quan m’ofegava tant i una veïna em va veure i la va demanar.

—Sempre hi ha bona gent pel món.

—I tant que sí.

—Si vols torna d’aquí a una estona, quan ho tingui tot enllestit, que et prepararé alguna cosa per esmorzar.

—No et vull fer anar malament.

—Els que em fan anar malament són aquests poca-soltes que entren a casa meva. Et juro que si els tingués aquí, al meu davant, els agafaria pel coll i...

L’Octavi va començar a moure les mans i a fer uns gestos violents. Estava tan fora de si que no es va adonar que en Pere, a poc a poc, havia començat a

79

desfilar. Amb el desfasament que hi havia entre que una extremitat i l’altra tocaven al terra se sentia com alguna cosa, a les butxaques, dringava. Era un so agradable, fi, alegre, com metàl·lic. Quan arribés al cotxe es beuria un bon glop de whisky. Entre l’arsenal d’ampolles que tenia al maleter i als peus del seient del darrere estava servit per uns quants dies.

—Octavi, no m’ho has posat gens fàcil, però jo això ho necessito com l’aire que respiro. Ja he estat a punt d’ofegar-me un parell de vegades, i t’asseguro que és molt pitjor no tenir ni una sola gota de líquid daurat que se m’escoli per la gola. Si me l’haguessis servit, tal com et vaig demanar, o gairebé pregar, no m’hagués calgut fer tant d’enrenou. A la teua salut!

Jenni Rodà

Breu nota biobibliogràfica

Jenni Rodà (Olot, 1982), és llicenciada en Periodisme. Fa més de deu anys que es dedica a la correcció i a la traducció en un servei lingüístic. També ha exercit com a professora de català per a adults i ha escrit alguns articles en mitjans de comunicació sobre llengua i l’àmbit socioeconòmic. Tot i que des de sempre li ha agradat escriure, feia molt de temps que tenia aparcada aquesta passió. Recentment, ha estat finalista d’alguns certàmens literaris amb els relats La iaia, Pati andalús i El retrato, i ha guanyat el Primer Premi de Narrativa Curta d’El Puig amb Les roses blanques i grogues només són per als instants feliços.

80

Per un glop de líquid daurat II Certamen Literari de Montserrat

Breve nota biobibliográfica Jenni Rodà (Olot, 1982), es licenciada en Periodismo. Hace más de diez años que se dedica a la corrección y la traducción en un servicio lingüístico.

También ha ejercido como profesora de catalán para adultos y ha escrito algunos artículos en medios de comunicación sobre lengua y el ámbito socioeconómico. Aunque desde siempre le ha gustado escribir, hacía mucho tiempo que tenía aparcada esta pasión. Recientemente, ha sido finalista de algunos certámenes literarios con los relatos La iaia, Pati andalús y El retrato, y ha ganado el Primer Premio de Narrativa Corta de El Puig con Les roses blanques i grogues només són per als instants feliços.

81

A. J. J.

82

Winning II Certamen Literari de Montserrat

Winning A V. C. M., in memoriam

«Heaven knows I’m miserable now» The Smiths L’última vegada que ens vam trobar va ser a l’estació de trens. Feia ja uns anys que no ens vèiem; no en sabria dir quants. La constatació que havia passat molt de temps i el fet de concertar un rencontre precisament en aquella estació de trens, pulcrament decorada amb el característic trencadís i els ferros acuradament modelats al més pur estil modernista, proveïen la trobada d’una aura inconfusiblement bonhomiosa i fraternal; fins i tot podríem dir-ne que d’un romanticisme moderat, exempt dels excessos de cursileria que solen acompanyar aquesta mena d’encontres.

Però potser el que més n’accentuava el caràcter rotundament íntim i sentimental era la intuïció, més o menys vaga i inconscient, que aquella seria potser la darrera vegada que ens veuríem. La darrera, sí, i també la definitiva i lapidària. Un punt final per a una relació d’anys i panys; o no.

Només baixar a l’andana, el vaig localitzar de seguida, recolzat sobre l’ampit d’una finestra encastada de manera harmònica en la paret del ventre de 83

l’edifici, d’acord amb l’arquitectura de l’època. Ocultava la mirada amb unes ulleres de sol que li remarcaven el rostre, de mentó i mandíbules pronunciats un xic exageradament, i pràcticament imberbe, la qual cosa en destacava l’expressivitat de decadència explícita. Una cara demacrada i marcada per la perícia vital d’algú a qui, decididament, li van mal dades; algú a qui la vida no fa gaire temps li va somriure amb l’atzar capriciós i desproporcionat de l’èxit i l’abundància, i de sobte li ho arrabassen tot d’una manotada, d’un colp de destral, dràsticament, com un llamp inesperat que ho ensorra i ho anorrea tot, com en una gran catàstrofe.

De primeres, no em va reconèixer. Per això m’hi vaig adreçar directament, caminant amb certa diligència, mirant de fer visible la meua còrpora menuda i insignificant, al costat de la seua, ben visible i cridanera. Tan bon punt em va veure, va somriure i em va abraçar, embolcallant-me per complet amb el seu cos imponent: una carcassa de quasi dos metres d’alçada i una grossor descomunal.

Li vaig proposar de dinar devora l’estació, al barri més proper, atapeït de carrerons infectes i locals de mala mort que tot just eren frec a frec, fitant amb el mur de l’emblemàtica estació de trens. N’hi havia a balquena: tuguris, cafeteries, cellers, tavernes, bars, pubs, i algun que altre restaurant de certa volada, que contrastava amb la fesomia clarament marginal del barri. Va assentir arronsant les espatlles i fent ensems una petita cabotada d’aprovació o indiferència, no ho sé bé, tot mostrant una disponibilitat que denotava que, al cap i a la fi, no li importava tant el lloc com la companyia.

No li feia ni fred ni calor la tria, de fet. I fins i tot li va semblar encertada, quan la meua proposta es va concretar en un bar que tots dos coneixíem de sobres: el bar en què havíem fet hores i hores tres dècades enrere, en sempiterns encontres que tingueren lloc en una època remota, plena de complicitats i de lligams ferms que, ara, amb la distància que imposen els anys, s’havien esvaït gairebé per complet, com s’esfondren ben sovint les connivències dels amants aparentment indestriables i invencibles.

Va ser el primer a tenir un amor d’aquesta mena, d’amant impenitent, aparentment indestriable i invencible. Sempre a contracorrent tots dos; 84

Winning II Certamen Literari de Montserrat

sortejant els obstacles i els entrebancs, mirant de preservar un ideal –un empeny, un deler, una obsessió lliurada a la llibertat més pregona– que la mediocritat d’una societat estantissa i mesquina mirava d’entrebancar tostemps. S’arreceraven en el mateix pub que nosaltres, el mític Wellington, però en hores intempestives; o en moments estranys, quan no hi havia ningú o sabien que ningú no els podia destorbar, a redós d’una foscor íntima, de reservat antic i miscel·lani, i l’embolcall amable d’una música pretesament moderna o trencadora; amb l’encís de les llums de calidoscopi màgic que projectava al bell mig de la pista de ball una esfera de tessel·les geomètriques més aviat demodé.

