La Verneda de Sant Martí, l'horta de la ciutat
plaça dels Porxos) i aconseguir una millor comunicació amb la resta de Barcelona. El 12 de desembre de 1982 van aconseguir un dels primers centres cívics de Barcelona en l’antiga residència Gaudí, que havia estat pensada com a residència de la Sección Femenina de Falange. Va ser el primer acte públic de l’alcalde Pasqual Maragall. Un any després s’inaugurava la reforma de la plaça de la Infància. Semblava que alguna cosa canviava. El 22 de setembre de 1984 se sumava al centre cívic un centre de barri, que és com un centre cívic en petit, el de la Palmera. Era prop de la futura plaça que duria aquest nom i s’inauguraria al setembre de 1986, amb una curiosa escultura de Richard Serra, El mur. Fins i tot Cobega, l’empresa que comercialitzava la Coca Cola, va cedir uns terrenys per a un poliesportiu, que va veure la llum el 1987. Mentrestant, en un extrem del barri, a l’octubre del 1977 havia obert la primera estació de metro, la de La Pau, però quedava lluny per la majoria d’habitants de la Verneda, que seguien somiant en un metro que arribés al centre del barri.
El 12 de desembre de 1982 van aconseguir un dels primers centres cívics de Barcelona en l’antiga residència Gaudí, que havia estat pensada com a residència de la Sección Femenina de Falange. Va ser el primer acte públic de l’alcalde Pasqual Maragall
24 auro invento-02-juny 2021
La fi dels pagesos i el parc de Sant Martí El 1974 Joan Pont, pagès de Can Planas, manifestava el seu desànim. No eren ja els pisos que l’envoltaven ni el soterrament del rec del qual sempre havia tret l’aigua. Els gitanos de la Perona propera, un barri que s’arrenglerava contra el mur del tren a pocs metres, li robaven, calaven foc a la cort de porcs, aixafaven, només per fer, mal els enciams acabats de plantar... “La culpa no és que siguin gitanos, sinó les condicions com viuen. (09)” Ell ja no anava a Mercabarna a vendre la seva verdura, que ja no conreava, sinó a comprar quatre coses per a la botiga de queviures que tenia. El pagès de Ca l’Arnó, Isidre Crusens, encara va aguantar fins al 1982, quan va decidir que ja era gran. Pagava un lloguer de 6.000 pessetes al mes per les terres a l’administrador dels hereus del general Manso, que vivia en un pis del passeig de Gràcia. Quan va deixar el mas, ben aviat el van fer
malbé i semblava que aniria a terra, però els veïns més inquiets van impedir-ho. Calia salvar els tres masos que envoltaven l’església de Sant Martí Vell. I així va ser. Per la Mercè de 1985 ja es va inaugurar la primera fase del parc de Sant Martí, que englobava l’església i tres masos (Can Cadena, Can Planas i Ca l’Arnó), i arribaria quan fos possible al mur del tren, o sigui quan ja no hi ha-guessin barraques. Carles Martí i Alejandro Armesto van ser els arquitectes dissenyadors del nou parc, assessorats per un urbanista jardiner històric, Nicolau Maria Rubió i Tudurí. Amb els anys Can Cadena esdevindria un mas dirigit per Parcs i Jardins on s’ensenya als nens i als grans, si volen, tot el que està relacionat amb el camp. Can Planas és una residència per a marginats i Ca l’Arnó, una ludoteca. El parc quedà enllestit el 1990. Mentrestant, es va salvar la rasa del tren a l’altura del carrer de Bac de Roda amb un pont bellíssim, obra de Santiago Calatrava, amb 128 metres de llargada, el 1987, al costat de les cinc hectàrees del parc de Sant Martí.
Tensions amb un rerefons racista Les tensions que explicava el pagès de Can Planas no van esvair-se fàcilment. Al setembre de 1982 van esclatar de mala manera. Veïns i botiguers de la Verneda acusaven de robatoris els gitanos que vivien a la Perona. Durant uns quants dies van tancar el carrer de Guipúscoa al trànsit i la policia va haver d’intervenir. Les promeses de més vigilància i de la desaparició total del barraquisme van acabar apaivagant els ànims. Això no obstant, els van encendre al veí barri de Maresma quan van saber que potser els durien 72 famílies de la Perona a un solar previst per a equipaments. Tot i que ràpidament van dir que les manifestacions no tenien res a veure amb el racisme, era evident que aquest element també s’hi donava. Així i tot, els diaris van procurar rebaixar les tensions: “Més que contra els gitanos, la protesta és contra la presència d’un sector de població que, per raons que els són alienes, acaba per ser procliu a la delinqüència. (10)”
La plaça dels Porxos El mateix any 1982 dels enfrontaments entre veïns de la Verneda i de la Perona tenia lloc un altre conflicte, de signe molt diferent. Es va saber que un dels pocs espais lliures que quedaven al barri havia de ser ocupat per un bloc d’habitatges destinat a policies. I els soferts veïns van dir que ja en tenien prou, de ciment. Així va començar la lluita per la plaça dels Porxos. El nom provenia dels porxos que donen pas a un gran
