M'ho expliques? by mercè canals

Cap de nosaltres no sabia llegir, però no ens importava perquè llegir no servia per córrer, ni per jugar, ni per calmar el nostre padrastre quan anava begut. No servia per a fer passar el fred, ni la gana, ni tan sols l’enyorament de la casa d’Esporles.

Llegir no servia per a res...

M’ho expliques? Com van viure els nostres avis. Alumnes de llengua i literatura catalanes de 2n d’ESO de l’IES Lluís Companys

M’ho expliques....?

En aquell moment vaig desitjar saber llegir, ser capaç de destriar el misteri de tantes lletres que devien explicar, potser, el secret d’aquell bosc... M’agradava molt la llengua, la trobava com un joc, però el meu gran descobriment seria la lectura. Era un miracle que totes aquelles lletres que fins ara només eren un jeroglífic, uns puntets dispersos sense cap sentit, es transformessin en històries que entenia. Els llibres em van fer descobrir altres mons. Assegut en una butaca o estirat dins el llit podia viure històries fantàstiques, vides increïbles, podia viatjar a països que no sabia ni que existien, a ciutats que ignorava. Llegir és com entrar en la vida d’altres persones i jo tenia una curiositat insaciable. Isabel Olesti, La muntanya dels secrets

M’ho expliques....?

Hola, sóc la Lucia Moya. Tinc catorze anys. M’agrada anar a la platja, estar amb els amics i veure la TV. Em considero simpàtica, agradable i a vegades tossuda. L’anècdota que he fet es basa en la vida de la meva àvia. Ella, actualment, viu a Almería, lloc on li van passar els fets, l’any 1939. Vaig haver de trucar-li per telèfon perquè m’expliqués alguna cosa de la seva infància en la postguerra.

SI NO ETS FRANQUISTA… Quan la meva àvia va néixer, que va ser l’any que va acabar la guerra el 1339, al seu pare el van ficar a la presó per ser republicà. El van condemnar a 6 anys empresonat. La mare de la meva àvia no podia tirar endavant amb els deu fills que tenia. Llavors va enviar-los a tots a treballar recollint hortalisses als horts. Aleshores, en comptes de rebre un sou, rebien les hortalisses que aquell dia agafaven. La meva àvia només anava amb el seu germà gran amb una cistella al costat per anar-hi posant les verdures, ja que ella tenia tan sols tres anys. Mentrestant, la mare s’ocupava de portar la casa i treballar en una pastisseria per portar un sou amb diners com feien quasi totes les mares de famílies republicanes. Ella sentia que els seus fills no estaven còmodes, que estaven cansats, famolencs i decebuts com uns animalets abandonats. El que no sabia era que a ells no els importava, perquè ells volien ajudar la seva mare. Al cap d’uns anys, la meva àvia va passar de portar la cistella a recollir les hortalisses, i cada cop la cosa anava millorant, alguns dels seus germans es van arribar a casar i ja eren menys en casa. Finalment, el meu besavi va sortir de la presó. Però d’aquella experiència es va emportar una malaltia, la tuberculosi. Des d’aquell moment va quedar paralític en el llit, sense moure’s. Decebut i rabiós havia de veure com alguns dels seus fills treballaven sense poder viure la vida com si encara fossin petits. La meva àvia es va casar, però encara vivia amb els seus pares, perquè havia de portar la casa endavant, ja que el seu pare no podia i la seva mare ja es feia gran. Si el seu pare no hagués estat republicà, no haurien viscut aquella situació de vida. Però, Isabel, la meva àvia esta molt satisfeta i orgullosa dels seus pares que en pau descansin.

M’ho expliques....?

Hola em dic Natalia Garcia i sóc una noia alegre i simpàtica. M’agrada que la meva àvia m’expliqui històries seves i posar-me a la seva pell Ara descriuré una mica a la meva àvia que m’ha explicat les seves anècdotes que van ser a Albacete i a Barcelona als 1930 fins que va acabar la guerra. La meva àvia és una persona ja gran d’uns 80 anys, ha tingut tres fills, un d’ells la meva mare.

ANYS PLENS D’HISTÒRIES La meva àvia, quan tenia set anys, ho va passar molt malament perquè el seu pare va morir a la gerra i ella l’estimava moltíssim. Més endavant la meva àvia amb les seves germanes i la seva mare van anar a viure a casa dels seus avis. Anys després la meva àvia se’n va anar a treballar a Barcelona. I els primers anys van ser durs perquè era l’ època de la postguerra, hi havia molta escassetat d’aliments i de tot en general. Moltes malalties que ara es curen, en aquell temps,

provocaven moltes morts. Durant aquell

temps a Barcelona la meva àvia va conèixer el meu avi. Aquesta història d’amor tan bonica com el sol quan surt de l’horitzó va fer que els temps dolents fossin més dolços. La meva àvia veia molts vaixells que portaven nens de tota Espanya que havien perdut les seves famílies i els portaven a altres països. Eren temps difícils, plens d’històries que han quedat a la memòria de molta gent.

M’ho expliques....?

Em dic Andrea Martín García, tinc tretze anys i m’encanta la natació, llegir novel·les policíaques i sobretot anar al Càmping. Aquesta història me la va explicar la meva mare, qui té gairebé les mateixes aficions que jo. Aquesta anècdota va passar l’any 1936 en un poble molt petit de Cuenca, anomenat Osa de la Vega.

