pàg. 17 | www.mesosona.cat
Bústia
Petit garçon, pots parar de picar s’il vous plaît? Aquests darrers dies he tingut la sort d’assitir a dos grans concerts. El primer del Cor Nou interpretant cançons dels Beatles amb acompanyament de piano, bateria i baix. Magnífic, no calen més adjectius. El segon el de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà interpretant el Concert Desconcertant. Aquest torno a definir-lo amb la mateixa paraula: magnífic. (Podeu veure fotos i crònica a la pàg. 12) A un bon espectacle no li calen ‘acompanyaments’ En els dos concerts, a més, he de destacar l’exemplar actitud de la majoria dels assistents. Però això no sempre és així, i em fa pensar en la importància de l’actitud del públic... Sí, a vegades, hi ha persones que decideixen ‘amenitzar’ l’espectacle, ja sigui
teatre, cinema o concert, primera els que quan han amb les seves pròpies acabat els arguments i la paciència, en un atac de ‘aportacions’. generositat cap a la resHi ha espectacles per ta del públic, s’emporten el nen a fora. I segona, adults i d’altres per la dels pares que o bé criatures estan tan acostumats a Recordo un concert sentir els nens que ja no de música clàssica a se n’adonen que empil’Atlàntida. Al davant pen, o simplement, ja han se’ns hi va asseure la tí- claudicat. Imagineu-vos pica parella que porta els vosaltres mateixos quin nens al concert perquè tipus de pares eren els del s’imbueixin de la música cas que ens ocupa. clàssica. I ho trobo molt bé, de veritat. Però hi ha Pam, pam, pam... el concerts pedagògics pen- preadolesent no parasats per a nens, que no va de picar... converteixen les notes de Mozart en una tortura Seguint amb el capítol infinita per als pobres in- de progenitors desconfants. Les pobres criatures siderats recordo una als 5 minuts de començar vegada en una sessió a el concert, lògicament, l’IMAX del Port Vell un ja no paraven quiets a nen francès que, avorrit la cadira, parlant, rondi- amb la pel·lícula, va tronant i preguntant quan bar gust a picar copets s’acabaria... En aquests amb la seva sabateta casos podem classificar la al meu seient. De fet no reacció dels pares en dos era una sabateta percategories bàsiques. La què el nen devia tenir
10 o 12 anys. Pam, pam... el preadolescent no parava i al final li vaig fer saber a la seva mare que m’estava molestant. No sé si perquè era francesa i no m’entenia, o perquè era del grup de pares ‘que ja han claudicat’, però després de cridar-li l’atenció 4 ó 5 cops ni el nen parava ni ella feia feia res per aturar-lo. Llavors va ser quan per sorpresa de la resta d’espectadors, i sobretot del nen que em mirava amb cara foteta, vaig aixecar-me, vaig saltar a la filera del darrera i em vaig asseure en una butaca buïda que tenia al costat. ‘Petit garçon, pots parar de picar, s’il vous plaît? -li vaig dir somrient. Finalment la mare va reaccionar i amb cara d’ofesa va fer canviar el nen de lloc. El que ja no sé, és si va seguir martiritzant al pobre espectador que li va tocar al davant en la nova ubicació.
Però insisteixo: els ‘pressumptes culpables’ no són els ‘angelets’ sinó els pares. D’altra banda hi ha ‘amenitzadors’ adults i aquests ja no tenen l’excusa de l’edat Tots hem patit el típic espectador adult que fa comentaris en veu alta o que va comentant la jugada... ‘Mira’l, aquell d’allà no és el que surt a aquella sèrie de TV3?’ o ... ‘Buff es fa llarg això...’ Però bé, sigui com sigui, també acaben formant part de l’experiència de l’espectacle i en alguns casos tenen la seva gràcia, sobretot quan és l’obra la que no té cap gràcia... Se m’acaba l’espai, n’hauré de parlar un altre dia... Xevi Sardà @xsarda_ mesosona Director