Issuu on Google+

ComCient Miquel Duran

Published by FastPencil, Inc.


Published by FastPencil, Inc. 3131 Bascom Ave. Suite 150 Campbell CA 95008 USA (408) 540-7571 (408) 540-7572 (Fax) info@fastpencil.com http://www.fastpencil.com First Edition


Contents

CHAPTER 1: El twitter, una forma de comunicació científica (i de docència)

1

CHAPTER

2: La comunicació científica en un món intangible

3

CHAPTER

3: Comunicació científica: Eines derivades de la web 2.0

6

CHAPTER

4: Comunicació científica eficient per a una bona identitat

CHAPTER

5: Comuniquem ciència i rebem comunicació en ciència

15

CHAPTER

6: Parlar bé en públic no és pas tan difícil

16

CHAPTER

7: Per parlar bé en públic cal saber què es vol dir i com es

CHAPTER

8: La comunicació oral als congressos científics

22

CHAPTER

9: Comunicar a distància

24

digital

vol dir

11

19


CHA PTE R 1

El twitter, una forma de comunicació científica (i de docència)

G

airebé tothom té un telèfon mòbil, i gairebé tothom el fa servir per enviar petits missatges SMS que només pot veure un determinat destinatari, a vegades també una llista de destinataris. Gairebé tothom té correu electrònic, i gairebé tothom el fa servir per enviar missatges més o menys llargs que només pot veure un determinat destinatari o llista de destinataris. Què passaria si en lloc de SMS o correus electrònics privats els missatges, curts o llargs, els pogués veure tothom a la Internet, des d’un ordinador o des d’un mòbil? Això ho permet twitter. A més a més, s’ha anat creant un costum d’identificar amb paraules clau (hashtags) els missatges d’un determinat tema o grup (per exemple, #comcient o #tcaq). AMb la funció de cerca de la plana principal de twitter.com es poden buscar els darrers missatges que facin referència a aquest tema.


2

ComC ient

El registre a twitter.com és molt fàcil. A diferència del facebook, no cal demanar permís (en general) per seguir a un twittaire (piulador). Es poden enviar i rebre tweets des d’ordinador o mòbil. Hi ha també serveis que permeten enviar fotos de forma indirecta. I si ens ha agradat un tweet que hem rebut, és bo que el retwittegem (hiha més d’una opció, però sol fer-se “RT @usuari text” També es pot fer servir com a missatgeria instantània escrivint “d @usuari” I ja sabeu: alguns twittaires-piuladors: @miquelduran @jordipoater


CHA PTE R 2

La comunicació científica en un món intangible

La comunicació científica en un món intangible: Preguntes i respostes per a un comunicador 2.0 Les formes clàssiques de comunicar, verbal i escrita, han donat pas en els darrers anys a una nova forma de comunicar via les eines que proporciona la Internet. Primer de forma unidireccional, i ara, al començament de la segona dècada del Segle XXI, de forma totalment bidireccional. En un món on l’expertesa és un concepte discutit, la veu dels científics és escoltada. Les Universtitats i Centres de Recerca són elements de confiança en una societat on cada cop és més difícil que hihagi confiança, i on la confiança és un valor i una moneda social molt apreciada. Els científics apliquen arguments racionals a tots tipus de qüestions. Això fa que moltes vegades no diguin res, perquè els costa arribar a una conclusió. La participació dels científics a la política, per exemple, és un assumpte que a casa nostra no acaba de fun-