En Manuel i la seva bici Mira filla, fa molt de temps al meu avi li va tocar viure una època molt difícil on hi havia dos bàndols: els republicans i els feixistes, i sovint les famílies quedaven dividides. Passaven moltes penúries. El teu besavi Manuel, que en aquell moment era molt jove, com molts altres pares, patien dificultats per donar de menjar a les seves famílies i van haver d’enginyar-ser-les com podien. Ell tenia una bici molt antiga i vella, però la cuidava molt bé perquè era el seu mitjà de transport. La va pintar de diferents tons de verd com les herbes i arbustos de la muntanya. Va aconseguir filferro molt fi que doblegava fins aconseguir dos llaços corredissos semblants als d’una forca a cada extrem, d’aquests en feia deu o més. A la matinada, quan encara era fosc, es vestia amb robes amb els mateixos colors de la seva bici i després, agafava el filferro i se n’anava fins a la muntanya. Aleshores, amagava la bici entre els arbustos més grans i tot seguit, caminava fins al lloc on ell sabia que els conills sortien a menjar. Agafava un dels filferros i per un extrem el ficava a un manat d’herba i llavors, estirava del nus corredís fins que quedava ben fixat, l’altre extrem del filferro quedava obert. D’aquesta manera, quan el conill passava per allà el cap quedava ficat al forat del filferro i en estirar-lo, el conill quedava pres. Continuava posant tots els filferros i quan els havia posat tots tornava a casa. Al dia següent, anava a la muntanya a veure si havia tingut sort, perquè no sempre hi havia conills atrapats, però a vegades n’agafava fins a tres i tornava a casa molt content, no només perquè serien el seu menjar sino perquè també els canviava per altres tipus d’aliments o coses que eren necessàries com ous, pa, llet...

M’ho expliques....?

A partir d’aquest moment, aquesta va ser la seva activitat diària, sabia que s’arriscava, ja que ell era republicà i la guàrdia civil (els grisos) el perseguien i un dia, quan anava amb la bici cap a la muntanya, va veure que el seguien i el meu avi, molt poruc, va haver de llançar-se de cop a l’herba i gràcies als colors de la bici i la roba que portava es va camuflar amb el medi, i els grisos van passar de llarg. El meu avi, molt content, va tornar a casa. Em va dir que aquell va ser el dia en el que va passar més por de tota la seva vida.

M’ho expliques....?

L’anècdota trista Hola em dic Tania Moreno sóc divertida i tímida. Tinc 13 anys ,m’agrada fer acrobàcies i que la gent em faci cas. Tinc els ulls de color marró, el cabell pel-roig, sóc prima, porto sempre texans i samarreta de màniga curta amb una jaqueta. Aquesta anècdota me l’ha explicat el meu avi que te 76 anys, es una persona divertida i amable. Això va passar a la guerra i el meu avi estava a Alemanya i després va venir cap a Barcelona.

En primer lloc vull dir que el meu avi va néixer el setze d’abril del mil nou-cents vint-icinc. Llavors ara té 76 anys. La seva infància no va ser gaire bona, va passar tota la guerra i en la guerra es passava fam. La seva mare va quedar viuda però els feixistes van matar el seu pare del qual gairebé no es recorda. I a part d'això el meu avi tenia 4 anys. La seva mare viuda tenia al seu càrrec els seus pares o sigui els seus avis i el meu avi. El meu avi anava a una escola de monges, tots els dies els feien resar li feien vestir-se de color negre i anaven molt lletjos. L'escola tenia un pati on solien jugar a pilota o a indis i germans. Al carrer jugava al “Ceruelo” que era un cèrcol de metall que feien rodar amb un una vareta de ferro. També, jugava al “Bueh”: era un os de la cama de l'anyell que es tirava i segons la posició que quedés feies una cosa o una altra; també l’os de l’anell estava folrat de llaunes de sardines Extrems Hmarro de les conserves. A continuació als 8 anys el meu avi va fer la comunió i el seu oncle li va regalar un vestit amb els pantalons bombatxos. Una monada, imagina-te’l. I també una camisa blava. Una de les altres coses que li van regalar va ser canviar d'escola a una de capellans. Els capellans, quan et portaves malament ,et posaven les mans al costat estirades como dos pals, i la punta dels

M’ho expliques....?

dits cap amunt i després et pegaven amb el regle. Una vegada al meu avi primer li van agafar l’orella i a continuació li van fer sang. Ell m’ha dit que ho va passar molt malament. La roba que tenien no era molt acolorida era blava, blanca, negra, gris i verda. També hi havia cinema diu el meu avi però no hi havia diners, no podien anar-hi .I les festes les passava al carrer jugant a fet i amagar, no com ara. El meu avi diu que aquella època era com un cigró dintre d’un pot. Resumint, la infància del meu avi no va anar gaire bé. I diu que la vida era com el maltractament a un animal.

M’ho expliques....?

Hola, em dic Zoel Hernández López. Sóc xerraire i m’agrada escoltar històries que m’expliquen d’un estil de vida diferent i posar-me al seu lloc. Aquesta anècdota és de la meva àvia materna, que es diu Remedios Ávila. Ella és una dóna molt forta, però a la vegada sempre és molt afectuosa. També és una persona digna d’admirar. Aquesta història va passar a Pinos Puente, a Granada, quan es va acabar la Guerra Civil, és a dir, a la post guerra.

