naria humiliat i amb fúria vindicativa era evident des del mateix moment que es feren les primeres passes d’un camí que significava sortir de la legalitat constitucional. Les sessions al Parlament de Catalunya del 6 i 7 de setembre, i l’1-O, van ser determinants. “Si te’n surts”, ha escrit un constitucionalista italià comentant-ho, “o bé has de recular després precipitadament, o bé una de dues: o fundes una nova legitimitat o pateixes les sancions de la que has trencat.” Un autogovern polític és negociable perquè és graduable: pots obtenir més autogovern, més independència, més sobirania, en funció de la correlació de forces de cada període. La Independència amb majúscules no és negociable: funciona amb l’esquema radical del Si o del No. O l’aconsegueixes o poden fer-te pagar el preu de no haver-hi arribat. Per això, i perquè dividia la societat catalana, sempre hem qualificat el “procés” d’aventura irresponsable. A Catalunya, els efectes d’aquesta juguesca al tot o res s’estan produint dramàticament, en termes socials, polítics i econòmics. Les nostres institucions d’autogovern estan afeblides i amenaçades. Potser es trobarà en el darrer moment un compromís que salvi mínimament la situació i cal continuar treballant-hi, malgrat els mals averanys. I si aquests es compleixen? Si cregués que no hi ha altra opció que desistir davant d’un desastre inexorable, callaria, per pudor i per decència. Però crec que és possible un difícil redreçament, amb noves majories, a Catalunya i a Espanya; un redreçament per la llibertat i la fraternitat, contra la imposició de la força i contra les confrontacions caïnites. “El nacionalisme és la guerra”, va dir Mitterrand. Fórmula extrema, però encertada: les lluites dels nacionalismes confrontats sempre porten desgràcies. Cal evitar-les, resistir-s’hi constantment i amb fermesa, fins i tot quan dir la veritat no és popular. Deixeu que em desfogui, quan tantes coses per les que hem lluitat durant tant de temps corren el risc d’escolar-se per l’aigüera, i digui: No hi ha dret.
59
