Catalunya i Espanya en el projecte de l'esquerra, L'Opinió Socialista, 1986

Xavier Arbós Gairebé entra dins el tòpic parlar dels elements conflictuals del binomi Catalunya/Espanya. Durant segles, el discurs nacionalista espanyol ha estat quasi monopolitzat per forces reaccionàries, i el catalanisme ha tendit a posicions una mica més progressistes. Catalunya ha tingut fins als anys del «desarrollismo» la peculiaritat de ser una societat industrialitzada, la qual cosa la feia fins a cert punt diferent. Les diferències, però, han tingut llur emblema en l'especifitat lingüística, i naturalment, en una voluntat molt persistent de reclamar l'autogovern basada en la valoració de la pròpia identitat.

L'esquema, també prou conegut, ha variat molt en el darrer quart de segle.

Des dels anys seixanta, Catalunya ha perdut algun element diferenciador: ha deixat de ser una de les excepcions industrials dins una Espanya agrícola. Per altra banda la llengua catalana s'ha vist, a més de perseguida pel franquisme i les inèrcies que perduren, aclaparada pel castellà que la televisió ha potenciat a tot arreu. Però també l'arribada de la democràcia ha canviat algunes coses, i per millorar-les. La llibertat política ha permès la manifestació i la discussió de les posicions sobre molts temes, i les eleccions lliures i competitives han donat la mesura més fiable del suport rebut per diverses alternatives. A més, la institucionalització de l'autogovern ha fet possible que comencéssim a tenir instruments per salvar la nostra identitat nacional.

Tot plegat, però, no ha de fer pensar únicament que, en certa manera, la història ens dóna la raó. Podríem creure en constants eternes: la llibertat obliga al nacionalisme espanyol, centralista i homogeneïtzador per vocació, a fer concessions a la voluntat d'autogovern del poble català. És convenient, potser, mirar fins a quins punt les coses són tan senzilles.

Cal recordar el moment i les circumstàncies en què es forja el basament constitucional de l'Estat autonòmic. El consens polític va trobar dificultats fortes precisament en aspectes relacionats amb l'autonomia; dificultats a les quals no era aliena l'especial sensibilitat de les forces armades en relació a tot allò que sembli menystenir la unitat d'Espanya. D'altra banda, els estudis d'opinió publicats durant el període constituent semblen evidenciar una acceptació majoritària d'alguna forma de sistema autonòmic. Probablement això es pot explicar, pel desprestigi que la ineficàcia i el franquisme havien fet caure damunt el centralisme. O potser per l'assumpció conscient de les necessitats polítiques congruents amb la plurinacionalitat de l'Estat espanyol. En tot cas, en el terreny més ideològic, la discussió a l'entorn de la inclusió del terme «nacionalitats» en l'article 2 de la Constitució, sí que va provocar una 50