4

ComCient

cionar. En canvi, a la societat dels USA la veu dels científics és habitual. La Web 2.0 doncs ha comportant la Ciència 2.0 i la Comunicació Científica 2.0, de forma aparentment irreversible. Com faig saber una cosa? Avui en dia una forma molt fàcil de fer-ho és mitjançant els canals socials públics, fonamentalment els blogs i twitter. Del twitter ja n’he parlat a la primera part d’aquesta sèrie. Com ho faig per recordar una cosa que he vist? Entre les moltes maneres de fer-ho, una de les millors és fent servir un servei d’agregació i etiquetat, per exemple, delicious Però què puc dir? Tots els científics tenim moltes coses a dir, però les hem de dir de forma ordenada. I en sabem moltes més del que ens sembla. El millor és fer crear un mapa mental, per exemple amb el MindMeister. I la seguretat a la xarxa? Hi ha moltes eines i molt bones a la xarxa, i la majoria demana registrar-s’hi. És recomanable fer servi run mínim de seguretat, tot mantenint una sostenbilitiat informacional personal: per exemple, fer servir sempre unmateix password genèric, però afegir-hi davant o darrere un o varis caracters que dependuin del nom del servei on s’hi registra. M’entrendran els que només parlen swahili?


L a com un i c a c i ó c i e n t í f i c a e n u n m ó n in t a n gib l e…

5

Els traductors automàtics han fet un progrès extraordinari en aquests darrers mesos. Google Translate pot traduir del català a moltes llengües, i a l’inrevés. On puc guardar de forma segura la meva documentació? Si es treballa a un aula informàtica o en un altre lloc públic, és ben recomanable guardar els fitxers generats en un pendrive. De totes formes, encara és millor guardar la informació en qualsevol servei que permeti guardar-hi fitxers, com DropBox (que té l’oció d’instal.lar-se al nostre ordinador) o Box.net Com faig treballs en grup? Google Docs permet treballar de forma col.laborativa, encara que també ho permet eines relacionades amb la Wikipedia, com els wikis (un dels millors, Wikispaces).


CHA PTE R 3

Comunicació científica: Eines derivades de la web 2.0

E

n aquesta entrada, la meva intenció és fer un resum de les principals eines derivades de la web 2.0 i la serva interelació. Totes elles imprescindibles en una bona comunicació 2.0. L’exemple més clar del pas de la web 1.0 a la web 2.0 són les pàgines web. Concreto, una pàgina web és l’emblema de la web 1.0, o sigui, un disseny bastant estàtic que no interactua amb el visitant. Per altra banda, l’emblema de la web 2.0 és el bloc, que també és una pàgina web, però dinàmica, canvia molt sovint, tan sovint com entrades fa l’autor o autors. A més, interactua amb el visitant en el sentit que, normalment, permet posar-hi comentaris. Els blocs han acostat les pàgines web a qualsevol tipus d’usuari, sigui quin sigui el seu nivell d’informàtica. Hi ha varis portals que permeten crear un bloc amb 2 o 3 passos, destacant el Blogger de Google com a més senzill, o el WordPress, el qual ja permet més opcions gràfiques. La definició d’un bloc podria incloure un munt de termes; com un diari personal, de pensaments, opinions, notícies curioses, … o sigui, n’hi ha per tots els gustos i, per tant, la qualitat del mateix depèn de la inspiració i les ganes del que l’escriu.


Co m u ni c a c i ó c i e n t í f i c a : E i n e s d er iv ad e s …

7

La segona eina derivada de la web 2.0, i que és la que més ha arrelat per nombre d’usuaris, és la xarxa social, amb el Facebook com a clar dominador. Una xarxa social és el lloc de trobada d’un grup de gent, un lloc d’intercanvi d’opinions, curiositats, fotos, videos, xats, … Els 400 milions d’usuaris de Facebook demostren la importància d’aquesta eina a nivell mundial, demostrant que la xarxa s’oblida de les fronteres (en la majoria dels casos). Una segona xarxa social a destacar és Twitter, la qual es caracteritza per missatge amb un màxim de 140 caràcters. O sigui, com sms divulgats a la xarxa. Aquesta major simplicitat ha permès que Twitter hagi esdevingut una xarxa social més de divulgació de notícies rellevants, i en la qual diferents organismes i empreses hi formen part d’una forma més dinàmica, a diferència de Facebook que està més encarada a l’oci. La següent xarxa social d’imprescindible menció és LinkedIn, que està totalment encarada a la vida professional, o sigui, un lloc de trobada de gent majoritàriament qualificada. Es podria dir que és una xarxa social de currículums (CVs), on un usuari pot rebre ofertes de feina en funció de la informació entrada. Finalment mencionar altres xarxes socials també molt utilitzades com Tuenti (molt enfocada al món adolescent) o MySpace; i sense oblidar la recent creada Google Buzz, sent una aposta decidida de Google per entrar en un dels únics sectors que se li resisteixen. Tindrà èxit? Referent a les xarxes socials, totes les que he mencionat són públiques, però hi ha aplicacions que permeten crear-ne de privades, en certa manera equivalents a un grup dins Facebook. Ning permet crear una xarxa social privada, com a exemple una recent creada per un partit polític català, amb Ning. Aquí surt el dil•lema sobre si és millor una xarxa social pròpia o un grup dins d’una de pública. La tercera eina principal derivada de la web 2.0 és la wiki. Tothom sap què és la Wikipedia, aquella pàgina web on la majoria de la gent va quan no sap alguna cosa. El que molta gent no sap és que