LA PRIMERA FEINA DE L’ÀVIA Després de la Guerra Civil Espanyola, és a dir a la post guerra la majoria de la gent era pobra, per exemple la família de la meva àvia Remedios. Aleshores, la meva àvia no va poder estudiar una carrera perquè no tenien diners, això la va posar una mica trista perquè veia que no podria tenir un futur molt bo encara que era una cosa normal a l’època, i va haver de posar-se a treballar amb quinze anys. A partir d’aquell moment treballaria en una casa d’una família rica. La família era molt amable, estava molt contenta i, per això, es comportaven molt bé amb ella. Aquest és el motiu pel qual la meva àvia se sentia a gust, estimada i atesa encara que estigués allà perquè treballava. Gràcies a aquesta família la meva àvia no va passar gana ja que sempre li donaven menjar com a una filla i, cada cop que es quedaven sense menjar a casa dels seus pares, li treia a la família el que necessités per a no patir fam. Al cap dels anys, quan la meva àvia va casarse i va tenir fills, la dona de la casa li regalava la roba que ja havien utilitzat les seves filles perquè la meva mare i les meves tietes tinguessin prou roba. Més endavant la meva àvia va haver de deixar la feina perquè necessitava tenir cura dels seus fills, es va sentir una mica trista perquè ja havia estat molt de temps amb aquella família però a la vegada feliç i entusiasmada perquè passaria més temps amb els seus fills.

M’ho expliques....?

Em dic Morwena Caballero, tinc tretze anys i sóc una nena molt vergonyosa, divertida i una mica tafanera. M’agrada estar amb els amics, jugar amb la meva gossa i anar a la piscina, però no m’agrada estudiar, però ho faig perquè sí que m’agrada treure bones notes. La persona que vaig entrevistar va ser el meu avi Jose, actualment de 60 anys. És molt divertit, li agrada la pesca i és una mica cridaner. La història va passar a l’Hospitalet de Llobregat a l’any 1956.

El meu avi i les seves bogeries

El meu avi quan tenia sis anys, a l’Hospitalet de Llobregat, hi havia uns blocs de pisos, els quals eren molt petits. Era l’any 1956, quan la seva mare va començar a treballar moltes més hores de les que feia abans, llavors el meu avi i els seus germans s’havien de quedar amb la veïna que vivia a uns dels pisos. Una tarda, aquesta veïna que es deia Montse va baixar a comprar el pa i va deixar uns moments sols el meu avi i els seus germans, que eren molt entremaliats, i van decidir buscar per aquell pis que semblava una capsa de sabates de tan petit que era. Al cap d’uns moments, van trobar un armari ple de begudes i el meu avi va decidir tafanejar. Va tafanejar tant que les ampolles van caure sobre la catifa aspra. Al cap d’uns minuts, va pujar la Montse i es va trobar el meu avi estirat al terra envoltat d’un bassal d’un líquid de color vermell com la sang, i es va espantar ja que pensava que havia caigut i s’havia donat un cop al cap. De seguida, va veure que el meu avi estava fent uns gestos molt estranys i va veure que estava xuclant el suc, amb gust de caramel per cert, perquè així creia que no es notaria tant la taca. La Montse, morta de por, va dir que ja no volia quedar-se amb ells ja que eren uns entremaliats i no paraven mai quiets.

M’ho expliques....?

Em dic Yanira, visc a Ripollet una vila propera a Barcelona. Sóc una noia alta ,tinc 14 anys , els ulls marrons i els cabells de color castany . Sóc una noia riallera ,simpàtica i alegre. M’agrada molt patinar amb “ l’skate” per diferents llocs on vaig amb els meus amics a patinar. També m’agrada el futbol. Fa uns mesos que no jugo perquè fa poc em van detectar principis d’asma. La meva àvia es diu JoseFina, és una dona baixeta, amb els cabells rossos i porta sempre unes ulleres. La meva àvia parla molt bé el Català , ja que es va criar a Barcelona. Li agrada moltíssim veure les novel.les que emeten a la televisió al migdia .També us he de dir que és una persona que no aguanta que res estigui desordenat o malfet. Això que explica la meva anècdota va ser quan ella tenia 13 o 14 anys, que era quan vivia a Barcelona.

LA VIDA ABANS ERA DIFERENT La meva àvia em va explicar l’altre dia que els seus pares procedien de Múrcia . Quan eren petits van venir a viure a Catalunya. El motiu no me l’ha explicat. Ells eren vuit germans en una casa i s’ho muntaven com podien, però al cap i ala fi tota la família era feliç. El seu pare era lampista i la seva mare estava tot el dia a casa seva , fent feina i tot això. Els seus germans i ella anaven a un col·legi de monges on hi anava gent amb diners però ells van entrar gratuïtament. Els del col·legi aquell també ajudaven ,com avui en dia que hi ha escoles que recapten menjar i donen a les famílies més necessitades, cartrons de llet per exemple. També fa temps em va contar que hi tenia una col·lecció de cromos que si aconseguia tota la Col·lecció li regalaven uns patins professionals, perquè a ella li agradava molt el patinatge artístic o que també els seus pares no la van deixar anar amb tacons fins al 16 anys, la raó era perquè a partir del 16 o així la gent, sobretot les noies, maduren molt i així semblaria ja una dona abans que una nena.

M’ho expliques....?

Soc la Marina Cantos Jimenez ,tinc catorze anys i visc a Ripollet. Físicament soc bastant baixeta ,tinc el cabell llarg i fosc igual que els meus ulls. Sóc una persona alegre, però molt sensible . M’agrada molt ajudar la gent. Sóc bastant cabuda i m’enfado amb molta facilitat. M’agrada molt anar de compres i escoltar música. La meva àvia es diu Gracia , té 63 anys i també viu a Ripollet. Físicament també es baixeta com jo. És molt simpàtica i alegre.

