PERSONATGES
◆
“Es tracta de crear una cultura que valgui la pena, completa, una cultura que a més sigui visible per a la gent”
ció. Nosaltres volíem fer una presentació-concert com fem sempre i en Jordi va convidar a tots els grups dels seus amics, va haver la possibilitat de fer-ho i va sortir una cosa molt especial que hem de continuar. Ricard. És el que volem que sigui l’editorial. El que volem és aquesta transversalitat, una comunicació directa. Ramon. És un col·lectiu de veritat, un funcionament en xarxa. Això ja ve de la revista amb la qual havíem fet actes amb curtmetratges d’Antoni Padrós, que és un director experimental dels anys 60, dels que no se’n recorda ningú... Vam parlar amb ell i vam fer ‘passis’ de curtmetratges seus amb la revista. Això és intentar articular una colla de coses que s’estan fent alhora, que tenen molt en comú i que si les Males Herbes és prou obert poden passar totes per aquí. Jo no dic d’estar al centre però sí ajudar a fer xarxa.
Males Herbes, tant la revista com els llibres de l’editorial, publica exclusivament en català i s’ha donat el cas que ens hem trobat el dia 12 de desembre, poques hores després de conèixer les preguntes i la data del referèndum. Podent aconseguir una major públic en llengua castellana, vosaltres per què us decanteu a treure una editorial en català? Ramon. És una qüestió d’identitat cultural. Jo em cago molt en tota la qüestió d’estat i en tota la parafernàlia política de partits, però catalans ho som. Som una editorial catalana, és el nostre idioma, i publicar en castellà no tindria gaire sentit. És com si volguéssim escriure en castellà. Quan vols escriure en castellà no tens la mateixa
veu que fent-ho en català. Hi ha un punt no polític en tot això i és que en català està tota la feina per fer. Les editorials que actualment publiquen en català és bàsicament un gran grup i quatre satèl·lits que corren per allà i hi ha molta cosa que no s’ha publicat,molta feina que no s’ha fet perquè hi ha hagut una interrupció de seixanta anys. En aquell temps era quan la literatura es modernitzava i a Catalunya no va passar. Com a editors és un regal perquè si haguéssim de publicar en castellà ens hauríem de posar molt les piles, hi ha moltes editorials fent coses molt bones i molt marginals.
I en l’àmbit català quins referents teniu d’aquest tipus de treball? Ricard. Són dispars. A l’hora de publicar, per exemple, teníem presents La cua de palla, col·leccionsmítiques. Ramon. Editorials de la transició, Laertes, la col·lecció blanca de Laertes, l’editorial Laia –que a mi em flipa–. El que passa és que aquesta última va durar des de finals dels 70, mitjans del 80 i va desaparèixer. Però la majoria de referents que tenim a l’hora d’entendre l’edició són en llengua castellana perquè en català no existia el que volíem fer. Perquè ha existit La cua de palla però formava part d’un gran grup, formava part d’Edicions 62. En castellà sí que hi ha editorials independents amb un catàleg concret i amb una filosofia pròpia. Potser Baldemar, Minotauro quan era una bona editorial, fins i tot Anagrama als 70.
Festa | nº3 | MICROCOSMOS | 23