8

C omCient

qualsevol pot ser autor de la Wikipedia, ja sigui afegint un terme que no conté, o millorant/completant un que ja existeix. Doncs això, una wiki és una pàgina web amb diversos autors, la qual permet la compartició d’informació o l’edició de treballs en grup. Wikispaces permet crear wikis, en les quals fàcilment s’hi poden penjar presentacions, ja sigui amb Scribd o Slideshare. Existeixen wikis tant a nivell acadèmic com professional, sent bastant rellevants en el camp de la medicina per compartir informació mèdica. Com a wiki també vull mencionar Google Wave, una de les darrers aplicacions de Google per inclou diverses eines a l’hora de compartir informació, i beneficiant-se de les diferents utilitats que engloba (iGoogle, Gmail, Traductor, Youtube, Blogger, Calendar, Picasa, Reader,…). Directament relacionat amb les wikis, tenim l’edició de documents en línia, o sigui, no havent de tenir instal•lat el programari d’edició de documents en el nostre propi ordinador. Les dues principals aplicacions són Google Docs i Microsoft Office Live, sent el primer una altra utilitat de Google, i el segon l’equivalent a l’arxiconegut Microsoft Office amb el Word, Excel i Powerpoint. Cal mencionar que no tenen la infinitat d’aplicacions del programari de pagament, però per la majoria de casos són més que suficients, destacant que permeten una compartició immediata dels documents, ja que es guarden directament en xarxa. Una altra eina imprescindible en la comunicació és la fotografia. Per això vull mencionar tres aplicacions que permeten emmagatzemar fotografies en xarxa i compartir els àlbums derivats: Flickr, Picasa i Photoshop. I parlant d’emmagatzemar, com ho faig per no oblidar-me d’aquelles adreces web que visito i considero interessants? Com a adreces web també he d’incloure entrades de diferents blocs. Doncs recomano utilitzar un programa com Delicious, el qual fàcilment ens emmagatzema per etiquetes totes aquelles adreces que ens interessen i que un dia futur podem necessitar tornar-hi a entrar. A més, ara relacionat amb les pàgines web, hi ha