UNA PART DE LA VIDA DE LA MEVA ÀVIA La meva àvia sempre havia viscut a Sevilla fins l’any 58.Més tard, quan ella tenia 21 anys, va venir a viure Barcelona bastant il·lusionada , la va portar la seva àvia. Va començar a servir a casa d’una família però convivia , dormia ,menjava allà, com si fos la seva casa. Va estar tres anys amb aquesta família que era molt amable. El seu promès vivia a Sevilla, però va venir amb la meva àvia a Barcelona i va començar a treballar al camp . Durant l’any 64 es van casar per l’església, ella estava feliç , però no van poder venir ni els pares de la meva àvia ni del meu avi. Poc temps després de començar a viure junts en un pis de lloguer tres anys van tenir a la seva primera filla l’any 63. Al mateix any van començar a viure en pis propi a Barcelona .Per acabar van tenir dos fills més, que van néixer l’any 68 i l’any 69.Ha estat casada 44 anys i ara té la companyia dels seus fills i dels seus néts.

M’ho expliques....?

Jo sóc l’Aarón tinc tretze anys i m’agrada fer esport sobretot jugar a bàsquet amb els amic i a futbol, sóc alt, els cabells els tinc mitjanament marrons d’un marró fosc, el ulls els tinc marrons, m’agrada vestir amb roba gran i bambes altes porto una arracada i un collaret amb una ferradura. Ara us explicaré la història del meu avi patern. És Es deia Fidel González i va ser per a mi com si fos el meu pare. La història no sé molt bé on passa però passa a Rússia fa setanta anys.

GUERRES EN QUÈ VA PARTICIPAR EL MEU AVI El meu avi era un home jove i fort, alt, amb els ulls verds, pèl castany i llarg tenia una molt bona forma física. Va tenir tretze fills i el meu pare va ser el m petit. Va començar a fer el servei militar voluntari fa més o menys set dècades . Al fer aquesta instrucció el van obligar a anar a la Guerra Civil Espanyola. Anys més tard el van obligar a lluitar en la Segona Guerra Mundial al costat de Hitller. Va rebre tres impactes de bala un al pit, un altre a la cama i l’altre a l’espatlla. Un matí van despertar atrapats per la neu a Rússia com gats a l’aigua. Es van haver de retirar.

Desgraciadament el meu avi va morir fa uns quatre o cinc anys però li van donar medalles al mèrit i per a mi és el millor avi del món.

M’ho expliques....?

Hola, Em dic Noelia Cañas i sóc riallera, xerraire, divertida i sempre que puc ajudo les persones. M’agrada molt ballar, somriure i que la gent m’expliqui coses. Aquesta anècdota és del tiet de la meva àvia. Com la meva àvia no ha viscut la postguerra em va explicar una anècdota del seu tiet Ignacio, que jo mai vaig conèixer. Aquesta història va passar a Galícia en un poblet de Vigo. Després de la guerra o sigui a la postguerra.

La sort de l‘oncle ignacio La meva àvia no ha viscut a la postguerra, però em va explicar una anècdota del seu oncle Ignacio En la postguerra, si els falangistes s’adonaven de que algú pensava diferent que Franco l’agafava i els tancaven com ovelles, els tractava com a gossos i els afusellaven. L’oncle Ignacio pensava diferent, i els falangistes se’n van adonar. Un dia, els falangista van anar a casa seva i el van agafar per afusellar-lo, ell estava aterrat i la seva dona estava molt trista, plorant com una magdalena. Finalment, no saben com, el van alliberar, i va arribar sa i estalvi a casa seva. Quan va arribar es va sentir molt alegre i com si hagués tornat a néixer.

M’ho expliques....?

Hola m’agradaria presentar-me, em dic Hillary i tinc 13 anys. Aquest treball el fem perquè acabem de llegir un capítol del llibre La muntanya dels secrets que tracta sobre el tema de la post guerra i vam tenir curiositat, aleshores hem fet una recerca de anècdotes dels avis. La meva anècdota és d’una àvia que viu al meu bloc de pis i vaig anar a casa seva a recercar informació. Es diu Maria, és bastant vella ja, xerraire i aquests fets han succeït aquí a Catalunya.

Anècdota de la Maria nostres avisnostres avis

En aquella època no podíem anar al col·legi perquè els meus pares no em podien pagar els llibre ni la matrícula. En aquell moment tenia 13 anys, amb aquesta edat em vaig posar a treballar en les fàbriques amb un grup d’amigues amagades pel fet de ser menors d’edat. Quan arribàvem a casa es lamentaven pel que estàvem passant les seves filles i fills, per no poder alimentar-nos en l’any 42. Per començar quan sortia al carrer hi havia baralles on queia sang humana, això semblava un camp de concentració on no et permetien fer res ni deixar-te lliure i quan sortia al carrer era horrorós. Fins i tot fèiem intercanvis entre nosaltres , és a dir, jo et dono una pinya per una ampolla i d’oli. Durant tots aquests fets ho vaig passar més malament quan va posar-se malalt el meu pare dels ensurts, que li provocaven els polítics, quan portaven gent a matar. Quan ens refugiàvem a casa escoltàvem bombardeigs, però a casa meva no volíem saber res de política perquè treballàvem de forma humil i per això vull pau, menjar i tranquil·litat al món. Per acabar no em vull en recordar de més perquè m’entristeix! La meva infantesa va ser molt dura.

M’ho expliques....?

Hola en dic Nuria, sóc bastant xafardera però per les històries antigues encara m’agraden més perquè són temps que jo no conec i sempre m’agrada saber com es vivia abans La meva àvia va ser molt forta en suportar això perquè va veure en tot moment la mort del seu germà i al cap d’uns anys va morir el seu pare, és a dir, el meu besavi.

