L’ENQUESTA WWW.MERCATFLORS.ORG
MERCAT DE LES FLORS EN MOVIMENT 27
CLAIRE VERLET Casa de les Companyies i els Espectacles, Centre Nacional de Dansa (Pantin, França)
Quina és la funció d’una estructura en el procés de creació artística? L’estructura és el vincle entre l’artista i el públic, el suport per elaborar l’obra i també per presentar-la. Això comporta oferir a l’artista les condicions apropiades per a la creació i la presentació: proporcionar una assistència adequada a cada artista (informació artística, suport tècnic i logístic, assessorament professional); ajudar a buscar els coproductors, i organitzar les gires. Per al públic això vol dir: oferir la comunicació adient per explorar l’obra; facilitar l’accés mitjançant la publicitat i el màrqueting apropiats; augmentar el grau d’interès i de comprensió amb la creació d’un context (vincles entre diversos espectacles, trobades amb els artistes, pel·lícules, conferències, tallers, etc.); aconsellar-lo, acollir-lo, acompanyar-lo. Tant pel que fa als artistes com pel que fa al públic, tot plegat requereix l’atenció i la generositat de tot un equip que treballi molt conjuntat. Com interactuen institució i idea? Cal que hi hagi una interacció constant entre les idees de l’estructura i les idees de l’artista. Però sempre és millor que les idees de l’estructura provinguin principalment de les idees de l’artista, i no pas a l’inrevés. Com interactuen institució i llibertat? L’estructura té les seves pròpies regles i l’artista aprèn a tenir-les en compte (economia, procediments, normes de treball). L’estructura acostuma a tenir molt més pes que la companyia de l’artista. Desgraciadament, de vegades les regles poden treure-li llibertat a l’artista, fins i tot en contra de la voluntat de l’estructura. Per què la dansa? El 1991 el Ministeri de Cultura francès va publicar un informe sobre el patrimoni francès en l’àmbit de la dansa, on se subratllava la seva riquesa i es lamentava el fet que no tenia tota la projecció de què podria gaudir. A més a més, el 1989 es va votar una llei per instaurar estudis de professor de dansa, part dels quals tenien a veure amb la història de la dansa. En el procés es va fer evident la manca de recerca en dansa. També en aquella època, un nombre creixent de coreògrafs va començar a interessar-se en la transmissió i la conservació de la seva obra artística. Va ser en aquest context que l’Estat francès va decidir crear una nova eina per millorar la cultura coreogràfica francesa. Quina dansa? Diversitat dins d’una coherència artística. Moltes creacions, però també patrimoni històric del segle XX, obres en curs i classes-demostracions o conferències. Per a qui? Per a un ampli ventall de públics: públic local i persones que vénen a París, joves, grans, entesos, amateurs, principiants, promotors. Sempre provem de buscar nous contactes i arribar a nous destinataris. Les cases de dansa són la baula perduda entre l’avantguarda i el públic, entre l’elitisme i la popularitat? Sí, però el vincle no només té a veure amb l’avantguarda i l’elitisme. El vincle també és necessari per a formes més clàssiques, històriques o tradicionals. Però, és clar, fer entendre l’avantguarda requereix encara més pedagogia. Tot i així, prestem el mateix grau d’atenció a tot tipus d’esdeveniment. Necessita la dansa una «revolució institucionalitzada»? Sí, seria una bona definició del desenvolupament de les cases de dansa arreu d’Europa. Aquesta revolució institucionalitzada fa que la dansa sigui més visible i més comprensible, que arribi a més capes socials, que atragui més mitjans de comunicació i més atenció política. Les cases de dansa han deixat de definir la dansa? Sí, sobretot si no es limiten a gestionar la creació i els espectacles, sinó que també aporten eines per a una visió més àmplia d’aquest àmbit (mediateca, conferències, exposicions, etc.). Cal definir la dansa? Només mitjançant referències històriques i estètiques; mai no s’hauria de definir de manera dogmàtica. Què pot fer la dansa? Entre moltes altres coses, la dansa mostra que aquest art pot existir de moltes maneres (també sense ballar) i en molts cossos diferents (també cossos molt vells, molt grossos, mutilats, discapacitats, etc.) i amb molta més imaginació que en el cas del cos normatiu de la moda i la televisió. Què es pot fer per la dansa? Què cal fer? Què s’hauria de fer? (Més enllà del suport financer!) Han de passar dues coses al mateix temps: la «revolució institucionalitzada» i el «poder dels artistes». Això vol dir atribuir més responsabilitats econòmiques i organitzatives als artistes, ja sigui donant-los finançament per gestionar un escenari (on puguin desenvolupar un accés directe al públic, així com convidar altres artistes) o donant-los l’oportunitat de programar una carta blanca, un festival o un esdeveniment. Els artistes han de participar d’alguna manera en l’organització de la institució (a la junta directiva, al comitè artístic o proporcionant assessorament informal) i la institució els ha d’escoltar. La dansa necessita espai, temps i recursos intel·lectuals. Qualsevol cosa que es faci en aquesta direcció serà sempre d’ajuda.
.