64
La cap especialista en LSC va fer-hi el primer contacte i els infants s’hi van apuntar. En Jordi els va dir el seu nom i els castors i les llúdrigues, que ja coneixien algunes lletres amb signes, el van saber desxifrar de seguida, fet que els va deixar molt satisfets i els va animar a continuar provant, ara dient-li ells i elles el seu nom. A la parada hi havia un noi i una noia amb discapacitat auditiva i visual; i també una intèrpret i un gos guia. Alguns infants van quedar meravellats amb el gos i no van trigar a demanar a la intèrpret coses sobre l’animal. D’una manera molt natural es va establir una conversa entre alguns infants, el noi sordcec i la intèrpret. Els infants feien preguntes com, per exemple, com s’ho feia el gos per saber el camí cap a casa, com s’ho feia el noi per cuinar o per saber on eren les coses. La intèrpret traduïa al noi totes les preguntes i, quan aquest contestava, ella els comunicava les respostes. A mesura que van veure com ho feia la intèrpret, alguns infants es van animar i van provar per si mateixos de comunicar-se amb el noi i la noia utilitzant la mà. La intèrpret que acompanyava la noia sordcega va ensenyar als infants a dir el seu nom al palmell de la mà de la noia. Els infants es van emocionar en veure que la noia els entenia. Després d’aquesta estona tan enriquidora i plena d’aprenentatges, es van acomiadar fent dos petons a la galta a les dues persones sordcegues i fent adéu amb la mà a la resta. La trobada va suposar una experiència d’èxit perquè els infants van ampliar el seu repertori de coneixements, es van motivar més per fer un millor servei i van marxar molt satisfets. Els infants i les caps van continuar fent un passeig per la fira, però tots amb un nou interrogant: com s’ho fan les persones que són sordes i també cegues per viure autònomament? Les vacances de Setmana Santa van suposar una interrupció obligada en el projecte.