C om un i c a c i ó c i e n t í f i c a : E i n e s d er iv ad e s …

9

una manera de poder seguir les novetats d’una pàgina web, incloent les noves entrades als blocs que ens interessen, mitjançant aplicacions com Google Reader o Bloglines. O sigui, és una eina que us estalvia haver d’entrar cada dia a diferents pàgines web o blocs per veure si s’ha escrit res nou, ja que amb una sola pàgina tindreu totes les novetats. Això també s’aplica a pàgines web de diaris o notícies, a les quals et pots subscriure a totes o només a les notícies d’esports, política o economia, per exemple. Fixeu-vos quan veieu el símbol amb RSS, clicant a sobre directament us permetrà subscriure’s-hi amb alguna de les eines mencionades. Ja per acabar, per no interrompre la dinàmica del text anterior, us voldria deixar amb algunes anotacions sobre Twitter, la xarxa social més adequada, des del meu punt de vista, per una bona comunicació científica. “following” són els usuaris de Twitter que segui, i “followers” són aquells que us segueixen a vosaltres. Twitter, a diferència de Facebook, permet un seguiment lliure de la gent, l’usuari no decideix qui el segueix (en general), i pot decidir a qui seguir lliurement. Després tenim el “Retweet”, per reenviar aquell missatge interessant als nostres “followers”, i el “Replay” per respondre un missatge que hem rebut dels nostres “following”, una resposta en obert i que fem una referència a l’usuari del missatge inicial com a “@usuari”. Llavors tenim el “Direct Message”, un missatge tancat, només el rep a qui l’enviem, i per això hem de clicar sobre la fotografia de l’usuari, surt una rodeta i apareix el “Direct Message”. També tenim les llistes per agrupar aquells “following” en un cert grup. I per últim destacar els hashtags, etiquetes que s’han inventat els mateixos usuaris per tal d’agrupar missatges d’una mateixa temàtica, i posem el símbol # a davant, com ara #comcient o #tcaq, o #fb (facebook), o #ff (follow friday). Per últim dir que hi ha programes complementaris al Twitter, com ara Twitxr o Twitpic per posar fotos, o el Hootsuite o Tumblr com a portals per gestionar de forma unificada totes les entrades a les nostres diferents xarxes socials, bloc inclós.


10

ComC ient

Ara només toca una cosa, que us creeu un bloc i us uniu a Facebook, Twitter i LinkedIn, cadascuna amb les característiques pertinents. Penseu a mencionar les vostres entrades al bloc a les diferents xarxes socials. I complementeu-ho tot amb la resta d’eines que us he comentat. Som-hi tots a fer una bona comunicació 2.0!!! (autor convidat: Jordi Poater)


CHA PTE R 4

Comunicació científica eficient per a una bona identitat digital

L

a comunicació científica, en un món exigent i amb un dia que només té 24 hores, demana que a part de qualitat també hi hagi eficiència. Per això cal ser conscients de les oportunitats que moltes eines gratuïtes proporcionen per fer les coses bé i fer-les raonablement ràpidament. Fer les coses millor i més ràpid no ha de comportar fer-ne moltes més durant el dia. El que ha de permetre és tenir més temps per reflexionar i pensar les coses. Altrament s’entra en una espiral de feina contraproduent. Presentacions eficaces: són ajuda a presentacions orals, però també documents escrits El Microsoft Powerpoint (o qualsevol altre programari per fer presentacions) no tan sols és una uxiliar d’una comunicació oral, sinó que permet ràpidament l’expressió escrita d’un treball. Fent servir l’auxiliar de contingut automàtic, es genera una sèrie de diapositives que responen al guió d’un treball. Per exemple, de la presentació d’un producte, o de l’elaboració o avaluació d’un projecte. En


12

C omC ient

pocs segons, doncs, es genera la base de tota una presentació, on només cal substituir el text i respondre a preguntes que el propi Powerpoint genera automàticament. Per un altre cantó, l’estil de les pròpies diapositives és modificable amb qualsevol de les plantilles de color, estil i tipus de lletra, de tal forma que es generen presentacions amb aspecte professional amb molt poc esforç. Un cop acabada una presentació, és molt bo ubicar-la en algun servei d’Internet que permeti la seva visualització a la xarxa i la seva incrustació en un blog, web o xarxes socials. Per exemple, Google Docs, Slideshare o Issuu. A vegades s’hi pot pujar la pròpia presentació, però a vegades cal passar-la a pdf primer. Cal tenir en compte que, a part de la qualitat intrínseca científica d’una presentació, la seva visualització comporta un component emocional en el lector/receptor que ajuda a tenir-ne una bona impressió. En aquest sentit, Issuu és força espectacular. El Blog, un portal personal per a la identitat i reputació digital “Jo sóc jo, les meves circumstàncies, el meu arxiu, el meu web i les meves xarxes socials” podria ser una frase adient al moment actual. El blog com a portal personal sembla cada cop més una gran eina com a referent d’un professional de la ciència i com a portador de la identitat digital personal. Les raons per mantenir un blog són moltes i variades, des de la persona que vol explicar coses, fins aquella que ho fa com a repositori d’idees per a ella mateixa. Senzillament és una eina d’eficiència que permet que altres científics, complementant-ho amb les xarxes socials i altres eines d’Internet, coneguin la feina d’una persona. Un blog pot fer-se en un servei com wordpress.com o blogger.com, però també pot hostatjar-se en qualsevol servir de hosting. Això permet tenir molt més de control sobre la informació que hi ha, i també donar-li una aparença més professional