Un dia m’hi vaig escolar sense que se n’adonaren i els vaig veure ben entortolligats. Ella hi era a sobre, i ell amb prou feines tenia mans per abastar la dimensió gairebé perfecta d’un cos de dona ja madura, però encara abellidor i delectable. No em van veure. O van fer com si no em veieren. L’espectacle, però, no era sòrdid, sinó d’una subtilesa i elegància ben atractives per a la imatge idíl·lica que llavors teníem de l’amor, adolescents com érem. Un amor que va deixar una empremta indeleble en l’esperit del grup –especialment en mi–, i no pocs xiuxiuejos estúpids i xafarderies impròpies per tot arreu; al barri, en primer terme, i a l’institut sobretot. Quin fàstic!

De joves, hi havíem anat, ben sovint, a dinar a aquell antre: a dinar, a sopar, a esmorzar o simplement a fer-nos-en una, i dos, i tres, i... El bar en qüestió era un local senzill decorat de la manera més coent imaginable, amb tot de souvenirs, objectes i andròmines tòpiques i típiques, fetitxes de l’espanyolisme més ranci i resuat. I, tanmateix, d’això, rai, no en fèiem cas: no ens importava gens ni mica. Al capdavall, aquell bar era ple de connotacions afectives que ens transportaven a una edat tan idealitzada com liquidada. I tant se val la decoració onerosa i rampant que lluïa ara estentòriament. Així doncs, el local triat hi afegia un component nostàlgic definitori; una pruïja de malenconia volgudament cercada i anhelada.

Això era el que importava, en realitat.

85

Hi anàvem d’adolescents, sí, a aquell bar; i també de joves, quan tot just sobrepassàvem la vintena i les amistats anaven esberlant-se de mica en mica com les branques provisionals d’una figuera. Fet i fet, quan la diàspora que imposa els avatars atzarosos de la vida acaba per tallar de soca-rel el tronc de les prometences i les fidelitats jurades en favor d’una escampadissa de llavors expansives i fecundants. Tots els divendres, al vespre, ens hi reuníem una bona colla, en aquell bar de mala mort entranyable. Era un antre llardós regentat per un matrimoni estrafolari format per un home que remugava a tothora i una dona basta com una llegona. L’home servia les taules i aprofitava cada viatge que hi feia per etzibar acudits picants que provocaven que ens en riguérem bona cosa, sí, però més que de l’enginy de cada història, ens baquejàvem dels gestos i de les facècies que hi feia i del seu somriure encomanadís i idiota. I, mentrestant, la dona, rere el taulell, se’n burlava sense escrúpols amb una cara de pomes agres que tombava de tos. Ens adonem ara que l’home i la dona del bar ja no hi són i que, per comptes d’ells, hi ha una parella de procedència asiàtica, amabilíssims i de tracte exquisit, que han conservat, això sí, la decoració kiche de sempre. I ens n’enyorem.

Hi vam passar llargues vesprades, en aquest bar, a redós d’unes bones braves i unes quantes cerveses, ampolles de vi barat i daus de xoriço greixós, un plat miserable de cacaus amb corfa i olives farcides d’anxova o succedani, entre rialles desenfadades i bromes desimboltes. De vegades, havíem de fer autèntics equilibris per alçar-nos i anar-nos-en, quan ja no podíem estirar més la butxaca, i amb prou feines podíem mantenir l’equilibri, entre càntics triomfants i brofegades múltiples. Eixíem al carrer i l’aire nocturn ens tornava a la realitat. Una realitat crua, no exempta d’esperança, malgrat tot. Perquè servàvem, encara, la ingènua confiança dels qui tenen, si fa no fa, tota la vida per davant.

Un d’aquells divendres, el meu amic ens va proposar d’anar a un concert. A un concert autèntic d’un grup independent –recorde que va subratllar el segon adjectiu amb un cert èmfasi i orgull, com qui creu revelar un secret inconfessable i únic, una exclusiva inaudita i ben gratificant. Ens en va dir el nom, del grup, però, al cap d’uns segons, ja no ens en recordàvem. (Ara el recorde perfectament: The Sound. Un nom indiscutiblement sonor.)

86

Winning II Certamen Literari de Montserrat

Ningú no en va fer cas, ni d’aquella revelació insòlita ni del meu amic, tret de jo, perquè hi professava una veneració cega, gairebé beatífica.

La resta d’amics no en va fer esment tampoc perquè, entre altres coses, amb quinze anys érem massa joves i la majoria no estava en condicions d’aconseguir un permís paternofilial per anar a un concert previst entre setmana, i a la nit. I perquè, val a dir, no els interessava gaire el concert del grup independent que tantes passions generava en l’esperit volgudament marginal i diferenciat del nostre amic, per molt de subratllat i d’èmfasi que hi hagués posat, en el seu intent d’amotinar tota la colla.

Arribat el dia, hi vam anar el meu amic i jo, tots sols, al concert. A la resta dels amics, com era de preveure, no els hi van deixar anar, finalment; per bé que no hi van posar moltes ganes tampoc, a l’hora de demanar-los, als pares, el permís pertinent. Nosaltres, a pesar de la nostra curta edat i de l’hora prohibitiva del concert, vam aconseguir el consentiment dels nostres pares. Ben probablement, perquè la casa del meu amic era relativament a prop del local on tocava el grup en qüestió, i perquè, en aquella època, mon pare i el pare del meu amic havien fet molta lliga, ateses les afinitats polítiques i sindicals que compartien: tots dos eren militants del mateix partit d’esquerres i del sindicat afí –quan el partit i el sindicat en qüestió eren, realment, d’esquerres: quina època...

Recorde que quan anava a cal meu amic, ens tancàvem a l’habitació per tal d’escoltar música i parlar de la xica que tant ens agradava i que, atesa la imperícia relacional que ens tenallava, només podíem abastar en somnis. Mentrestant, els nostres pares seien al voltant de la taula del menjador amb un munt de papers desats a sobre. Tot de pamflets, díptics, octavilles i convocatòries de coloraines llampants –el roig, com no podia ser d’una altra manera, hi predominava; però el negre també hi era. Papers que apel·laven a dies de vaga general, concentracions reivindicatives, manifestacions solidàries i mobilitzacions de tota mena. En aquell menjador casolà, ple de llibres i de papers desordenats que atipaven la immensa prestatgeria que ocupava la paret principal, hi ressonaven paraules difícilment comprensibles per a nosaltres, o que intuíem més que no paíem amb absoluta seguretat semàntica: capital, plusvàlua, moviment 87

obrer, consciència de classe, excedents de producció, assemblea, estratègia sindical, banca, lobbies, etc., etc., etc. Una terminologia que, ara com ara, per bé que no ha caigut del tot en desús, ha perdut la força que ostentava en aquella època, mercès a un neoliberalisme agressiu que ha aconseguit llimar de manera fulminant l’esquerra tradicional, sobretot des que la globalització ha estat una eina estratègica de minorització dels moviments alternatius. D’altra banda, preferisc no parlar ara de com van anar evolucionant els nostres pares, de quina manera van anar afluixant la corda que tibava les reivindicacions irrenunciables contra els poderosos, de com tots dos es van anar enfonsant a poc a poc i, en conseqüència, van caure en picat els somnis d’una societat més justa, democràtica i tolerant, una societat ideal o idealitzada.