És dur veure morir un germà A la família de la meva àvia sempre han estat feliços fins que va haver-hi un gran problema: Eren tres germans: la meva àvia, el seu germà Emilio i un altre germà anomenat Miquel. Vivien amb els meus besavis ( els seus pares) en una casa on hi havia un jardí molt gran, però al costat hi passava el tren, que en aquella època anaven amb carbó. Per aquesta via hi creuava un caminet per on antigament hi passaven els cotxes antics, era un perill! Una tarda la meva àvia va sortir a jugar amb l’Emilio, quan de cop un cotxe va creuar la via del tren sense mirar ni res i el tren se’l va endur per davant. La roda del cotxe que en aquells temps eren de ferro va anar a parar a l’esquena de l’Emilio i li va fer un tall de dalt a baix no gaire profund, però amb el ferro oxidat i sense les vacunes d’avui en dies es va morir!

M’ho expliques....?

Hola, em dic Xavi Santos. M’agrada jugar a basquet i fer acrobàcies tots els dies i a totes hores. El que també m’agrada també jugar amb el meu iphone. Aquesta anècdota és de la meva mare Isabel Funes, que va néixer al 1969 a Córdoba. Aquesta història li va passar quan tenia només 10 anys, li va passar al sortir del seu col·legi C.E.I.P Ginesta.

POR ALS GOSSOS La meva mare Isabel Funes que va néixer al 1969. Quan tenia 10 anys, anava a una escola que es deia Ginesta tenia moltes amigues, cada dia anaven a jugar a la corda o amb les xapes...(jocs antics sense gens de tecnologia) Entrava al col·legi de 9 a 12 i quan acabava s’ha anava a jugar amb els amics. A la meva mare li feien molta por els animals, els que més les serps. Un dia es va llevar al matí es va preparar la motxilla de l'escola, després va esmorzar un entrepà i se’n va a anar cap a l'escola. Era un divendres que estaven tots els alumnes molt cansats i avorrits com ara. Era un dia que li tocaven assignatures pesades com: matemàtiques i geografia. Quan va acabar les classes se’n va anar cap a casa ràpid perquè després havia quedat amb els amics. Finalment quan va sortir hi havia un gos, era un chiguagua del dolents i rabiosos. La meva mare li feia tanta por que va sortir corrent como si hagués foc en l'escola, el cas és que la meva mare és va caure i allà es va morir de por. Al cap d'una estona el gos va marxar i no li va fer res com si ell també tingués por. Quan va arribar a casa ho va dir a la meva àvia, li va preguntar que si sabia de qui era el gos aquest però no ho sabia. Exactament, la meva mare mai més s'ha apropat a un gos.

M’ho expliques....? Em dic Miriam R. Lloret, sóc amable, simpàtica i bona amiga crec que sóc molt sensible sobretot amb pel·lícules romàntiques. M’agrada escoltar musica i passar l’estona amb la meva gosa i els meus amics. També m’agrada estar al Facebook.

La meva àvia es diu Maria Jiménez, és molt guapa, amable i bona mare i àvia. Li agraden molt les telenovel·les i estar amb la família. També li agrada molt cuinar i quan cuina fa molt menjar.

Un dia la meva àvia Maria anava amb la seva germana i una amiga de la seva germana. Ella tenia 8 anys i la seva germana i l’amiga en tenien 12. Anaven caminant per un bosc amb molts arbres, arbres alts com gratacels. La meva àvia era petita se n’havien anat a jugar a un parc, un parc molt gran i amb molts nens. Al parc s’ho va passar “super” bé amb la seva germana i la amiga de la seva germana. Van jugar amb nines, al pilla-pilla a les bales ...Quan ja havien de tornar a casa a la tarda van decidir tornar cap a casa per un camí més curt, però havien de trepitjar un riu. El riu s’havia de trepitjar per damunt unes pedres si no volies mullar-te. La meva avia, la Maria com que era petita no li arribaven les cames d’una pedra a una altra, llavors la seva germana i l’amiga de la seva germana van agafar-la de les mans perquè no caigués al riu. Quan es pensaven que la Maria ja era a la pedra la van deixar anar i va caure al riu però encara no havia posat els peus a la pedra. Es van quedar una estona de cara al poc sol que ja quedava perquè la Maria s’eixugués. Van arribar a casa quasi a la nit i encara estava mullada la Maria, la seva mare va esbroncar a la seva germana i a l’amiga de la seva germana ja que per culpa seva havia caigut al riu.

M’ho expliques....?

Hola em dic Laia Vilasaró, m’agrada escoltar música i xarrar i crec que sóc una persona amable. Tinc una estatura mitja, tinc el cabell curt, els ulls marrons. Aquesta anècdota tracta sobre el meu avi i la meva àvia és una anècdota molt graciosa i bonica. Va passar fa 63 anys quan el meu avi i la meva àvia tenien 18 anys. En un turonet, un dia d’estiu. La meva avi té un caràcter molt dolç i és amable i simpàtica.

Una anècdota graciosa del meu avi Un dia d’estiu, al matí, el meu avi, que tenia un caràcter molt bromista, i la meva àvia se’n van anar a fer una volta i van trobar un turonet petit, feia molta calor. El meu avi i la meva àvia van parar a descansar, a dalt d’un turó verd i petit, de seguida el meu avi es va posar a menjar dolços com un boig. Després, al cap d’una estona va començar a mirar cap als núvols, eren com esponges i la meva àvia també i finalment el meu avi va mirar a la meva àvia i li va dir... com m’agradaria poder-me menjar els núvols tots plens de sucre i la meva àvia es va posar a riure, li va dir que els núvols no estaven plens de sucre però el meu avi no la va escoltar. Finalment van baixar del turó i van caminar fins a casa lentament i contemplant el paisatge tan bonic que hi havia.