C om un i c a c i ó c i e n t í f i c a e f ic ie n t pe r a…

13

amb un domini propi (per exemple, aquest mateix blog). Tenri un domini propi pot costar uns 12 EUR/any. No cal començar des de zero ni inventar-s’ho tot. Hi ha moltes plantilles disponibles que poden fer-se servir lliurement. Si una cosa està ben feta i es pot reutilitzar, és completament correcte de fer-ho, si pot ser, citant la font original. La reutilització d’una bona plantilla o esquema, en el fons, és una avaluació positiva per a qui l’ha feta. Els científics poden participar en les diverses xarxes socials de la mateixa forma que ho fa qualsevol persona. Però també poden crear la seva pròpia d’una forma molt senzilla. Per exemple, ning.com proporciona en un moment una xarxa social privada. La marca personal i la reputació digital Cada cop més és important no tan sols el que diguem, sinó el que els altres diuen de nosaltres. Per això cal cuidar bé la imatge que es projecte a Internet. Un científic no és pas només el que diuen les seves publicacions indexades, la seva tesi doctoral o les seves comunicacions a congressos; és també allò que divulga a Internet, les xarxes on participa, les opinions que expressa. Un interessant llibre parla precisament d’aquest tema: I tu, quina marca ets?. Un estudiant de màster s’endinsa ja en el món professional (l’investigador també és professional). Per això ha de mantenir un Curriculum Vitae ben presentat i que expressi les seves millors qualitats. Més enllà d’un CV ben escrit clàssic, avui en dia cal parlar ja de CV multimèdia, on el científic es presenta en primera persona, en anglès, en un petit video. Per exemple, VisualCV proporciona una eina molt eficient per fer CV de qualitat. El Facebook és una excel.lent xarxa social per mantenir relacions de tot tipus. Ara bé, des d’un punt de vista professional hi ha altres


14

Co mCient

xarxes molt millors. Per exemple, LinkedIn és una xarxa social de professionals que facilitat l’intercanvi d’experiències científiques i que promou l’inserció laboral. D’altres xarxes tracten sobre el vessant més acadèmic i investigador. La Productivitat El dia té 24 hores, i la societat actual exigeix eficiència. Hi ha molts de mètodes per poder organtizar-se i no perdre’s en el mar complicat de la societat de la informació. El mètode GTD (Getting Things Done) és un dels més senzills i que pot ser seguit de forma molt fàcil. La primera premisa és clau: cal tenir-ho tot apuntat, cal no tenir res al cap que ens angoixi perquè no se’ns pot oblidar. Hi ha molts d’articles sobre el mètode GTD. El millor és seguir un dels diagrames de flux que el descriuen.