Aquella nit em vaig quedar a casa del meu amic a dormir, perquè jo vivia als antípodes, i supose que perquè tots sabíem –els nostres pares, els primers– que se’ns faria molt tard. Per arribar a la sala on feien el concert vam haver de sortejar les sèquies que separaven els estreps de València de la veïna Alboraia. I vam haver de travessar la via del tren que unia l’antiga Estació de Fusta amb els pobles de l’Horta. Aquella era una València encara pobletana, envoltada pertot d’una horta encara exuberant, que s’endinsava, en alguns trams, quasi fins al cor de la ciutat, sobretot pel nord. Recorde encara que els trens que partien de l’Estació de Fusta eren atrotinats i amples, d’una fusta de mobila que havia perdut feia temps el vernís primigeni i que, paradoxalment, els proveïa d’una aparença llegendària i estranyament elegant. Eren trens que havien adquirit la bellesa decadent que només posseeixen les coses antigues.

La nit va ser vibrant. Recorde els prolegòmens del concert, en algun bar proper a la sala. No vam beure massa, a penes unes cerveses. Volíem estar frescs, ben desperts, sobris del tot. Sabíem que seria una nit memorable; n’érem plenament conscients. I volíem gaudir-ne de manera conscienciosa i definitiva. Ben sovint he pogut assaborir aquell moment, a posteriori. El moment de l’entrada. L’espera de rigor. Les cares estupefactes del públic en veure dos manyacos al local. (Devíem ser els més joves entre els 88

Winning II Certamen Literari de Montserrat

espectadors.) El moment de l’esclat, tot just quan van fer acte de presència els membres de la banda, que tenia aquell nom tan contundent, tan ampul·lós, tan sonor: The Sound. I allí hi eren: Graham Bailey, al baix; Mike Dudley, a la bateria; Benita “Bi” Marshall, teclats, saxo i clarinet, i Adrian Borland, la veu del grup, a més de guitarrista; el líder al capdavant de la banda anglesa. Ens sabíem les cançons: Hothouse, Under You, Total Recall, Winning...

Va ser, sens dubte, el concert de la nostra vida –el primer concert! El grup, un perfecte desconegut, The Sound, britànics, ara ja pràcticament oblidats, silenciats. I va ser a València, l’any 1986, o, era el 1985?, no ho sé.

Ha passat tant de temps, molt de temps, massa temps). En aquella època, València era capdavantera en concerts internacionals, molt per davant de Barcelona i de Madrid. S’hi vivia una certa efervescència cultural i política, il·lusionant. Vist en perspectiva, tot plegat sembla ara un miratge. Hom diria que tot allò no va existir.

Asseguts a la taula del bar de tota la vida, de la nostra vida, rememorem aquella nit amb un Beefeater a la mà, després de dinar. Decidim anar-nosen, canviar de local, i fem via cap al pub per antonomàsia: el Wellington.

Hi entrem. Ens asseguem en els tamborets. En demanem un altre, sense haver de preguntar-nos el què. Com sempre fèiem. Com fem ara, després de tant de temps d’oblits i de silencis, d’indiferència mútua, de recança convenientment calculada, oportuna i escaient, aclaparats com estem ja per tanta obscenitat diària, per una quotidianitat com més va més ensopida, convencional, absurda, idiota. No ens mirem, i parlem a penes. De tant en tant, el meu amic, Beefeater en mà, mira de biaix el racó íntim en què va viure aquella història d’amor impenitent, aparentment indestriable i invencible. Què se n’haurà fet, d’aquella dona? On pararà aquella professora desinhibida i desimbolta que va fer volar la imaginació –i les fantasies més extravagants– de tants amics nostres?.

89

Les coses van de mal borràs per al meu amic. Em conta la seua peripècia vital dels darrers anys i em cau el cel a sobre. No sé si seria capaç, jo, d’aguantar tanta marea. El que més li reca –em diu– és no poder veure els fills: una ordre d’allunyament li ho impedeix. (No vull entrar en el perquè de l’ordre. Ara no importen les raons legals que la sustenten, sinó l’estat de xoc en què es troba el meu amic.) Ni tan sols té la possibilitat de telefonar-los. Avui, però, està una mica il·lusionat. Demà s’entrevista amb la psicòloga. I d’això en depèn que puga, o no, visitar els fills. En té tres. Fa quatre mesos que no els veu. Un temps més que suficient per enfonsar-se en el fang –i arrebossar-s’hi– unes quantes vegades. Sent –hi insisteix– que això ha estat el més dur del divorci, molt més que la qüestió sentimental, molt més fumut que el fet que el feren fora de la feina. Tot això, rai! S’ho carrega a l’esquena. Però els fills... Malgrat tot, el trobe encara fort, confiat en les seues possibilitats. Es mostra loquaç, esperançat en un futur que vol creure que serà millor que aquest present d’ara mateix, tan ardu i feixuc, tan depriment. Aquest present de merda.

Repassem la música que ens va marcar als anys vuitanta. Fem recompte dels grups que ens agradaven. La nostra llista és interminable, i eclèctica –i no té per què ser la millor, en som conscients; més aviat no té res d’extraordinari. Aquell grup, però, The Sound, que vam veure en aquell any remot, en aquell local emblemàtic de València, ens va marcar sobre manera. Ens va fer que ens il·lusionàrem per la música, pel cinema, per la fotografia, per la literatura; àdhuc per la política. Per la vida, a fi de comptes, a pesar de les poques perspectives laborals que ja s’albiraven llavors, a pesar de la merda de societat en què vivim, de les mentides d’alguns polítics mesquins i de la mediocritat de la gent (ho sent, però tal i com van les coses, ara no ho puc veure d’una altra manera). Ens va colpir el fet que Adrian Borland, el líder de The Sound, fastiguejat i deprimit, se suïcidés el 1999, tot llançant-se a una via de tren de Londres, als quaranta-un anys, precisament l’edat que tenim ara tots dos.

Acabem una mica ebris, per tantes vivències ara reviscudes, i per la beguda, és clar. Paguem i ens n’anem. M’acompanya a l’estació, somrient, com sempre. És acaparador quan parla, convincent, intel·ligent. I té aquell 90

Winning II Certamen Literari de Montserrat

punt de rebel·lia autèntica que només trobes en la gent veritablement autèntica, com Adrian Borland. Dins del tren, assegut, encara el puc veure a través del vidre. Hi observe que, per moments, mira la via d’un tren que, no sap com ni per què, no va poder agafar a temps. Dins del cap de tots dos, però, hi ressona la música i la lletra d’aquella cançó que, pel títol, Winning, podríem dir-ne que ha esdevingut ja un himne vital, un estendard irrenunciable, el símbol de la nostra enterca i obstinada resistència: “When you’re on the bottom Crawl back to the top Something pulls you up, and a voice you can’t stop, I was going to drown, Then I started swimming, I was going down Then I started winning, winning, winning”. 1

Juli Capilla

1

Quan estàs en la part inferior / t’arrastres de nou cap a la superfície. / Alguna cosa tira de tu,/ i hi ha una veu que no pots detenir. / Estic a punt d’ofegar-me, / i és quan comence a nadar, / per no enfonsar-m’hi./ Llavors, comence a guanyar,/ a guanyar, a guanyar.

91

Breu nota biobibliogràfica:

Juli Capilla (València, 1970) és llicenciat en Filologia Catalana. Ha treballat de periodista, editor, corrector i professor. Actualment, treballa de professor d’institut i és editor de Lletra Impresa Edicions.

Ha publicat les novel·les L’home de Melbourne, Tabarca. Aventura per la Mediterrània, Un tren de llegenda: el Xitxarra, Dinosaures a les Columbretes i El Tio de la Porra; els poemaris Llibre dels exilis, Aimia, L’instant fugaç, Raspall i Els mots, i no. Alguns dels seus poemes han estat traduïts a l’anglès i al castellà. És autor del recull Antologia poètica de Vicent Andrés Estellés i dels llibres de divulgació Llengua i literatura dels valencians i Grans personatges valencians. I del volum XIV de Correspondència Joan Fuster.

