ÁNGELA FRANCO
als Beatus tardans, en nombre superior als mossàrabs. El ressorgiment dels Beatus va ser experimentat pels monestirs de nova fundació. Els cistercencs, especialment, es van sentir atrets per la possessió d’aquests còdexs copiats d’acord amb l’estil artístic del moment25, alguns d’ells amb decoració austera, com el del monestir de Poblet, el d’Alcobaça i el de Lorvâo. Els còdexs de San Andrés de Arroyo i de Las Huelgas, ja del començament del segle XIII, són més rics. Coneixem també Beatus tardans de procedència no cistercenca (Berlín, Roma, Manchester, Navarra i Cardeña). Per això seria difícil conciliar l’ascetisme artístic original de l’orde i la seva hostilitat cap als llibres il·luminats amb l’abundància de la il·lustració i la riquesa que caracteritzen els Beatus. Els Beatus tardans recullen l’herència anterior, impregnats en el seu esperit del desenfrenament de somnis vívids i de febrils fantasies displicents de tota lògica del visual, en paraules d’Oto Pächt. El fet de trobar-nos en un nou estil, amb unes idees que res tenen a veure amb l’esperit en què van florir els Beatus del segle X, justifica el desconeixement de les convencions que van animar els il·luminadors d’aleshores. Per aquest motiu, l’es-
tructura de la creu del frontispici només és un record més o menys fidel de la creu d’Oviedo. La del Beatus de Cardeña apunta més cap a l’estructura llatina i els braços, molt fins, només s’eixamplen als extrems, el que dóna lloc a una creu patent llatina curvilínia. La del Beatus de Manchester té acabats adornats amb flors de lis, que l’emparenten amb el llimosí, i, per la seva part, la del Beatus Morgan ms. 429 és llatina i els extrems formen uns arcs amb la concavitat cap a fora. Els braços estan recorreguts per unes línies de perletes que formen una creu llatina, tipus característic de l’art romànic. Com a resum, diré que el tipus de creu grega és el que s’imposa en les il·lustracions de còdexs i Beatus hispànics del període mossàrab i primer art romànic. Convé matisar que les creus miniades dels Beatus del segle XI no constitueixen una evolució estilística cap a l’art romànic, sinó una pervivència iconogràfica de l’art mossàrab. En canvi, les creus dels Beatus tardans són llatines i gregues indistintament i semblen una derivació de la creu dels Àngels, de la qual s’ha perdut el sentit de la seva estructura i significació. L’estil romànic imposa noves formes d’expressió.
1 KLEIN la denomina formée, cfr. KLEIN, PETER K., Beato de Liébana. La ilustración de los manuscritos de Beato y el códice de Manchester, València, Patrimonio, 2002, pp. 43-45. 2 SCHLUNK, HELMUT, Las Cruces de Oviedo. El culto de la Vera Cruz en el reino asturiano, Oviedo, Instituto de Estudios Asturianos, 1985, versió castellana de l’original anglès, Oviedo, 1985, pp. 10-15. Vid. també Jülich, THEO, GEMMENKREUZE. Die Farbigkeit ihres Edelsteinbesatzes bis zum 12. Jahrhundert, Aachener Kunstbläter, 54/55, 1986-1987, pp. 99-258. 3 SCHLUNK, Las Cruces de Oviedo..., cit. pp. 28-35. 4 SCHLUNK, Las Cruces de Oviedo..., cit. p. 25; BARRAL, ALEJANDRO, “El ritual de peregrinación medieval: Honores Ecclesiae Compostellanae”, Scandinavia, Saint Birgitta and the Pilgrimage Route to Santiago de Compostela/El Mundo Escandinavo, Santa Brígida y el Camino de Santiago, Actas del VIII Encuentro Histórico España-Suecia, Santiago de Compostela, 18-20 de octubre de 2000, Santiago de Compostela, Universidade, 2002, pp. 411-433, especialment, pp. 428-429. 5 BARRAL, ALEJANDRO, “La Orfebrería sagrada en la Compostela medieval. Las donaciones y la devoción a Santiago en los siglos IX-XV (texto bilingüe en castellano y gallego)”, Pratería e Acibeche en Santiago de Compostela. Obxectos litúrxicos e devocionais para o rito sacro e a peregrinación (ss. IX-XX)/Platería y azabache en Santiago de Compostela. Objetos litúrgicos y devocionales para el rito sacro y la peregrinación (ss. IX-XX), catàleg exposició, Santiago de Compostela, Xunta de Galicia, pp. 55-95, especialment, p. 63. 6 SCHLUNK, Las Cruces de Oviedo..., cit. pp. 25-26. L’Antifonari de la catedral de León ha estat mereixedor de nombrosos estudis, tant del text i la música com de les il·lustracions. Per a aquest darrer aspecte vid. YARZA, JOAQUÍN, “Las miniaturas del Antifonario
114