CHA PTE R 5

Comuniquem ciència i rebem comunicació en ciència

h

ttp://www.posterpresentations.com/html/free_poster_templates.html


CHA PTE R 6

Parlar bé en públic no és pas tan difícil

U

na de les coses més complicades per a qualsevol científic és la de parlar davant d’un auditori, sigui petit o gran, sigui impartint una xerrada a un grup local, sigui fent una classe. Cada persona té unes habilitats innates diferents per afrontar el repte de parlar en públic. La comunicació oral en certa manera no és pas diferent de l’escrita i, avui en dia, en la comunicació 2.0. Al final, tot és tenir seny: anar preparat, saber de què es parla. A les llibreries i a Internet hi ha molts de llibres, presentacions i manuals sobre com comunicar, i alguns sobre com comunicar ciències. La majoria diuen coses que el sentit comú ja sap, però que la persona implicada no sabia que sapigués. Com sempre, quan algú de fora diu quatre coses bàsiques i elementals d’un tema, ajuda molt a ordenar el coneixement que en tenim. Per a qualsevol tious de comunicació, sigui oral, escrita o a Internet, cal fer-se al menys dues preguntes clau: • Què se n’espera d’aquesta comunicació? • Què n’espero jo d’aquesta comunicació?


Pa r la r bé e n p ú b l i c n o é s p a s t an d i f íc il…

17

És important que la persona, institució o grup que hagin proposat una comunicació (oral o escrita) deixin clar quin és el tema, quina és la durada esperada de la xerrada, quin és el tipus de públic assistent, com és el local on es farà la xerrada (o quin és el format en què s’imprimirà), quina hora, etc. El conjunt de variables de l’entorn de la xerrada (o publicació escrita, o xarxa social) ha de matitzar el que es diu i com es diu. Naturalment no és el mateix un discurs per informar que un discurs per convèncer. En el cas de la comunicació científica, sol ser del primer tipus, cosa que el fa una mica menys apassionat, i una mica més difícil de fer, ja que no s’hi poden aportar tants d’elements emocionals com en un discurs per convèncer, per exemple en un discurs polític. En una xerrada davant d’un audiència, cal estar tranquil, no passejar gaire, mirar sempre el públic, anar repassant els ulls de les persones… el contacte visual crea empatia i fa que apareguin somriures. Per a això cal que els assistents estiguin còmodes, que no hi hagi excés de llum ni que en falti (poca llum i música comporta somnolència encara que la xerrada sigui fantàstica). A una xerrada cal arribar-hi una mica abans, per comprovar que tot funciona. La fent ha de sentir el que diu l’orador, la presentació s’ha de veure bé. Si es dóna material per escrit, n’hi ha d’haver per a tohom. cal recordar la Llei de Murphy: si una cosa pot fallar, és que fallarà… Cal portar la presentació dins del portàtil i en un pendrive. I també impresa. La veu és important, no es pot córrer ni anar gaire a poc a poc. I de tant en tant, els silencis són més eloquents que les paraules. Cal saber què es vol que el públic s’emporti d’una xerrada (o d’un article escrit, o d’una entrada a un blog, o d’un tweet). Cal tenir


18

ComC ient

dues o tres idees clares, i anar-les repetint, des del començament fins al final. El públic està molt més atent al principi i al final de la xerrada. Per això és clau la introducció i el tancament. Els nervis són lògicament un enemic d’un orador. Per això cal beure abans de la xerrada, visualitzar-se als seients del públic, i sobretot recordar: del tema que es parla el que en sap més és l’orador. I si no és així… el públic tampoc no ha pas de saber. Cal mesurar la ironia, l’humor, les gesticulacions… tot estarà en funció de l’audiència. No és el mateix fer una xerrada a llicenciats que a nens de primària o gent gran. Cal no jugar amb objectes, les mans s’han de deixar reposar i en tot cas tenir un paper a la mà, potser amb el guió de la xerrada. Cal donar sensació d’autoritat, però a la vegada cal trametre confiança. Si es va mirant els ulls del públic, l’orador i les persones connecten de seguida. Aprendre a parlar en públic no és cosa d’un sol dia. Ni d’una setmana. Se’n va aprenent amb el temps, unes persones més ràpidament que les altres. Igual que de redactar un text, mantenir un bloc o twittejar. La improvització ben preparada i la naturalitat ben assejada és la clau de tot plegat. Paralar en públic no és pan tan difícil. Ni tan sols per a una persona de ciència.