Ha estat guardonat amb els premis de narrativa Benvingut Oliver, Vila de Lloseta de poesia, Tardor de Poesia de Castelló, amb l’Ibn Jafadja de poesia Ciutat d’Alzira, Ciutat de València Roís de Corella de poesia, amb l’Enric Valor de narrativa “La garrofera” de l’Alcúdia de Crespins, en el XXVI Premi Pere Calders de narrativa, en el III concurs de relats breus Vimbodí i Poblet 2015 i en els Premi Llegir 2015 i 2016 de la Fundació Bromera per al foment de la lectura.

92

Winning II Certamen Literari de Montserrat

Breve nota biobibliográfica:

Juli Capilla (València, 1970) es licenciado en Filología Catalana. Ha trabajado de periodista, editor, corrector y profesor. Actualmente, trabaja de profesor de instituto y es editor de Lletra Impresa Edicions.

Ha publicado las novelas L’home de Melbourne, Tabarca. Aventura per la Mediterrània, Un tren de llegenda: el Xitxarra, Dinosaures a les Columbretes y El Tio de la Porra; los poemarios Llibre dels exilis, Aimia, L’instante fugaç, Raspall y Els mots, y no. Algunos de sus poemas han sido traducidos al inglés y al castellano. Es autor de la recopilación Antologia poètica de Vicent Andrés Estellés y de los libros de divulgación Llengua i literatura dels valencians y Grans personatges valencians. Y del volumen XIV de la Correspondència Joan Fuster.

Ha sido galardonado con los premios de narrativa “Benvingut Oliver”, Vila de Lloseta de poesía, Otoño de Poesía de Castellón, Ibn Jafadja de poesía Ciudad de Alzira, Ciudad de Valencia Roís de Corella de poesía, Enric Valor de narrativa “La garrofera” de Alcúdia de Crespins, XXVI Premio “Pere Calders de narrativa”, III concurso de relatos breves “Vimbodí i Poblet” 2015 y “Premis Llegir” 2015 y 2016 de la Fundación Bromera para el fomento de la lectura.

93

94

II Certamen Literari de Montserrat

FINALISTA Relato Corto 2017

95

A. J. J.

96

El bar de Cosme II Certamen Literari de Montserrat

El bar de Cosme –Buenas tardes Blas, cuénteme.

–Buenas tardes. Pues mire, lo primero es que ese chico es una culebra, veneno tiene por dentro, veneno. Yo lo conocí cuando empecé en la ruta del bar de su padre… hace mucho tiempo ya. Bueno, él era todavía un niño y ya se le veían maneras, señor inspector, ya se veía venir que era un sinvergüenza. Yo lo calé enseguida, a casi todo el mundo le hacían gracia sus travesuras, pero era llegar allí, y como si entrases en un zoológico sin jaulas, tenías que estar muy atento o el niño te la jugaba. No vaya usted a pensar que estoy diciendo yo que él haya tenido algo que ver, pero… vaya, que yo no pondría la mano en el fuego.

Cuando ya se fue haciendo más mayor, Cosme lo dejaba algunas mañanas a cargo del negocio, algún sábado por la mañana, o algún domingo cuando todavía abría los domingos, antes de que se diera cuenta de que el padre le mandaba a él las mañanas cuando había trasnochado. El caso, que una de aquellas mañanas yo tenía que llevar un barril de cerveza que me había encargado su padre. Por aquel entonces era cuando empezó la cosa a torcerse, me pedía que le aplazase alguna factura, que se la pusiese a sesenta o noventa días, como si yo pudiera hacer algo. Cuando llegué estaba allí Miguelito, tenía las rejas todavía bajadas, pero era hora ya de tener el bar abierto, se oía desde fuera suficiente ruido para pensar que el 97

bar estaba lleno, era como si estuviera abierto pero con la reja cerrada, y llamé, di unos golpes para que me abriera y se acercó, la subió lo justo para que cupiera el barril y volvió a cerrarla, estaba allí con unos cuantos más como él. No sabe cómo me habló cuando le dije que tenía que pagarme el barril, que ese le había dicho a su padre que tenía que pagármelo a la entrega. No lo cobré, por supuesto. Y desde entonces su padre tampoco abre los sábados.

–Siéntese, ¿qué tal Adolfo? Cuénteme.

–Hola señor inspector, le cuento. A ver, todavía no me lo puedo creer, estoy en estado de shock. Llevo diecinueve años tomando café cada día en el bar de Cosme, diecinueve, señor inspector, que se dice pronto, y él, diecinueve pasando por la gasolinera a echarle gasolina a la moto, siempre con esa moto destartalada por ahí... Además, mi mujer y su mujer amigas de aquí del barrio de toda la vida… bueno, sí, la que era su mujer, no le daba muy buena vida, la verdad… Su hijo, el Miguelito, amigo de mi Alberto, de toda la vida también, ya le digo, que no acabo de creérmelo.

A mí nunca me ha gustado que mi Alberto anduviera por ahí con Miguelito, y se lo dije muchas veces, que cualquier día se iba a meter en un lío. El otro día, para que vea, vino con la moto del padre, le echó la mitad del depósito y la otra mitad se la llevó en una botella, a saber las que andará montando por ahí. Y se lo dije, coño Miguel que este dinero seguro que te lo ha dado tu padre para llenar la moto, le hablo como habla él, lo suelo usar con mi hijo aunque tampoco funciona; y se puso como un bicho, Adolfo, me dijo, a ti qué coño te importa lo que haga yo con las perras y con la gasolina, y me miró como miran los chavales de hoy, señor inspector, como si me matara con los ojos. Espero que no usase la gasolina para eso… no lo quiero ni pensar, por dios, pero vamos, si le digo la verdad a mi me bastaría con que no se llevase por delante a mi Alberto, que este es otro tonto, más de dejarse llevar que de tirar para delante, y yo con eso no puedo.

–Hola. Pase, pase, Matías. Cuénteme.

98

El bar de Cosme II Certamen Literari de Montserrat

–Hola, con permiso. Verá… para mí, el bar de Cosme era como mi segunda casa, con eso se lo digo todo. Pero tuve que dejar de ir. No me alegro de lo que ha pasado, palabra de honor, pero se lo tiene merecido. No pagaba a la gente, se pasaba con las cervezas, perdía el control; y después empezó a tirar de Miguelito, lo mandaba a abrir el bar para él tirarse por ahí a cualquier puta… perdón, perdón, señor inspector, eso es otra historia, disculpe. El caso, que el chico empezó a hacer de aquello su refugio, y cuando Cosme no iba se montaba unas fiestas que no le cuento.

Y tanto, señor inspector, algún día me lo he encontrado por ahí… no, a Cosme no, a Miguelito, y parecía que iba recogiendo despojos de los bares que cerraban y terminaban en el suyo. Un día fui yo con él, fue la última vez que estuve allí, después ya pasó lo que pasó y no he vuelto. Pero aquel día no se imagina la que había allí montada, normal que después no tuvieran para pagar a nadie, se lo bebían todo Miguelito y los amigos, bueno, no le digo más, acabamos con el último barril recién saliendo el sol, y la verdad, por eso tenía Miguelito a la gente detrás suya como la tenía, justo en aquel momento, como si se sacara un as de la manga, llegó el repartidor de la cerveza. Yo no me enteré muy bien, pero por lo visto el chico no quería dejar el barril si no le pagaba, normal… Pero lo dejó, vaya que si lo dejó, y no sabe cómo se puso Miguelito, bueno, que después de tener el barril dentro del bar intentó tirárselo a Blas. Sí, el repartidor se llamaba Blas, llevaba mucho tiempo llevando la cerveza al bar de Cosme, debía ser el único que le fiaba. Pues eso, que entró y aquello parecía que acababa de empezar, más cerveza para todos. Aquel no nos lo acabamos, pero debió faltarle poco, señor inspector.

