estvdis Xavier Camino i Pilar Díaz Giner Fotos: Esteve Lucerón
La Perona. CONSEQÜÈNCIES DE LA SEGREGACIÓ SOCIAL (i 2) Segona part del capítol del llibre "Barraquisme, la ciutat (im)possible", editat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya el 2011, dedicat al barri de la Perona. La investigació, a càrrec d'un grup d'historiadors, antropòlegs i geògrafs, es va realitzar entre els anys 2004 i 2008.
24 auro invento-03-novembre 2021
Els reallotjaments de la Perona. Afrontar un vell problema social Des de l’aprovació del Plan General de Supresión del Barraquismo (1961), l’actuació de l’Administració es va centrar a eradicar els focus de barraques més nombrosos i que ocupaven espais de major interès urbanístic per a la ciutat. Aquest fet afavorí el creixement dels nuclis ubicats a les zones perifèriques, com fou el cas de la Perona. Si bé l’any 1957, poc abans d’iniciar-se el pla d’eradicació, la Perona comptava amb 460 barraques, (50) el 1971 va esdevenir el nucli més extens de la ciutat amb un total de 653. No serà, doncs, fins a principis dels anys setanta que l’Ajuntament inclogui per primera vegada el barri de la Perona dins dels plans d’eradicació del barraquisme. Per tal de fer front a l’enderrocament dels darrers nuclis de barraques, el Patronato Municipal de la Vivienda, amb la col·laboració del Ministerio de la Vivienda, inicià la construcció dels polígons de la Mina i Canyelles, amb la previsió d’aconseguir fer desaparèixer el fenomen del barraquisme de la ciutat de Barcelona cap al 1974. (51) Jaume Camallonga, tècnic del Patronat, reflexiona sobre les darreres actuacions d’aquesta institució en el període predemocràtic. Amb la construcció dels polígons de la Mina (52) i Canyelles s’aconseguí reduir considerablement el nombre de barraques a la ciutat de Barcelona. (53) Seguint la dinàmica de la dècada anterior, les primeres famílies que varen aban-
Xavier Camino i Pilar Díaz Giner, antropòlegs socials membres de l'equip investigador del llibre "Barraquisme, la ciutat (im)possible". Esteve Lucerón, fotògraf, autor del llibre "El barri de la Perona. Barcelona, 19801990" (2017) del que estan extretes les imatges que il·lustren el text.
donar les barraques per accedir als pisos de protecció oficial a principis dels anys setanta foren les que comptaven amb més recursos. Aquest procés va acabar provocant una alta concentració de famílies desfavorides als darrers nuclis barraquistes amb greus problemes d’exclusió social (Camino i Díaz, 2010).
Per tal de fer front a l’enderrocament dels darrers nuclis de barraques, el Patronato Municipal de la Vivienda, amb la col·laboració del Ministerio de la Vivienda, inicià la construcció dels polígons de la Mina i Canyelles, amb la previsió d’aconseguir fer desaparèixer el fenomen del barraquisme de la ciutat de Barcelona cap al 1974 Per abordar la situació de marginació al barri de la Perona, a principis de la dècada de 1970 es desenvoluparen els primers projectes d’intervenció social. L’Escola Los Pinillos va ser l’únic recurs compromès amb l’educació dels infants del barri fins que, l’any 1976, inicià la seva trajectòria l’Obra Social Sant Martí, dirigida per les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. (54) La crisi econòmica dels anys setanta va dificultar greument la promoció i el manteniment d’habitatges de protecció oficial (Valls, 2001: 14). No obstant això, la transició democràtica va permetre una progressiva organització i estructuració dels serveis socials en els diferents àmbits de l’Administració (Casasayas, 2010; Domènech, 2005). Paral·lelament, les organitzacions veïnals varen aconseguir actuar dins el marc