CHA PTE R 7

Per parlar bé en públic cal saber què es vol dir i com es vol dir

M

és enllà de les formes que cal fer seguir per fer una bona presentació oral d’un tema científic, allò que és clau és tenir molt clar el que es vol dir, i sobretot determinar les principals idees clau que es vol trametre a l’auditori. En el cas de discursos per convèncer això és encara més important, però en xerrades informatives, segurament les més habituals per a un orador científic, també cal que l’audiència conegui els principals punts exposats pel conferenciant. Una presentació oral d’un tema, que sol ser ajudada per una presentació multimèdia (amb videos si cal), demana un cert component emocional per part del públic. Tenint en compte que a l’inici de la xerrada i al final és quan està més atent, és bo remarcar les idees-clau al principi i al final, encara que no s’ha de deixar d’insistir-hi durant tota la presentació. La frescura en la presentació ha de ser el resultat d’haver-la preparat bé, d’anar a la xerrada amb seguretat, de tenir un guió escrit. No es pot anar mai a una xerrada amb aquesta idea: “Ja se m’acudirà alguna cosa”.


20

Co mCient

Per tenir un bon guió, especialment en xerrades menys relacionades amb l’àrea d’expertesa del conferenciant, és molt convenient fer un brainstorming, i fer servir algun programa de mapes mentals com el MindMeister (web) o MindMapper (instal.lable). Aquests programes solen generar directament una presentació de tipus Powerpoint i per tant faciliten l’aprofitament del temps. La preparació del guió també demana saber quin és el públic, l’objectiu de la xerrada, els mitjans que hi haurà. Les idees principals han de ser tres o quatre, amb independència de tot plegat. Les idees secundàries dependran de la durada de la xerrada. Per elaborar el guió hi ha diverses tècniques (amb un brainstorming previ), entre elles. • L’estrella de les sis punxes: respondre a les preguntes de què, qui, on, quan, per què i com?. Potser algun cop aquestes preguntes no tenen resposta, o potser hi ha altres preguntes possibles. Aquesta és una tècnica periodística molt útil, que no tan sols serveix per redactar una notícia, sinó per resumir-la en una sola frase (o en un tweet!) • El cub: Agafar el problema i descriure’l, comparar-lo, relacionar-lo, analitzar-lo, aplicar-lo i argumentar-lo. No sempre es poden fer totes aquestes accions, però hi ajuda. • Anàlisi FDOA: punts febles i forts, reptes/oportunitats i amenaces. Els punts febles i forts són l’estat de la qüestió en l’actualitat, mentre que les oportunitats i les amenaces són l’estat en el futur. En funció de si la xerrada és per informar o per convèncer, el flux del guió serà un o altre. Si es vol convèncer d’una cosa, cal acabar amb les oportunitats. • Una estructura cronològica, per un discurs informatiu, pot servir en alguns casos, encara que pot portar a xerrades predibles i poc apassionants. Ara bé, pot ser el que és adequat en alguna ocasió i és molt fàcil de preparar, ja que el guió ens el proporciona l’ordre temporal.


Pe r p a rl ar b é e n p ú b l i c c a l s a be r qu è …

21

• Una presentació descriptiva si es vol informar d’alguna cosa també és força útil, i només cal elaborar una llista de conceptes sobre els quals ha de pivotar el flux del guió. Discursos per convèncer: potser no són tan habituals en el món de la comunicació científica, però són molt adients si es fa una presentació de cara a obtenir ajut per a un projecte o feina. També són, evidentment, els utilitzats en l’àmbit de la política. En aquest tipus de discursos només es presenten coses positives (i algunes neutres o poc negatives), fent que hi hagi idees difícils de rebatre, que hi hagi detalls que comportin confiança de l’auditori, i introduint elements emocionals que portin a una resolució afirmativa a la proposta. En definitiva, per parlar bé en públic cal saber què es vol dir i com es vol dir. Nota: referències rellevants al delicious de comcient: http://delicious.com/quelgir/comcient


