Catalunya i Espanya en el projecte de l'esquerra, L'Opinió Socialista, 1986

El catalanisme i les classes populars en la història Josep Termes EI catalanisme és un corrent d'opinió i d'acció, gestat al llarg del segle xix, que participà intensament en la vida política durant la present centúria. No és un moviment monolític, unívoc, sinó que, al contrari, una de les seves característiques més marcades és la seva varietat de tendències. No és reductible a una classe social, a una ideologia, a un programa polític. El podríem comparar a un poderós riu, les aigües del qual provenen de fonts diferents, o millor a un Arc de Sant Martí, què forma una unitat però té colors molt diversos. Té, si més no, un element definidor comú a tots ells: la lluita en defensa de la personalitat de Catalunya, l'amor a la llengua i a la cultura pròpies, que d'alguna manera han de cristalitzar en un autogovern. És també un moviment que demana, o exigeix, la reforma democràtica de l'estat espanyol, perquè la seva visió de les Espanyes és antagònica amb la del centralisme (sigui monàrquic o republicà), car, en el sentit més ampli, el catalanisme és federalista (tant el que procedia del foralisme tradicionalista, com el que té els orígens en el republicanisme populista). El catalanisme, inclus el més radical, ha tingut sempre present que la destrucció de l'Espanya unitària podria fer possible una vertebrado hispànica dels pobles lliures. Per tant, en l'essència del catalanisme viu la idea de la plurinacionalitat de les Espanyes. La participació en la construcció d'un estat espanyol respectuós amb aquesta plurinacionalitat és, al meu entendre, una condició necessària però no suficient per definir el catalanisme: la reforma de l'estat és una peça subsidiària; la defensa de la pròpia personalitat és un element essencial.

En el moment actual coexisteixen dues grans interpretacions del fenomen catalanista, la de Rovira i Virgili i la de J. Maurín. Totes elles han tingut gran difussió en l'opinió culta catalana i espanyola, encara que per camins diferents: la primera sistematització de Rovira apareix resumida a l'obra de J. Pabón sobre Francesc Cambó, i a partir d'ella es recollida pels historiadors espanyols; la segona, la d'en Maurín (de fet poc original, doncs no és gaire cosa més que una síntesi de Lenin i Stalin), ha sigut difosa des de Catalunya pels professors de dret constitucional i els politicòlegs. Les dues versions, complementàries més que antagòniques, són notablement envellides. Foren encunyades fa més de cinquanta anys, i per tant no recullen les noves i molt més ambicioses aportacions historiogràfiques fetes en el camp de la història social, política, cultural, econòmica i de les mentalitats, que, com sabem, han crescut especialment en els darrers vint anys. Aquesta segona interpretació té, a més, el gran defecte, no tan sols d'ésser en el fons una pura visió política-estratégica 41