M’ho expliques....?

Em dic Alicia Calle Segura i tinc 14. Sóc una noia alta, morena amb els ulls marrons. Tinc els cabells de color marró i llargs. Sóc simpàtica però una mica vergonyosa amb la gent que no conec. Sóc molt amigable i ajudo a la gent quan ho necessiten. M’agrada molt anar de compres i sortir amb les meves amigues La meva àvia es diu Angela Carrillo, per a mi és la millor àvia del món. Té els cabells blancs, els ulls verds i és una mica baixeta. És simpática amb la gent nova i a mi em dóna molts consells molt bons. A França al 1929.

LA SORPRESA A LA MEVA ÀVIA La meva àvia té 89 anys, es diu Angela i va néixer en un poble de costa a Almeria . Abans era una nena molt intel·ligent i ho segueix sent però també és la millor persona del món. Molt petita se’n va anar amb els seus pares i germans a França per treballar. Un dia el meu besavi la va portar a ella i el seu germà a la fàbrica on treballava ell i les germanes de la meva àvia. Quan van estar allà, van sorprendre molt la meva àvia perquè hi havia una festa i es va posar a plorar com un cocodril. Tots van disfrutar de la festa i quan estava acabant tots els nens petits van anar a fora de la fàbrica perquè els donaven regals. La meva àvia va anar amb tots els nens i a ella li va tocar una nina molt maca i es va posar molt contenta perquè era la primera joguina que tenia. Finalment el seu pare, ella i tots els seus germans se’n van anar de la fàbrica fins a casa seva. La meva àvia estava molt contenta i es va posar a jugar amb la nina. Com que era una nena molt responsable no volia que li toquessin la seva nina ni les seves cosetes.

M’ho expliques....?

Em dic Andrea Caro López i sóc molt tímida, sobretot quan parlo amb algú que no conec molt. M’agrada molt escriure llibres petits amb les històries que m’invento i dibuixar personatges fantàstics amb la meva millor amiga. He decidit fer la entrevista a la meva àvia Antonia perquè, a part que és l’única àvia que em queda. Li agrada fer moltes bromes, de les que pot fer a la seva edat, i estar amb tota la família junta. L’anècdota me l’ha explicada la meva àvia sobre els anys 30, quan era petita, i va passar al un poble d’Andalusia.

Un tros de la meva infantesa Des que era ben petita vaig estar sempre treballant al camp. No tenia gaires amigues, però això no importava gaire. Recordo un dia que feia molta calor i ningú ho suportava. Llavors el que vam fer tots els que estaven allà era anarnos-en a córrer per tot el camp. Vaig ser molt feliç aquell dia, em sembla que va ser un dels millors dia de la meva infantesa. Després d’aquell dia els meus pares em van cridar l’atenció però no em van fer res perquè m’estimaven molt però això sí, no ho vam tornar a fer. Tots els dies venia cansadíssima de treballar. Sempre ens havíem d’ajupir per a poder agafar les flors de cotó, que era la nostra feina. També me’n recordo que se’ns posaven les mans vermelles com el foc de la picor de les flors. Quan vaig anar creixent vaig conèixer noves experiències de la vida i ara sé moltes coses que els meus fills o néts no saben.

M’ho expliques....?

Sóc l’Alba Fernández Freixes, tinc 14 anys i el meu aniversari és el dia 1 d’abril. Tinc els cabells de color marró fort, els ulls també els tinc de color marró, sóc alta. Tinc els ulls molt petits i quan ric semblo xinesa. Visc a un àtic, sense ascensor, jo crec que aquest és el pitjor inconvenient de casa meva. La meva àvia es diu Margarita, té uns 74 anys aproximadament. Viu a Montcada i Reixac Santa María. El número de la casa no me’l sé, per sort viu en una casa i no m’he d’aprendre una altre número. És baixeta, amb el cabell de color gris. És molt alegre, quasi mai està trista.

Una hermana particular Quan la meva àvia era petita no es podia parlar català. La seva família sempre parlava en català a casa. En anar a l’escola es va haver d’acostumar a parlar el castellà tota l’estona. A vegades se li escapaven paraules i la castigaven. Ella anava a un col·legi de monges, no estava còmoda parlant castellà. La seva monja preferida era la hermana Isabel, que era de Lleida, per la qual cosa també preferia parlar català. Ella era l’única que li deixava parlar-lo. Això la feia estar més feliç que un anís perquè podia parlar la seva llengua al col·legi amb algú. Quan volia parlar català amb ella la cridava així: Vine Margaridoia, vine! Van passar els anys i la hermana Isabel i ella seguien parlant quan volia en català, parlaven de les coses de classe, la meva àvia li explicava que la nena que s’asseia a darrere seu li mullava trena al tinter. Això la feia posar molt furiosa, i es desfogava amb la monja. Quan estava ja a 8è, les altres monges, van descobrir el que feien la meva àvia i la hermana. A la hermana la van acomiadar i a la meva àvia la van castigar i la van pegar. En acabar 8è, als 14 es va posar treballar en una botiga.

M’ho expliques....? Em dic Emma García. escoltar històries.