CHA PTE R 8

La comunicació oral als congressos científics

E

n la vida acadèmica-investigadora o en el camí professional, és habitual haver de parlar davant d’un auditori. Normalment el temps disponible és limitat i curt, sobretot en els primers estadis laborals, iper això cal observar més que mai les bones pràctiques de la comunicació oral: limitar-se al temps donat, i sobretot, sobretot, preparar molt bé la intervenció per tal que sembli molt senzilla i que no ha costat gens de preparar. Cal tenir en compte que la comunicació oral a un congrès no es limita pas a fer una petita xerrada, sinó que també comporta intervenir en els torns de preguntes als altres conferenciants. Igualment, les sesions de pòsters són com minicomunicacions, ja que moltes vegades la gent va circulant entre els molt pòsters d’una sessió, i només es disposa d’un o dos minuts d’atenció per exposar les principals idees del`pòster i captar l’atenció del congressista. Als congressos hi ha un altre factor important: la llengua. L’anglès és l’idioma de relació normal en els congressos de caire científic, així que és clau assolir una competència lingüística en anglès que permeti una soltura en la parla sufucient per no haver d’estar atent


La co m uni ca ci ó ora l a l s c o n g r e s s o s ci en t í f i cs …

23

a com es diu el que hem de dir, sinó al que s’ha de dir en cada moment. Tant en comuniacions llargues (una xerrada a la Facultat, una exposició a l’ajuntament, una presentació d’un projecte) com a les curtes (una presentació a un congrès) o a les molt curtes (dos minuts per explicar un pòster), les fòrmules introductòries són molt necessàries per captar l’atenció de l’auditori o interlocutor. Combinades amb un bon guió i amb un bon acabament, comporten l’èxit de la comunicació. Qualsevol xerrada millora si es comença fent referència a alguna notícia d’actualitat, potant algun objecte curiós o s’introdueix algun aspecte personal, ja que llavors es produeix una comunió entre el conferenciant i l’auditori. I en un congrès on hi hagi presentacions anteriors, lligar amb la presentació anterior proporciona un mitjà senzill per començar una xerrada, i també proporciona confiança en els altres congressites i conferenciants, a més d’evidenciar l’interès pel congrès. De totes formes, cal tenir sempre en compte el tipus de públic. No totes les fòrmules introductòries són vàlides per a tothom. Per això cal saber a l’avenç la composició de l’auditori, i també conèixer quines són les expectatives de la conferència. Preguntar és gratis. Preparar una xerrada porta temps, però assegura l’èxit de la comunicació.


CHA PTE R 9

Comunicar a distància

L

a comunicació escrita és, en primer lloc, comunicació a distància. No se sap qui és el receptor del missatge. Tampoc no se sap quan es grava un video i es penja al youtube, o quan a algú li fan una entrevista a la ràdio o a la televisió. No és doncs el mateix comunicar davant d’un auditori que parlar davant d’una càmara. En les relacions amb els mitjans de comunicació, sovint es fa servir la figura de nota de premsa, a vegades complementada amb una roda de premsa. Cal tenir en compte, però, que cada cop els periodistes reben més notícies preparades per part de gabinets de premsa de tot tipus, així que fer que una nota de premsa, per exemple preparada per un grup de recerca, arribi a les pàgines d’un diari, és complicat. I més en un moment com l’actual en què el número de pàgines dels diaris disminueix. Presentar notícies o fer una presentació a distància és ben fàcil avui en dia gràcies a serveis com ustream.com i d’altres de semblants que permeten emetre en directe via internet, i fins i tot gravar l’emissió (això sí, amb baixa qualitat d’imatge). També es pot fer directament des de mòbil. Ja comença a ser habitual que les jornades científiques siguin retransmeses per aquest sistema en


C o m u n i c a r a d i s t à n c ia

25

directe, que tothom pugui seguir-les a distància, i que es combinin amb la utilització de les xarxes i canals socials. Parlar davant d’una càmara o parlar davant d’un microfon demana un comportament diferent del de parlar davant d’un públic real. Al final, però, el seny i la lògica són els que, seguit de quatre consells ben senzills, permeten fer una retransmissió o entrevista raonablement bones. Comunicar pot ser ben senzill.



ComCient