(àtona-tònica), troqueu (tònica-àtona), dàctil (tònica-àtona-àtona), amfibrac (àtona-tònica-àtona) i anapest (àtona-àtona-tónica). En mètrica valenciana, el nom dels versos depén del nombre de síl·labes. Un vers de dues síl·labes és un bisíl·lab; un de tres, trisíl·lab... El vers de 12 síl·labes, però, s’anomena alexandrí. Fins a 8 síl·labes, es diu que els versos són d’art menor, a partir de 9 síl·labes direm que els versos són d’art major i necessiten, sovint, una distribució rítmica per a no perdre la musicalitat de l’estrofa, com ara l’ús de la cesura, una pausa mètrica que separa el vers en dos hemistiquis, de manera que cada un d’ells sofreix el còmput sil·làbic con si fóra un vers independent. Els versos d’una estrofa s’anomenen isosil·làbics si tenen tots el mateix nombre de síl·labes. En cas contrari s’anomenen anisosil·làbics. Si la quantitat de síl·labes i la seua distribució suposen el ritme del vers, la rima és la principal responsable de la sonoritat i es posa de manifest a partir de l’última vocal tònica del vers. Si coincideixen les vocals i les consonants, la rima s’anomena consonant (puresa-dolcesa). Si sols coincideixen les vocals, la rima és assonant (bleda-ceba). La rima també pot ser masculina, si la paraula final és aguda, o femenina, quan el vers acaba en una paraula plana. Si les paraules que rimen són esdrúixoles, direm que la rima és esdrúixola. La rima també pot ser interna (dins d’un vers, hi ha paraules que rimen, com ara boires, terres incorpòries), fàcil (rima una paraula amb una derivada d’ella, com ara terra i aterra, s’aprofiten les terminacions verbals per a establir la rima o els acabaments en -ment), falsa (quan es confon la representació ortogràfica amb la pronunciació. Sol ocórrer quan es confonen vocals obertes i tancades: mel- hotel, o quan s’identifica una “e” oberta amb una “a”, com en el cas de cel-mal). En cas que un vers no estiga sotmés a la rima, direm que es tracta d’un vers blanc, sempre que mantinga l’estructura mètrica. El vers lliure, però, és aquell que no segueix cap patró establert. A banda de la mètrica i la rima, la poesia valenciana utilitza altres recursos estilístics anomenats figures retòriques que poden afectar a la sintaxi, a la dicció, al discurs o al significat. Les més habituals en poesia fallera són la metàfora, el símil, la ironia i la hipèrbole. No obstant això, l’objecte d’aquest estudi és la reflexió de l’aspecte formal, per la qual cosa només es faran referències a les figures retòriques quan apareguen en les estrofes a estudiar.
L‛ART MENOR Redolí El redolí és l’estrofa més senzilla que es pot formar, atés que són dos versos aparellats. Sol definir-se graciosament dient que un redolí son dos versos que rimen entre si. Poden tindre qualsevol nombre de síl·labes i rimar en consonant o en assonant. Solien usar-se, sobretot en heptasíl·labs, en les auques humorístiques. Una de les primeres vegades que es va fer ús del redolí, en heptasíl·labs i de rima masculina i consonant, en les falles de Borriana fou el rètol que aparegué en la falla que es plantà al carrer Buen Suceso en 1935, on baix del lema Paella valenciana, es llegia: La mare fent el dinar i la filla a festejar. JULIÁN ARRIBAS
7