M’agrada

molt

llegir,

inventar

Aquesta anècdota me la va explicar el meu avi. És una persona alegre, divertida, entretinguda, de les que passen molt temps pensant en les coses però que actuen sense pensar-s’ho dues vegades.

Escapada amb sorpresa El meu avi quan anava al col·legi s’escapava perquè els professors el pegaven. Un dia es va escapar i va anar a amagar-se a unes galeries. Allà es sentia segur, com peix a l’aigua, això sí, quan sortia estava tot empastifat de sorra d’haver estat caminant a quatre potes i de arrossegar-se per terra. En una d’aquestes escapades va trobar un cordill i el va estirar, a l’altra banda del cordill va trobar una pistola. Va quedar sorprès i va decidir agafar- la endur-se-la a casa seva. El primer que va fer en arribar a casa seva va ser amagar la pistola en un dels calaixos de la seva habitació. Al cap d’un temps, el seu pare la va trobar i li va demanar que la tornés al seu lloc. Després de tornar a enterrar la pistola va rebre un sermó del seu pare per portar a casa una cosa que no era seva, sobretot una pistola sabent que és perillosa i per haver faltat al col·legi.

M’ho expliques....?

Hola em dic Melina Gonzàlez i tinc 13 anys. Sóc ni baixa alta ni molt alta, tinc els cabells rossos, els ulls de color marró claret. Sóc simpàtica, divertida i a vegades tímida quan no tinc confiança amb algú. També sóc massa despistada. El que més m’agrada són els animals, tinc dos gats i un gos, per a mi són com els meus germans. També m’agrada molt la música sobre tot del Justin Bieber. La meva mare es diu Claudia Zilkowfsky i té 34 anys. És baixeta amb els cabells marrons clars i els ulls marrons. És divertida, oblidadissa i bona mare, però també té molt caràcter. A ella com a mi també, li agraden molt els animals. Per a ella les nostres mascotes són com fills. Li agrada la música d’ara però també li agrada la música de la seva època. Any: 1992

Fa temps quan la meva mare tenia quinze anys anava al batxillerat que era en un col·legi intern de monges. Estava de dilluns a divendres i el cap de setmana se n’anava cap a casa. En aquell col·legi tenien unes normes que eren netejar-lo. A l’hora de menjar li va tocar parar taula a la meva mare i a la seva amiga, que era molt divertida. Quan li va tocar recollir la taula es van posar a jugar amb les sobres del menjar. La meva mare tenia moltes ganes d’anar al lavabo i de tant riure es va pixar, estava molt bruta, tan bruta com un porc . Després tenien educació física, estaven atemorides perquè les monges si les veien així les castigaven i abans que comencessin les classes es se’n van anar a dutxar-se molt ràpidament i a canviar-se de roba. Finalment van arribar a temps a la classe i la monja no va saber res.

M’ho expliques....?

Hola em dic Helena Invernón Robles i sóc una nena molt xerraire, que m’encanta ballar, visc a Ripollet a la rambla Sant Jordi. Un dia vaig anar a cal meu avi que és un home molt polit i molt ordenat i li agrada molt veure el futbol per la televisió, i li vaig dir que m’expliqués una anècdota i me’n va explicar la següent:

Orgullós del meu germà!! Un matí vaig demanar al meu avi que m’expliqués una història de la guerra; i me’n va explicar una de molt trista. El pare del meu avi tenia un germà bessó, eren iguals com dues gotes d’aigua. El meu besavi era tractant de cavalls; i el seu germà soldat. Doncs quan va arribar la guerra ell comprava i venia cavalls, encara que de vegades els robava als militars. Deia que ho feia perquè era comunista. Al cap d’un temps, el van enxampar a Cadis i el van tancar a un penal. Quan se’n va assabentar el seu germà, va intentar arribar fins a la presó, però no podia deixar el front. El meu besavi, que no tenia por de res, va intentar escapar-se una nit per una claveguera que havia vist a la Letrines, però el van agafar i el van treure al mig del pati, i van manar afusellar-lo. Quan li anaven a tapar els ulls, com que era molt valent no va voler i li van disparar uns quants trets. Aquesta història la va explicar el tiet del meu avi a la família i va dir que estava molt trist pel que havia passat, i que ell també pensava en disparar-se un tret, per perdre al seu germà però que era massa covard per fer-ho. El meu avi, que no va marxar, però, se sentia molt orgullós d’ell i que hagués estat un home tan audaç i coratjós.

M’ho expliques....?

En dic Iqra Jabeen. Tinc 13 anys. Visc a Ripollet. M’agrada escoltar anècdotes, històries, etc. I aquesta anècdota me la va explicar el meu pare. El meu pare és diu Nasir i, com que és gran, sap moltes anècdotes sobre l’Islam. Això va passar a Medina, la ciutat sagrada dels musulmans, fa molts anys. És una anècdota de la meva religió, que és l’Islam.

“L’AIGUA DE ABEZAMZAM” Un dia la Fàtima amb el seu fill estava a prop d’una muntanya. El seu fill tenia set i no hi havia aigua. Estava molt trista la Fàtima perquè no hi havia l’aigua. Després ella va començar a caminar al voltant del seu fill fent voltes. Feia una volta i veia a seu fill que estava plorant. Mentre estava fent la setena volta va sortir aigua de color blau fosc com una un riu i l’aigua va començar a sortir molt ràpid en una línia i va anar molt lluny. La Fàtima va dir espera aigua i l’aigua va esperar. Finalment el seu fill va veure l’aigua i aquesta aigua va rebre el nom de “Abezamzam”.

M’ho expliques....?