–Usted cómo lo ve, Andrés.

–Qué cómo lo veo, pues es difícil, la verdad. Si le dijera que tengo una perspectiva clara de lo que ha podido pasar, le estaría mintiendo. Yo no he visto cosa igual, y, créame, he peritado ya muchos incendios, el local negro de esquina a esquina, calcinado, comido completamente por el fuego como si hubiera pasado la guerra dentro, y solo dentro, porque de ahí, inspector, no ha salido una pavesa, y eso es lo que me parece raro, 99

que el fuego haya abrasado todo por dentro y por fuera, ni siquiera en el umbral se haya quemado nada.

No, por ahí no creo que vaya el asunto, el seguro sí que lo tenían conmigo, y entienda el sentido estricto del pretérito, porque ya no lo tienen. La compañía ahí no va a reponer ni un solo botellero, ni un vaso, ni un jornal.

Yo con el señor Cosme no tenía ningún trato, las cosas importantes del negocio las llevaba su exmujer, según me decía, él a duras penas valía para poner las cañas, y ella era la que se encargaba de los peleles y la que había contratado la póliza, inspector, y una buena póliza, que es una mujer inteligente, a mi me lo pareció desde el principio. Pero cuando se separaron él dejó de pagar la prima, porque antes pagaban religiosamente.

Y ahí está ahora la póliza, anulada, por impago, así que por ahí no van los tiros. Además, mire lo que le digo, ojalá que no sea así, porque si de verdad está tan desviado ese señor para intentar reconducirlo todo dando fuego al local para rescatar un seguro que no tiene, no consigo imaginar que puede ser lo siguiente. Yo creo que él sabrá que eso no lo cubre un seguro que no tiene, al menos su mujer lo sabía, aunque ya no sé qué decirle, porque por lo que se ve con la mujer hace mucho tiempo que no va la cosa muy bien.

–Continúe, Blas, por favor.

–Pues poco más, señor inspector, aquel barril no lo cobré, ya le digo, y desde entonces no le serví más cerveza. No le sirvo cervezas ni al bar de Cosme ni a ninguno, porque me echaron por el hijo de puta del Miguelito.

Perdone que hable así, pero es que ya no puedo más, ese niñato es lo que es, y porque esté usted aquí delante, no deja de ser un hijo de puta. La verdad que ahora que me doy cuenta, estará usted pensando que con esto que le cuento tengo motivos para haberle dado fuego al bar. Pues no, no he sido yo. Pero sabe lo que le digo, que ojalá, que me gustaría haber sido yo.

Claro, seguro que habrá muchos más con motivos de sobra para haberlo hecho, mire usted, el de los seguros, Andrés, un día se fue a buscarlo a 100

El bar de Cosme II Certamen Literari de Montserrat

la oficina, no hace más de dos semanas, señor inspector, yo no sé qué pasaría ni por qué… no, no, Miguelito no, Cosme, perdone que le líe señor inspector. Lo que le digo, que no sé lo que pasaría ni por qué, pero le calentó, se fue para allá y entraron los dos y salió uno y medio, y Cosme estaba intacto. Una semana estuvo sin ir a trabajar el pobre hombre y cuando volvió aún tenía la señal de uno de los golpes en el ojo y un brazo en cabestrillo, hace falta ser... bueno, que me enciendo. Lo que le quiero decir, que a más de uno nos habría gustado prender el cerillo.

– ¿Algo más, Adolfo?

–Pues nada más, que la verdad es que desde entonces es una calamidad.

No, el niño no, Cosme. Él sigue pasando por la gasolinera, claro, a echarle a la moto, y es que ahora viene siempre sin dinero, me ha cogido la huella, señor inspector, y me la estoy jugando, me la juego por él, pero qué voy a hacer, diecinueve años, ya le dije, y verlo ahora así, arrastrándose por la vida, qué voy a hacer… pues miro para otro lado y le abro el surtidor, y al menos puede echarle gasolina a la moto, luego ya me apaño para recuperar lo poco que se lleva tocando un poco la manguera cuando vienen otros que sé que les sobra, ellos no lo notan, es como una buena obra que hacemos entre todos, usted no cuente nada de esto, a ver si ahora... Pero qué voy a hacer, si viene y no se me pone a llorar de milagro, es verdad que él ha dado mucho por culo, con perdón, pero ahora está tocado, y no me queda más remedio. Viene contándome cosas de Miguelito, desde que se separaron el niño va a peor, y yo, no quiero ser mal pesado, pero el otro día se lo tuve que decir, señor inspector, que Miguelito había venido a por gasolina poco antes del incendio, no sabe usted cómo se puso, bueno, se le pasó la amargura y le entró el demonio dentro, como si fuese a vomitar una serpiente, y no dijo nada más, cogió la moto, que acababa de llenarla y salió disparado, yo no lo he visto muchas veces así, ya le digo, hecho un demonio, si acaso el día que se fue en busca de Andrés, el del seguro.

–Siga Matías, siga.

–Pues ya le digo, desde aquel día no volví, y me dio mucha pena, no crea, 101

ya le digo que era como mi segunda casa, pero aquel sábado la cosa se torció del todo, no por el lío de Miguelito con Blas, que va, después, ya le digo, que la fiesta siguió, le jaleaban por su forma de tratar al repartidor, era un héroe, había conseguido rellenar las tuberías del grifo de cerveza, y allí, lo único que nos importaba era seguir bebiendo. El caso es que cuando me fui esperaba que mi mujer estuviera trabajando, pero no, ella, como el padre de Miguelito, tampoco había ido a trabajar, y entonces me enteré de que una de las putas a las que se estaba tirando Cosme era mi mujer. Y yo bebiendo su cerveza en el bar con su hijo tan tranquilo, como si nada.

A que tampoco se lo puede creer, pues así me quedé yo.

No, no, no diga eso ni en broma, aunque una cosa sí le aseguro, ganas no me faltaron. Pero yo no sería capaz de prender fuego al bar de Cosme, bueno, ni a ese ni a ninguno. ¿Pero de verdad creen que lo han podido hacer queriendo? Pues sabe que le digo, que me alegro, así estamos igual, yo sin mujer y él sin trabajo, bueno y sin mujer.

–Y dígame una cosa, Andrés, ¿ese ojo morado…?

–Nada, no es nada, poca cosa, un impresentable que vino pensando que me estaba viendo con su mujer, y parece que arregla así las cosas, ya ve.

No quise denunciar por no tener más líos y al final, mire, por un lado o por otro te acaban metiendo sin comerlo ni beberlo.

