L’expert / INTERNACIONAL
ABRIL 2010 MÓN EMPRESARIAL
27
FRICCIONS ENTRE EL MÓN FINANCER I ELS GOVERNS
L’altra lluita pel poder Les tensions entre els mercats financers i els poders polítics tornen al primer pla amb les propostes de reformes als Estats Units, a Europa i a organismes internacionals que provoquen reaccions de lobbies poderosos.
d’uns governs cada vegada més acorralats per la necessitat de finançar dèficits i deutes públics fan improbable una veritable reforma de fons?
JOAN TUGORES QUES, CATEDRÀTIC D’ECONOMIA DE LA UB
Propostes excessives o insuficients?
A més de les tensions entre economies avançades i emergents pel que fa a canvis en el poder global, assistim en paral·lel a una nova onada de friccions entre el món de les finances i els governs, amb múltiples fronts. D’una banda, per les propostes presentades des de principis de 2010 per l’Administració Obama, força més contundents que les anteriors de l’Administració Bush... I del primer any d’administració demòcrata. Sembla tenir ara més pes la línia més dura de Paul Volcker enfront a la complaença del secretari del Tresor Tim Geithner, criticat com el cavall de Troia dels lobbies financers al Govern Obama. Per la seva banda, a una Unió Europea ja tensionada pels problemes de credibilitat arran de la crisi grega es formulen també propostes per limitar els marges de maniobra –i les temptacions d’excessos– de les entitats menys regulades fins ara, al temps que s’estenen els partidaris d’introduir algun tipus de fiscalitat sobre transaccions financeres. I els organismes internacionals preparen propostes per a les properes cimeres del G-20, amb esborranys per part del Financial Stability Board i algunes propostes cridaneres de l’FMI que inclouen recuperar el paper dels controls de capitals i ser més tolerants amb la inflació. Moltes d’aquestes propostes provoquen reacciones airades per part dels lobbies financers. Als Estats Units han arribat al Congrés i amenacen amb bloquejar les propostes de l’Administració pel que
Cal que el sistema financer retorni a la seva tasca de canalitzar l’estalvi envers les inversions productives. / ARXIU
El debat entre poder polític i els lobbies financers ha arribat a una nova etapa El sector financer parla de pèrdues d’eficiència i de ralentització de la recuperació del crèdit fa a establir alguna fiscalitat sobre els passius fins ara no regulats (figures diferents dels dipòsits) i al restabliment de mesures de separació entre el negoci bancari tradicional i les activitats més arriscades per evitar que aquestes tornin a contaminar els balanços de les entitats financeres. En el rerefons hi ha la controvèrsia sobre si cal anar significativament lluny en la línia d’evitar el problema de tenir entitats too big to fail o too interconnected to fail, és a dir, amb massa poder i capacitat de fer servir els clients com a ostatges per obtenir un tracte de privilegi. Tot això ens indica que el debat entre poder polí-
tic i els lobbies financers ha arribat a una nova i probablement decisiva etapa.
Regulacions versus mercats: l’espectre dels 13 banquers 13 banquers és el títol una mica misteriós d’un llibre que acaba de publicar Simon Johnson, que va ser economista en cap de l’FMI des de principis del 2007 fins a l’estiu del 2008, en col·laboració amb James Kwak, i que porta com a subtítol més explícit: La presa del poder per Wall Street i la propera desfeta financera. El títol enigmàtic sembla que fa referència a una conversa de finals de la dècada dels anys 1990 en què Brooksley Born, cap de la CFTC (Commodity Futures Trading Commission) dels Estats Units, intentava convèncer el llavors sotssecretari del Tresor Larry Summers –ara un dels principals assessors econòmics del president Obama– sobre la necessitat d’establir regulacions per limitar els riscos que la utilització de determinats productes financers podia portar al sistema financer en el seu conjunt. L’argument de Summers per oposar-se a establir
limitacions hauria estat, segons la tradició oral, que havia rebut la visita de 13 dels banquers més importants de Wall Street en què aquests afirmaven amb tota contundència que intentar anar endavant en regular aquests instruments financers “donaria lloc a la crisi financera més important des de la Segona Guerra Mundial”. Avui sabem que el que va originar efectivament la crisi financera mereixedora de la descripció anterior va ser just el contrari: la incapacitat per refrenar els excessos i abusos al sistema financer. Una incapacitat en què, lluny d’interessats i simplificadors maniqueismes, van fallar de manera clamorosa tant els mecanismes de mercats presumptament eficients com les eines de supervisió i regulació de governs presumptament competents i ben informats. Ha arribat el moment de canviar això, amb noves prioritats i nous mecanismes que evitin una reiteració de les fallades en cadena que ens van portar a la crisi? O, pel contrari, factors com els poders fàctics del sector financer i les febleses
El ventall de propostes sobre la taula ha rebut tot tipus de crítiques. El sector financer ja parla de pèrdues d’eficiència, de ralentització –encara més– de la recuperació de l’aixeta del crèdit, de deslocalitzacions de les seves activitats –i llocs de treball– a les jurisdiccions que no segueixen les propostes reformistes, etc. Però també hi ha arguments en el sentit contrari, és a dir, que cal anar significativament més lluny en línies com la protecció dels consumidors, de limitacions a la dimensió de les entitats i altres mesures realment efectives per reduir el ara ja famós concepte de risc sistèmic –amb els problemes d’unes entitats financeres grans i interconnectades per contagiar el conjunt del sistema financer global– o limitar el tracte fiscal privilegiat dels actius que es poden desplaçar amb més facilitat internacionalment i així evadir o eludir regulacions nacionals. Aquests darrers arguments reforcen la importància d’una coordinació internacional en les mesures de reforma. Però també cal advertir sobre el parany que suposa supeditar les reformes a un consens global políticament difícil d’articular, i encara més d’aplicar. El que cal és començar a ser efectius en mesures operatives que retornin el sistema financer a la seva tasca fonamental de canalitzar amb eficiència i fluïdesa l’estalvi envers les inversions productives. Una tasca menystinguda en l’exuberància irracional que ens va portar a la crisi i després també en una gestió de la crisi que ha tornat a menysprear l’arribada del crèdit a les activitats productives. Tan senzill –i tan delicat– com això.