TM, 11, febrer 2012

-Castell amb folre. El folre és una pinya reduïda, amb els elements primordials del peu, que es col·loca damunt la pinya. S’utilitza en castells com el pilar de set, el dos de vuit i el tres i quatre de nou, per tal de subjectar els segons i reforçar els terços, els castellers que conformen el tercer pis.

-Castell amb folre i manilles. Les manilles són una tercera pinya, encara més reduïda que el folre, que va damunt d’aquest darrer. S’utilitza en castells encara més inestables, com el pilar de vuit i el dos de nou, per tal de poder subjectar els terços i reforçar els quarts, les persones del quart pis.

-Castell net. Es diu d’un castell que és net quan els baixos resten lliures i no estan subjectats, de manera visible, per cap element de la pinya. Un castell es fa net com a prova d’un castell d’un pis més o quan no es té el nombre suficient de persones per fer-ne un de més alt. Al segle XIX, també s’utilitzava l’expressió net per referir-se a castells que normalment duien folre i en aquell cas no: per exemple, un quatre de nou net era un quatre de nou sense folre.

La nostra intenció a explicar cada un dels elements i construccions és perquè quan estem a plaça puguem començar a distingir amb més claredat les diverses construccions que s’hi fan. Cal tenir en compte, també, que els castells es fan per ser carregats –és a dir, perquè l’enxaneta faci l’aleta– i ser descarregats, és a dir, desmuntats després completament. Si el castell només ha estat carregat perquè ha caigut després de l’aleta, ha fet llenya i la colla ja no el tornarà a intentar, perquè es considera que ja l’ha assolit. Però si no ha pogut carregar-lo, el més probable és que ho torni a provar.

Assajar, assajar, provar, provar... Aquesta és l’ànima i la força dels nostres MATOSSERS que en ser a plaça ens fan vibrar. I, si som optimistes, des que van començar han anat assolint fites que, nosaltres, observadors de les seves proeses, valorem molt. I com sempre, el crit d’Amunt! ha de ser la veu de tots a plaça.

I recordem que no hi ha castells sense gralles i tabal, i que és precisament la música de les gralles, el toc de castell, el que va avisant tots els castellers en quin punt és el castell, quan l’enxaneta fa l’aleta, quan es comença a descarregar... I per acabar, no oblidem tampoc que els castells s’han de veure, però que encara millor és viure’ls i una de les maneres més participatives és posar-se a la pinya d’un castell, en el darrer cordó. Allí és on es nota la vibració, on se senten tots els moviments... I així, en definitiva, serem un més del col·lectiu de gent que fa que sigui excepcionalment contemporani un fet tradicional difícil d’entendre en tota la seva magnitud si no es viu en pròpia pell. No endebades la cultura popular és, per damunt de tot, participativa.

Joan Vilaseca i Figueras (La part tècnica d’aquest article ha estat possible gràcies a la consulta dels Quaderns de Cultura Popular, Barcelona, 2000.)