Bueno… sí, qué más da que lo sepa usted, fue Cosme, se presentó en la oficina y no medió siquiera una palabra, se acercó directamente a mi sitio y empezó a darme golpes, por sorpresa, esto del ojo ya se me está quitando, pero el brazo aún no lo muevo muy bien. Y después voy a por ella, decía, la mato, la mato. Ese hombre es un cafre, inspector, se lo digo yo. Usted imagínese, que yo, después de recuperarme de la tormenta de puñetazos que me dio me hubiera dado por ir a su bar y así, sin avisar, por sorpresa, como hizo él, le hubiera prendido fuego a las cortinas, por ejemplo, y más sabiendo que no tiene seguro. Pero no, yo no soy así, y al final, la venganza dobló la esquina y vino por otro lado, y no es que no me de pena, es que me alegro más que si me hubiera tocado la lotería.

102

El bar de Cosme II Certamen Literari de Montserrat

Apúntelo, apúntelo, inspector, que esto lo digo yo delante de un juez si hace falta. Nunca me he alegrado de mal ajeno, créame, pero esto sí, esto es justicia divina.

–Venga, siéntate y me cuentas ¿Puedo llamarte Miguelito?

–Sí. No problem, pues tú me dirás qué te cuento… ¿Por dónde empiezo, por la parte del color negro que tiene el bar por todos lados o prefieres que te hable de cómo huele?, pues a chamusquina, huele a chamusquina.

Y ya que lo digo, me huele a chamusquina la gente a la que le estás preguntando por lo que ha pasado en el bar de mi padre, así de claro. ¿Qué quién? Pues tú sabrás, ¿no?... al Blas, por ejemplo, como haya sido el Blas ya me lo puedes decir, que está vez se traga el barril, es un gilipollas que se cree que lo echaron del trabajo por mi culpa, y no se da cuenta de que es un inútil que no vale ni para cargar los barriles, que los arrastraba rodando, comisario, que arrastraba los barriles, hombre. ¿Comisario es, no?

Pues eso, inspector… o lo que sea. Y el Matías… otro, vaya tela con el Matías, cuando se acabó la cerveza gratis salió de allí derrapando, y va por ahí contando no sé qué de mi padre, que mire lo que tenía en casa, o es que va a tener la culpa de todo el Cosme y el Miguelito, venga hombre, esa moto no la compra nadie, qué se cree. ¿El Andrés? También, ese también, pero no creo que haya sido capaz de acercarse al bar de mi padre a meterle fuego, ya se acercó a mi madre y salió escaldado. Buen repasito le dio mi padre al estirao ese. Puedes descartarlo, te aseguro que no querrá que otra vez le tenga mi padre entre las cejas.

Y el Adolfo… ese es amigo de mi padre, no sé cómo puedes pensar que le haría algo así a mi padre por mucha gasolina que tenga en su trabajo, la verdad es que algunas veces tenéis los bornes oxidados, por muy chivato que sea el Adolfo nunca le haría eso.

– ¿Chivato por qué?

103

–Pues ya ves, el gilipollas le contó a mi padre que el otro día solo eché la mitad del depósito de gasolina y lo otro me lo llevé en una botella, y ni si quiera fue él quien me dio el dinero, ese día me lo dio mi madre.

– ¿Cómo, cómo?

–Pues eso, me dio diez euros y una botella y me dijo que le trajese gasolina, y aproveché y le eché la mitad a la moto de mi padre, seguro que ella no se dio ni cuenta.

–Espera, espera, Miguelito… ¿Eso se lo has contado a alguien más?

–Mmmm, no, creo que no. Bueno sí, a mi padre, esta mañana. – ¡No me jodas, Miguelito!

– ¿Qué pasa, dónde vas, comisario?

– ¡Vamos vente, vamos a buscar a tú madre!

Sergio Regalado

104

El bar de Cosme II Certamen Literari de Montserrat

Breu nota biobibliogràfica: Sergio Regalado Madrigal va néixer a Badajoz el 1980. Va estudiar Enginyeria Tècnica de Telecomunicacions. Després d’un començament tebi en la participació de tallers online de literatura, van publicar textos seus en revistes especialitzades com Argonautas o Literatta. A més, algun dels seus relats s’ha publicat en antologies: «Claustrofobia», seleccionat en l’antologia “El vuelo de la palabra 2016” com a autor novell extremeny.

«El Silencio de los Chopos», seleccionat en el III Certamen de Relatos Breves de Ficción Histórica. Editorial e-DitARX.

Breve nota biobibliográfica: Sergio Regalado Madrigal nació en Badajoz en 1980. Estudió Ingeniería Técnica de Telecomunicaciones. Tras un comienzo tibio en la participación de talleres online de literatura, publicaron textos suyos en revistas especializadas como Argonautas o Literatta. Además, alguno de sus relatos se ha publicado en antologías: «Claustrofobia», seleccionado en la antología “El vuelo de la palabra 2016” como autor novel extremeño.

«El Silencio de los Chopos», seleccionado en el III Certamen de Relatos Breves de Ficción Histórica. Editorial e-DitARX.

105

106

II Certamen Literari de Montserrat

FINALISTA Quadern de Viatge 2017

107

A. J. J. 108

Viatge de fi de curs II Certamen Literari de Montserrat

Viatge de fi de curs Per a Bernat, Lluna i Neu

L’itinerari del viatge que havien preparat per al grup de joves era molt senzill: València, Florència, Roma, València. La comissió de l’institut on havien acabat el batxillerat havia insistit molt en la conveniència de reduir al màxim possible els desplaçaments i en l’interés de conéixer les dues ciutats més votades —en honor a la veritat, s’ha de dir que Venècia quedà a un sol vot de Florència. Visitar més ciutats significava més temps al damunt de l’autobús o més dies de viatge i, en tots els casos, més diners.

L’allotjament es faria a càmpings. La majoria s’entusiasmà amb la idea.

També hi hagué qui pensava que no era el més adequat per a un viatge col·lectiu. Finalment el grup s’hi avingué en saber les diferències de preu i sentir les explicacions de Josep, un professor acompanyant, sobre la conveniència de viatjar sense presses, la importància d’ajuntar-se i poder parlar i comentar les coses, sentir la gent nadiva, anar a comprar els queviures... En definitiva, no conéixer el país únicament des de la finestra de l’autobús i l’interior d’un hotel.

El dia de l’eixida tothom va ser puntual. En pocs minuts carregaren les bosses, les tendes i els sacs de dormir i ocuparen els seients. Els pares i les mares que havien anat a acomiadar-se’n estaven contents de veure un 109

autobús gran, còmode i segur. Partiren a l’hora prevista i mamprengueren l’autopista A-7.

El viatge va ser molt agradable. Van fer totes les parades previstes. Els dos conductors que els acompanyaven s’alternaven al volant segons els semblava, però sempre respectant la legalitat. En passar la becada de després de dinar, Josep els refrescà la memòria quant a l’organització a l’arribada al càmping. Animà a qui no havia plantat mai una tenda i els advertí que la primera nit és la pitjor, que no es preocuparen si alguna cosa no els agradava. Acabà la seua intervenció informant-los que la costa que seguien es deia en aquestes terres Côte d’Azur fins que comença a ser italiana amb el nom de Riviera di Ponente.

Josep havia visitat Itàlia en diverses ocasions i, per tant, es coneixia el recorregut que estaven fent al peu de la lletra. Es podia permetre el luxe d’explicar infinitat d’anècdotes i informacions d’entitat menor per a completar la general que se’ls havia proporcionat i que cada escolar, individualment o en grup, tenia la recomanació d’ampliar i posar a l’abast de tothom.

Afortunadament, tot va eixir segons les previsions. Algú va protestar per la manca de paper higiènic i no es va quedar conformat en saber que és cosa habitual als càmpings francesos. L’endemà posaren proa cap a la primera ciutat italiana que havien de visitar.