Història sobre la mort per electrocució Sóc un nen de 13 anys, tinc el cabell negre no sóc molt alt ni sóc gras i em dic Diego Rosado La història és sobre el meu avi, un home de 67 anys aprox. Té el cabell blanc i és una mica gras no és molt alt i això va passar quan ell era jove al període de la postguerra.

Quan el meu avi era jove més o menys tothom es llevava molt d`hora perquè no hi havia electricitat, calefacció... Llavors s`havien d`aprofitar les hores de sol el màxim possible perquè no tenien res per il·luminar-se només uns llums d’oli que eren unes llums que anaven amb oli .

Em va explicar que quan era jove es llevava molt d´hora per anar a treballar a les cinc de la matinada i quan arribaven al camp que era on treballava ell i els seus germans lla ja es veia el sol i estaven tot el dia treballant, perquè com era l’ època de la postguerra la gent no tenia diners per res i aleshores la gent menjava el que hi havia per aquesta època de l’ any.

Una vegada em va explicar una anècdota de quan anava a treballar. A la matinada quan acabava de sortir el sol ,amb els seus germans i amics de la feina anaven per un camí del camp on hi passaven els pals de la llum , (aquests pals de ferro on posa perill alt voltatge). Un noi va pujar a agafar una cosa que no recorda, i quan era a dalt va tocar un cable d`aquests i es va quedar allà penjat el cable, perquè portava tanta electricitat que va patir una descarrega que el va matar i el van treure torrat com el carbó perquè s` havia cremat

per la potència dels cables .

Per això sempre em diu que no m`apropi als pals de la llum o l`electricitat.

M’ho expliques....?

Hola, sóc la Laia, una nena de Barcelona de catorze anys. Sóc amable i simpàtica, però quan vull puc arribar a ser molt antipàtica i tossuda. M’agrada estar amb els amics, menjar xocolata, anar al centre comercial a comprar-me roba i jugar amb el meu germà. Estic enganxada a les sèries de la televisió. Aquesta anècdota me la va explicar el meu avi que li va passar a ell quan tenia 10 anys, al País Basc. Em va agradar molt quan me la va explicar ja que es va posar sentimental, encara que va ser per telèfon.

Quina gana Bilbao, va quedar destrossat quan la postguerra va començar. La meva mare no tenia feina i ens havia de criar ella sola mi, que només tenia deu anys, i la meva germana Aurora, que en tenia catorze. El meu pare va desaparèixer en la guerra. Jo em vaig quedar molt dolgut i sol ja que mai més tornaria a veure al meu estimat pare. Es sentia incapaç, i trista per haver perdut el seu marit. Tampoc teníem diners, només el pis on vivíem que era molt vell i petit, semblava una cova de les antigues, estava en el centre de Bilbao en un barri del “Casco Viejo” que era el barri més perillós i pobre d’allà. De tant en tant la meva mare cosia algun pantaló o alguna jaqueta, i aquell dia teníem alguna cosa per menjar. Aleshores la meva mare aquell dia estava més alegre que altres.. La meva germana i jo intentàvem menjar pel nostre compte, de vegades entràvem en les mansions de la gent rica que tenien cavalls, en els estables els posaven de menjar garrofes, i nosaltres els les robàvem per poder menjar. Passàvem tanta gana que fins i tot alguna vegada vam fregir els gats i ens els vam menjar. Les colobres i els llangardaixos algun que altre dia també me’ls vaig ficar a la boca. Com l’únic home de la casa em sentia amb l’obligació de protegir la meva família, de donar-li menjar... Aleshores als dotze anys vaig començar a treballar com a ordinari això va suposar un sou fix tots els mesos, i encara que no era molt, vam sortir endavant i vam començar a viure.

M’ho expliques....? Hola, em dic Antony, tinc 14 anys i sóc un noi molt normal, tinc els cabells de color negre i els ulls de color marró. Aquesta és la història del meu avi i de com va sortir del seu país.

El viatge del meu avi

El meu avi era un home de família, treballava durament a Colòmbia, però tot i així no n'hi havia prou. Sobre els anys 80, li va arribar l'oportunitat d'anar-se'n del país ja que el marit de la seva germana (la qual ja se n'havia anys enrere), tenia un negoci a Aruba, una petita illa del Carib que aleshores pertanyia a la corona holandesa. Ell se’n va anar primer per començar a treballar i així poder enviar-li diners a la meva àvia i les seves filles (de les quals una d'elles era la meva mare) perquè anessin amb ell. En arribar a l'illa va començar a treballar, li va anar tan bé que va poder portar la seva dona, i les seves filles perquè comencessin una nova vida. Un parell d'anys després d'arribar a l’illa, justament l'1 de gener de 1986, l’illa va obtenir un estatus a part d'autonomia dins del Regne dels Països Baixos, el que la separa / s'independitza com a país /estat autònom de les Antilles Neerlandeses . Llavors la meva mare i la seva germana estaven acabant d'estudiar i van decidir anar-se'n a Holanda. Encara que l'illa ja no li pertanyia, era un bon lloc per seguir endavant. Allí la meva mare va conèixer el meu pare i em van tenir a mi. Poc a poc van anar millorant la seva economia allà, fins al punt de poder portar els meus avis i tornar-los el gran favor que els havien fet.

M’ho expliques....?

Redacció: Alumnes de llengua i literatura catalana de 2n ESO A i C Coordinació i correcció: Mercè Canals Il·lustració pàgina 2 : Laura Abadia Fotografia pàgina 3: Àvia Lucía Moya

Departament de llengua i literatura catalanes IES Lluís Companys Juny 2011

M’ho expliques....?