, combustio lenta Un grup que ha guanyat el Premi Joventut del Sona 9 pot sentir pressió davant un primer disc, però sembla que els Coriolà han encarat “El debut” (LAV Records/Warner, 14) amb la tranquilitat de la feina ben preparada.
D
esprés de guanyar el Premi Joventut (Sona 9) i d’una esperançadora maqueta fa un any, Coriolà per fi s’han estrenat recentment amb “El debut”: pop-folk sofisticat i directe produït per Miqui Puig. El quintet del Maresme crida a la nostàlgia amb textos farcits d’imatges evocadores i llicències cap a la memòria col·lectiva. “Va sorgir amb ànim provisional. Havíem de moure el
material i li vaig passar una carpeta al Miqui [Puig] on posava: ‘Coriolà-disc de debut’. Un dia a l’estudi es va girar i em va dir: ‘Què, com es dirà? “El debut”, no?’. I m’agrada perquè transmet que és un disc directe, honest. A més, també és meta: el primer disc, les primeres vegades que tant agraden”, m’aclareix Carles Chacón (veu i composició) mentre glopeja el segon café. El segon en mitja hora. I no l’afecta la cafeïna, eh, segueix parlant calmat, amb prudència: pensa i repensa. D’aquesta manera, no resulta estrany que totes les cançons del disc estiguin farcides d’imatges meditades, subtils i evocadores, de les que a primera escolta són hipervincle a records i sentiments. Res queda a l’atzar. Ni la portada: un símbol en sí mateixa, obra de Marta Pujol. I és que Carles Chacón, periodista de formació, bevedor desenfrenat de Bill Callahan, admirador de Raymond Carver
6 l MondoSonoro.com l Edició Catalunya / Illes Balears l Juny 2014 l Entrevistes
“En Miqui Puig em va dir, fem ‘un disc que la gent pugui picar a terra amb el peu’” i del seu “significat ocult” en el subtext, es preocupa de que les peces no siguin “ni evidents ni narratives”. “Cançons oníriques amb ancoratges a la realitat per tal que l’oient no se t’escapi”, matisa. Amb un visió quasi pagana de la força dels elements, “El debut” és, en sí, bella escriptura i bella melangia. “Som nostàlgics amb trenta anys, per això quan escric una lletra intento fer servir també la violència. Jo no sóc de cops de puny,
Coriolà Foto Arxiu
CORIOLÀ
però sí de posar imatges obscures que facin de contrapès. La nostra època és una barreja entre tristor i violència continguda. La figura del foc i les explosions com a tema purificador i de renovació. Només a partir de les cendres sorgirà alguna cosa nova”. Després de guanyar el Premi Joventut del Sona 9, Coriolà va signar per la “família LAV Records”, el segell de Miqui Puig. El barceloní els ha aclarit el so i els ha ‘extirpat’ el tres per quatre -tan folkie- per tal que fossin més rítmics i directes, pensant en aprofitar tota la feina d’assajos i maceració del grup. “’Bailar como los negros, que bailan y no dejan de pensar’, que deia en Pedro Guerra. És a dir, poder ballar una cançó trista. Com al soul, que la secció rítmica està ‘a tope’, i si escoltes la lletra és desoladora. En Miqui em va dir, fem ‘un disc que la gent pugui picar a terra amb el peu’, em va encantar!”. n Yeray S. Iborra