A Florència s’allotjaren en un càmping instal·lat al més bell paisatge toscà i amb els xiprers més meravellosos que hom pot imaginar. Les places que els havien reservat eren grans i ben orientades. Formaven entre totes un gran rectangle. El càmping estava distribuït en diferents altures, cosa que permetia un aprofitament excel·lent de l’espai i un accés fàcil, a través d’escales i rampes, als edificis de dutxes i serveis. Uns quants gats —no pogueren aclarir si quatre o cinc— els feien companyia durant les vetllades.

—A mi no m’agrada que hi haja gats. Això vol dir que hi ha rates.

110

Viatge de fi de curs II Certamen Literari de Montserrat

—A mi m’agrada que hi haja gats. Això vol dir que no hi ha rates.

La presència dels felins promovia, si més no, aquests tipus de debats.

Van tenir la sort de coincidir a la capital de la Toscana, concretament al palau Strozzi, amb una exposició itinerant que reproduïa les màquines que havien dissenyat i construït els enginyers renaixentistes, de Brunelleschi a Leonardo da Vinci. Els explicaren que els autors de les grans obres d’aquella època es trobaven amb la grandíssima dificultat de no tenir ajuda mecànica suficient. Es veren, per tant, forçats a anar inventant a mesura que se’ls presentava la necessitat. Els visitants podien accionar totes les màquines —coses que actualment són tan habituals com les grues, les politges, els ascensors— i també —el que més els va agradar— intentar enlairar-se posant-se, amb l’ajuda de tirants, una reproducció de les ales amb les quals Leonardo pretenia fer volar l’home (de dones, ni se’n parlava aleshores).

Van visitar i retratar totes les coses i els llocs que volien conéixer: el David, el ponte Vechio, la Santa Croce, la Signoria, el Duomo... Per a fer el viatge un poc més divers, l’altra professora que els acompanyava, Pilar, va decidir rememorar el seu viatge de final de carrera i s’emportà, com si fóra l’encantadora d’Hammelin tocant la flauta, tot el grup darrere cap a la parada de l’autobús 13 més pròxima a la porta de la catedral. Van eixir de la ciutat i recorregueren unes carreteres estretes que pujaven i pujaven entre pins, xiprers, margallons i ullastres. Arribaren a San Miniato di Monte, un monestir preciós amb el cementeri repartit per la falda del pujolet que servia de base a l’edifici. Acabada la visita, baixaren a peu cap a la piazzola Michelangelo, un immens balcó sobre la ciutat on s’estigueren tot el temps que necessitaren fins identificar tots els edificis, carrers i ponts sobre l’Arno que havien visitat.

Finalitzada l’estada fiorentina, feren cap a Roma. Quan hi arribaren bufava el ponentino, el vent que els ve de la mar per a refrescar les vesprades.

Josep aprofità per a fer una xicoteta reflexió:

111

—Compareu-lo amb el llevantet que ajuda a passar els estius a les nostres platges. Bufen en direcció oposada però tenen el mateix efecte i el mateix sistema de refrigeració: el Mare Nostrum.

El conductor de l’autobús s’alegrava de la temperatura fresqueta, perquè a causa d’unes obres —per cert, paralitzades— hagué d’eixir de l’autopista per un lloc que no tenia previst i li va costar molt trobar el càmping. Aquest estava situat als afores de Roma, a la via Flaminia. Es van situar a l’ombra dels pins, els esvelts pins romans, de les parcel·les més altes, des d’on es veia la cúpula de Sant Pere. Era un càmping molt gran amb suficients serveis, molta ombra i restaurant. Els cridava l’atenció l’anarquia amb què estaven plantades les tendes i que contrastava fortament amb l’ordre i la pau del de Florència.

Quan ja havien acabat de sopar i repetien el gelat, Pilar i Josep els completaren les instruccions per a l’endemà i avançaren les dels altres tres dies. Si tot anava bé disposarien de l’última vesprada, o potser el dia sencer, lliure. Abans de dormir, i encara dins de l’horari permés, van estar xarrant i tocant la guitarra amb un grup d’estudiants escocesos que també feien el seu viatge d’acabament d’estudis.

L’endemà, el primer dia autènticament i completament romà, van visitar les termes de Caracalla, els fors imperials i el Coliseu, on es van sorprendre en trobar-se amb un home acompanyat del seu harem. Les dones, entre quinze i vint, anaven abillades de la mateixa manera però cada una de diferent color. Portaven teles molt subtils, que feien sensació de gran frescor. Igualment bocabadats, tot i estar acostumats a veure coses de tota mena, es van quedar els homes que anaven disfressats de romans pegant voltes per la vorera a l’espera de fer-se una foto amb les persones, turistes, que els ho demanaren, moment en el qual mostraven l’espasa amb mitja fulla pintada de roig com si fóra la sang d’algun bàrbar sotmés.

Anaren a dinar a un restaurant dels molts que hi havia pels voltants.

Demanaren pizzes. Veren que la pasta amb què estaven fetes les bases era primeta i lleugera i no com les que ells coneixien, cosa que exigia una explicació de Josep: 112

Viatge de fi de curs II Certamen Literari de Montserrat

—Això són pizzes italianes; de restaurant. Supose que cada mamma farà les millors a casa seua: imagineu el cas de les paelles. Ara bé, el que compreu congelat i mengeu a casa és l’adaptació que n’han fet els americans dels Estats Units.

Acabaren de dinar i es dirigiren a poc a poc a San Pietro in Vincoli. Visitaren el Moisès i estigueren d’acord que una escultura d’aqueixa categoria es mereixia un lloc més gran. De tornada cap al càmping, pararen a visitar Santa Maria in Cosmedin, en el campanar de la qual ja s’havien fixat quan anaven cap a les termes. Abans d’entrar al temple hagueren d’esperar una bona estona —la cua era llarga i lenta— per a fer-se una foto a la boca de la verità.

Entre visites culturals, bons menjars i bromes passava l’estada a Roma. Tot l’alumnat havia fet gala d’un comportament exquisit. Havien sigut pocs dies d’estada romana però suficients per a saber moure’s en metro, bus o tramvia, així que la vesprada de l’últim dia la van declarar lliure, però un grupet va voler acompanyar Josep a visitar el castell de Sant’Angelo i el barri que envolta la via Giulia.

Quan eixien del castell —originalment mausoleu de l’emperador Adrià—, el grupet de joves va demanar a Josep que no oblidara la promesa de mostrar-los el barri bohemi en què es trobaven i que rep el nom del papa Juli II, el mateix que va encomanar a Miquel Àngel la decoració del sostre de la capella més famosa del món. Però Josep estava un poc disgustat perquè acabaven de visitar la tomba d’Adrià i no havien trobat la placa on estan gravats els versos que escrigué l’emperador romà i que li van servir d’epitafi.

—Pilar i jo vàrem fer les notes i els apunts de viatge amb molt de gust.

Particularment, teníem molta il·lusió que reconeguéreu uns versos que...

El van interrompre i començaren a recitar com havien assajat: —Animula vagula, blandula 113

Hospes comesque corporis Quae nunc abibis in loca Pallidula, rigida, nudula Nec, ut soles, dabis iocos.

Josep estava tan cofoi que els hauria donat permís per a qualsevol cosa.

