BARCELONA 5 i 6 de febrer 3r ESO
DESESPERACIÓ A BARCELONA Són dos quarts de nou de la nit a Barcelona. Per la rambla passegen moltes persones, entre d’altres, un grup de 60 persones procedents de la ciutat gironina de Sant Feliu de Guíxols. Estan passant el dia a Barcelona,
alguns
sembla que no gaudeixen gaire, d’altres canten i ballen desesperats. La cara d'aquests adolescents expressa cansament, com si haguessin fet una llarga marató. Mentre passegen per la ciutat han de fer una gimcana, on han de respondre preguntes relacionades amb Barcelona. “Per un dia que sortim fora de l’institut hem d’escriure i respondre preguntes”, es queixa la Paula indignada. Volen
arribar
al
restaurant “Fresco” que es troba a prop de la rambla. Els estan
nois
i
noies
desesperats
per arribar, ja que no han menjat en
tota la tarda. “Quan arribi arrasaré el buffet lliure!”, diu en Jordi eufòric. Els carrers estan a vessar, ja que és l’hora punta,centenars
de
famílies visiten la ciutat a la nit, sigui per sopar o
passejar.
La
temperatura acompanya
a
sortir
perquè no fa gens de fred. Les professores que acompanyen a aquest grup
d’adolescents
estan molt contentes, ja que tot està anant com esperaven. “Els alumnes segueixen les nostres indicacions i esperem que continuïn així.” Els hi queden pocs metres per arribar al restaurant. El local espera que aquest grup quedi satisfet amb el menjar i, recarreguin energies, per seguir visitant la ciutat.
Paula Garcia Mach 3rB
LES ARENES Són les 2 de la tarda i els alumnes de l'IES Sant Feliu, estan a les Arenes per menjar alguna cosa i per fer un volt després de veure l’exposició HUMAN BODIES.
Les professores estan molt nervioses perquè no saben si els nens els passarà alguna cosa, ja que això de deixar-los sols donant una volta per un centre comercial no ho havien fet mai, ja que sempre estan a classe i els tenen més controlats. La Meritxell repeteix una altra vegada "a les 4 en punt en el lloc de trobada, que us hem de comptar i hem de marxar al Parlament, i si no sou puntuals no us deixarem més temps lliure".
A tres quarts de quatre,els nens comencen a venir en grups i seuen a parlar, a cantar i a jugar a jocs de mans. Són les 4 en punt i diu la Núria Lladó "poseu vos en grups del metro per poder comptar-vos millor". Tots els nens s'aixen del terra i se'n van amb la professora que els acompanya a l'hora d'anar en metro. "Molt bé nois!, ho hem aconseguit "diuen les professores somrient.
Hawa Saidykhan 3r ESO C
MENJAR BO I ABUNDANT ÉS IMPOSSIBLE El dia 5 de febrer, els alumnes de 3r d’ESO vam anar a Barcelona. Ens vam allotjar a l’alberg anomenat Mare de Déu de Montserrat, vam esmorzar i dinar allí el segon dia d'estança a l’alberg. També sopàrem a un bufet lliure en algun lloc de Barcelona, no gaire lluny del Palau de la Música. Només entrar al bufet, observàrem una taula amb una gran varietat de verdura, alguns companys van exclamar: -Quin fàstic, verdura! I d’altres, jo inclòs, ens vam sentir estafats, exclamàrem: Com només hi hagi verdura en aquest bufet… Em tornaré boig! Per sort, hi havia una altra taula al final del restaurant. En Jordi, un alumne, va declarar: Quin ensurt! Gràcies a Déu… Hi havia pizza, era bona però, de cop i volta, ja havia desaparegut tota, em vaig sentir trist i estafat, un altre cop. Per sort, anaven afegint més safates. L’esmorzar a l’alberg va estar bé, bé, només els croissants, perquè el suc…
Aquell mateix dia estàvem rebentats, esperàvem un bon dinar, però a molts els va desagradar, com a en Jordi, que declarà: -Quina m*rda de dinar! A mi, no em va desagradar tant com m’esperava. En conclusió, els menjars no eren de gaire bona qualitat. Entenem que preparar un menjar abundant i de bona qualitat no sempre és fàcil. Per això, els alumnes porten sempre els seus propis aperitius per precaució o, directament, passen gana. Èric Vargas Riera 3rA
ATURATS A BARCELONA Eren les 15.35 de la tarda quan vam abandonar aquell alberg. No era un alberg gaire modern però no s'hi estava malament. Una nit en aquell edifici et feia pensar que eres un presoner. Les habitacions i els lavabos eren com els de la presó. Però repeteixo, no s'hi estava malament. L'autocar ens esperava al darrere de l'alberg. Durant el camí només se sentia la fressa que feien les maletes i els crits dels escolars. Els carrers de Barcelona no són gens estrets, al contrari, són ben amples. Però el camí que hi havia darrere de l'alberg era massa estret. Els cotxes aparcats als costats ja feien difícil el camí, però aquell no era cap problema greu. Al final de l'estret carrer hi havia aparcat un petit cotxe blanc que impedia fer al conductor un folgat gir cap a la dreta. Després de diversos intents, tots fallits, el conductor va trucar a la policia i a la grua. L'arribada de la policia va despertar el nerviosisme i la impaciència a l'autobús. -Perquè no arrenca?- se sentia des del fons del vehicle. -Maria, seu!- cridava l'Anna. A mi, no m'afectava gens arribar més tard a casa. M'entretenia escoltant la gent i mirant la feina del policies. Tot semblava una pel·lícula d'acció. Els agents buscaven el propietari del cotxe mentre que la grua se’l emportava. Fins i tot hi havia gent mirant. Al cap d’uns minuts el camí era lliure i ja tornàvem cap a casa, però el trajecte era del tot segur? Natàlia Ciz – 3r B
UNA NIT CANSADA PERÒ ESTRELLADA Cada vegada que feia un pas endavant, em penedia d’haver decidit assistir a aquesta sortida. Els ulls se’m tancaven sols de la son que tenia i notava les meves cames molt febles. Però en arribar a dalt de tot del mirador i, amb els ulls mig tancats, veure la ciutat de Barcelona tota il·luminada de nit, els vaig obrir de cop. Era com un somni, des d’allà es veia com la gran ciutat semblava que tingués vida propia, plena d’edificis i carrers ben organitzats i alineats. “Que bonic! És increíble!” com era d’esperar, jo no era l’única que estava impressionada; la Laia també tenia la boca oberta. Ens vam quedar allà dalt una bona estona, xerrant tots plegats. Se’m va fer molt ràpid tot, no me’n vaig adonar fins que ja estàvem tornant cap a l’alberg, tots queixant-nos del fet de que haguéssim d’anar-hi caminant. Estàvem molt cansats tots, però no lo suficient perquè se’ns oblidi l’aniversari d’en Jordi, ¿La raó? És una de les millors persones que existeixen en aquest món, que sempre ajuda a la gent que ho necessita. Tots pendents del rellotge, esperant que toquin les dotze, baixàvem del mirador caminant quan van tocar les dotze. I ens vam posar a cantar-li els per molts anys en mig del carrer, les mestres ens demanaven silenci, però nosaltres no cedíem, no volíem. I, finalment vàrem arribar a l’alberg, corrents ja que tothom tenia ganes de que comencés la festa.
Nisrin El Onsri – 3r A