Issuu on Google+

PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA: Els fantasmes del Lacrima Coeli a càrrec de Pilar Puchades

Bona vesprada a totes i a tots! Per començar voldria agrair el Casal Jaume I d’Elx per la bona acollida de la proposta, per deixar-nos el local i facilitar-nos les coses, i gràcies per la gran tasca normalitzadora que porteu a terme per aquestes latituds, també els meus compliments a la societat El Tempir per ajudar-nos a fer difusió de l’acte, a l’AVL perquè subvenciona part d’aquesta activitat i, per descomptat, gràcies Francesc per ser aquesta vesprada aquí a Elx on em consta que molta gent t’esperava en caneletes. Centrant-nos ja en el motiu que ens ha reunit hui ací: Francesc Mompó i la seua obra literària, primer farem una semblança de l’autor i després ens centrarem en l’obra, més concretament en la seua última novel·la publicada El fantasmes del Lacrima Coeli. Francesc Mompó i Valls va nàixer a l’Olleria (la Vall d’Albaida), encara al cor de les comarques centrals valencianes estudià batxillerat i en acabant es traslladà a València on es graduà en Psicologia. És llicencià en Filosofia i Ciències de l’Educació, i més endavant obtingué la titulació de Professor de Valencià; ocupació

1


que desenvolupa en l’actualitat en un centre de Burjassot (l’Horta). També ha participat en la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià com a professor, corrector i responsable d’aula; ha estat professor dels cursos del Pla de Formació Lingüisticotècnica en Valencià del professorat no universitari. Aquesta faceta docent ha afavorit que Mompó haja participat com a coautor de llibres de text orientats a l’ESO. Pel que fa a les seues publicacions literàries cal destacar en poesia un parell de poemaris, ambdós amb premi, l’un de 1994 Viàtic marí, Premi la Forest d’Arana, i l’altre de 2010 De la fusta a l’aigua, Premi de Poesia Josep Maria Ribelles de Puçol. Les creacions en prosa són les més nombroses i la trilogia composta per les obres Els ulls del llac, L’ull de Zeus i Terra de déus les més conegudes i amb gran nombre de seguidors a Elx. Tampoc no es queden enrere L’elegit, Els greixets, Amable que es feu amb el VII Premi Ciutat de Torrent, Uendos i Camí d’amor que obtingué el Premi Benvingut Oliver de Catarroja 2008 i el prestigiós Premi Samaruc 2010. L’últim any també assajà, juntament amb Mercè Climent, la literatura a quatre mans amb l’obra Somiant amb Aleixa i s’ha de dir que van fer una provatura excel·lent, el resultat ho diu tot van ser guardonats amb el XVII Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida. A banda de la seua trajectòria com a professional de la ploma, m’agradaria destacar el Francesc Mompó activista cultural: participació en revistes com Arana, Tendur o On brama la tonyina, en el periòdic digital L’informatiu, en tertúlies literàries, en recitals

2


poètics, els dinars literaris, les trobades... Només cal fer un passeig pel seu blog Uendos, greixets i maremortes per veure de què us parle; per cert l’esmentat blog en 2010 obtingué el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians (AELC) en la modalitat de Difusió de la Literatura Catalana al País Valencià. I després d’aquesta aproximació a l’autor, parlem de l’última novel·la publicada a la col·lecció “Esplai” d’Edicions del Bullent: El fantasmes del Lacrima Coeli. La primera vegada que vaig llegir l’obra us he de dir que ho vaig passar molt i molt divertit. Es tracta d’una història d’humor on alumnes (reals i imaginaris), professors i fantasmes conviuen en un centre educatiu de solera, els primers fan isetes tothora, els altres tracten de portar-les com poden i els últims hi col·laboren mentre miren de descansar en pau d’una vegada. Per aconseguir el descans definitiu necessitaran posseir un professor i fer que aquest engresque un grup d’alumnes a furtar de l’església de Santa Rita la relíquia del dit del pare Celestí que els obrirà les portes del cel. Les rialles però serà millor que les experimenteu en primera persona i jo us comentaré tot seguit els valors que podem explotar amb aquesta novel·la. El primer que transmet és una gran passió per la poesia i ho fa mitjançant el fantasma Ofèlia que adés era professora de literatura: Pere March, Ausiàs March, André Breton, Baudelaire, Isidore Ducasse, Joan Salvat-Papasseit són ben presents i com a mostra, un botó:

3


Així és que es tirava les hores mortes davant dels volums rellegint i reflexionant mil vegades sobre les mateixes lectures. Lectures que n’eren bastant, però mai tantes com el fanstasma d’Ofèlia desitjava. En aquesta ocasió estava capbussada en Une charogne, un poema de Les fleurs du mal de Charles Pierre Baudelaire. (p. 50-51)

Altre punt d’interés és el gran nombre de referents pictòrics, tant clàssics com avantguardistes: Miquel Àngel, Botticceli, el Bosco, Velázquez o Picasso i Dalí que es palesen al text gràcies al do del divertidíssim fantasma Miquel que pot convertir-se en personatge de quadre: El fantasma de Miquel [...] s’assegué a terra i diposità el front sobre el genoll esquerre i fixà la mirada en unes aigües ocres, com tot ell, en què s’hi havia posat i que ja havien començat a engolir-se-li el cul i els peus. Al costat, d’un os blau, un mà li representava la mateixa figura, on el cap era un ou d’on naixia una flor. Tot envoltat per un paisatge surrealista ple de símbols. Havia pres la forma de La metamorfosi de Narcís de la pintura de Dalí. (p. 158)

Tampoc no se’ns poden passar per alt les descripcions de diferents situacions habituals entre docents que ens acosten a entendre el funcionament d’un centre educatiu (sala de professors, expedients disciplinaris, guàrdies de pati, grups de professors dins d’un mateix claustre) o les crítiques al sistema educatiu tan variable com l’estabilitat del govern. Havia sonat la sirena de l’esbarjo i la sala de professors esdevingué un lloc d’anada i tornada com si fóra un apetita sala d’espera d’aeroport. Els

4


uns entraven, deixaven llibres i carpetes, mamprenien esmorzars i eixien cap a la cafeteria; d’altres entraven llampants i, quasi sense saludar, deien que els tocava vigilar el pati i se n’anaven com havien entrat, plens de presses. Alguns, senzillament, descarregaven els estris de l’última classe i s’asseien a pegar un mosset. Les converses giraven quasi que inevitablement al voltant dels alumnes. (p. 40)

Una altra qüestió de gran interés és el llenguatge, qualsevol lectura de Francesc resulta enriquidora i El fantasmes del Lacrima Coeli no ho ha estat menys. Sintaxi ben acordada i semàntica acurada i ben treballada són garants d’un resultat impecable. Enhorabona!

I ara escoltem Francesc Mompó.

Casal Jaume I d’Elx 17 de març de 2011

5


Els fantasmes del Lacrima Coeli, per Pilar Puchades