Però es va centrar en allò que havia previst i promès. Van creuar el riu pel pont del mateix nom del castell i entraren a la via Giulia. És un carrer de quasi un kilòmetre de llarg vorejat de cases nobles i palaus renaixentistes que corre paral·lel al Tíber i que presideix una zona de teatres, d’artistes, de llibreries de vell, d’antiquaris. Josep n’estava enamorat i volia encomanarho als seus alumnes. Van passejar tanta estona que hagueren d’improvisar el sopar i comprar uns panini amb tomata i mozzarella i, per postres una bona tallada fresca i roja de meló d’Alger. Tot ben romà.

El calendari mana: s’havia acabat l’estada romana i s’havia acabat pràcticament el viatge. Només faltava l’itinerari de tornada. Tota la gent estava un poc trista i van pujar a l’autobús d’esme. Pilar i Josep pensaven, amb recança, que un grup així és irrepetible. Ara, però, calia gaudir del que quedava d’estiu i començar amb forces el pròxim curs amb un alumnat nou.

Dolors Jimeno

114

Viatge de fi de curs II Certamen Literari de Montserrat

Breu nota biobibliogràfica: Dolors Jimeno (València, 1954) és l’autora del blog De viatge. Ha publicat obres com L’illa de l’amistat (2003), La dona polícroma (2005), Alvar i Jean (2007) i, més recentment, Escriure el País (2016) i Experiències de viatge (2016). Pel que fa a les seues col·laboracions en premsa, ha escrit en diferents capçaleres, però cal destacar El Punt, on ha publicat setmanalment en la secció «De viatge». La seua activitat literària ha estat intensa, amb la implicació en l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, en xarrades, en tallers, sobretot relacionats amb la literatura infantil i juvenil. També ha participat com a jurat en diferents premis literaris, com el Sambori, de València; l’Enric Valor, de Picanya; i el Samaruc, de València.

Ha estat guardonada en diferents premis: l’Encobert, de Xàtiva, amb l’orba Hostes (1993); l’Ifach de Narrativa Breu, de Calp, amb Helena; i en el Conta’m Dona, de Catarroja, durant tres anys consecutius, entre d’altres.

Breve nota biobibliográfica: Dolores Jimeno (Valencia, 1954) es la autora del blog De viatge. Ha publicado obras como L’illa de l’amistat (2003), La dona polícroma (2005), Alvar i Jean (2007) y, más recientemente, Escriure el País (2016) y Experiències de viatge (2016). En cuanto a sus colaboraciones en prensa, ha escrito en diferentes cabeceras, pero cabe destacar El Punt, donde ha publicado semanalmente en la sección «De viatge». Su actividad literaria ha sido intensa, con la implicación en la Asociación de Escritores en Lengua Catalana, en charlas, en talleres, sobre todo relacionados con la literatura infantil y juvenil. También ha participado como jurado en diferentes premios literarios, como el Sambori, de València; Enric Valor, de Picanya; y el Samaruc, de València.

Ha sido galardonada en diferentes premios: l’Encobert, de Xàtiva, con l’orba Hostes (1993); l’Ifach de Narrativa Breu, de Calpe, con Helena; y en el Conta’m Dona, de Catarroja, durante tres años consecutivos, entre otros.

115

116

Viatge de fi de curs II Certamen Literari de Montserrat

FINALISTA Microrrelat 2017

117

A. J. J.

118

Paje II Certamen Literari de Montserrat

Paje - Quiero pis, mamá - Ahora no, cariño. Aguanta... Mi madre me miró suplicante, pero yo nada pude hacer. Su vestido de fiesta comenzó a humedecerse. Al bajar del coche, se me cayeron las arras. Pero nada de esto importó, cuando mi tío Guillermo, el novio, olvidó presentarse.

Patricia Collazo

119

Breu nota biobibliogràfica: Nascuda a l’Argentina, resident a Alcobendas (Madrid) des de 2001, professionalment es dedica a la consultoria informàtica, però vocacionalment és escriptora.

Ha guanyat nombrosos certamens literaris i ha participat en molts més.

Ha publicat en diverses antologies i també el seu propi llibre de contes, Intermediarios Abstenerse (Buenos Aires, 1997). Ha estat finalista mensual en el concurs Relats en Cadena organitzat per Escuela de Escritores i Cadena Ser; finalista en el concurs Relatos con Banda Sonora organitzat per Escuela de Escritores i Cadena Ser; segon premi en el I Concurs Escribeme una foto organitzat per Escriptores de Rivas; finalista al II Concurs Escribeme una foto organitzat per Escriptores de Rivas; primer premi en el III Concurs Microrelatos por la Igualdad organitzat pel PSOE d’Alcobendas; i guanyadora del II Microconcurso organitzat per Cuentos para el Andén.

Escriure és per a ella «dibuixar ales de papallones sobre les línies de la realitat. Escric des d’abans del que puc recordar. Escric com a refugi i com a meta. Com a càstig i com a premi. Escric perquè el destí no és tan capritxós com per a poder amb la meua tossuderia».

Actualment, sige posant en peu més i més lletres des de la seua pàgina web laletradepie.com

120

Paje II Certamen Literari de Montserrat

Breve nota biobibliográfica: Nacida en Argentina, residente en Alcobendas (Madrid) desde 2001. Profesionalmente se dedica a la consultoría informática, pero vocacionalmente es escritora.

Ha ganado numerosos certámenes literarios y participado en muchos más. Ha publicado en diversas antologías, y también su propio libro de cuentos, Intermediarios Abstenerse (Buenos Aires, 1997). Ha sido finalista mensual en el concurso Relatos en Cadena organizado por la Escuela de Escritores y Cadena Ser; finalista en el concurso Relatos con banda sonora organizado por la Escuela de Escritores y Cadena Ser; segundo premio en el I Concurso Escríbeme una foto organizado por Escritores de Rivas; finalista en el II Concurso “Escríbeme una foto” organizado por Escritores de Rivas; primer premio en el III Concurso Microrrelatos por la Igualdad organizado por el PSOE de Alcobendas; y ganadora del II Microconcurso organizado por Cuentos para el Andén.

Escribir es para ella «dibujar alas de mariposas sobre los renglones de la realidad. Escribo desde antes de lo que puedo recordar. Escribo como refugio y como meta. Como castigo y como premio. Escribo porque el destino no es tan caprichoso como para poder con mi tozudez».

Actualmente, sige poniendo en pie más y más letras desde su página web laletradepie.com

121

122

II Certamen Literari de Montserrat

Membres del jurat 2017: Luís Juan López, Teresa Sampedro, Amparo Navarro, Clara Campos, Juana Maria Romero, Mª Teresa Aguado, Blasa Jiménez, Adela Hijosa, Antonia Caballero, Marcos Campos.

123

Amb la intenció de donar l’oportunitat de mostrar les creacions de les persones amb inquietuds lectores i creatives, l’Ajuntament de Montserrat ha pres la iniciativa de crear el Certamen Literari de Montserrat, la primera edició del qual hem fet el 2016, i desitgem que arribe a ser referent nacional i internacional d’aquest tipus de manifestació cultural en un futur.

Aquest llibre recull i mostra els relats premiats en les quatre categories del II Certamen Literari de Montserrat i algunes de les obres finalistes, d’un total de 106. L’edat de les persones participants ha estat entre els 16 i els 88 anys, i representen 9 països.

El jurat popular ha estat format per 10 persones voluntàries, grans lectors i lectores, que han fet un magnífic treball i als quals els estem agraïts per la col·laboració desinteressada.